Secció 3^a. El naixement de la civilització

Les creences religioses

Fa uns sis mil anys, en algunes àrees del continent asiàtic que concentraven un volum de població més elevat, en particular al sud de la Mesopotàmia, aparegueren els primers centres urbans que es poden considerar autèntiques ciutats, tot i que encara eren força petits. Es creu que la primera ciutat fou Eridú, centre espiritual del poble sumeri, que creà la primera civilització del món. Un mil·lenni més tard, però, Mesopotàmia es poblà d’algunes ciutats relativament grans, com ara Uruk, que, amb els seus cinquanta-mil habitants, es convertí en el centre del poder polític i econòmic de la civilització sumèria. Allí, el primitiu model de relació social basat únicament en grups familiars quedà definitivament superat per un altre en els qual els seus habitants presentaven un grau d’especialització i de jerarquització social molt remarcades. La ciutat es convertí també en un centre d’intercanvis de les mercaderies i serveis produïts a tota la vall^[25].

A l’antiga Sumèria, els temples religiosos es convertiren en el centre de la vida social, econòmica i cultural. La ciutat sagrada d’Eridú contenia la font de tota la saviesa d’aquella civilització. Segons es deia, allí residia el déu del coneixement. Aquella hauria estat també la ciutat escollida per la reialesa sumèria quan va decidir baixar del cel després que els déus creessin el món. Els seus sacerdots inventaren les creences sobre el funcionament del Cosmos₀ que sustentaren les diverses religions antigues que posteriorment s’estengueren pel Pròxim i el Mitjà Orient.

Segons aquesta concepció del món, els déus han creat i ordenat totes les coses que hi ha en el cel i en la terra, en la naturalesa i en la societat, i segueixen tenint cura d’elles. El Cosmos apareixia com un ordre universal amenaçat per poders caòtics, inquietants i amenaçadors, que podien ser motiu de la seva inestabilitat. El benestar de la comunitat depenia de l’observança del culte als déus, efectuades pels sacerdots, en nom del monarca. La classe sacerdotal era l’encarregada de garantir que la monarquia, i tota l’organització política que es construí entorn a ella, sobrevisquessin eternament. El seu paper era vigilar amb el seu culte en els temples que els Cosmos fos sempre defensat contra les forces del caos₀. El monarca pertanyia al mateix ordre còsmic que els moviments del Sol, la Lluna i les estrelles. Representava el poble davant uns déus que tenien un caràcter marcadament local. I és que els déus locals eren els aliats de les forces del monarca, que els ajudaven a restaurar l’ordre amenaçat. No hi havia manifestació més clara de l’ordre del món que les seves victòries bèl·liques. La derrota militar, per contra, era percebuda com un triomf de les forces del caos, és a dir, de les forces enemigues^[26].

El poder i la justícia

Els valors creats pels sacerdots es convertiren en els valors i les actituds de la cort. Eren persones conservadores, en el sentit més genuí de la paraula. La seva principal preocupació radicava en conservar l’ordre social existent, i les tradicions del passat. Als monarques i als funcionaris de l’administració, la ideologia sacerdotal els servia per justificar els seus privilegis^[27]. Però sovint el poble no rebutjava aquestes visions. La gent acudia a la cort en busca de l’ajut estatal. Per opressiu que aquest fos, representava l’ordre anhelat per tots. Des d’un punt de vista pràctic, aquest ordre social l’assegurava un poder estatal prou fort per construir i tenir cura del manteniment de les grans obres públiques de rec a gran escala, que eren especialment necessàries en èpoques de sequera com les que, a partir de la la segona meitat del quart mil·lenni abans de Crist, serien cada vegada més freqüents a les valls de la Mesopotàmia i del Nil.

Les autoritats eren les encarregades de resoldre les disputes que sorgien per l’ús de l’aigua. Per fer front a les despeses associades a la construcció i manteniment d’aquelles grans obres efectuades en interès de la comunitat, i també dels grans conjunts monumentals ordenats construir amb finalitats religioses o funeràries, les autoritats imposaren als súbdits el pagament de contribucions en espècie, principalment el lliurament d’una part de les collites. Podien coaccionar la població que efectués les contribucions que se li exigien perquè eren capaces de mobilitzar grups d’homes armats per imposar la seva voluntat. Aprengueren que el poder requereix reunir recursos suficients per finançar un exèrcit que imposi l’ordre i mantingui l’estabilitat del poder establert. Aviat es crearen Estats imperials, dirigits per un cap militar, que, amb l’ús de la força, s’havia fet amb el control de diverses ciutats. Amb l’aparició del poder imperial, es feren més comunes dues de les grans xacres de la humanitat: la guerra organitzada i l’esclavitud. El pillatge i l’explotació d’altres éssers humans esdevingueren formes habitual d’enriquiment de les noves elits socials^[28].

El poder absolut dels monarques fou temperat, però, per la creença que les injustícies constitueixen una afronta als déus. Es creia que una de les tasques del monarca havia de ser impartir justícia. I una de les millors formes per demostrar a tots la voluntat del monarca de fer justícia era publicar els criteris que aquest emprava per administrar-la. Es el que feren, primer, el rei Uruinimgina, de la ciutat de Lagash i, més endavant, entre d’altres, el rei Ur-Nammun, fundador de la tercera dinastia de la ciutat d’Ur, i Hammurabi, rei de Babilonia. En particular, aquest últim, substituí tots els codis legals locals existents fins aleshores, per un codi de lleis únic per a tota la vall de la regió mesopotàmica. En el pròleg d’aquest codi s’aclareix que el seu propòsit era que les lleis d’Hammurabi s’exhibissin en públic en un lloc en el qual tots els ciutadans poguessin llegir-les, o escoltar a algú llegir-les. Formaven un conjunt de decisions reals, a mode de ventall d’exemples típics, sobre la forma que tenia el rei d’impartir justícia^[29].

Un art per a l’eternitat

La vida i el pensament de les primeres civilitzacions humanes estaven estretament relacionades amb el seu sistema de creences religioses. Aquell sistema de creences determinà també les seves formes d’expressió artística. Tot l’art religiós i funerari no fou més que un intent de transmutar la vida present en eternitat. És allò que explica la utilització de la pedra o del metall en l’arquitectura d’unes civilitzacions en les quals la tova₀ i la fusta eren suficients per a les construccions civils^[30].

El temple d’un déu era identificat com la casa o propietat d’aquest, que es feia present a través de la seva imatge de culte. Per això, s’emprà la pedra per a la construcció dels temples, i no els maons. I és que si la durada d’una casa ha d’estar relacionada amb la vida del seu propietari, és evident que els déus, dotats de vida eterna, necessitaven llocs per viure fets de materials que estiguessin concebuts per a l’eternitat^[31].

A aquesta mateixa finalitat responia, l’art funerari de les piràmides. Els egipcis creien que la veritable vida comença després de la mort. I que els faraons eren éssers divins. D’aquí el seu intent de construir amb materials duradors, com la pedra, un art funerari que havia de garantir la vida eterna del seu habitant en el seu ascens cap al cel després de la mort. Aquesta mateixa voluntat també es troba present en totes les altres expressions artístiques de l’Antic Egipte. Així, quan els escultors representaven el cap del faraó en un bloc de granit dur i imperible, la seva intenció era ajudar la seva ànima, per art de màgia, a reviure en la imatge i a través d’ella^[32].

La roda i el comerç

La construcció de les grans piràmides egípcies va ser possible per la capacitat que tenien els dirigents de les primeres civilitzacions humanes d’organitzar el treball d’una gran quantitat de persones, però també per la possibilitat d’utilitzar la força de tracció de bous i cavalls en el transport dels pesats materials que s’utilitzaren per a la seva construcció.

Una altra gran aportació d’aquell període fou la invenció de la roda. Coneguda des de fa més de sis mil anys, fou a l’època de les primeres civilitzacions que el carro de rodes s’emprà de manera habitual per al transport de persones, i per aprofitar la força de tracció dels bous i els cavalls per arrossegar carros. El seu ús generalitzat contribuí a augmentar d’una forma significativa els intercanvis de mercaderies i coneixements entre diferents civilitzacions dels continents asiàtic, europeu i africà.

Altres fets que afavoriren el desenvolupament del comerç foren l’aparició dels diners com a sistema habitual d’intercanvi de mercaderies, i la protecció oficial de les activitats comercials per part dels monarques. Sembla ser que la primera civilització que utilitzà habitualment els diners com a sistema d’intercanvi fou la que es desenvolupà a la vall de l’Indus. Fa uns quatre mil anys, aquesta era una civilització on les activitats comercials eren la font de riquesa més significativa. La seva capital, Harappa, fou un exemple d’urbanisme planificat i racional^[33]. Una altra àrea on el comerç adquirí una certa importància fou Mesopotàmia. Bona part de la responsabilitat d’aquest desenvolupament comercial s’atribueix al rei Hammurabi. El seu codi de lleis recull un savi esquema de relacions entre rei i súbdits, a través del qual el primer ofereix la seva protecció oficial al tràfec comercial, en canvi de tributs. El rei s’assegurà uns ingressos creixents amb els quals consolidar el seu poder, i els mercaders un règim jurídic estable a partir del qual poguessin créixer els seus negocis. Els mercaders encara augmentaren més la seva posició social dins la societat assíria. S’agruparen en poderosos gremis que estengueren una xarxa comercial que arribà molt lluny del seu país d’origen^[34].

Amb el desenvolupament del comerç, una nova forma de generar riqueses es convertí alhora en una nova font de desigualtats socials. A diferència del poder coactiu, però, els comerciants acostumen a utilitzar sistemes d’intercanvi basats en l’acord i el consens. Les riqueses obtingudes pels comerciants deriven, en general, de la seva capacitat de posar en contacte els productes d’uns amb les necessitats de consum d’altres. En la mesura que l’expansió de les xarxes d’intercanvi augmentaren les dimensions del mercat, i fomentaren la seva especialització, contribuïren també a augmentar la productivitat de l’economia. En conseqüència, i a diferència d’altres grups emergents de poder, la seva capacitat d’apropiació de riqueses s’associà d’una forma directa amb la seva capacitat de generació de les mateixes^[35].

El vidre, el bronze i el ferro

Una altra àrea d’activitat on es realitzaren progressos significatius fou en la transformació de la naturalesa a partir de l’ús del foc. El seu ús per fabricar objectes de vidre és una de les seves innovacions més remarcables. Primer, eren objectes petits i bastant impurs. Posteriorment, guanyaren tant en grandària com en qualitat del producte^[36].

En la manufactura dels metalls, les innovacions més importants van ser el domini de la tècnica de les aleacions, i la separació completa del mineral de ferro. Es té constància de les primeres aleacions de metall, com la del bronze, des de fa uns cinc mil anys. L’avantatge del bronze, en relació al coure, és el seu baix punt de fusió, que facilita el seu treball. S’utilitzaren per a la producció d’instruments i armes, que eren més valuosos i duradors que els de pedra. L’ús del bronze arribà al seu clímax, però, fa uns tres mil quatre-cents anys, època en la qual el ferro era encara un material escàs i molt valuós, fins i tot més que l’or i l’argent. Els instruments de ferro més antics coneguts es remunten en el temps uns set mil anys enrere. No obstant, aquell primer material de ferro fos era tan impur que ni tan sols s’hauria reconegut com un metall. Molts instruments de ferro que s’han trobat d’aquell període corresponen a materials provinents de meteorits, molt més purs que els que provenien de les pròpies fundicions.

La separació completa del mineral de ferro fou una fita tan sols assolida i practicada, des de fa uns tres mil quatre-cents anys, dins del territori de la confederació hitita, una de les més antigues civilitzacions, que es trobava situada en un territori que comprèn part de les modernes Turquia i Síria. La seva tècnica de fundició fou un secret gelosament guardat durant algun temps. Es transmetia dins les famílies dels especialistes del metall, que cobraven uns altíssims preus per les seves mercaderies. L’elaboració del ferro tan sols es va poder propagar fora de l’Imperi hitita fa uns tres mil dos-cents anys quan, com a conseqüència de la gran crisi que patí aquell Imperi, el secret dels hitites fou revelat a altres civilitzacions^[37].