Secció 1a. El nou ordre del món modern
El racionalisme modern
El pensament modern postulà l’existència d’un ordre racional que governa totes les coses a través de lleis naturals que són accessibles a l’enteniment humà, en tant i en quant aquestes lleis tenen una estructura bàsicament matemàtica. El gran constructor del sistema racionalista filosòfic modern fou René Descartes que, contra l’antic idealisme de Pitàgores, Parmènides i Plató, que creien que les idees estan situades fora de l’ésser humà en un món ideal, argumentà que les idees veritables es troben presents en l’intel·lecte dels éssers humans. En el seu «Discurs sobre el mètode», obra publicada l’any 1637, defensà que el camí cap a la comprensió del món natural és principalment el resultat d’aplicar un rigorós mètode científic fonamentat en l’ús apropiat de la lògica i les matemàtiques. Creia que els sentits sempre ens poden enganyar. Per això proposà cercar a través de l’intel·lecte humà aquelles idees que no admeten dubte. Partí del seu famós principi del dubte metòdic, que consisteix en no acceptar res com a veritable si no pot ser reconegut que clarament ho és. Únicament sabia que existia, perquè tenia enteniment. Va fer de la capacitat de raciocini humana la base de tot coneixement[257].
El racionalisme cartesià fou la base filosòfica sobre la qual se sustentà un corrent renovador de pensament dins del cristianisme, que creu que les lleis de la naturalesa són una expressió de la voluntat de Déu. El fundador d’aquest corrent de pensament religiós cristià, partidari també de la teoria de la predestinació que predicaren Luter i Calví, fou el teòleg holandès Cornelis Jansen. Els seus seguidors, coneguts com a jansenistes, creien que les ciències naturals condueixen a veritats importants perquè el coneixement té un origen diví, i és, fins i tot, un valor superior a l’oració. Per a ells, la prova del valor de les coses és la seva utilitat. L’estudi de la geometria entrena el pensament en la seva recerca de la veritat. I és que el déu dels racionalistes és el gran arquitecte del món. Ell és també la garantia de la preeminència de la veritat, sigui per la seva bondat, com creia Descartes, o per una necessitat lògica, com defensaren els filòsofs Baruch de Spinoza i Gottfried von Leibniz. El funcionament del Cosmos és tan perfecte, segons els racionalistes, que, una vegada creat, la intervenció divina ja no es fa estrictament necessària per fer-lo funcionar[258].
Les raons d’Estat
En la segona meitat del segle XVII, el racionalisme metodològic de Descartes donà lloc també a una renovació en la forma de pensar la vida en comunitat. L’any 1651, el britànic Thomas Hobbes exposà en el seu tractat filosòfic conegut amb el nom del «Leviatan», allò que, més o menys encertadament, ell considerava l’aplicació del racionalisme cartesià a l’àmbit de la política. Influït per la traumàtica experiència que havia viscut durant la guerra civil anglesa, la seva concepció de la vida en comunitat fou la d’una lluita incessant de tots contra tots, guiada per una insaciable voluntat de poder que nia en l’ànima dels éssers humans. Es proposà trobar una fórmula política capaç de posar ordre després d’aquella situació de desordre provocada pel conflicte bèl·lic. Arribà a la conclusió que l’habilitat d’establir i mantenir Estats radica en certes regles científiques. Però elaborà la seva filosofia, en canvi, partint d’un mite que volia fer creure en l’existència d’un contracte social, segons el qual, els ciutadans haurien renunciat a la seva llibertat en favor d’un Sobirà al qual s’haurien donat poders absoluts amb la finalitat que imposés la pau i la seguretat[259].
La defensa racionalista que realitzà el britànic de l’absolutisme0 com a sistema polític, comptava amb els precedents de les obres pioneres de Niccolò Machiavelli, més conegut amb el sobrenom de Maquiavel, i de Jean Bodin. En el segle XVI, tots dos havien preparat el camí per a justificar a través de suposades «raons d’Estat» els règims autoritaris. El primer, que havia ocupat un lloc important en l’Administració durant la República de Florència, i que personalment professava autèntiques conviccions republicanes[260], havia justificat en un petit assaig publicat l’any 1513 amb el títol de «El Príncep», els motius polítics que havien dut la família Bòrgia a posar fi al règim republicà en la seva ciutat. Home oportunista, per tal de guanyar el favor dels nous governants, admeté que, si calia, el príncep tenia el dret a emprar el llenguatge de la força per posar fi a situacions de desordre i inseguretat. Bodin, que havia viscut els sagnats conflictes religiosos de 1572 entre catòlics i protestants a la seva natal França, apostà també per l’absolutisme monàrquic com a mètode pràctic per resoldre els conflictes entre les dues comunitats en les quals s’havia dividit la cristiandat. Creia que solament la figura d’un monarca neutral era capaç d’assegurar la pau. Entenia aquesta figura monàrquica com a l’encarnació de la unitat nacional i la garantia del benestar comú[261].
Gairebé un segle més tard, França es convertí en el model més acabat d’Estat políticament centralitzat entorn a la figura d’un monarca, amb plens poders, per dirigir el país segons l’interès nacional, d’acord amb el programa polític dissenyat per Bodin. Sota el regnat de Lluís XIV, el més poderós monarca europeu de la segona meitat del segle XVII, l’aristocràcia francesa fou doblegada davant el poder de la cort de Versalles, que proporcionà un escenari sumptuós dedicat a la veneració del seu governant. La fortalesa i la unitat de l’Estat francès es basaren en un exèrcit que es convertí en l’última raó de ser del poder reial. La seva financiació requeria perseguir la prosperitat de l’economia nacional, doncs les pagues dels soldats depenien de l’evolució dels impostos estatals sobre el comerç. D’aquí la preocupació dels consellers del rei, en particular de Colbert, ministre de Finances, per fomentar l’economia del país.
Colbert era partidari del mercantilisme, una teoria econòmica que sosté que la millor manera d’augmentar la riquesa d’un país és adquirint matèries primeres relativament barates, i convertir-les en productes acabats que poguessin ser venuts a l’estranger a preus molt més elevats. Per assolir aquest objectiu fomentà les indústries estatals d’articles de luxe, que produïen manufactures relativament cares. Durant algun temps, el seu model econòmic fou copiat per molts altres països, i es convertí en el tipus de política econòmica predominant, almenys a Europa[262].
El colonialisme
La política econòmica dissenyada pel ministre de Lluís XIV partia de la creença, bastant estesa en la seva època, que sostenia que l’única manera que un país augmenti la riquesa és a costa d’un altre. Una manera d’aconseguir-ho és amb la promoció de les indústries estatals. Una altra, molt més tradicional, és amb el pillatge i l’explotació d’altres pobles.
El descobriment d’Amèrica, inscrit en un ambient polític de recerca de poder, diners i glòria personal i nacional, conduí a l’explotació colonial dels pobles que habitaven aquelles terres. El camí l’iniciaren els conqueridors espanyols, que acabaren amb els imperis asteca i inca.
Aquell espoli es recolzà en la doctrina colonial que sostenia que els indígenes americans, en ser salvatges, eren esclaus naturals. Doctrina que fou exposada per primera vegada l’any 1512, en una junta que havia convocat el rei Ferran el Catòlic per discutir sobre la legitimitat d’utilitzar als nadius com a força de treball. Els consellers del regne decidiren que era lícit obligar els indígenes a realitzar un treball en favor a la corona, en canvi de rebre una adequada instrucció en els evangelis cristians, en la llengua, i en els costums dels seus «benefactors» castellans.
Durant la segona meitat del segle XVI, la gran afluència de la plata americana convertí la monarquia castellana en un poder emergent que despertà l’enveja de la resta de sobirans europeus. En un món dividit entre catòlics i protestants, el Nou Món esdevingué un camp de batalla més en la lluita per la supremacia europea. La pirateria britànica, que interrompria el flux d’or i plata cap a la península ibèrica, fou utilitzada per la reina Isabel II d’Anglaterra com un instrument més en la seva política d’oposició al predomini del poderós Imperi espanyol. D’altra banda, l’augment dels estocs monetaris ocasionat per l’arribada de la plata americana es traduí en un creixement real de l’activitat econòmica, però també en el del preus dels productes. Tan bon punt el flux de metalls cap a Europa començà a experimentar una reducció significativa, la bonança econòmica de l’Imperi espanyol cessà de cop. Però afortunadament, per al conjunt de l’economia europea, un impacte positiu tant o més important que l’impuls derivat de l’augment de les disponibilitats monetària, fou el que resultà de la introducció de conreus provinents de l’altra banda de l’Atlàntic. L’obertura de noves rutes oceàniques donà també un impuls significatiu a l’economia europea, cosa que es convertí en una gran oportunitat per fer grans fortunes, a costa, això sí, d’un increment en les desigualtats socials[263].
El capitalisme
L’era moderna és presidida pel desenvolupament d’un sistema econòmic basat en una acumulació sense precedents de capitals. A Occident, els orígens més immediats d’aquest sistema es troben en la prosperitat aconseguida pels mercaders de les ciutats italianes en la darrera part de l’època medieval, però fou amb l’obertura de les noves rutes transoceàniques que la grandària de les operacions fou prou elevada perquè aquell sistema econòmic es convertís en predominant, almenys en la petita República de Venècia i a la zona dels Països Baixos.
Tant a Venècia com als Països Baixos, els grans mercaders arribaren a dictar una política governamental adreçada a servir els interessos comercials. Però per treure tot el profit possible de les oportunitats que oferia el comerç transoceànic, la segona estava millor posicionada des d’un punt de vista geogràfic. Durant la primera meitat del segle XVII, els holandesos es dedicaren a aprofitar les rutes oceàniques descobertes pels portuguesos, per iniciar una forta expansió del comerç amb Orient. Amsterdam es convertí en la capital comercial i financera d’Europa. L’èxit econòmic dels neerlandesos es produí, sobretot, per la introducció d’innovacions comercials i financeres, com ara la gran societat anònima, i per la importància que adquirí la seva llotja o borsa de valors. El primer fou un bon invent per repartir el risc entre la multitud d’inversors que volien participar en aquella profitosa però aventurada expansió comercial per terres asiàtiques. La llotja canalitzà tota la informació econòmica internacional disponible en aquell temps. També es convertí en el lloc de contractació comercial per excel·lència de tot tipus de mercaderies, assegurances i d’instruments financers, com ara accions i obligacions.
La prosperitat de l’economia holandesa tingué un altre dels seus suports més sòlids en un sector agrari modern que, a partir del segle XIV, assolí augments significatius en la seva productivitat, a partir de tècniques noves de rotació de conreus que incloïen la dedicació de les millors terres a l’horticultura0 i el conreu de plantes industrials, i a una ramaderia intensiva del vacu que permetia produir grans quantitats de carn, llet i formatge.
Per imitació de les tècniques agràries experimentades amb èxit en els Països Baixos, però també per les profundes transformacions que es produïren en l’estructura de la propietat de la terra, l’agricultura anglesa experimentà també un ràpid desenvolupament entre els segles XVI i XVIII. El gran èxit de la reforma agrària a Anglaterra fou una conseqüència d’haver autoritzat als grans senyors el tancament d’aquelles terres que en l’època feudal havien estat camps oberts d’ús comunal. Es tractava que en elles poguessin pasturar els seus ramats d’ovelles. Aquesta injusta però eficaç política va fer possible la constitució de les primeres explotacions agràries capitalistes que atragueren al camp capitals generats en el comerç transoceànic. La lògica capitalista requeria produir de la manera més eficaç possible per obtenir el màxim benefici de la seva venda[264]. En aquelles modernes explotacions agràries capitalistes, s’introduïren nous conreus com el blat de moro o les patates, s’expandí la ramaderia, i s’empraren abundantment segadores i trilladores. Totes aquelles millores redundaren en augments importants en els excedents agraris.
Alguns pagesos que es quedaren sense terres, i altres que necessitaven complementar els seus ingressos amb altres feines, posaren la seva força de treball a disposició dels emprenedors que ho requerissin, principalment per a la confecció de teixits. I és que un dels signes més evidents del procés de modernització econòmica que estava vivint la societat britànica, fou precisament el fet que una bona part de la població depengués totalment dels mercats lliures per poder sobreviure[265].
El naturalisme literari i artístic
Els canvis econòmics i socials produïts a Anglaterra i Holanda, juntament amb l’extensió del puritanisme religiós, tingueren unes fondes repercussions en la cultura europea. En l’últim quart del segle XVI, el teatre anglès constituí un revulsiu sorprenent sobre el món literari. Contenia dues característiques essencials que contribuïren a la seva modernització, a saber, el realisme que permetien les tècniques que s’utilitzaren en aquell temps, i la immediatesa emocional. Comptà també amb la capacitat per reflectir el canviant món en el que vivia l’audiència en un moment en què la situació social estava experimentant una ràpida transformació que afectava els valors que sustentaven el conjunt de la societat.
És en aquell context que cal situar la producció teatral de William Shakespeare. En les obres del dramaturg anglès, trobem la invenció d’allò que s’ha anomenat el caràcter dels personatges, i també la seva mutabilitat. Destaca la seva mestria en posar sobre l’escenari personatges acabats i no esquemàtics, alguns dels quals s’escolten a sí mateixos, i demostren tenir capacitat per canviar en la seva manera de pensar. Com el dramaturg anglès, Miguel de Cervantes fou capaç també de crear uns personatges d’enormes proporcions, que anaven molt més enllà de l’humanisme erudit, de l’interès per l’Antiguitat, i els interessos religiosos. També els personatges principals de «El Quixot» experimenten una significativa evolució en la seva manera de pensar entre la primera i la segona part, publicades, respectivament, els anys 1605 i 1615. I és que la psicologia0, com a expressió de la naturalesa humana, havia entrat ja a formar part de la literatura. Al llarg del segle XVII, la caracterització psicològica dels personatges, esdevingué cada vegada més sofisticada, cosa que reflecteix l’augment de la consciència individual que s’havia produït a partir de l’adveniment del fenomen de la modernitat cultural[266].
En pintura, el camí cap a la modernitat pictòrica anà associada a una clara voluntat de reflectir cada vegada amb més precisió la realitat representada, fos la naturalesa o la figura humana. Tota la pintura europea avança en aquesta direcció, però aquella que assolí els progressos més significatius en aquest àmbit fou la pintura holandesa del segle XVII. Entre la immensa quantitat d’artistes que produí el segle d’or de la pintura holandesa, cal destacar per sobre de tots ells a Rembrandt van Rijn, sempre disposat a aprendre més sobre els secrets del rostre humà. Utilitzà els efectes màgics de la llum i l’ombra per donar dramatisme a les seves representacions. La pintura de natures mortes0 es convertí en un altre camp d’experimentació per als pintors. Willem Kalf estudià la manera en què la llum es reflecteix i es trenca en un vidre de color. Jan Vermeer van Delft destacà pel seu original tractament de la llum i el color, que li permetia atenuar els contorns i, tanmateix, retenir l’efecte de solidesa i fermesa de les seves representacions. Les seves pintures d’éssers humans constitueixen una exquisida combinació de suavitat i precisió[267].