Secció 3^a. Els nous horitzons d’Europa La fi del feudalisme

El gran període de prosperitat econòmica que havia experimentat Europa des de l’any 1000, arribà a la seva fi entre finals del segle XIII i començaments del segle posterior. Un entorn climàtic més variable i, en general, més fred, la manca de terres fèrtils capaces d’abastir la creixent població, i la incapacitat, en certes regions, d’intensificar l’ús del sòl, es traduí en l’aparició de la fam. La més important fou la que causà la gran mortaldat de 1315-1317, produïda per un seguit d’anys de fred i intenses pluges que arruïnaren les collites. A mitjans del segle XIV, a la fam, s’uniren les grans epidèmies de pesta que, provinents del continent asiàtic, assolaren Europa. Solament en el primer atac de Pesta Negra₀ un terç de la població europea morí en poc temps. Els brots successius, sorgits de forma periòdica, impediren que Europa recuperés els seus nivells poblacionals anteriors a la primera crisi fins a dos segles més tard.

Les grans epidèmies de pesta destruïren l’estabilitat social. La mà d’obra escassejà per la davallada demogràfica. Es produïren revoltes pageses que foren reprimides de forma brutal, però que no impediren que els camperols de l’Europa occidental s’alliberessin de les servituds feudals, i que, a més a més, aconseguissin pujades en els salaris reals.

La causa pagesa es veié beneficiada per la competència que es generà entre els senyors feudals per fer-se amb els treballadors suficients per conrear les terres. L’ordre feudal s’anà erosionant pel fet ineludible que cada vegada quedava menys gent per realitzar les tasques del camp.

El fort increment salarial experimentat en les darreries del segle XIV i començaments del segle posterior, incentivà la introducció de nombroses innovacions que permeteren augmentar la producció per persona. La adopció de nous sistemes de rotació de terres, la fertilització dels camps, la cria de bous, o l’augment en la quantitat i qualitat d’eines, se situen en el començament d’una nova etapa de progrés econòmic que es veié afavorida també pel sistema de patents, un canvi institucional que exerciria una positiva influència sobre el ritme d’incorporació d’innovacions. La primera patent coneguda és de 1421. Una cinquantena d’anys més tard, la República de Venècia promulgà la primera llei de patents oficial^[239].

A Alemania i als Països Baixos, creixé també un nou sistema de treball a domicili, que proporcionava a camperols o veïns pobres de les ciutats, cotó o llana, que aquests treballaven per a uns empresaris que subministraven la matèria primera, encarregaven la feina i, posteriorment, s’ocupaven de recollir el producte acabat i comercialitzar-lo a la ciutat^[240].

La fi del període feudal coincidí també amb l’accentuació d’una mentalitat individualista que ja s’havia posat de manifest, per exemple, en la tendència creixent entre els reformistes evangèlics a donar més importància a la consciència individual enfront a l’autoritat de la jerarquia religiosa. Però allò que contribuí més a l’enfortiment de la consciència i de les aspiracions dels individus, fou el moviment humanista.

L’humanisme

La denominació d’humanisme descriu l’estil dels antics literats llatins, molt en particular el de Ciceró, que es convertí en el model a imitar en l’època del Renaixement₀ italià. Eren unes lletres més centrades en l’ésser humà, en comparació amb la literatura més abstracta dels escolàstics medievals. Cal recordar que els escriptors llatins havien situat les disciplines morals com a objecte principal de coneixement. En el segle XIV, el seu programa humanista fou recuperat, a la ciutat de Florència, per Francesco di Petracco, més conegut amb el sobrenom de Petrarca. Sense abandonar la fe cristiana, l’escriptor florentí prengué els valors morals de la civilització grecoromana com a guia de conducta humana.

Al llarg dels segles XV i XVI, el programa humanístic se sostingué amb l’entusiasme pels textos grecoromans antics, a partir dels quals es creia es podria reconstruir la cultura heretada de l’etapa medieval. Itàlia i, en particular Florència, es convertí en el centre de la cultura europea. A Florència, sota el patronatge dels Mèdici, es restaurà l’acadèmia platònica amb la finalitat de recuperar els coneixements grecs, en particular la filosofia de Plató, i promoure una formació humanística^[241]. Lluny d’Itàlia, Erasme de Rotterdam veié en els clàssics, grecoromans i cristians, el model a seguir per formar bons cristians amants de la pau. Es tractava de reformar l’Església per eliminar els abusos comesos per la seva jerarquia. Féu una interpretació poètica de les escriptures cristianes, vàlides en quant al missatge, però no en relació als dits i fets que aquestes contenen^[242].

A partir de la recuperació i l’estudi de les obres dels grans autors clàssics llatins i grecs, els humanistes recuperaren també la confiança en la capacitat dels humans per ser partícips de la seva pròpia sort, i d’escollir per sí mateixos allò que volen ser. Pico de la Mirandolla defensà que la voluntat lliure que posseïm els éssers humans constitueix una gràcia divina. I que la millor forma d’exercir aquesta llibertat consisteix en exigir-nos a nosaltres mateixos avançar cada dia en el camí de la perfecció^[243].

Un altre dels productes més importants de l’humanisme és el culte a la fama i la glòria personal, recuperat de la tradició clàssica. Però és una glòria personal que, com en els temps antics, s’assoleix per mèrits propis. El talent, i no l’herència aristocràtica, fou un dels valors que aportà la nova cultura renaixentista promoguda per l’humanisme^[244].

En el camp de la filosofia política, Thomas More fou el representant més rellevant del moviment humanista. En forma de faula, la seva «Utopia», publicada l’any 1517, suposà la represa de la tradició platònica d’emprar el mite literari com a instrument a través del qual fer arribar la seva proposta per configurar una societat considerada ideal. Relata les aventures d’un explorador en una illa imaginària on la possessió dels béns en comú i la creació d’un sistema de beneficència pública per atendre els malalts, gent gran i desvalguts en general, constitueix el fonament per a la construcció d’allò que el moralista anglès creu que defineix una societat bona^[245].

La perspectiva renaixentista

En l’àmbit de les arts, la cultura renaixentista del segle XV partí de la idea que, si bé la naturalesa és un sistema ordenat per Déu, correspon als éssers humans i, en particular, als artistes, la tasca de comprendre’l.

En la línia marcada per Plató quasi dos mil anys abans, els humanistes creien que hi ha un ordre estètic del món, i afegiren, que la tasca dels artistes és utilitzar la seva imaginació al servei de la recerca de la bellesa artística. Central en aquesta visió de les coses és el concepte de bellesa, una forma d’harmonia que reflecteix les intencions de la divinitat. Allò que és plaent als sentits, és considerat també com a moralment valuós.

Marsili Ficino, un dels més entusiastes promotors del platonisme que donà l’època del Renaixement, sostenia que els éssers humans posseeixen quasi el mateix geni que Déu, doncs l’enteniment humà reflecteix a una escala limitada l’acte de la creació divina^[246].

Però l’època renaixentista és important també per a l’art occidental, per haver estat impregnada per la introducció d’algunes innovacions tècniques rellevants, com ara la pintura a l’oli₀ o la tècnica de la perspectiva lineal.

El tret més característic de la pintura a l’oli és que se seca lentament, a diferència del fresc, que fins aleshores era la tècnica més popular. Els pigments barrejats amb oli no se sequen durant setmanes, la qual cosa significa que els artistes poden introduir alteracions, millorar els punts dèbils dels quadres o, fins i tot, canviar-los per complet, en cas que se’ls acudeixi una nova idea. Això va permetre que els pintors fossin més atents i reflexius, i els donà temps per a cercar efectes més subtils. Fent ús d’aquesta tècnica pictòrica, Jan van Eyck assolí uns nivells d’exactitud que permetien a l’artista flamenc reflectir la realitat amb tots els seus detalls, o almenys crear-ne la il·lusió que aquesta era representada.

La tècnica de la perspectiva lineal, fonamentada en els estudis d’òptica que segles abans havia fet el musulmà Alhazen, fou introduïda en el món cristià possiblement per Filippo Brunelleschi, si bé fou desenvolupada i millorada per Leone Battista Alberti i Piero della Francesca. A partir de lleis matemàtiques, Alberti explicà perquè sembla que els objectes es redueixen a mesura que s’allunyen de nosaltres. La idea fonamental és que, si bé les línies paral·leles mai no es troben, sí semblen fer-ho en un punt de fuga situat a l’horitzó. Per dibuixar els camps de visió, Alberti s’ajudà d’artificis òptics, com la càmera fosca, i d’una xarxa de coordenades rectangulars. L’ús d’aquestes tècniques pictòriques permeté representar les figures humanes de forma que guanyessin sensació de realitat^[247].

A accentuar la tendència cap al realisme pictòric no solament contribuïren les tècniques de la pintura a l’oli i la perspectiva lineal, sinó també els detallats estudis d’anatomia realitzats en aquella època, i els avenços de la ciència mèdica que tindrem ocasió d’analitzar més endavant.

D’altra banda, en la mesura que els artistes aportaren nous elements a la tasca que havien endegat els savis humanistes per intentar comprendre el món, la consideració dels mèrits del treball artístic s’elevà al mateix nivell de les arts liberals clàssiques. Els propis artistes foren els que contribuïren d’una manera interessada a fomentar aquesta nova visió de l’art. Leonardo da Vinci equiparà la pintura a les ciències de la naturalesa i, fins i tot, la situà per sobre d’aquestes. Producte que s’originava en les aptituds innates de l’artista, situà la pintura al mateix nivell de la poesia. Creia que la missió de l’artista consisteix en explorar el món visible cada vegada més completament, i amb més intensitat i precisió. Prolífic inventor, tot i que no reeixí en molts dels seus intents, ningú com ell expressa millor les esperances i limitacions del període del Renaixement. La seva fama tan sols fou superada en el seu temps per Miquel Àngel, que gaudí dels favors de reis i de papes que es disputaven els seus valorats serveis^[248].

Més enllà de la ciència hel·lenística

El període renaixentista fou també molt productiu en matèria científica. Sorgiren un grup de científics que tingueren prou gosadia per posar en dubte la saviesa heretada dels antics. Totes les bases fonamentals sobre les quals s’havia conduït l’estudi de la naturalesa fins a aquell moment s’havien originat en el període hel·lenístic. En l’estudi del cos humà, l’obra enciclopèdica de Claudi Galè (s II dC), havia constituït la referència bàsica de tota la medecina àrab i cristiana, almenys, fins el segle XVI. En l’estudi dels cels, el model cosmològic predominant era el de Claudi Ptolemeu (també dels segle II), que feia de la Terra el centre de l’Univers. Els astrònoms àrabs milloraren les observacions de l’hel·lè, però en cap cas havien qüestionat els seus principis bàsics. Tant en un camp com en l’altre, foren els científics renaixentistes els primers en anar més enllà d’allí on havia arribat, en el seu moment, la ciència d’arrel hel·lenística.

Els coneixements dels metges renaixentistes es veieren beneficiats per la introducció de la dissecció de cossos humans en el currículum de les universitats europees. A cavall entre els segles XV i XVI, resulta evident l’interès dels homes del Renaixement, no solament dels metges, cap al cos humà. Els dibuixos de Leonardo da Vinci, i les recerques en aquest mateix camp de Miquel Àngel Buonarroti, posen de manifest les preocupacions intel·lectuals dels millors artistes d’aquell temps. Però fou el tractat d’anatomia humana del catedràtic de medecina de la universitat de Pàdua, Andrea Vesalio, publicat l’any 1543, allò que marcà el principi de la fi de la medecina galena. El detall de les il·lustracions que contenia aquesta obra revolucionària era el resultat de curoses recerques, producte de l’atenta observació realitzada en el curs de les nombroses disseccions practicades. A partir d’allò que va poder comprovar amb els seus propis ulls, corregí més de dues-centes errades anatòmiques que havia comès Galè.

En l’àmbit de la cosmologia₀, el model de Ptolemeu també entrà en crisi entre els segles XIV i XVI. En el segle XIV, Nicolau d’Oresme plantejà la possibilitat que fos la Terra la que es mou, i no l’esfera celeste. A mitjans del segle XV, Nicolau de Cusa insinuà que l’Univers no té fronteres, i que la Terra, per tant, no es pot trobar en el seu centre. A les darreries d’aquell segle, Domenico Maria Novara qüestionà el model astronòmic de Ptolemeu perquè contenia elements innecessaris per explicar el moviment dels cossos celestes. I és que la complexitat innecessària de la cosmologia ptolemaica contradeia allò que recomanava el sensat principi d’economia de Guillem d’Ockham, segons el qual, per explicar qualsevol fenomen de la naturalesa, la millor explicació és la que exigeix el menor nombre de supòsits. Nicolau Copèrnic, deixeble de Novara, construí un model cosmològic que intentà resoldre les objeccions que el seu mestre havia fet al model ptolemaic. Fou el mateix any que Vesalio publicà el seu tractat d’anatomia humana, que s’imprimia la seva obra, titulada «Sobre la revolució de les òrbites celestes», on és el Sol, i no la Terra, el que apareix en el centre del sistema planetari. Model matemàticament equivalent al que havia construït ibn al-Shatir al segle XIV, els principals avantatges que presentava enfront al ptolemaic, eren que el copernicà oferia una explicació més senzilla del funcionament del Sistema Solar, i facilitava el càlcul de les posicions dels cossos celestes. Encara que en el seu temps el model copernicà no resultava netament superior al ptolemaic des d’un punt de vista de l’evidència observacional, un grup molt reduït de seguidors seus s’obstinaren en creure en els principis que el fonamentaven. En la fe en allò que solament era un bell model matemàtic, es troba l’origen de la moderna revolució sobre la concepció del Cosmos^[249].

La descoberta d’un nou món

La mateixa confiança que havien expressat els humanistes en les seves pròpies capacitats personals, és la que podria haver animat a un grup d’intrèpids mariners a desafiar els perills que representava l’alta mar, a la recerca d’una ruta marítima cap a «les Índies»^[250], que evités la controlada per venecians i àrabs. Aquell interès esdevingué una necessitat vital l’any 1453, quan els turcs conqueriren Constantinoble, i bloquejaren el comerç a través de la mar Negre. Afortunadament, dues rutes alternatives apareixien com a possibles per arribar a les Índies. La que seguiren els portuguesos consistia en circumnavegar Àfrica amb l’esperança de trobar un pas que permetés arribar a la Índia. L’altra, més arriscada, que proposà el florentí Toscanelli, consistia en navegar pel desconegut oceà cap a l’oest fins arribar a la Xina. La primera possibilitat fou feta realitat el desembre de 1488 quan els portuguesos doblaren el Cap de Bona Esperança, tot i que Vasco de Gama no arribà pròpiament a la Índia fins el 1497. La segona fou la que permeté a Cristòfol Colom descobrir noves terres a partir de 1492.

La descoberta de noves terres fou possible pels avenços produïts a Europa en els camps de la construcció naval, l’astronomia i la navegació marítima. D’una banda, les primeres embarcacions aptes per a la navegació oceànica havien sorgit al voltant de 1400, construïdes en les drassanes portugueses. De l’altra, a mitjans del segle XV, els navegants europeus ja havien après d’àrabs i jueus, a emprar instruments com ara l’astrolabi i la brúixola, que els havia d’indicar la direcció cap a on navegar en alta mar. Coneixent la latitud on es trobaven, se situaven en la latitud desitjada, i navegaven cap a l’est o a l’oest fins a trobar el seu objectiu.

El descobriment del Nou Món contribuí a expandir encara més l’afany de saber més coses sobre el món que els envoltava. Des del vessant científic, l’èxit dels primers viatges oceànics convertí l’astronomia en una activitat lucrativa per aquell que la practicava. Nasqué una nova classe d’artesans qualificats, amb una bona formació matemàtica, que eren capaços de fer mapes, cartes de navegació, brúixoles i altres instruments que afavorien el comerç amb les àrees més allunyades del món. Des d’un punt de vista demogràfic, la colonització d’Amèrica suposà la possibilitat de poblar més de quaranta milions de quilòmetres quadrats amb aventurers europeus. El flux migratori cap a Amèrica esdevingué durant més de quatre segles la gran vàlvula d’escapament de totes les tensions de la relativament densa societat europea. La gran frontera americana fou un dels factors que configurà la civilització occidental^[251]. Des d’un punt de vista comecial, convertí les costes atlàntiques en una de les zones més dinàmiques del món, cosa que tindria molt favorables conseqüències econòmiques per aquella part d’Europa situada geogràficament en una posició privilegiada per mediar entre els dos continents^[252].

L’esperit crític

De forma contemporània als grans descobriments geogràfics que s’han relatat, una part de l’humanisme renaixentista estava contribuint a desacreditar la rígida moral catòlica del període medieval, i alhora a afavorir el desenvolupament d’un pensament més lliure en matèria moral. A cavall entre els segles XV i XVI, la doctrina moral de l’Església catòlica havia rebut ja la crítica de Pietro Pompanazzi, qui negà el sentit d’un sistema ètic basat en recompenses i càstigs després de la mort. En canvi, aquest filòsof entenia que no hi ha pitjor càstig pel viciós que viure en el vici, ni recompensa millor per una vida virtuosa que la que s’obté d’experimentar la virtut mateixa. Determinat tipus de moral catòlica massa estreta, rebé també la crítica d’un reconegut humanista catòlic com era Erasme de Rotterdam. En «L’elogi de la bojura», una sàtira de la vida monacal publicada l’any 1511, presenta els clàssics com una font de coneixements noble i honorable, i a l’Església catòlica com una institució buida, pomposa i intolerant. El descobriment del continent americà contribuí també a desacreditar la proclamada autoritat de les escriptures cristianes per donar comptes dels fets d’aquest món, ja que ni les sagrades escriptures, ni cap autoritat eclesiàstica, havien sabut anticipar l’existència d’una gran massa de terres com la descoberta^[253].

Però el descrèdit de la religió cristiana, tal com era ensenyada per l’Església catòlica, té també bastant a veure amb la insistència luterana sobre el dret que tenien els fidels a interpretar lliurement les escriptures sagrades. La traducció de la Bíblia a les llengües vernacles dels fidels, un dels punts de principal fricció entre catòlics i luterans, convertí el llibre sagrat dels cristians en una obra de consulta massiva, que transcendí l’àmbit dels teòlegs. A més a més de les innombrables contradiccions que aparegueren de la seva lectura atenta, els fidels pogueren comprovar que molts dels dogmes morals catòlics no es recollien en els textos sagrats, cosa que provocà la seva indignació per allò que creien un engany de les autoritats eclesiàstiques. A poc a poc, els europeus moderns deixaren de creure fil per randa tot el que deien els sacerdots catòlics. Una nova concepció més plural del món s’obria als seus ulls.

En la segona meitat del segle XVI, l’escriptor francès Michel du Montaigne desenvolupà una forma de veure el món que renegava de l’ortodòxia cristiana, i preparà els seus congèneres per als espectaculars canvis que s’abatrien sobre ells. I és que per als cristians contemporanis del cavaller francès, el principal propòsit de la seva vida intel·lectual era garantir la seva salvació en el més enllà. En canvi, ell pensava que la fi del coneixement és ensenyar als éssers humans el mode de viure de forma més productiva i més plena aquí a la Terra. Quan les seves idees modernes arrelaren en el pensament europeu, les qüestions psicològiques i estètiques adquiriren més importància que la teologia^[254].