Secció 3^a. La civilització islàmica La religió islàmica

La cultura islàmica gira entorn a una tradició religiosa, d’arrel judeocristiana, nascuda entre les tribus d’Aràbia, que assegura que l’arcàngel Gabriel revelà a Mahoma la paraula de Déu, recollida en l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans. L’Alcorà és un compendi teològic que exposa el dogma, un codi jurídic i social, un tractat de moral, i un manual de vida quotidiana. Constitueix també la clau per entendre l’art islàmic, doncs la base de tot l’art decoratiu i religiós de la cultura islàmica és la cal·ligrafia àrab que, en els seus dissenys, repeteix passatges de l’Alcorà.

A més a més de tot això, l’islam representa la més pura expressió del monoteisme₀: Pels musulmans, Allà és l’únic Déu, perfecte i lliure, que tot ho coneix i que tot ho pot, creador de tot el que existeix, i que regeix no solament els ritmes còsmics, sinó també les obres dels homes. Pels musulmans, Mahoma és l’últim i el més grans de tots els profetes, a qui Déu confià la totalitat de la revelació. Amb la seva predicació, el profeta aconseguí que els àrabs superessin les relacions tribals i s’integressin en una comunitat de creients que traspassaria les fronteres ètniques.

La religió islàmica s’expandí d’una forma molt ràpida al llarg dels segles setè i vuitè, al ritme que marcaven les conquestes dels califes de la dinastia dels omeies. Cap a l’any 720, la civilització islàmica s’havia estès ja des de la península ibèrica a la vall de l’Indus, una extensa àrea geogràfica on precisament s’havien desenvolupat moltes de les grans civilitzacions capdavanteres del món antic. L’augment en el nombre de creients es veié facilitat, entre d’altres raons, per la llibertat concedida a aquells esclaus que es convertien al seu credo, per les certeses que oferia, pel seu caràcter inicialment més tolerant que les altres religions revelades com el judaisme i el cristianisme, i per altres raons de tipus més pràctic, com el fet que els omeies tinguessin la prudència de cobrar menys impostos que els que cobraven els dirigents dels territoris que conqueriren.

El primer Imperi islàmic s’edificà a partir del principi de successió dinàstica del califat; d’una rígida administració centralitzada amb capital a Damasc; de l’oficialitat de la llengua àrab en tot l’Imperi; i de l’establiment d’un estatut de tolerància de culte per als no musulmans.

Cap al 750, però, quan la dinastia dels abbàssides enderrocà la dinastia dels omeies, traslladà la capital de Damasc a Bagdad. Al mateix temps, l’Imperi islàmic s’obrí als musulmans d’altres ètnies diferents a l’àrab^[186].

Gresol de civilitzacions

Entre els segles VIII i XI, els abbàssides convertiren Bagdad en una ciutat cosmopolita, que atragué a savis de diverses cultures. La llengua àrab era emprada com a vehicle de transmissió dels seus coneixements. I s’introduí a Bagdad el paper, que ajudà a desenvolupar el mercat dels llibres. Cap al 770, amb la traducció a l’àrab de l’obra de Bramagupta, incorporaren a la seva cultura la saviesa astronòmica hindú. Cap al 830, Muhammad al-Khwarizmi introduí els numerals hindús al món àrab. I el califa al-Mamún patrocinà un programa de verificació i millora de les dades astronòmiques que havia recollit alguns segles abans Claudi Ptolemeu. A mitjans del segle IX, Hanayn ibn Ishaq traduí del siríac a l’àrab un gran nombre d’obres de Plató, Aristòtil, Hipòcrates i Ptolemeu, entre d’altres, que en els segles precedents havien estat traduïdes, del grec al siríac.

Com a resultat de totes aquelles adquisicions culturals, a les darreries del primer mil·lenni, la civilització islàmica havia integrat, alhora, la saviesa hel·lenística, i la dels pobles mesopotàmics i de la vall de l’Indus. Dels hel·lens adquiriren el seu model cosmològic; dels asiàtics, l’àlgebra i l’astronomia d’observació. La seva geometria estigué marcada per l’obra d’Euclides i dels seus successors. La medecina begué de les aportacions dels metges hel·lens. I la química, de la tradició de l’escola aristotèlica^[187].

A tot aquest bagatge de coneixements, els islàmics afegiren les seves pròpies aportacions, que convertirien la ciència àrab en la més avançada del seu temps. En matemàtiques, Ya-qub al-Kindi (s. IX) dissenyà una tècnica per desxifrar codis, que es troba en l’origen de la criptografia₀. Al-Khwarizmi (s. IX), a més a més d’introduir en el món islàmic els numerals hindús, desenvolupà també l’àlgebra i l’astronomia heretada d’aquella civilització^[188]. En òptica, els àrabs arribaren a comprendre el pas de la llum a través dels cossos transparents. Ali ibn Sahl descriví la llei física que estableix com els miralls i les lents desvien la llum, i l’emprà eficaçment per construir instruments òptics. Alhasan ibn al-Haytham, conegut a Occident pel nom llatinitzat d’Alhazen (s. XI), realitzà importants avenços en explicar com treballa l’ull humà. S’ajudà d’alguns artificis òptics, com ara la càmera obscura, per demostrar d’una forma experimental que la llum sempre viatja en línia recta, i que moltes imatges poden ser projectades en una pantalla en forma de punts, sense interferir els uns amb els altres^[189].

Però si en una cosa destacaren els científics islàmics és en medecina. Tant ibn Sina, conegut a Occident pel nom llatinitzat d’Avicenna (s. X), com ibn al-Haytham, eren eminents metges. El cànon de medecina d’ibn Sina s’erigí durant segles com un dels textos fonamentals de la cultura mèdica islàmica i, posteriorment, també de la cristiana. Entre els moltíssims aspectes interessants de la seva obra, cal remarcar que advertí una estreta relació entre els estats emocionals de les persones i la seva salut física, i també que es referí a la influència del medi ambient en la difusió de les malalties. En aquell mateix segle, Muhammad al-Rhazi, conegut a Occident amb el nom de Rhazes, fou l’autor d’una voluminosa enciclopèdia mèdica que reuní els coneixements de metges grecs, àrabs, hindús i, fins i tot, xinesos. Destacà per la pràctica d’una medecina experimental i observadora, i per la descripció precisa d’algunes malalties infeccioses^[190].

Altres metges àrabs famosos d’aquell temps foren ibn al-Nafis i ibn al-Quff, que visqueren en el segle XIII. El primer realitzà unes impressionants observacions sobre el cos humà, i en particular, sobre l’estructura del cor. El segon descriví acuradament el sistema capil·lar de la sang, i també les diferents etapes de creixement dels embrions humans^[191].

La filosofia en llengua àrab no fou tan innovadora com la seva ciència, però actuà com a intermediària entre el pensament grec i el pensament cristià medieval posterior. Al-Kindi fou l’encarregat d’introduir el pensament grec en el món islàmic. Al-Rhazi reconegué que el progrés científic solament era possible si se seguia la petjada dels antics, i se li agregava l’estudi personal^[192]. Ibn Sina emprà la filosofia de Plató i Aristòtil com a suport a la seva defensa d’un model d’ésser humà que té lliure capacitat de prendre les seves pròpies decisions, cosa que l’enfrontà amb l’ortodòxia musulmana que afirmava que Déu té poder absolut sobre tot el que esdevé al món^[193]. I, finalment, Muhammad ibn Rusd, un àrab cordovès conegut en terres cristianes amb el nom d’Averrois (s. XII), recuperà el pensament d’Aristòtil, i atorgà a la filosofia el mateix rang que la religió, doncs afirmà que aquestes dues disciplines actuen en plànols diferents de la realitat^[194].

Els observatoris astronòmics

Un altre dels camps d’activitat on més destacaren els cientifics islàmics fou en l’àmbit de l’observació astronòmica. La seva astronomia es veié molt beneficiada per la fundació de diversos centres d’observació astronòmica. Alguns d’aquests centres foren promoguts per califes, com els observatoris de Bagdad i Damasc, construïts per ordres del califa al-Mamún en el segle IX, o l’observatori de Samarcanda, construït en el segle XV pel rei Ulugh Beg. Altres, per científics, com Muhammad al-Tusi, que inspirà en el segle XIII la construcció de l’observatori de Maragha, a Pèrsia. Tots ells comptaren amb el patrocini reial, grans instruments i un gran nombre d’astrònoms que treballaven en col·laboració. L’astrolabi₀, que havia estat inventat pels grecs en el segle II aC, fou perfeccionat pels astrònoms àrabs. Entre els segles X al XV, el convertiren en una important font d’obtenció de dades per elaborar taules astronòmiques. Un altre instrument que empraren els astrònoms musulmans fou el quadrant₀, una mena d’astrolabi simplificat que s’utilitzava per a fer mapes de l’esfera celestial, i que encara avui utilitzen alguns mariners^[195].

Els astrònoms àrabs no solament disposaven d’instruments d’observació més potents que els grecs, sinó que també comptaven amb mitjans de càlcul més precisos com són la numeració decimal i les tècniques trigonomètriques. En el segle XV, des del seu observatori de Samarcanda, el rei Ulugh Beg elaborà les taules astronòmiques més precises fetes fins a aquell moment, que li permeteren calcular la durada de l’any sideri₀ en tres-cents seixanta-cinc dies, sis hores, sis minuts i divuit segons, és a dir, tan sols seixanta-vuit segons superior al valor que s’atribueix actualment a aquesta magnitud^[196]. Molt abans, en el segle X, al-Sufi havia descrit en el seu atles d’estels la nebulosa d’Andròmeda.

Els progressos fets en el camp de l’observació foren acompanyats d’una crítica del model ptolemaic, el qual s’esforçaren en simplificar. En el segle XIII, al-Tusi elaborà un mètode per resoldre alguns dels problemes que plantejava el sistema ptolemaic. En el segle XIV, Ali ibn al-Shatir proposà un model astronòmic completament alternatiu al del grec que, no obstant, continuà situant la Terra en el centre del sistema planetari. I és que com tots els musulmans d’aquell temps, que seguien en això els més grans astrònoms hel·lens, ell també es negà a creure que la Terra es mou^[197].

La força de l’aigua i del vent

L’economia de l’Imperi islàmic prosperà ràpidament gràcies al comerç, i a la força de l’aigua i del vent. El comerç es veié afavorit per l’actitud positiva cap als negocis de la pròpia religió musulmana. El mateix profeta Mahoma havia estat mercader en una família adinerada que havia tingut èxit en la banca i el comerç terrestre de caravanes d’Aràbia. La seva importància en l’economia islàmica es veié esperonada per la ràpida expansió de l’Imperi islàmic, que es traduí en el control per part dels àrabs de les grans rutes marítimes del món eurasiàtic. Al mateix temps, Bagdad es convertí en un lloc de pas de la rica Ruta de la Seda.

No obstant, un altre factor que incidí de forma positiva en el seu creixement, fou el coneixement que tenien els navegants àrabs sobre la posició i els moviments dels estels, fruit d’una ciència astronòmica força avançada, que facilità el domini de les rutes de navegació. En el segle vuitè, els navegants àrabs ja havien aconseguit interpretar els vents monsònics predominants, fins el punt de crear un itinerari fiable que anava des de Mesopotàmia a la Xina.

Cap a l’any 1000, el comerç islàmic sortí beneficiat també per un innovador sistema bancari i monetari que atorgava crèdit privat i comercial, i disposava de mecanismes de pagament similars als xecs i les lletres de canvi. Aquell sofisticat sistema comptà també amb un sistema de comptabilitat que permetia facilitar als clients de les entitats de dipòsit quines eren les quanties dipositades en els seus comptes. La llei islàmica també reconeixia diverses modalitats de societats mercantils que, segons els desitjos de les parts i la naturalesa del negoci, oferien una combinació de risc, recompensa i responsabilitat molt variada^[198].

Aquella infraestructura financera entorn a les activitats comercials operà en estreta relació amb una agricultura relativament pròspera, que es beneficià de la força de l’aigua i del vent. A Bagdad, s’utilitzaren molins d’aigua flotants que operaven de forma continua. Cap a l’any 1000, es construí a Bàssora el primer molí d’aigua que aprofitava les marees. I on no podia arribar la força de l’aigua, com ara en les zones àrides de l’est de Pèrsia, s’empraren molins de vent, l’altre motor de la seva economia^[199].

Ciència, ensenyament i religió

Des dels seus començaments, la ciència àrab aparegué esperonada fonamentalment per motivacions de tipus religiós. L’Alcorà, com a expressió de la fe islàmica, era la base de tot coneixement. En un principi, aquesta influència de la fe sobre la ciència es traduí en alguns progressos en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. Així, el desig d’al-Kindi per determinar la cronologia correcta de les suposades revelacions de l’arcàngel Gabriel al profeta Mahoma, conduí al desenvolupament matemàtic de l’anàlisi de freqüències. L’astronomia es veié impulsada per la necessitat d’orientar les pregàries dels creients en direcció a la Meca, de determinar correctament el moment més adequat de les pregàries, i d’establir el començament del mes sagrat dels musulmans, el Ramadà^[200].

Però no obstant aquests progressos inicials, la religió islàmica constituí un obstacle creixent al desenvolupament de la filosofia i les ciències naturals entre els musulmans. Bona part d’aquesta adversa evolució s’atribueix al seu sistema religiós d’ensenyament. L’ensenyament superior es feia a través d’unes fundacions, dites escoles islàmiques o «madrasses» que, d’acord amb la llei islàmica, tan sols podien tenir una finalitat religiosa. Sempre lligades a les mesquites, l’ensenyament en aquestes fundacions es fonamentaren en els estudis alcorànics, és a dir, en les tradicions del profeta, els dogmes de la religió, i la llei islàmica. El seu objectiu consistia en preservar la tradició islàmica. La filosofia i les ciències de la naturalesa, considerades ciències estrangeres, es mantingueren des del començament al marge dels centres d’ensenyament superior. Si s’ensenyaven de forma privada, no podien contradir la fe islàmica. A partir del segle XII, hi hagué cada vegada més impediments a l’ensenyament de la filosofia i la ciència gregues que, en alguns moments, s’arribaren a prohibir per considerar-les contràries a la fe islàmica. Aquella interpretació estreta de la fe islàmica fou la que impedí els metges musulmans la pràctica de la dissecció de cossos humans, o la que imposà l’absurda creença en la relació entre malalties i càstig diví. Els més ortodoxes afirmaven que l’aparent relació entre causa i efecte és una il·lusió dels sentits, i que tots els fenòmens de la naturalesa eren causats per Déu. Per això, la pràctica de la medecina havia d’estar sota supervisió de les autoritats religiosos, que devien preservar, abans que res, la fe islàmica. En terres islàmiques, l’avenç científic quedà lamentablement deturat per por a la censura, i aquella civilització inicià una lenta decadència que no fou prou evident fins alguns segles després^[201].