Introducció

L’òliba de Minerva aixeca el seu vol solament quan han caigut les ombres de la nit^[3]

Quin és el camí evolutiu que ha seguit la humanitat al llarg de la seva història? La civilització humana apareix dominada per un continu retrocés al que hauria seguit un passat daurat en els seus inicis, com es creia antigament? Ha experimentat un procés d’evolució gradual i contínua des d’un estadi primitiu de barbàrie fins a un estadi civilitzat, com creien els moderns? Ha seguit cicles repetitius, com sostenen altres? O ha experimentat un procés de contínua acceleració, com s’ha proposat per alguns més recentment? Són aquestes qüestions que resulten essencials per comprendre la nostra condició humana contemporània. És evident que, depenent de quina sigui la resposta més encertada, les perspectives sobre el nostre esdevenidor són molt diferents. I és que a ningú se li escapa que al llarg de la història, ha hagut moments més pròspers, i moments de crisi, més o menys greu, però que en definitiva allò que marca la nostra visió sobre el futur és la definició de quina és la tendència a llarg termini.

Cal assenyalar que la fal·lera per intentar esbrinar quina és la sendera que ha seguit l’evolució humana es remunta molt de temps enllà en la nostra història, i que les diverses civilitzacions que s’han succeït en el temps han percebut el curs de la seva evolució de maneres ben diversa. Aixi, bona part del pensament dels antics apareix dominat per la creença en el mite d’un passat daurat, després del qual s’hauria entrat en una fase de continu retrocés. Gairebé tots els pensadors de l’Antiguitat coincidiren en intentar preservar la seva civilització, i en apreciar la saviesa heretada del passat com un tresor que s’havia de considerar gairebé com a sagrat. Una teoria menys pessimista en quant a la direcció seguida per l’evolució humana, exposada per pensadors més recents, és la que plantejà la possibilitat que no s’hagués produït una contínua regressió, però sí cicles repetitius de creixement, maduresa, decadència i, finalment, mort de les civilitzacions. En tot cas, no fou fins el segle XVII, que alguns pensadors europeus obriren pas a una innovadora ideologia del progrés segons la qual la història humana seria observada com experimentant un procés d’evolució gradual i contínua des d’un estadi primitiu de barbàrie fins a un estadi civilitzat. A finals d’aquell mateix segle, el debat que s’havia obert sobre la superioritat relativa de la saviesa dels antics o la dels moderns semblà decantar-se en favor d’aquests últims a mesura que els nous descobriments científics posaren de manifest les limitacions dels grans pensadors de l’Antiguitat. No obstant, amb la crisi del pensament que s’inicià en el segle XIX, i que es manifestà amb més força encara durant la primera meitat del segle XX, es posà en qüestió aquesta ideologia del progrés fins a tal punt que ni tan sols el «miracle» econòmic experimentat durant el tercer quart d’aquell segle fou suficient per allunyar del tot el pessimisme generat en les dècades prèvies. El cert és que, darrerament, hem assistit a una crisi del model de desenvolupament socioeconòmic que, basat en el consum massiu d’un petroli barat, arribà al seu zenit durant els «feliços anys seixanta». La causa principal que ha donat lloc a aquesta crisi del model de desenvolupament són la incertesa generada per les previsibles conseqüències negatives que tindrien sobre el nostre benestar els efectes del canvi climàtic i l’esgotament d’aquelles fonts d’energia no renovables com són el petroli, el carbó i el gas natural, en les quals s’ha fonamentat la gran onada de prosperitat econòmica viscuda fins ara.

La meva opinió personal sobre la importantíssima qüestió que aquí ens ocupa, expressada de manera succinta en aquesta introducció, coincideix amb les posicions més optimistes. És a dir, amb la dels que afirmen d’una forma categòrica que, malgrat que a vegades, ja sigui com a conseqüència dels canvis climàtics, les epidèmies, les guerres, o el mal govern d’alguns, l’espècie humana ha patit daltabaixos significatius en quant als seus nivells de prosperitat econòmica i cultural, a la llarga, ha estat protagonista d’un èxit evolutiu que no té equivalent en la història de la vida, i que hi ha bones raons per creure que aquest èxit evolutiu tindrà continuïtat en el futur.

Hom considera que l’èxit evolutiu de l’espècie humana està relacionat amb la capacitat única que tenim de crear coneixement i introduir innovacions en la nostra vida diària, una aptitud aquesta que s’ha anat fent cada vegada més gran amb el pas del temps. De fet, en el regne de la biologia, on el ritme de les innovacions ve donat pel de les mutacions que superen el filtre de la selecció natural, les alteracions més transcendentals es produeixen a escales d’alguns milions d’anys. En canvi, en l’àmbit de la història humana, dominada pel canvi cultural, el ritme d’evolució ha estat molt més ràpid. En tots dos casos, de tant en tant, sembla com si el procés d’evolució s’acceleri, però aquesta acceleració és molt més acusada en l’evolució humana que en l’evolució del món natural.

Una anàlisi atenta de la història humana posa de manifest que aquesta ha estat marcada per una sendera de progrés que, de tant en tant, ha rebut un fort impuls. Encara que també han existit períodes d’estancament i, fins i tot, de clara regressió, mirada l’evolució humana a escales de temps suficientment amples, s’observa que aquesta ha estat presidida per una certa acceleració en els processos de transformació.

La capacitat de crear coneixements i d’innovar dels éssers humans s’ha vist impulsada per l’augment de la població i per les millores produïdes en els mecanismes d’aprenentatge. La difusió de coneixements s’ha vist afavorida també pels avenços produïts en els sistemes de comunicació. Tot això ha permès augmentar la grandària de les xarxes d’informació i, per tant, la quantitat d’individus que poden compartir dits coneixements i aprofitar-los per millorar les seves condicions existencials de vida^[4].

Entre els humans més primitius, el ritme de progrés fou extremadament lent. A més a més, segurament resultà afectat per petits o grans moments de crisi o regressió i, en qualsevol cas, per períodes molt dilatats de temps de relativa estabilitat. De molt tant en tant, innovacions rellevants, com foren per exemple la fabricació dels primers instruments de pedra, o la capacitat de dominar el foc, suposaren un gran pas endavant en dita evolució. Però durant molts mil·lennis el gènere humà hagué de viure en un marc tecnològic molt estable i sempre exposat a l’acció de les forces de la naturalesa contra les que l’home primitiu es veia totalment indefens.

Un període d’inflexió molt rellevant fou el que esdevingué fa poc més de deu mil·lennis quan es produí la primera gran transformació del mode de vida de la humanitat. Després que la primitiva forma de vida depredadora, basada principalment en la recol·lecció, la caça i la pesca, patís una greu crisi com a conseqüència de la gran inestabilitat climàtica que afectà la darrera fase del període glacial, i de l’extinció que es produí d’algunes de les espècies d’animals de més gran valor econòmic, es desplegaren noves tècniques de domesticació de la naturalesa destinades no solament a superar aquella crisi, sinó a produir també una gran transformació de les estructures productives predominants en aquell temps.

Després que s’acabés el període glacial, amb la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, aparegueren les primeres comunitats humanes amb capacitat suficient per generar importants excedents de producció. Aquell extraordinari augment en la capacitat de crear riquesa afavorí que la població humana enregistrés uns ritmes de creixement, encara que petits, molt superiors als que havia experimentat en qualsevol període precedent. La creixent població es tendí a concentrar en poblats que cada vegada esdevingueren més grans, i alguns dels quals s’acabarien transformant, uns quants mil·lennis més endavant, en les primeres ciutats.

Durant el període anomenat de les civilitzacions predominantment agràries, dominat primer per les contribucions a la cultura humana que realitzaren sumeris i egipcis, i posteriorment, entre altres, babilonis, grecs, romans, xinesos, hindús i àrabs, es produïren tot un conjunt d’adquisicions culturals extraordinàriament importants per al progrés de la humanitat. En tot aquell llarg període de cinc o sis cinc mil anys, fou suficient alguna innovació significativa per iniciar el creixement demogràfic, però el ritme d’innovacions no fou suficientment continuat per sostenir el creixement indefinidament, ni per impedir la sobreexplotació dels recursos i l’aparició de cicles d’estancament o depressió prolongats. Encara que després de cada cicle s’arribava a un nivell de població i riquesa superiors, això no podia ser apreciat pels propis afectats, cosa que els impedí percebre quina és la dinàmica de desenvolupament a molt llarg termini.

La història de la humanitat experimentà un nou salt endavant important prenent com a protagonista principal la societat europea occidental. Per tots és sabut que, en els últims segles, el món occidental ha liderat la transformació més espectacular que s’hagi produït mai en la història humana. En un període de no més de dos-cents cinquanta anys, la rapidesa, espectacularitat i abast dels canvis han estat incomparablement més grans que en totes les transformacions històriques precedents juntes.

I és que l’ordre social iniciat amb l’adveniment del que s’ha anomenat el fenomen de la modernitat no és únicament l’accentuació de les tendències de desenvolupament preexistents. En certs aspectes fonamentals, i que es poden concretar, es tracta de quelcom realment nou. S’ha creuat un altre llindar que ha conduït a un model de societat que es caracteritza per un creixement explosiu de la població humana, de la mestria tecnològica, de la transformació de les formes de vida, i de l’aparició de noves formes de pensament que han trencat amb tota la tradició intel·lectual precedent.

Un dels aspectes més rellevants d’aquesta nova etapa històrica és que les societats humanes ja no necessiten esperar que la força física humana o animal, o la llenya, el vent i l’aigua, satisfacin aquestes necessitats energètiques. En els últims segles, els humans hem explotat els immensos dipòsits de la llum arcaica que es concentren en forma de combustibles fòssils com són el carbó, el petroli i el gas natural, i des de fa relativament poc temps, hem començat també a extreure energia del nucli dels àtoms.

Des d’un punt de vista estrictament socioeconòmic, l’era moderna apareix presidida pel desenvolupament d’una nova forma de producció social orientada a l’acumulació de capitals: el capitalisme. Amb l’apertura de les noves rutes transoceàniques que seguiren a la gran època de descobriments geogràfics de finals del segle XV, la grandària de les operacions mercantils fou suficientment elevada perquè dit sistema econòmic es convertís en el predominant en l’àmbit comercial. A la consolidació del capitalisme, ajudaren també les reformes agràries que es produïren a Anglaterra i que conduïren a la constitució de les primeres explotacions agràries de tipus capitalista. Tot aquell conjunt de transformacions culminaren a la segona meitat del segle XVIII amb l’inici d’una revolució econòmica que es fonamentà en l’organització del treball en fàbriques i la creixent aplicació de màquines i carbó a la producció. En el segle XIX, la indústria fabril s’estengué per Europa i Amèrica del Nord. Invents com el ferrocarril i el telègraf contribuïren a incrementar la velocitat dels transports i les comunicacions, i a reduir els temps de viatge i de transmissió de coneixements. Al mateix temps, la població mundial augmentà d’una forma cada vegada més ràpida, i es concentrà en grans ciutats que no deixaven de créixer al mateix ritme d’un món que es veié immers en una contínua i accelerada transformació econòmica i social.

La capacitat d’innovació de la humanitat ha experimentat un nou procés d’acceleració significatiu durant les últimes dècades, tot això precedit d’una nova onada de descobriments científics que han transformat d’una manera totalment radical la concepció que tenim de la naturalesa, i seguit d’una expansió imparable de la producció de tot tipus de béns i serveis, alguns dels quals estan fortament relacionats amb la nova economia de la informació i el coneixement. El segle XX, el de les dues devastadores guerres mundials, el de l’holocaust jueu i l’amenaça de l’anihilació nuclear, ha estat al mateix temps un segle prodigiós en quant a la capacitat que adquirirem els éssers humans per crear, sense cessar, coneixements i riquesa. La innovació deixà de ser esporàdica, i es tornà omnipresent, almenys pel que fa a les societats tecnològicament més desenvolupades. Les noves tecnologies contribuïren a millorar notablement la qualitat dels coneixements i de l’atenció mèdica, permetent que l’esperança de vida dels humans contemporanis hagi experimentat un allargament sense cap precedent. D’altra banda, la productivitat de l’agricultura creuà el llindar decisiu que ha permès que una minoria que treballa la terra pugui alimentar a la majoria que no la treballa. Els canvis van ser més espectaculars encara en el sector industrial doncs, en certs sectors, la productivitat s’elevà en milers de vegades, pel creixent ús de màquines. Les innovacions tecnològiques més recents i, en particular, la xarxa creada per Internet, han transformat els mètodes d’intercanvi de comunicació i informació, cosa que ha fet possible l’augment de la velocitat, l’eficàcia i l’extensió de les xarxes d’intercanvi, fins a abastar una escala global^[5].

Tot això ens hauria de conduir a un cert optimisme, reconeixent les possibilitats que tenim, des d’un punt de vista estrictament tècnic, de corregir la sendera de progrés no sostenible en la que es troba instal·lada actualment la humanitat. Com hem vist, això no és la primera vegada que ha succeït. De la mateixa manera que fa uns deu mil anys, per fer front a la crisi provocada pel procés d’extinció massiva de les espècies animals de més valor econòmic que caçaven, algunes societats humanes saberen fer el pas de l’economia depredadora a l’economia agrària; i que molt més tard, per fer front al problema de la desforestació, primer a la Xina, després a Anglaterra i Holanda, substituïren la fusta pel carbó com a font d’energia principal; el que ara toca és transformar completament el nostre model de desenvolupament, per fonamentar-lo en el consum d’energies renovables.

Tal i com s’explicarà més endavant d’una forma més detallada, es tracta aquesta d’una tasca perfectament realitzable des d’un punt de vista estrictament tecnològic. Tenim els coneixements necessaris per fer-ho possible. El que fa falta, això sí, és disposar de suficient voluntat política per introduir les reformes institucionals que són necessàries.

És per tot el que he dit en els paràgrafs precedents, i per allò que s’explicarà d’una forma més detallada al llarg del llibre, que crec també que ha arribat el moment d’admetre que l’únic progrés perdurable és aquell que asseguri un futur digne per a tots els éssers humans que habitem aquest planeta. I és que del que es tracta és de fer que el món sigui alhora més pròsper, més sostenible i més just. Objectius que es troben al nostre abast.