Secció 3^a. El pensament il·lustrat Els llums del coneixement

La revolució intel·lectual dels segles XVI i XVII preparà el camí per al sorgiment d’un pensament que seria honorat amb l’adjectiu d’il·lustrat.

Entre 1680 i 1700, es produí en el món intel·lectual europeu, sobretot a Holanda, Anglaterra i França, un canvi de gran transcendència. L’esperit crític triomfà sobre el principi d’autoritat. Una disputa literària en els ambients acadèmics francesos sobre els mèrits relatius d’antics i moderns, se saldà amb el reconeixement de la importància, culturalment parlant, de les fites assolides pels moderns en relació a les que havien assolit els autors de l’admirada Antiguitat clàssica^[282]. I enmig d’aquelles dues decisives dècades, l’any 1690, el pensament il·lustrat rebé un fort impuls a partir d’una nova filosofia del coneixement exposada per John Locke en el seu «Assaig sobre l’enteniment humà». En aquest assaig, el filòsof anglès donà una nova interpretació sobre la naturalesa humana que negà validesa a la creença de determinats filòsofs, sobre la suposada existència de les idees innates. Entenia que el coneixement s’origina en la reflexió que fem sobre les experiències que provenen del món físic. Concebé tots els éssers humans amb una capacitat il·limitada d’aprendre, canviar i millorar. Proposà que la ment humana és com un full en blanc que l’experiència va emplenant. I remarcà, finalment, la importància del sistema educatiu en el desenvolupament intel·lectual i moral dels infants, una eina que entenia com a fonamental per formar ciutadans cultes i responsables^[283].

De forma coetània, en l’àmbit de les idees polítiques, Locke construí un sistema de pensament liberal, contrari al poder absolut dels tirans que havien dominat Europa durant aquell segle, i que alhora es convertí en un mètode per intentar resoldre els greus conflictes civils que havien assolat Anglaterra. L’any 1689, amb la publicació del seus «Dos assaigs sobre el govern civil», capgirà els supòsits de partida que havia emprat Hobbes en la seva teoria del contracte social. Va escriure aquests dos assaigs amb la intenció de justificar doctrinalment el règim liberal i representatiu de govern que s’havia instaurat al seu país l’any 1688. Imaginà uns orígens de la humanitat on regnava la pau, la benvolença i el suport mutu entre els humans. Explicà que, si aquestes persones havien convingut la constitució d’una comunitat política, havia de ser perquè anava en el seu propi interès.

Aquesta comunitat hauria estat creada, segons ell, per garantir els seus drets individuals, en particular els drets a la vida, la llibertat i la propietat^[284].

En el segle XVIII, les idees polítiques de John Locke en favor de la instauració d’un govern representatiu que limités el poder de la monarquia, exerciren gran influència en el continent europeu, en particular a França. Guanyà força la idea que el poder polític té un origen racional, sorgit del dret natural₀, i per al bé del poble. A mitjans de segle, Charles-Louis-de Secondat, més conegut pel seu títol nobiliari de baró de Montesquieu, argumentà que, per tal de garantir els drets civils pels quals havien lluitat els liberals, convenia a més, separar i equilibrar els poders de l’Estat entre els diversos estaments socials. Argumentà que el Parlament s’ha d’ocupar de fer les lleis; el Govern de fer-les complir; i els jutges d’interpretar-les i aplicar-les. Segons el baró, l’equilibri de poders hauria d’evitar el perill que comporta sempre la concentració del poder en unes soles mans^[285].

Sentiments i moralitat

La citada revolució intel·lectual del segles XVI i XVII, preparà el camí també per a l’aparició d’una filosofia moral naturalista que havia d’alliberar els europeus de les constriccions que li havia imposat la religió cristiana durant més d’un mil·lenni. A Anglaterra, aparegué la creença en un Déu creador, que es deslligà de qualsevol revelació concreta, i que ja no intervenia en els afers dels éssers humans. En aquesta concepció, dita deista, Déu podia ser conegut tan sols per mitjà de la raó i del coneixement de la naturalesa. Era el gran rellotger o suprem arquitecte encarregat d’organitzar les seves lleis físiques. La majoria dels deistes eren persones anticlericals. Negaven els miracles i els misteris cristians. Creien que la formació moral s’havia de veure lliure de sensacions sobrenaturals. I per concebre les idees relatives a l’honor, no consideraven que fos necessari conèixer la divinitat, ni esperar cap recompensa de part seva.

En el segle XVIII, a les illes britàniques, el deisme, la física de Newton i la filosofia de Locke, ajudaren a fer emergir una mentalitat que comprenia que el coneixement havia de ser més científic, útil i basat en l’observació directa i en l’experiència. Filòsofs com l’escocès Adam Hutchenson o l’anglès Ashley Cooper, comte de Shaftesbury, es dedicaren a la recerca de les lleis de la naturalesa humana. El primer explicà l’origen dels sentiments morals en una suposada propensió natural benvolent dels éssers humans, que fa que prefereixin la virtut, representada per l’interès públic, més que no pas l’interès privat. Per la seva part, Cooper creia que el sentiment moral és la manifestació en els éssers humans d’una harmonia universal inscrita en la naturalesa^[286]. En la mateixa tradició de pensament de Hutchenson, el filòsof escocès Adam Smith defensà que la naturalesa humana és guiada per un sentiment innat de simpatia cap als altres éssers humans que els fa interessar-se per la seva felicitat. Explicà que, de la mateixa manera que la gran llei del cristianisme és estimar els altres com ens estimem a nosaltres mateixos, el gran precepte de la naturalesa és estimar-nos a nosaltres mateixos solament com estimem els altres. Creia que si les persones no són més solidàries, és perquè no són capaces de dipositar en allò que succeeix als altres el mateix grau de passió que normalment anima a la persona principalment interessada^[287].

Precisament, fou l’anàlisi de la importància de les passions en el comportament humà una de les grans qüestions estudiades pel també escocès David Hume, en els seus dos primers volums del tractat sobre la naturalesa humana que publicà l’any 1739. En aquest tractat, el més escèptic i capaç dels moralistes que donà la Il·lustració escocesa, pretenia posar les bases de les ciències humanes, i crear un codi moral racional. El seu escepticisme es manifestà en el seu convenciment de què el nostre coneixement es basa més en creences que en certeses. Comprengué que la representació que els éssers humans ens fem del món deu tant a la realitat objectiva com a les nostres pròpies percepcions subjectives d’aquesta realitat. Que allò que erròniament anomenem causa i efecte no és més que el costum de veure que darrere una cosa acostuma a venir una altra. Explicà que l’enteniment és completament esclau de les passions humanes, fins a l’extrem de considerar que tota forma de coneixement racional es troba sota sospita d’estar sota la influència de la subjectivitat que es deriva d’aquests sentiments. Comprengué que la moralitat es determina mitjançant el sentiment. Que es fa ressò de les accions dels altres, compartint l’aprovació o censura que han pogut aixecar entre aquells que són afectats per elles. I que són aquests sentiments morals allò que afecta la nostra percepció sobre el bé i el mal^[288].

L’extensió de l’escepticisme

La filosofia del coneixement de David Hume es pot considerar la culminació del pensament escèptic europeu modern i, alhora, la crítica que emprà millors arguments contra la concepció religiosa predominant en el seu temps. En els seus «Diàlegs sobre la religió natural», obra que fou publicada l’any 1779, s’esforçà en demostrar la falsedat de les suposades proves de l’existència de Déu. I exposà també la seva teoria, basada en unes acurades indagacions històriques, que situava l’origen de la religió com un producte cultural sorgit en els orígens de la civilització humana. Però en el seu temps, l’escepticisme modern tenia ja una llarga història, que es remunta almenys a l’obra de Michel du Montaigne. L’any 1634, Pierre Gassendi recuperà les tesis materialistes del grec Epicur, quan sostenia que, després de la mort, l’ànima es dissipa, i que, amb la mort, tot s’esvaeix. Desapareixen el cos, les sensacions i els sentiments. A l’escepticisme religiós, havien contribuït també descobriments astronòmics com la mutabilitat dels cels per fenòmens com l’aparició de nous estels i de cometes, o la identificació per part de Galileu de les llunes de Júpiter. Totes aquestes descobertes posaren de manifest les insuficiències de les escriptures cristianes per explicar el funcionament del Cosmos.

De tota manera, fou el gran conflicte bèl·lic que enfrontà protestants i catòlics en el període comprès entre 1618 i 1648, allò que convencé a més europeus que calia adoptar una nova mentalitat per superar el clima d’odis i rancúnies generat per les guerres de religió. Enmig i després d’aquella tragèdia, alguns lliurepensadors posaren en dubte que existís una única veritat religiosa. Començaren a estendre la idea que la religió és quelcom de perniciós, i que és impossible demostrar l’existència de Déu. En algun cas, però no sempre, al llibertinatge en el pensament s’uní també el llibertinatge en els costums, sobretot a França, on el comportament llibertí s’estengué especialment entre els ambients urbans i selectes de París.

Un altre dels factors que més soscavà les creences religioses dels europeus del segle XVII, fou la crítica bíblica erudita, que ajudà a desmentir l’origen divi del text sagrat. Entre d’altres, Louis Cappel, Isaac La Peryrère, Thomas Hobbes, Baruch de Spinoza i, fins i tot, el sacerdot catòlic Richard Simon, posaren de manifest, amb tot un seguit de sòlids arguments, que els llibres de l’Àntic Testament no podien haver estat escrits per un únic autor, i que molts d’aquests llibres eren bastant més tardans d’allò que es pensava en el seu temps. També que contenien incoherències i moltes repeticions. La Peryrère sostingué que, abans d’Adam i Eva, la Terra ja havia estat habitada per altres éssers humans^[289].

L’enciclopedisme

En la primera meitat del segle XVIII, el moviment lliurepensador emprà una crítica encara més àcida contra la religió cristiana. El francès Pierre Bayle atacà el pensament religiós dogmàtic amb una barreja d’ironia, de dubte i, fins i tot, de befa. Negà l’existència de fets prodigiosos, i va aplicar aquest criteri a les tradicions religioses i als miracles. Montesquieu contribuí a estendre el relativisme cultural que havia aparegut entre la intel·lectualitat europea del seu temps amb una crítica divertida de la societat francesa. A «Les cartes perses», mostrà als seus sorpresos contemporanis altres pobles que, sense l’existència del Déu catòlic, també havien estat capaços de construir grans civilitzacions. Peter Annet sostingué que els relats apostòlics de la resurrecció havien estat inventats, mentre que François-Marie Arouet, més conegut pel seu pseudònim de Voltaire, ridiculitzà tots els aspectes del cristianisme, des de la idea que la Bíblia és un llibre sagrat, fins a tota la parafernàlia dels miracles que, el gran crític francès, considerava un gran frau. D’altra banda, seguint a Locke, defensà que la ciència havia demostrat que l’Univers està governat per lleis naturals, cosa que justificaria la proclamació de determinats drets naturals que haurien de ser gaudits per igual per tots els éssers humans.

La filosofia de tots aquells lliurepensadors es difongué per Europa gràcies a una voluminosa obra enciclopèdica, editada per Jean le Rond d’Alembert i Denis Diderot, que es convertí en el llibre de capçalera de les ments progressistes de l’època. L’Enciclopèdia francesa és un diccionari raonat de les arts, les ciències i els oficis. Tenia com a precedents el «Diccionari històric i crític» de Pierre Bayle, i la «Cyclopaedia» d’Ephraim Chambers. La intenció explícita dels enciclopedistes consistí no solament en reunir un gran corpus de coneixements, sinó que, a més a més, es produís un canvi efectiu en la forma de pensar dels contemporanis del seu temps. El primer volum de l’Enciclopèdia francesa aparegué el juny de 1751, i s’inicià amb un discurs preliminar de Jean Le Rond d’Alembert, en el qual explica que l’obra serveix alhora com a enciclopèdia, i com a diccionari que proporciona una compilació de coneixements que mostra els camins que connecten les seves distintes branques. En aquell memorable discurs, d’Alembert exposà la seva visió d’una era de progrés intel·lectual que s’hauria desenvolupat des del Renaixement^[290].

A Alemanya, Gotthold Ephraim Lessing i Johann Gottfried von Herder començaren a entendre la filosofia com una disciplina crítica aplicable a tot tipus de pensament. Immanuel Kant dedicà la seva vida a construir un tipus de coneixement universal fonamentat en la crítica racional. Aquesta s’havia de convertir en el suprem tribunal capaç d’acreditar la validesa de qualsevol opinió. En ella fonamentà tant la moral individual com les lleis. La seva teoria política partí d’un intent per mantenir una actitud conciliatòria entre la llibertat personal dels individus i l’interès general del conjunt social, consistent en subjectar les persones a normes de caràcter abstracte, el dret, que no ha de ser de ningú en particular, però que obliga a tots, conduint-los a elevar-se per sobre de les seves inclinacions naturals. Elaborà una teoria moral del dret que defineix aquesta disciplina com el conjunt de condicions sota les quals la voluntat d’un es pot conciliar amb la voluntat d’un altre, d’acord amb una llei universal de llibertat^[291].

El liberalisme econòmic

En l’àmbit de la ciència econòmica, les arrels del pensament liberal es relacionen amb les idees d’un grup d’enciclopedistes francesos, coneguts sota la denominació de fisiòcrates, que sostenien que l’origen de tota riquesa es troba en l’agricultura. L’any 1758, en el seu tractat d’economia, François Quesnay explicà que la vida econòmica segueix un cicle que comença a la terra i que, a través de la transformació industrial i de la distribució comercial, produeix excedents que s’hauran de tornar a invertir en el treball agrícola per continuar amb el procés de generació de riquesa. Consideraven els fisiòcrates que existeix un ordre natural, d’origen diví, que regeix el funcionament de l’economia, segons un sistema de lleis universals i immutables. Reivindicaren la llibertat econòmica individual perquè aquesta havia de constituir la millor forma de fer prosperar el país. El seu lema era: «Deixeu fer, deixeu passar, el món va tot sol»^[292].

Al Regne Unit, l’any 1776, Adam Smith exposà una teoria econòmica que explica el creixement de la riquesa d’una nació com el resultat de l’aplicació i aprofundiment en el principi de divisió del treball i d’especialització de tasques. La causa de la riquesa econòmica nacional seria el treball realitzat, però no solament en l’agricultura, com sostenien els fisiòcrates, sinó també en la indústria i en el comerç. Defensà que, quan intercanvien treball i mercaderies amb els seus congèneres, els individus actuen guiats pel seu propi interès, i que d’això resulta un benefici per a tots. Explicà que, en un règim de mercat totalment lliure i competitiu, una «mà invisible» fa que l’individu, en seguir el seu propi interès, promogui involuntàriament el bé col·lectiu. I és que segons l’escocès, la competència entre els productors assegura que, en general, els béns es venguin pel seu preu natural, és a dir, per una mesura honesta de la quantitat i qualitat de materials i de treball emprats en produir la mercaderia^[293].