Secció 1a. Els moviments socials de masses
El sindicalisme
El procés d’industrialització europeu descrit en el capítol precedent, es traduí en una font inesgotable de creació de riquesa, però alhora també en un augment brusc en les desigualtats socials, a més d’un canvi sense precedents en les condicions de vida de les classes treballadores.
El sistema fabril alterà de forma radical la naturalesa del treball. El treball a les fàbriques exigia disciplina, tolerància al soroll, la calor i la pols. La població treballadora, molta d’ella infants de curta edat, reclutats en orfenats i correccionals per a menors, es veié obligada a llargues jornades de treball, sotmesa a unes dures condicions, i a una estreta vigilància per controlar el seu rendiment. L’única cosa que els podia persuadir d’acceptar aquelles dures condicions de vida en la fàbrica o en les mines de carbó, eren les males perspectives que oferia el medi rural. Amb el gran augment de la natalitat que es produí a partir de mitjans del segle XVIII, i una vegada entrà en crisi el sistema de producció de teixit de confecció en l’àmbit rural, en bona part provocada per la pròpia competència del sistema de fàbriques, els camps comptaven amb un excés de mà d’obra jove que hagué de cercar un mode de guanyar-se la vida en el gran nombre de ciutats que havien iniciat la seva industrialització[372].
La preponderància creixent dels sistema fabril anà paral·lela a la rivalitat també creixent que es posà de manifest entre la burgesia industrial i els obrers de les fàbriques, que són els dos grups socials emergents que caracteritzaren la vida social del segle XIX. Abans de l’arribada d’aquell segle, ja hi havia hagut grans masses de treballadors assalariats, però fou amb l’augment de la població i el creixement de l’economia fabril, que la classe obrera, no solament es va fer molt més nombrosa, en alguns països fins i tot majoritària, sinó que també es concentrà molt més en l’espai.
Ja a finals del segle XVIII, aparegueren les primeres associacions permanents de treballadors per a la defensa d’unes condicions de treball mínimament dignes. Al Regne Unit, el país que aleshores era el país més industrialitzat del món, en un primer moment les seves autoritats polítiques prohibiren els sindicats de treballadors, i perseguiren els seus líders. Però davant la resposta violenta d’alguns obrers, que destruïren la maquinària de les fàbriques, l’any 1824, el Parlament britànic rectificà aquesta política i derogà la legislació antisindical de 1799. Es permeté que els treballadors s’associessin en sindicats per oficis, que fins i tot podien recorre a la vaga en defensa dels seus interessos laborals. A partir de 1834, les diverses organitzacions sindicals es reuniren en una gran federació britànica de sindicats. Constituí el primer gran moviment social de masses que, amb la seva força, contribuí a millorar les condicions de treball a les fàbriques[373].
El socialisme utòpic
Un altre moviment social de masses que contribuí a millorar la situació dels treballadors fou el socialisme. Els primers socialistes moderns, sorgits en l’ambient creat en el període de la Il·lustració, eren persones idealistes, que aspiraven a transformar la societat per mitjans pacífics. Volien una societat basada en la cooperació social, i no en l’egoisme i la competència; en la igualtat, i no en la jerarquia; i que fes de l’altruísme un valor que es constituís en mòbil principal per al progrés humà i socialista.
A França, François-Charles Fourier projectà comunitats independents minuciosament detallades, els falansteris, que, a través d’una perfecta organització col·lectiva de tasques, havien de garantir la felicitat de tots. A Escòcia, Robert Owen posà en pràctica les seves idees reformistes a la seva fàbrica de cotó de New Lanark. Elevà l’edat mínima per treballar de sis a deu anys, millorà les condicions d’allotjament dels treballadors de la fàbrica, pavimentà els carrers, plantà arbres, creà jardins, i fundà una escola en el poble en la qual s’ensenyava als infants a llegir i a escriure. L’experiència fou un èxit. No es pot dir el mateix de «New Harmony», la colònia que fundà al Nou Món, que fracassà per desavinences internes. Després d’aquell estrepitós fracàs, Owen es dedicà a donar conferències i redactar escrits per promocionar l’incipient moviment cooperativista que ell contribuí a estendre. També advocà per una reforma social avançada al seu temps que, entre altres qüestions, incloïa la creació d’escoles públiques i gratuïtes per als infants fins al deu anys, un sistema públic d’ajuda social, i una legislació destinada a limitar la jornada laboral[374].
En el segon quart del segle XIX, el Parlament britànic introduí algunes petites reformes socials, com ara la limitació de la jornada laboral o la llei d’assistència social, que contribuïren, respectivament, a millorar les condicions de vida dels obrers i de les persones més pobres. Però eren reformes massa tímides per solucionar els enormes problemes socials que havia originat el nou ordre industrial. En tot aquell període, els disturbis socials per l’escassesa d’aliments sovintejaren, i la situació s’agreujà de manera especial en la dècada dels anomenats famolencs quaranta, quan la manca d’aliments disparà la crispació social i encengué les revoltes a tot el Regne Unit. L’any 1845, Friedrich Engels, un comerciant de cotó que en aquell moment treballava a Manchester, denuncià per escrit les dures condicions de vida de la classe treballadora a Anglaterra. En el seu informe, descriu amb impressionant detall la misèria en la que vivien en el seu temps desenes de milers d’anglesos. Tres anys més tard, en vespres de la revolució social de 1848, redactà conjuntament amb Karl Marx un manifest fundacional per a la Lliga Comunista. En aquell manifest, cridaven a la lluita revolucionària per acabar amb el sistema capitalista[375].
El marxisme
En el «Manifest comunista», s’assegura que la història de totes les societats és la història de la lluita de les classes socials, enteses aquestes últimes com aquell conjunt de persones que es troben unides per les mateixes condicions laborals i de vida, i per un mateix destí determinat per la marxa general de la història[376]. Però el pensament social de Marx quedà plasmat d’una forma encara més precisa en la seva «Crítica de l’economia política», obra que ja havia estat elaborada el 1857 encara que romangué inèdita durant un segle, i, sobretot, en els seus assajos sobre «El capital», el primer dels quals, que és el més important, fou publicat l’any 186 7[377].
Era la seva una concepció materialista de la història, que entén el curs de la història universal com guiada per una força propulsora decisiva que té la seva base en el conjunt de transformacions de determinades estructures econòmiques i socials, i en la conseqüent divisió de la societat en distintes classes i en les lluites d’aquestes classes entre sí[378].
En els seus escrits, Marx assegurava que és la forma en què s’organitza el treball, i es produeix la riquesa, la que condiciona tots els aspectes de la realitat social, des de la forma en la qual pensem, fins a les institucions per les quals es regula la societat. Segons la seva concepció materialista, són les condicions de producció les que constitueixen la base de totes les institucions socials[379]. Descriví el capitalisme com un sistema o mode de producció que té com a característica principal la competència entre els capitalistes, i la divisió de la societat en dues classes socials principals, la burgesa i l’obrera. Reconegué que la competència entre capitalistes és la causa principal de l’extraordinari desenvolupament econòmic, però també de generar deshumanització i la contínua aparició de crisis cícliques, cada vegada més intenses, que són consubstancials amb el sistema capitalista. Aquelles crisis havien d’afavorir la lluita política entre les dues classes antagonistes que constitueixen les parts essencials del sistema capitalista. De la lluita de classes, que prendria la forma d’una revolució social, havia de sorgir un nou ordre social basat en el mode de producció comunista. Imaginà el nou ordre comunista com un sistema presidit per l’abundància, sustentada en un extraordinari desenvolupament de les forces productives, i la lliure satisfacció de les necessitats humanes[380].
Marx i Engels creien que la destrucció del capitalisme havia d’anar precedida de la presa de consciència de la classe obrera sobre la seva situació social. Aquesta avantguarda estaria integrada pels treballadors més cultivats culturalment i, sobretot, per un grup d’intel·lectuals de procedència burgesa, socialment conscients, com eren ells dos. La seva funció havia de consistir en influir els obrers per conscienciar-los, i defensar els seus interessos dins de les institucions burgeses, a més a més de crear les condicions propícies per al sorgiment d’un moviment revolucionari encarregat d’enderrocar el sistema capitalista[381].
L’anarquisme i l’internacionalisme obrer
La crida de Marx i Engels a la revolució comptà, en un primer moment, amb la col·laboració de l’incipient moviment anarquista, que s’estava organitzant entorn a Mikhail Bakunin. L’any 1864, comunistes i anarquistes propugnaren la reunió de tots els treballadors del món en una lluita revolucionària per enderrocar el sistema capitalista. L’Associació Internacional de Treballadors fou la manifestació institucional d’aquesta voluntat d’agrupar tots els treballadors del món en un únic moviment obrer internacional. Creada a Londres, agrupà les principals organitzacions sindicals que s’havien constituït en diversos països del món.
Però la unitat durà poc. En el V Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors, celebrat a l’Haia, el 1872, poc després de la fallida revolució social parisenca de 1870-1871, Marx i Bakunin xocaren frontalment. Comunistes i anarquistes s’enfrontaren obertament en el citat Congrés en un debat molt apassionat, després del qual, els marxistes aprovaren una resolució que apostava per la constitució d’un partit polític que s’encarregaria de prendre el poder i transformar la societat. Aquella decisió provocà la ruptura amb els anarquistes de Bakunin, que sempre s’havien volgut mantenir al marge de la lluita partidista.
Els anarquistes eren contraris a la participació dels treballadors en les institucions burgeses. Tampoc no compartien l’objectiu proclamat pels comunistes d’instaurar, després de la revolució, una dictadura del proletariat com a instrument transitori que suposadament s’havia de crear com a eina per destruir el sistema capitalista i edificar una societat sense classes socials[382]. L’objectiu dels anarquistes, enunciat ja en la dècada dels quaranta per Pierre-Joseph Proudhon, era abolir la propietat privada i destruir l’Estat d’una forma violenta i immediata[383]. En el seu lloc, s’establirien acords lliures entre individus, les comunes, que viurien al marge de qualsevol organització estatal, i que es podrien federar lliurement en altres unitats més grans. Per aconseguir aquests propòsits, Bakunin fundà diverses societats clandestines, estrictament jerarquitzades, i unides pel principi de la fe cega en els ideals emancipadors dels anarquistes.
La interpretació federal i més moderada de l’ideari anarquista tingué una bona acollida en sectors republicans de la península ibèrica, molt en especial a Catalunya. Inspirà la teoria federal del que arribaria a ser un dels efímers presidents de la Primera República espanyola, el polític català Francesc Pi i Maragall. El component més revolucionari del pensament anarquista tingué el seu màxim exponent amb el sindicalista francès George Sorel, que, a finals del segle XIX, defensà un nou tipus d’anarcosindicalisme basat en la lluita de classes, la vaga general i la violència com a forma de guerra de la classe obrera contra la burgesia. La penetració del seu pensament anarquista en el sindicalisme francès, i també en el català, es traduí en la seva absoluta independència de la política partidista, i en l’adopció de l’acció directa, que incloïa actes terroristes i la vaga general com a estratègia revolucionària, que tenia com a finalitat augmentar la «consciència de classe» dins una dinàmica que hauria de culminar amb l’enderrocament violent del sistema capitalista[384].
La socialdemocràcia
El Congrés de l’Haia, de 1872, marcà l’origen de la socialdemocràcia com a moviment obrer i de masses. En aquell temps, els valors de la socialdemocràcia, especialment a Alemanya, eren totalment congruents amb el pensament marxista. Compartien la seva perspectiva materialista de la història que, segons ells, havia de conduir d’una forma inevitable a l’assumpció del poder polític per part de la classe obrera per instaurar el socialisme. Per Marx i Engels, l’objectiu de constituir un partit polític representatiu de la classe obrera, fort, unit i altament centralitzat, era aprofitar al màxim les noves possibilitats que oferien els nous marcs parlamentaris que s’estaven creant a una part d’Europa, a partir del sorgiment del constitucionalisme liberal, per prendre el poder polític[385].
A finals d’aquell segle, per fer efectiu l’objectiu de prendre pacíficament el poder utilitzant el marc parlamentari, els socialistes inventaren el concepte modern de partit polític, com a partit de masses d’amplíssim espectre, cosa que els situà en una trajectòria electoral ascendent. Abans de la Primera Guerra Mundial, en alguns països del Centre i el Nord d’Europa, on la socialdemocràcia es trobava més implantada, assoliren ja percentatges situats per sobre del vint-i-cinc per cent de l’electorat.
La creixent força electoral i organitzativa del socialisme, combinada amb una classe obrera en expansió, i la impressió d’un avenç imparable, mantingué viu l’utopia del moviment, que continuà acceptant com a vàlids els plantejaments revolucionaris dels seus fundadors.
Els socialdemòcrates volien organitzar la solidaritat de la classe obrera per formar un moviment obrer capaç de transformar el món. Per a això, alguns d’aquests crearen una forma distintiva de vida socialdemòcrata, que incloïa biblioteques; associacions de lectura; clubs de teatre; concerts; festivals; corals, etc. Certs valors socialistes es repetien una i una altra vegada, com per exemple l’esperit d’autosuperació i la sobrietat; el compromís amb l’educació; el respecte al propi cos; les relacions igualitàries entre homes i dones; l’herència progressista de la cultura humanística; la dignitat del treball; i una vida familiar ordenada.
A través d’aquests esforços culturals, i l’ambició de refer totalment la societat, el moviment obrer passà a ser concebut com la inevitable custòdia del futur, alhora que portadora triomfal d’una ètica col·lectivista[386].
La seva primera oportunitat de governar arribà durant i immediatament després de la Primera Guerra Mundial, ja fos en solitari o en coalició, però, llevat d’alguna excepció, la seva actuació s’orientà més a enfortir la democràcia parlamentària que a intentar construir una societat socialista[387].
El moviment sufragista
Cal assenyalar que el moviment socialdemòcrata no fou el primer en treballar per crear unes institucions democràtiques, entre altres coses, perquè la demanda del dret de vot havia començat molt abans que nasqués aquell moviment obrer. Durant la primera meitat del segle XIX, la demanda del dret a votar adquirí un protagonisme especialment important al Regne Unit. L’any 1838, William Lovett i Francis Place publicaren un manifest que reclamava l’establiment del dret al sufragi universal masculí, el vot secret, l’abolició del requisit de ser propietari per poder ser parlamentari, i l’aprovació d’un sou per als parlamentaris perquè no solament els rics es poguessin dedicar a l’activitat política. Per recolzar una Carta de drets democràtics que fou presentada al Parlament el juny de 1839, aquell moviment popular, conegut amb el nom de «cartisme», recollí més d’un milió de signatures. Malgrat que no reeixí en els seus propòsits d’una forma immediata, constituí un precedent de la voluntat democràtica que s’estava estenent entre la població europea decimonònica[388].
Una qüestió que cal lamentar de la «Carta» de 1838 fou que el sufragi femení quedà exclòs d’una manera expressa. Això suposava una reculada històrica en relació a la posició més progressista que tenien, per exemple, Fourier i Owen, que propugnaven la plena igualtat de drets entre dones i homes. El francès propugnà també la llibertat sexual i l’abolició del matrimoni, mentre que els seguidors d’Owen atribuïen la degradació moral del capitalisme a la injustícia que practicava l’home amb la dona dins la família, i asseguraven que era necessari un replantejament total de les relacions íntimes, de forma que la família i les opressives lleis matrimonials fossin substituïdes per sistemes comunals de veritable igualtat[389].
Als Estats Units d’Amèrica, el sufragi masculí fou pràcticament universal entre els homes blancs des de quasi els mateixos orígens de la seva constitució com a país independent. Per això, allí sí que el moviment sufragista tingué com a principals protagonistes les dones. El 1848, un grup de dones que s’havia reunit a Sèneca Falls, Nova York, aprovà una «Declaració de drets i sentiments» en demanda del dret al sufragi[390]. D’aleshores ençà, sorgí un actiu i puixant moviment sufragista femení que reclamà per a les dones nord-americanes els mateixos drets democràtics que ja havien aconseguit els homes blancs del seu país. No estaven soles. Molts altres donaren el seu suport al programa de reformes democràtiques acordat a Sèneca Falls. L’escriptor Henry James immortalitzà aquell important moviment social a la seva novel·la titulada «Bostonianes».
A Europa, des de la dècada dels seixanta del segle XIX, les sufragistes, especialment les britàniques, també realitzaren campanyes per obtenir el dret de vot. Comptaren amb el suport d’alguns dels intel·lectuals més competents del moment, com el filòsof britànic John Stuart Mill i el socialdemòcrata alemany Auguste Bebel. L’any 1869, el primer publicà la «La servitud de la dona», obra realitzada en col·laboració amb Harriet Taylor, la seva companya sentimental. Es tracta d’una de les més contundents defenses que s’hagin elaborat mai sobre els drets de participació de les dones en la vida ciutadana. L’any 1878, Bebel publicà «La dona i el socialisme», on exposà un programa ampli de drets de les dones, que incloïa temes que anaven des del dret de sufragi i l’accés a les professions liberals, fins a ideals d’emancipació sexual i el divorci[391].
Des del 1893, i començant per Nova Zelanda[392], el dret de sufragi de les dones s’anà reconeixent a més i més països, i avui, amb l’única excepció d’alguns pocs països islàmics, no hi ha cap sistema de representació popular que deixi al marge la població femenina d’aquest dret fonamental.