Secció 2^a. La cultura clàssica a Grècia La vida cultural a Atenes

En època de Pèricles, la ciutat d’Atenes visqué un gran dinamisme cultural. Les arts, la pintura, el dibuix i l’escultura humana experimentaren grans canvis cap a allò que s’ha conegut com a estil clàssic. La seva vida cultural es beneficià de la prosperitat política i econòmica que visqué la ciutat en el període posterior a la victòria dels aliats hel·lens sobre els perses, que esdevingué l’any 479 aC.

Tres són els factors que expliquen la favorable evolució que visqué la ciutat. En primer lloc, la font de riquesa que suposaren els esclaus capturats en aquella guerra. En segon lloc, els tributs cobrats als Estats aliats de la recent constituïda Lliga Hel·lènica, en pagament pels serveis de seguretat que Atenes els prestava. I, per últim, els recursos que proporcionaren l’explotació de les mines d’argent de la regió àtica. En aquella època, a la ciutat d’Atenes es generalitzà l’ús de moneda encunyada, es desenvolupà el comerç, i se la dotà d’un rudimentari sistema bancari que consistia en intercanviar moneda, i en admetre dipòsits que, després, es prestaven en canvi d’un interès^[65].

En el període de màxim esplendor polític, econòmic i cultural de la ciutat, els ciutadans d’Atenes s’interessaren més que cap altra societat precedent per l’educació dels seus fills, sempre que fossin mascles, doncs les nenes estaven excloses del sistema educatiu. A més a més dels elements culturals bàsics, com ara la lectura, l’escriptura i el càlcul, es donà especial rellevància a la música i l’educació física, que constituïren les bases sobre les quals descansà bona part de la vida cultura atenesa^[66].

L’alta cultura hel·lena es fonamentà en els clàssics de la literatura, com Homer i Hesíode, en la poesia de Píndar, que fixà per a l’eternitat fórmules brillants i pures de pensament, i en les més grans invencions de la literatura grega: el teatre tràgic i la comèdia política.

En les tragèdies dels autors clàssics de l’Antiguitat, la trama gira essencialment entorn a la qüestió del destí dels éssers humans. Esquil, animat per una fe religiosa nodrida en les fonts tradicionals del que es considerava sagrat, presenta als mortals sotmesos a la venjança d’uns déus que castiguen qualsevol violació de la llei ritual. Sòfocles, en canvi, es delectava en presentar els imprevistos camins que desfan els càlculs i la presumpció dels homes, víctimes d’un destí cruel. Eurípides s’inclinà per una explicació escèptica del destí. Contempla els éssers humans com una joguina de l’atzar. En les seves obres, el terror que experimentava l’espectador en les obres d’Èsquil davant el compliment de la inexorable voluntat divina, fou substituït per l’estranyesa davant un destí humà regit per bruscos canvis en la sort dels personatges. En les seves creacions, apareixien sovint les casualitats i els fets meravellosos.

D’altra banda, la comèdia política fou l’expressió més característica de la cultura literària democràtica atenesa. Per primera vegada, fou possible criticar a través de sàtires literàries els polítics més destacats.

La Grècia clàssica fou també pàtria de grans historiadors, com és el cas d’Heròdot d’Halicarnàs, que volia distreure i instruir alhora, sempre a la recerca d’una certa objectivitat en la narració. Convertí la història en una activitat de recerca. Consultà arxius i entrevistà a testimonis presencials on era possible fer-ho. No obstant, no sempre interpretà correctament els fets que descrivia perquè molt sovint solament pogué comptar amb allò que li contaren les persones que trobà en el curs dels seus viatges, testimonis orals que no eren sempre fiables. Tucídides convertí la història en una disciplina emparentada amb el pensament racional filosòfic. Il·luminà amb l’intel·lecte l’encadenament real de causes i efectes. Emprà una narrativa adreçada a comprendre els esdeveniments. Enuncià els fets amb precisió sense cap anhel de caure en l’anecdòtic. Demostrà també un coneixement admirable dels problemes que comporten els falsos records, i s’adonà de la necessitat de fer una recerca laboriosa. Sabia que allò que els homes diuen en públic no és allò que fan a la pràctica. Era un home realista, que havia après també la dura lliçó que ensenya que, en les relacions internacionals, els més forts dominen sense gaire escrúpols^[67].

Sofistes i filòsofs

En època de Pèricles, la societat atenesa visqué una redefinició dels valors socials. La necessitat de formar ciutadans responsables que els capacitessin per a la vida comercial, i per al compliment de les seves responsabilitats cíviques, va fer florir l’art de la retòrica₀, que es convertí en un dels components bàsics de l’educació superior dels joves d’Atenes. Aquesta art l’ensenyaven els sofistes, com ara Protàgores d’Abdera i Gòrgies de Leontins, prestigiosos professionals de l’educació que viatjaven d’un lloc cap a un altre impartint classes de saviesa, en canvi d’uns honoraris. Encara que no formaren una escola de pensament definida, se’ls reconeix el mèrit d’haver iniciat una revolució intel·lectual que desplaçà l’eix de la reflexió filosòfica des de l’estudi de la naturalesa i el Cosmos, a l’estudi de l’ésser humà. No resolta encara la crisi del racionalisme₀ pitagòric, i posat en qüestió el testimoni dels sentits per Leucip de Milet, els sofistes reconegueren la impossibilitat d’arribar, a partir dels nostres sentits, a un coneixement universalment vàlid. S’adonaren que el coneixement no és més que una construcció de la paraula, doncs l’home és la mesura de totes les coses, i tots els valors són creacions històriques seves. Comprengueren també que no pot haver un patró absolut de valoració moral que es pugui imposar a tots, i que les decisions solament es poden fonamentar en la mera opinió, que és susceptible de ser controlada a través de la persuasió. Per això, recomanaren basar la convivència social en l’acord i en el consens, no en la imposició^[68].

Per als seus conciutadans, Sòcrates podria semblar un sofista més, un savi que es preocupava per descobrir l’essència de l’ésser humà. Però Sòcrates es considerava a sí mateix més un filòsof que un sofista, més un amant de la saviesa que un savi. En la seva recerca de la veritat, fou l’iniciador d’una línia de pensament ètic racionalista que aspira a fer ciutadans virtuosos. Creia que la virtut de l’ésser humà és allò que fa que la seva ànima sigui com ha de ser, d’acord amb la seva naturalesa, és a dir, bona i perfecta. No concebia la maldat, sinó com una forma particular d’ignorància. El seu mètode d’ensenyament, la dita dialèctica socràtica, consistia en plantejar una successió de preguntes, i obtenir una sèrie de respostes del seu interlocutor, a través de les quals la persona interrogada donava a llum la veritat sobre un assumpte, o, almenys, se n’adonava de què no li eren vàlides les solucions que havia acceptat fins aleshores, i que, per tant, devia continuar en la seva recerca inacabable de la veritat^[69].

La forma de filosofar de Sòcrates donà lloc al sorgiment de diverses escoles de pensament, que defensaren punts de vista força diferents entre sí. Antístenes d’Atenes, deixeble de Sòcrates, radicalitzà en un cert sentit la filosofia del seu mestre, i donà origen al pensament cínic. L’ètica dels cínics comporta un esfoç permanent per combatre el plaer i els impulsos, per allunyar-se de les comoditats i les riqueses, tot això amb l’objectiu d’assolir la virtut i la independència personal. El seu era un mode de vida que elogiava la senzillesa. El seu pensament radical s’expressà també en la seva oposició al matrimoni, a qualsevol forma de govern o religió, i en la seva condemna moral de l’esclavitud^[70]. Totalment oposada a la filosofia d’Antístenes, és la de Plató, el més capaç intel·lectualment dels deixebles de Sòcrates. La seva interpretació del missatge del mestre fou, durant molt de temps, la més influent en el si de la filosofia occidental.

El pensament clàssic de la filosofia occidental

Plató, seguint l’opinió de Parmènides, creia que aquest és un món de flux i de canvi, un món d’engany i d’error. Contraposà al món físic que tots percebem, que ell anomenava de les aparences, perquè és una realització imperfecta subjecta a degradació, un món d’idees perfectes que, segons el filòsof grec, constitueixen l’autèntica realitat, doncs les idees són eternes, incorruptibles i universals. Creia en una veritat eterna, que existeix amb independència de l’esperit humà, però que d’alguna forma es troba latent dins d’aquest. Explicà que l’aprenentatge i la saviesa no són més que un procés de recapitulació i de record d’allò que ja posseïm, encara que no siguem conscients d’aquest fet. Concebé l’educació com aquella tasca consistent en ajudar a enfocar la visió interior cap a la llum de la veritat^[71].

A l’escola que fundà, la seva «Acadèmia», adquiriren gran importància l’ensenyament de les habilitats dialèctiques i de les matemàtiques. Les primeres perquè capaciten la persona per a respondre a qualsevol qüestió de la forma més adequada. Les segones perquè, segons un corrent de pensament místic que es remunta a Pitàgores, tracten de conceptes matemàtics que són vistos com a éssers vivents en un món racional regit per l’harmonia que presideix tot el Cosmos. Com no són materials, tan sols poden ser coneguts a partir de l’enteniment humà^[72]. Creia que la tasca de les matemàtiques és descobrir l’estructura de la realitat i donar-li una articulació en forma d’un conjunt de regles de demostració rigorosa^[73]. En aquest camp del coneixement, el seu llegat fou el d’haver iniciat un programa filosòfic de reconstrucció de tota la matemàtica grega sobre fonaments geomètrics, programa que seria desenvolupat pel seu deixeble Eudoxi de Cnide i, més endavant, per Euclides d’Alexandria^[74]. Constituí una lúcida resposta a la crisi del sistema pitagòric en el seu fallit intent de fonamentar les matemàtiques sobre l’aritmètica i els nombres naturals.

La seva passió per aquesta ciència es troba també relacionada amb la seva influent descripció del Cosmos com una creació d’un déu que personifica l’ordre subjacent a la naturalesa^[75]. Aquest mateix ordre natural de l’Univers és el que fonamentà la seva filosofia política. Entenia que les societats han d’estar regides per un ordre social en el qual imperi l’harmonia social i política. I aquesta harmonia tan sols podia ser el resultat de la justícia, un principi suprem aquest que, en el pensament de Plató, s’erigeix fins i tot com a superior a la voluntat popular. A l’igual que altres aristòcrates grecs, creia en la desigualtat natural de les persones. Combinà totes aquestes idees d’una manera interessada per justificar que les qüestions del govern s’havien de reservar als més savis i competents^[76].

Aristòtil, a diferència del seu mestre, Plató, s’interessà més per les ciències naturals que per les matemàtiques. Sota el patrocini d’Alexandre el Gran, fundà el Liceu, en competència amb l’Acadèmia de Plató. La seva aportació més important al camp de la filofofia fou haver elaborat un conjunt de tècniques d’observació i investigació que obriren una nova era de desenvolupament intel·lectual. La seva metodologia de treball consistia en partir d’unes percepcions simples i fonamentals, que l’intel·lecte havia d’unir de forma convenient en models complexes fins arribar a constituir d’aquest mode un nou tipus de coneixement, que abastaria l’universal i no ja tan sols el particular. Aquestes generalitzacions, o universals, havien de ser el punt de partença a partir de les quals avançaria el coneixement^[77].

En canvi, l’ètica₀ aristotèlica no és gaire diferent de la del seu mestre. Creia que la finalitat dels éssers humans consisteix en l’exercici de la virtut, tant la moral com la intel·lectiva, però que dels dos tipus de virtut és superior la intel·lectual. A l’igual que el seu mestre, defensà que corresponia als homes que pertanyien a les classes superiors dedicar-se a les activitats intel·lectuals perquè són els que disposen de suficient lleure per exercir l’intel·lecte. En canvi, contemplà el treball com el destí de les classes inferiors. També com el seu mestre Plató, i altres filòsofs grecs del període clàssic, Aristòtil defensà el caràcter natural de les desigualtats socials, i justificà certs tipus d’esclavitud com ara la dels pobles vençuts^[78].

Un art a la mesura humana

En la mateixa època que filòsofs i literats donaven a les lletres gregues la seva màxima glòria, els artistes van dur l’art grec a la seva època daurada. Allò que caracteritza l’art de l’època clàssica és que els seus artistes es dedicaren a idealitzar la condició humana. Es tractava de trobar la bellesa de formes expressada en relacions de tipus matemàtic. La regla o cànon artístic venia definida per l’aplicació a la figura humana d’un sistema de proporcions ideals. Els escultors miraven de trobar noves idees i noves maneres de representar-la. Cada innovació era aprofitada pels altres escultors que l’afegien als seus descobriments propis. La més interessant fou la simulació de l’efecte del cos humà en moviment. La representació del moviment s’inspirà en les competicions atlètiques que, per raons religioses, se celebraven de forma periòdica. En un temple com el d’Olimpia, on tenien lloc els Jocs esportius més prestigiosos, hi havia moltes estàtues d’atletes victoriosos dedicades als déus. És el cas del llançador de disc, «el Discòbol», obra de l’escultor atenès Miró. El jove atleta és representat just quan està a punt de llançar el feixuc disc.

En el gust per la representació de la figura humana, aviat els pintors van seguir el camí innovador dels escultors. És als pintors grecs d’aquell temps que s’atribueix un dels descobriments més importants de la història de l’art, la tècnica de l’escorç₀. Aquesta tècnica, inventada fa uns dos mil cinc-cents anys, consisteix en disposar les figures de tal manera que algunes de les seves dimensions apareguin considerablement reduïdes per efecte de la perspectiva₀, amb la qual cosa es guanya en sensació de realitat de les imatges que són representades en una obra d’art^[79].