Capítol 1. L’aurora de la humanitat

Els orígens de la humanitat se situen en el continent africà. Allí evolucionaren durant el transcurs d’uns quants milions d’anys un grup de simis que anaren adquirint tot aquell conjunt de trets característics que són més propis del gènere humà, com ara la capacitat de caminar sobre dues cames, d’emprar un llenguatge articulat, de fabricar eines complexes, i d’utilitzar el foc. De totes aquestes habilitats, és el desplegament total de les capacitats del llenguatge allò que s’entén com a més característic de la nostra espècie. A través del llenguatge, els humans adquirirem la capacitat de transmetre als altres, d’una manera més precisa i eficaç, qualsevol innovació que demostrés la seva utilitat. El nostre èxit evolutiu podria haver estat el resultat no fortuït d’haver creat una cultura bàsica comuna que ha demostrat la seva adaptabilitat a tot tipus d’entorns i situacions.

Després que la primitiva forma de vida depredadora, basada sobretot en la caça i la pesca, patís una greu crisi a causa de l’extinció d’algunes de les espècies d’animals amb un valor econòmic més gran, es desplegaren noves tècniques de domesticació de la naturalesa destinades no solament a superar la crisi, sinó a produir una gran transformació de les estructures econòmiques predominants en aquell temps. Una vegada finalitzada l’última glaciació, amb la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, aparegueren les primeres comunitats humanes amb una capacitat suficient per generar importants excedents de producció. Aquell extraordinari augment en la capacitat de crear riquesa afavorí que la població humana experimentés uns ritmes de creixement molt superiors als que havia registrat en qualsevol període precedent. La creixent població es tendí a concentrar en poblats cada vegada més grans, alguns dels quals s’acabarien transformant, uns mil·lennis més tard, en les primeres ciutats.

En l’època de les primeres civilitzacions, la vida social, econòmica i cultural es trobava en mans de la classe sacerdotal. Molt probablement, foren ells els que inventaren l’escriptura, i també una cultura religiosa d’escribes-sacerdots que induïa a creure en un Univers governat per unes forces del caos que solament els déus locals inventats per ells podien aplacar. Era aquella una època en què s’afirmava que les coses que succeïen en els cels i en la terra estaven estretament vinculades. Per fer que els cels estiguessin tranquils, calia assegurar l’ordre social al preu que fos. Era un tipus de cultura que no afavoria precisament les innovacions i la creativitat. No obstant, durant algun temps, s’obtingueren alguns progressos importants, principalment en els àmbits de les matemàtiques, l’astronomia, la medecina, la tecnologia i l’art monumental. Invents com la roda, els diners i el comerç dinamitzaren unes societats que tendien, per la seva pròpia forma de funcionament, a partir d’un anquilosament en les seves institucions socials. A llarg termini, però, l’estancament i la decadència cultural foren inevitables. Era el destí inexorable d’unes civilitzacions que es trobaven excessivament amarades a les tradicions dels seus ancestres, i que veien en les novetats culturals i tecnològiques més un perill que no pas una oportunitat per fer avançar la seva civilització.