Capítol 3. La tradició judeocristiana

Una tradició molt diferent a la que representa la cultura grecoromana, és la judeocristiana, que remunta els seus orígens a una tradició religiosa de tipus profètic, predicada, per primera vegada, pel profeta iranià Zaratrusta. Molts segles abans del naixement de Jesús de Natzaret, l’iranià ja havia anunciat la bona nova que prediu el triomf definitiu de les forces del bé, en la seva eterna batalla contra les forces del mal. Seria la diada del judici final que el déu principal de la religió irànica recompensaria els bons, i castigaria els malvats. Segons sembla, l’extensió d’aquestes idees entre els jueus s’hauria produït en temps de la dominació persa. En aquest procés de transferència cultural, hauria influït el bon tracte que havien dispensat al poble jueu els monarques perses de la dinastia dels aquemènides, de religió zoroàstrica. Però l’èxit del pensament apocalíptic entre els jueus s’acostuma a explicar com una forma de resistència psicològica contra els intents d’assimilació cultural que iniciaren els monarques de la dinastia hel·lenística dels selèucides, i que després continuaren els romans. I és que cada nova derrota del poble jueu s’interpretava com un senyal inequívoc que certificava que la fi del món era propera, i que amb l’arribada del regne de Déu, el fidel poble jueu seria recompensat aviat per tantes penalitats patides. Al seu torn, l’arribada d’un messies seria interpretada com el començament de la nova era.

Fa prop de 2.000 anys, Joan el baptista, un predicador molt popular entre els jueus, reconegué en Jesús de Natzaret, el messies que tant de temps havien esperat. Aquest era un jove reformador de la religió jueva, que predicà l’amor a Déu i al proïsme. En unes poques dècades, el seu missatge s’estengué per les terres de l’Imperi Romà, gràcies a l’abnegada obstinació dels seus deixebles. Pau de Tars, un dels seus seguidors, convertí el cristianisme en una religió amb vocació universal. Ell fou el primer que començà a predicar la nova religió fora dels cercles jueus que l’havien vist néixer. Posteriorment, els cristians adaptaren a la seva religió bona part del pensament hel lè i romà. I, quan es feren amb el control de l’Imperi, aportaren als seus ciutadans una sèrie de valors i tradicions cristianes que marcaren la vida del primer Imperi catòlic.

Però la caiguda de l’Imperi Romà comportà la pràctica desaparició de la cultura urbana. En un ambient social dominat pel desgovern, els senyors de la guerra es feren amb el control d’una Europa que tendí a organitzar la seva economia entorn a petites unitats de producció i consum autosuficients, que es regien per relacions de dependència personal de tipus feudal. Els senyors feudals asseguraven la defensa de la població, en canvi del domini sobre una part del territori. La cultura cristiana sobrevisqué a aquests canvis, en la part oriental de l’Imperi que resistí la pressió dels pobles germànics, i en la part occidental, però aquí reclosa a l’interior dels monestirs cristians. Fou també als monestirs on, en primera instància, es preservà i transmeté la cultura clàssica. En el segle novè, l’emperador Carlemagne, tingué el mèrit de reunir la cultura germànica, la cristiana i la llatina, en una única tradició cultural. Fou el primer d’una sèrie de renaixements culturals europeus que tingueren lloc fins el segle XV.