Secció 1^a. La societat postindustrial

La gran acceleració històrica

La civilització contemporània és una de grans contrastos. La mateixa civilització que ha estat capaç de produir dues guerres tan terribles com aquelles que tingueren lloc durant la primera meitat del segle XX, és la que ha estat capaç de construir un sistema productiu que no té precedents en la seva capacitat de generar riquesa i benestar material. La crisi política més greu precedí a la més forta acceleració viscuda mai en les taxes de creixement anual mitjà de la riquesa i de la població mundial.

En el període comprès entre 1950 i 2000, la generació de riquesa a nivell mundial augmentà, segons les fonts, entre cinc i vuit vegades, i la població es multiplicà, de llarg, per dos, augmentant des de 2.515 a 6.100 milions de persones^[434], tant per un augment en les taxes de natalitat com sobretot per un descens en les de mortaldat. Tot això, en un context on ha augmentat espectacularment l’esperança de vida al néixer, en particular la de la població que viu als països econòmicament més desenvolupats^[435]. En tot aquell temps i, en particular, en el que comprèn del 1950 al 1973, la producció agrícola i industrial augmentà considerablement de forma més ràpida que la població, cosa que produí una constant millora en els nivells de benestar material de la població que, en alguns països, vingué acompanyada també per un augment en el temps de lleure disponible^[436].

Entre les causes que poden explicar aquest «miracle» econòmic, cal destacar les següents^[437]: 1) l’ús massiu de petroli i altres combustibles fòssils, com el carbó i el gas natural, fonts d’energia que, durant unes quantes dècades, han estat relativament abundants i barates; 2) un ritme de progrés científic i tecnològic accelerat, promogut per una decidida política governamental i empresarial de recerca de nous productes, i una política educativa que ha elevat el nivell de coneixements de les noves generacions. Molt important ha estat en tot aquest procés d’adquisició de coneixements, l’aparició i ràpid creixement d’innovadores indústries de la informació i la comunicació; i 3) l’aplicació de les receptes de política econòmica que John Maynard Keynes enuncià en la seva «Teoria general de l’interès, el diner i l’ocupació», obra publicada l’any 1936. En aquesta obra, el britànic explicà que el nivell d’ocupació d’un país està determinat per l’augment del consum i de les inversions. Que és necessari que els individus consumeixin, i que les empreses inverteixin, per posar en funcionament l’economia. I que si no ho fan, per la raó que sigui, cal que les autoritats públiques intervinguin per estimular la prosperitat econòmica.

Des de la dècada dels trenta, per sortir de la Gran Depressió, els poders públics intervingueren d’una forma cada vegada més decidida per facilitar la liquiditat monetària que fos necessària per sostenir la demanda i finançar el creixement econòmic. D’aleshores ençà, aquesta política econòmica ha funcionat com un antídot per mitigar les èpoques de recessió, i també com a un eficaç instrument regulador del sistema econòmic^[438].

Un altre tret característic de l’economia del període de postguerra ha estat que les empreses s’han orientat cada vegada més a la provisió de serveis, cosa que ha desplaçat a la fabricació de productes industrials com a principal font de riquesa. En aquestes economies postindustrials, una proporció creixent de persones treballen en activitats relacionades amb el sector serveis. La naturalesa canviant del treball ha comportat també una certa substitució d’algunes tasques físiques per altres de mentals^[439].

L’Estat benefactor

Després de la Segona Guerra Mundial, a Occident, els mercats lliures convisqueren amb una important intervenció econòmica dels governs, que reformaren per complet el sistema capitalista. En aquelles dècades de progrés econòmic, la civilització occidental s’encaminà cap a l’adveniment d’una societat altament planificada, dirigida per un Estat que s’encarregaria de fer de mediador entre els diversos grups socials, i de fomentar el benestar de la ciutadania. Enmig de la Segona Guerra Mundial, els fonaments ideològics d’aquell Estat benefactor havien estat exposats per William Beveridge. Tres són els seus pilars bàsics: a) la intervenció econòmica estatal per mantenir un alt nivell d’ocupació; b) la provisió pública de serveis socials de caràcter universal, com ara educació, assistència sanitària i habitatge; i c) el manteniment d’un nivell mínim de rendes a través de prestacions socials com ara pensions i ajudes familiars.

Juntament amb la política expansiva de l’Estat del benestar, un altre element que aportà estabilitat a les democràcies occidentals en el període de postguerra fou la institucionalització de la lluita política i social a través d’estrictes canals de negociació i resolució dels conflictes. En contrast amb el període d’entreguerres, el sistema de partits reconegué l’exclusiva legitimitat dels processos electorals per conformar la voluntat popular. D’altra banda, encara que hi havia interessants precedents abans de la guerra, el que va tenir més èxit s’experimentà a Suècia, fou després del període bèl·lic que els moviments obrers s’integraren plenament en la vida activa de l’Estat, amb un reconeixement estatal que els va fer partícips de la vida política i els concedí un monopoli representatiu deliberat^[440].

Solament la crisi política i energètica que s’inicià l’any 1973 posà en qüestió aquell model, i encara, tan sols d’una forma temporal i parcial. I és que avui en dia, tots els països desenvolupats confien encara, en major o menor mesura, en aquests dos ingredients organitzatius fonamentals de les nostres societats contemporànies que són els governs i els mercats.

La cultura consumista

L’adveniment de la societat postindustrial ha anat acompanyat d’un desplaçament de la població de tot el món des del medi rural al medi urbà, on, a finals del segle XX, ja vivia més de la meitat de la població mundial. Les ciutats es feren alhora cada vegada més nombroses i més grans, perquè la gran ciutat ofereix, en relació als pobles i les ciutats més petites, certs avantatges, en tot allò que té a veure amb les oportunitats que sorgeixen de promoció econòmica, social i cultural. No obstant, en aquest viatge, s’ha perdut la seguretat personal que donava en la vida de poble el fet que totes les transaccions i interrelacions socials tinguessin lloc en el context de trobades on tots coneixien la reputació de tots^[441].

L’adveniment de la societat postindustrial ha anat acompanyat també d’un desplaçament del predomini des de l’esfera de la producció a la del consum. El consumisme fou la recepta dels economistes per fer funcionar el sistema capitalista. El seu costat més positiu és que fou necessari elevar els salaris per fer possible l’existència d’un mercat de consum massiu. Això, al seu torn, va permetre adquirir tot un conjunt d’electrodomèstics, com ara aspiradores, rentadores i frigorífics, que ha facilitat la nostra vida quotidiana. El més negatiu és que donà lloc a l’aparició d’una publicitat agressiva que ha creat en els ciutadans unes «necessitats» de consum que, a vegades, ha dut a aquests a adquirir productes d’escassa utilitat, i que els ha obligat a treballar més hores de les que serien estrictament necessàries per pagar les factures derivades del seu consumisme.

La nova etapa de desenvolupament econòmic es caracteritza també per la identificació dels estils de vida de cada grup social amb les seves pautes de consum. Els articles de consum s’han convertit en signes que serveixen per diferenciar a la població. Tot s’ha mercantilitzat, i aquest procés és reforçat de forma contínua per la presència decisiva de la publicitat en els mitjans de comunicació social. El consum ha esdevingut una forma més de lleure. Els grans magatzems s’han convertit en els grans parcs d’atraccions de les grans ciutats contemporànies^[442].

Un element primordial per estendre la nova cultura de consum ha estat la televisió, un invent que aparegué ja abans de la Segona Guerra Mundial, però que esdevingué el fenomen cultural més característic de la segona meitat del segle passat. La seva influència social no té comparació amb cap altre mitjà de comunicació o de lleure. Per a molta gent, s’ha arribat a convertir en la seva principal activitat de lleure. I a un nivell més general, ha esdevingut una veritable finestra mundial a través de la qual tothom es pot fer present en els racons més apartats del nostre planeta. En això han tingut molt a veure els satèl·lits artificials de comunicacions que, des dels anys seixanta del segle passat, han mantingut connectat tot el món^[443].

Amb el model de desenvolupament consumista vigent, han augmentat les opcions vitals d’una part de la població del món fins a límits fins fa poc inimaginables. La qüestió ha estat fins ara ampliar quant més millor l’àmbit de les experiències humanes, a partir del consum de tot tipus de béns i serveis^[444]. Però l’èxit de l’espècie humana en extreure recursos del medi, i en reduir la seva mortalitat, ha redundat en un creixement de la població, i en un impacte global d’aquesta sobre la vida del planeta de tal magnitud, que sembla que hagi de resultar insostenible a més o menys llarg termini.

Desenvolupament insostenible

En el segle XX, la quadruplicació del nombre d’éssers humans, i la multiplicació per més de deu en els nostres nivells de consum d’energia, han conduït a un ràpid esgotament dels recursos no renovables, i han causat trastorns sense precedents en el medi ambient^[445].

En efecte, la voracitat consumista de tot tipus de mercaderies ha contribuït a esgotar recursos no renovables vitals. Principal preocupació genera el ràpid esgotament dels combustibles d’origen fòssil com ara el petroli, el carbó i el gas natural, que constitueixen avui en dia les principals fonts d’energia que impulsen el desenvolupament econòmic. Sembla ser que, almenys pel que fa la petroli lleuger i el gas natural, estem a prop de marcar els màxims de producció mundial a partir dels quals s’iniciarà un declivi irreversible en la disponibilitat d’aquestes fonts d’energia. La destrucció dels entorns naturals i la pèrdua de diversitat biològica representa també un empobriment en les potencialitats naturals que ofereix el nostre planeta. Projectes a gran escala com ara preses gegantines, extensos canals de rec, i enormes plantacions de conreus d’alt rendiment, han fet malbé molts entorns naturals^[446]. La crema de boscos per dedicar més terres a conreu està reduint de forma espectacular les reserves més importants del planeta d’aquest valuós recurs natural. L’extinció d’espècies animals i vegetals s’està produint a un ritme molt més elevat del que seria natural, si no s’hagués produït la intervenció de les activitats humanes^[447].

D’altra banda, cal lamentar els problemes que produeixen, tant sobre la salut de les persones com sobre el medi ambient, les emissions de determinants contaminants a l’atmosfera com el diòxid de sofre i el diòxid de carboni. Les emissions de diòxid de sofre preocupen sobretot perquè estan relacionades amb el fenomen de la «pluja àcida», que provoca la destrucció d’extenses àrees forestals del planeta. Les emissions de diòxid de carboni i altres gasos amb efecte hivernacle₀ perquè no solament produeixen perjudicis sobre la salut de les persones en forma de l’augment de la prevalença de malalties de tipus respiratori, sinó que també contribueixen a alterar de forma no intencionada el clima de la Terra.

Si les temperatures arribessin a augmentar de forma global en una magnitud prou significativa, posem per cas de l’ordre de dos o tres graus centígrads, això podria ser l’origen de greus pertorbacions futures sobre la vida del planeta, amb l’augment en el nombre i intensitat dels episodis meteorològics de tipus catastròfic, l’extensió de determinades malalties tropicals a àrees ara lliures d’aquestes, i el desglaç dels gels acumulats en el casquet polar àrtic. Tot i que també podria tenir alguns efectes favorables, preocupa especialment la desaparició del casquet polar àrtic, ja que resultaria en una elevació significativa en els nivells dels oceans, la qual cosa podria posar en perill les línies costeres, principalment en les desembocadures dels grans rius i les terres situades per sota del nivell de la mar. Algunes terres podrien ser protegides amb la realització de costoses infraestructures. Altres, moltes d’elles les terres més fèrtils de països pobres i densament poblats, haurien de ser abandonades al domini de les aigües marines. És a dir, que la superfície de les terres no cobertes per les aigües es podria reduir de forma sensible, precisament en aquelles àrees on actualment viu una part significativa de la població mundial. Un factor aquest últim que podria resultar terriblement empobridor^[448].

Els valors postmaterialistes

El creixement de la consciència sobre els problemes ecològics que pateix el món, juntament amb l’augment generalitzat de la riquesa, han estat dos dels factors que més han ajudat a canviar l’opinió pública occidental en les últimes dècades. L’extraordinari període de creixement econòmic viscut durant els anys cinquanta i seixanta va anar acompanyat d’un moviment de protesta contra el sistema que el propiciava. En particular, la dècada dels anys seixanta fou l’escenari d’una ruptura generacional i alhora la plasmació de la negació a continuar amb un tipus de desenvolupament, titllat per alguns, d’exclusivista, egoista i insolidari. Moviments socials de força creixent plantaren cara a un ordre establert que mantenia el que consideraven la injustícia de les desigualtats i les barreres diferenciadores entre els éssers humans, obstacles que calia eliminar. Fou aquella una dècada de revolucions, que suposà, entre d’altres, la desclosa del moviment negre, l’alliberament de la dona, i la mobilització juvenil. Tots aquells canvis culturals conduïren a l’aparició de nous temes polítics com ara l’ecopacifisme, que, alhora, donaren lloc a episodis tan propis de la nostra cultura contemporània com són l’estiu de l’amor de 1967, i la primavera de 1968, amb la rebel·lió dels txecs contra el poder soviètic i la dels estudiants i obrers de París contra l’ordre social establert i els seus valors materialistes. En tot aquell procés, la cultura reemplaçà l’economia com a principal factor vertebrador de la cohesió social^[449].

Un altre element característic del nostre món contemporani ha estat l’augment en el temps de les hores de lleure, un fenomen que ja havia estat profetitzat fa mig segle pel sociòleg David Riesman, qui també s’adonà que davant aquesta nova situació, cada vegada més individus es deixarien de preocupar per la lluita per la supervivència, i cercarien la seva realització personal en les seves activitats de lleure. En relació amb aquest últim punt, el sociòleg britànic Anthony Giddens ha explicat que vivim en una fase de transició en la que comencen a dissoldre’s els pressupòsits en els quals s’havien fonamentat les modernes societats industrials. En la mesura que, en les societats occidentals més avançades, ja s’ha assolit parcialment el programa emancipador que havia proposat el moviment modern, aquest ha estat objecte d’una parcial reinterpretació, que posa ara l’accent en la redefinició del propi estil de vida, en un entorn on hi ha més oportunitats d’elecció individual. En aquesta mateixa línia, el sociòleg nord-americà Ronald Inglehart ha remarcat que, en el nostre món contemporani, s’han transformat les preferències valoratives d’alguns individus, des del materialisme, al postmaterialisme, o el que és el mateix, des de la prioritat en la seguretat física i el creixement del benestar econòmic, cap a un major èmfasi en l’autoexpressió i la recerca d’una més gran qualitat de vida^[450].

Els moviments socials alternatius

L’ecologisme nasqué en els anys seixanta del segle passat com un moviment que prengué consciència dels efectes perjudicials que tenen per a la salut humana la proliferació de productes químics contaminants que es troben associats a moltes activitats econòmiques humanes. L’oposició a la guerra del Vietnam contribuí a unir ecologisme i pacifisme en un sol moviment. Posteriorment, l’any 1969, en una reunió internacional que tingué lloc a Roma per debatre sobre el tema de la contaminació, es qüestionà també la sostenibilitat del propi model de desenvolupament econòmic, basat en recursos no renovables. En el seu informe titulat «Els límits del creixement», que fou publicat l’any 1972, es posà de relleu que, de seguir el ritme de creixement registrat fins aquella data en el consum de recursos del planeta, en menys de cent anys, esgotaríem tots els recursos no renovables, cosa que amenaçava de produir un declivi catastròfic en la població i la capacitat industrial. Les preocupacions sobre la influència dels éssers humans sobre el medi ambient s’acceleraren a mesura que transcorregué la dècada dels setanta. Crisis com la que es produí l’any 1976, a la ciutat italiana de Seveso, quan una fàbrica de pesticides alliberà un gran núvol tòxic que provocà la mort d’animals domèstics i de les granges dels voltants i, sobretot, els accidents nuclears de Rhode Island, als Estats Units, i de Txernòbil, a Ucraïna, aleshores una república que pertanyia a l’ara extinta Unió Soviètica, contribuïren a augmentar la sensibilitat ecològica^[451]. En les últimes dècades, l’ecopacifisme s’ha convertit en un moviment social relativament estès que reclama la pau mundial, el respecte pel medi natural i un desenvolupament sostenible^[452].

De forma coetània a l’aparició del moviment ecopacifista, prengueren gran importància tot un conjunt de moviments socials relacionats amb la defensa del principi que estableix que tots els éssers humans tenim un conjunt de drets bàsics que no poden comportar, entre d’altres, cap discriminació per raó de raça, gènere, o orientació sexual. Un dels moviments més emblemàtic fou el que sorgí en l’àmbit de la comunitat negra nord-americana contra la política discriminatòria que fa només mig segle es practicava als Estats Units contra ells únicament pel seu color de la pell. Contra aquell estat de coses, sorgí un vigorós moviment de desobediència civil, liderat per Martin Luther King, que sensibilitzà l’opinió pública nord-americana sobre la necessitat de garantir a la població negra els seus drets civils. En un període relativament curt de temps, es posà en marxa una legislació destinada a promoure la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans. Altres sectors de població que reclamaren la igualtat de drets i la seva emancipació foren les dones i el col·lectiu d’homosexuals. Durant algunes dècades, la promoció social de les dones es produí d’una forma més decidida a Escandinàvia i a la socialista Europa oriental que no pas en els països econòmicament capdavanters d’Occident, on tan sols algunes activitats i pensadores com Stella Browne, Virginia Wolff i Simone de Beauvoir reclamaven, davant la incomprensió gairebé generalitzada dels seus contemporanis, la igualtat de drets i la seva emancipació personal i sexual. Un punt d’inflexió important en la qüestió de la igualtat de drets entre homes i dones es produí als anys seixanta. D’aleshores ençà, almenys als països més avançats, els drets de les dones no han deixat de créixer, fins que s’han aconseguit equiparar, almenys a nivell legal, als drets aconseguits pels homes. Pel que fa a l’emancipació de les dones, els avenços han estat força més dispars, segons països, però és indubtable que la situació és ara molt millor que la que hi havia fa cinquanta anys. També ha estat força dispar, territorialment, el reconeixement dels drets de gais i lesbianes, així com la seva emancipació personal i sexual. En relació a aquest col·lectiu, un dels primers passos importants en la millora del seu estatus jurídic és produí a partir de la legalització de l’homosexualitat, un fet que es produí per primera vegada als anys seixanta, primer als Països Baixos, Suècia i Dinamarca, i després al Regne Unit i Alemanya. Un altre fou el reconeixement que realitzà el 1973 l’Associació de Psiquiatria dels Estats Units del fet que ni gais ni lesbianes pateixen cap trastorn mental^[453].