Secció 1^a. L’era de les glaciacions

La cultura₀ humana

El naixement de la cultura humana es confon en el temps amb els mateixos orígens del gènere humà. La primera manifestació cultural coneguda fou la fabricació d’eines de pedra, pràctica iniciada fa almenys uns dos milions i mig d’anys. Es creu que fou la resposta a la manca d’aliments vegetals que es patí en aquell temps, com a conseqüència del refredament viscut en el clima del planeta. En un entorn climàtic hostil com el que representaren les èpoques de sequedat que es registraren en determinades àrees del continent africà, l’ús d’eines de pedra en una activitat carronyaire els donà accés a parts de les despulles d’animals. Aquestes fonts de proteïnes podrien haver garantit la seva supervivència.

En els més de dos milions d’anys d’evolució cultural posterior, alguns descendents d’aquells éssers humans primitius haurien adquirit la capacitat d’articular algun tipus de llenguatge parlat, ni que fos molt rudimentari. L’ús del llenguatge es considera l’adquisició cultural més important dels humans d’aquell temps. Ens indica que el gènere humà podia haver assolit la capacitat de fer determinats raonaments de tipus abstracte, cosa que els podia haver elevat més enllà de la seva pròpia experiència. Juntament amb el llenguatge parlat, el gran descobriment d’aquella llarga etapa de l’evolució humana fou la utilització i el domini del foc. Es considera el primer testimoni tecnològic que, sens dubte, és exclusiu del gènere humà. Constituí una autèntica revolució en la vida quotidiana. L’encesa de fogars en les coves permeté allargar les hores de llum, espantar els animals, i coure els aliments. Reuní també els individus d’una família entorn al foc, i els proporcionà una calor controlada que facilità la supervivència dels humans en territoris on abans no haurien pogut viure^[8]. Un altre avenç important que s’aconseguí durant aquell llarg període fou la capacitat de fabricar destrals de pedra amb formes simètriques, amb les quals, per primera vegada, fou possible produir instruments amb formes estàndard₀.

En virtut de tots els progressos citats, el gènere humà es convertí en un hàbil caçador de grans animals. En l’organització de les caceres, l’ús d’un llenguatge, encara que fos molt simple, facilità la comunicació necessària per aconseguir l’èxit en l’assoliment dels seus objectius de caça. A aquest mateix propòsit serví l’ús de llargues javelines i de destrals de pedra.

Un nou salt evolutiu tingué lloc amb l’aparició de l’espècie humana, un fet que esdevingué en el continent africà, probablement fa uns dos-cents mil anys. L’èxit evolutiu de la nova espècie podria haver estat el resultat de l’extraordinària capacitat per complementar l’adaptació biològica pròpia del regne animal, amb la capacitat d’acumular adaptació cultural a través d’un coneixement cada vegada més versemblant de les característiques fonamentals que formen part de l’entorn. Alguns estudis recents relacionen l’origen de la nostra espècie amb una sèrie d’alteracions genètiques, relativament concentrades en el temps, que haurien contribuït a produir una reorganització del cervell humà per potenciar les nostres facultats de previsió i lingüístiques. Amb l’augment en les facultats previsores, l’espècie humana hauria adquirit una capacitat més alta de control de la naturalesa. Amb el desplegament complet del llenguatge, hauria adquirit una eina fonamental per augmentar la precisió i eficàcia en la transmissió cultural dels coneixements adquirits, doncs el llenguatge humà és capaç de generar una quantitat quasi infinita de significats amb una petita quantitat d’elements com són les paraules. Aquesta adquisició fou un pas d’una importància extraordinària per a l’evolució de la intel·ligència. A banda d’aquesta contribució a la intel·ligència humana, la capacitat que ofereix el llenguatge per crear un univers simbòlic, comú a tot el grup, es reconeix també com un factor fonamental de cohesió dels grups d’humans^[9].

Nomadisme₀ i depredació

Els primers humans visqueren probablement en grups familiars de deu a vint individus, que es desplaçaven junts d’un lloc a un altre. Aquells grups formaven part d’una xarxa de comunitats emparentades que es reunien de manera periòdica, i s’intercanviaven informacions, regals i, fins i tot, persones. L’autoritat acostumava a recaure en un capitost, que es feia respectar pel seu poder de mediació i de convicció. Els seus mitjans de supervivència es fonamentaren en la recol·lecció de fruits silvestres comestibles i, sobretot, en la pràctica de la caça i la pesca, encara que també se sap que practicaven de forma habitual el canibalisme amb les tribus enemigues, que no solament eren una font de proteïnes, sinó també una forma, creien ells, d’apoderar-se de la seva força.

Un tipus d’economia depredadora com la descrita produeix la paradoxa consistent en que qualsevol millora en les tècniques de captura es tradueix en un descens de la fauna disponible i, a la llarga, tendeix a reduir les possibilitats de supervivència del grup en aquell territori. L’única sortida que queda al grup és l’emigració dels excedents de població humana cap a altres àrees encara verges. A causa de la necessitat d’ocupar nous espais, la nostra espècie s’estengué gairebé per tot el planeta. A través de la línia costera, amb una economia pesquera, els humans podrien haver iniciat fa uns cent mil anys la seva expansió per la costa asiàtica fins arribar a Austràlia, on haurien arribat fa uns seixanta mil anys. No és fins fa uns quaranta-cinc mil anys que l’espècie humana començà la colonització d’Europa. Més endavant, la ruta siberiana hauria conduït alguns humans a descobrir, per primera vegada, el continent americà^[10].

L’ocupació de nous territoris anà precedida de significatius avenços tecnològics, com és la utilització d’ossos per fer arpons i agulles, i de petxines de cargols per fer penjolls decoratius. La proliferació de materials emprats per a la fabricació originà una abundància de formes i models decoratius sense altra utilitat que la merament social. Aquestes formes o decoracions apareixen limitades a un ús en espais geogràficament restringits, cosa que posa de manifest que eren utilitzades com a signe d’identificació de la tribu. Se sap també que, des de fa almenys uns quaranta-cinc mil anys, a les zones més temperades del planeta, alguns dels nostres congèneres ja cremaven deliberadament les praderies amb incendis controlats per modificar el paisatge, impedir que s’acumulés material combustible que pogués alimentar més tard incendis més grans i perillosos, i afavorir el creixement dels tubèrculs nutritius. Coneixien que aquests germinen després de quedar exposats a l’acció del foc^[11].

L’assentament en poblats

El nomadisme i l’economia depredadora exigien poblacions humanes molt reduïdes que tinguessin al seu abast la possibilitat d’explotar una gran extensió de terres. Durant algunes desenes de milers d’anys, en la mesura que hi havia noves terres verges per explorar, el lentíssim però continuat augment de la població no ocasionà cap problema de superpoblació. Tanmateix, cap al final de l’última era glacial, els humans havien ocupat ja la major part dels indrets habitables del planeta. En determinades àrees del planeta, qualsevol augment de població començà a augmentar la pressió sobre els recursos limitats que podia oferir un territori determinat.

La concentració de la població en àrees relativament reduïdes afavorí també la proliferació de noves formes de creativitat tecnològica, principalment en zones del planeta amb un clima fred com és l’Europa de l’Est. En aquella àrea geogràfica s’han trobat abundants testimonis, que daten de fa uns vint-i-cinc mil anys, de les formes més antigues que es coneixen de fabricació d’objectes de ceràmica i de teixits, en particular de xarxes, cistells i algunes formes elementals de vestir. També s’han trobat pràctiques funeràries relativament complexes, que indiquen l’existència d’una estructura social que presenta marcades jerarquies socials.

S’inicià també en aquell període la construcció sistemàtica i ben planificada d’habitatges, que es trobaven agrupats en petits assentaments de caràcter semipermanent. Allotjaven petites tribus que, almenys durant la temporada d’hivern, vivien en un lloc fix. S’alimentaven amb carn congelada, normalment mamuts i bisonts, que guardaven en pous d’emmagatzemament i que descongelaven amb foc quan era necessari el seu consum^[12]. Fa prop de catorze mil anys, el sedentarisme₀ esdevingué una forma de vida habitual entre determinades tribus que poblaven una àrea que s’estén entre el riu Eufrates i el desert del Sinaí, al Pròxim Orient.

Hi havia cases construïdes juntes, en grups de sis, edificades en foses poc profundes i circulars. Els seus costats es reforçaven amb murs de contenció fets de pedra. Uns dos mil anys més tard, una vegada s’aprengué a emprar l’argila com a material de construcció, les cases es construïren ja per complet sobre la superfície del terreny. Es formaren poblats que, a poc a poc, s’anaren fent més i més grans. Fa deu mil anys, Jericó era un poblat que devia allotjar ja uns mil individus^[13].

L’espiritualitat primitiva

El primer gran sistema intel·lectual que idearen els éssers humans fou el món dels esperits, invisible i paral·lel al de les societats humanes. Es creia que certes famílies o llinatges estaven emparentades amb espècies animals concretes. Per aquest món dels esperits calia navegar amb la mateixa cura i delicadesa que imperaven en les relacions entre persones i entre grups. Per dur a terme aquesta tasca estaven els experts en les qüestions sobrenaturals, els xamans, que podien transmetre informació important, dissipar l’angoixa, i definir allò que era necessari fer per mitigar o evitar els desastres naturals. La tasca principal dels xamans, que eren els caps de la tribu, era aconseguir que aquesta rebés l’ajut dels esperits benèfics, i apaigavar la fúria dels dolents^[14].

Fa uns trenta-dos mil anys, estretament lligades amb les creences i activitats dels xamans, aparegueren a la cova de Chauvet, a territori francès, les primeres pintures rupestres^[15]. Els xamans conferien a les imatges les mateixes facultats vivents que l’ésser reproduït. L’artista primitiu era un mag, el dibuix del qual tenia un valor d’encantament. Amb les seves obres, manifestava el seu poder sobre l’ordre còsmic de la naturalesa. Es tractés d’un art lligat a la concepció per part dels grups humans d’una vida transcendent, o a la ideologització de determinats conceptes, l’art de les cavernes desenvolupat pels primers pobladors europeus de la nostra espècie és l’expressió d’una ment altament sofisticada que podria indicar una vida espiritual força evolucionada.

Però estretament relacionada amb la tendència a agrupar-se en petits poblats estables, fa aproximadament entre deu i dotze mil anys, entre algunes comunitats sedentàries del Pròxim Orient, apareix un canvi important en la forma que tenien els éssers humans d’expressar les seves inquietuds espirituals. El canvi consistí en el pas d’un culte dels animals o els esperits, propi del temps de l’art de les cavernes, cap a un culte a una figura humana molt singular, la deessa de la fertilitat, flanquejada pel seu company masculí, el brau. Això es dedueix de la importància que adquiriren en aquest període les representacions simbòliques d’estatuetes femenines i braus, i dels gravats en què apareixen el que semblen ser fidels amb els seus braços en alt, com si oressin o supliquessin a un ésser suprem. Es creu que adoraven a la deessa de la fertilitat. Podria haver estat la primera forma de religiositat practicada pels éssers humans. I és que, en un temps amb una mortalitat infantil força elevada, la fertilitat havia de ser apreciada com a forma de garantir la supervivència de la tribu^[16].