Secció 2^a. Els primers temps del cristianisme

El naixement del cristianisme

La fe cristiana nasqué en un ambient polític marcat per la resistència d’una part de la població jueva contra la dominació romana. Entorn a l’any 28, Joan el baptista, un popular predicador de terres palestines que des de l’any 15 anunciava la vinguda imminent del regne de Déu, va reconèixer en Jesús de Natzaret al salvador o messies que alguns jueus estaven esperant des de feia ja algunes dècades. El natzarè era un jove reformador de la seva religió, que compartia amb Joan l’esperança apocalíptica en la imminent arribada del regne de Déu^[117]. El fet més remarcable de la seva predicació fou la difusió entre els jueus d’una sensibilitat moral que recollia bona part del missatge ja expressat en «El testament dels dotze patriarques», però que Jesús aconseguí dur al cor d’uns quants homes i dones que el seguien, sobretot a partir del seu cèlebre «Sermó de la Muntanya», que resumeix el més genuí del seu pensament ètic.

Després de la seva mort, que alguns situen cap a la primavera de l’any 30^[118], la seva vida i obra es convertí en un exemple per a un grup de jueus de diverses ciutats del Pròxim Orient, principalment a Jerusalem i a Antioquia. En la segona de les ciutats citades, Pau de Tars emprengué la seva activitat missionera cap a l’any 45. La seva predicació s’orientà a presentar el Crist com l’única font de revelació, cosa que l’hauria enfrontat amb els judeocristians de Jerusalem. Aquests últims, alguns dels quals eren els apòstols que havien acompanyat a Jesús en la seva vida, consideraven el missatge de Jesús com una continuació renovada del judaisme. Pau, i el grup d’hel·lenistes d’Antioquia, consideraven en canvi que l’antiga Aliança de Déu amb els jueus havia arribat a la seva fi. Cridaren a la convivència fraterna entre tots els éssers humans, cosa que incloïa els gentils₀, i a estendre la nova fe a tots ells^[119].

Amb la seva orientació universalista, el cristianisme paulí contribuí a eixamplar els ensenyaments de Jesús fora de l’àmbit reduït dels jueus de Palestina. També fou el seu pensament el punt de partença d’una doctrina cristiana que entenia la consciència com una facultat que té l’ànima humana per discernir allò que és correcte d’allò que no ho és^[120].

Però les seves idees tan sols començaren a resultar predominants entre els cristians a partir de l’any 70, després que els romans destruïssin el Temple de Jerusalem i debilitessin la poderosa comunitat judeocristiana d’aquella ciutat. Fins i tot aleshores, la religió cristiana no havia aconseguit esdevenir encara un cos doctrinal coherent que narrés la vida del profeta d’una manera unitària. Fou a finals del segle segon de l’era cristiana quan les autoritats eclesiàstiques decidiren interpretar els fets sobre la vida de Jesús a partir de la versió expressada exclusivament en els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan. Malgrat que havien estat escrits molt temps després de la mort de Jesús^[121], i presenten evidents contradiccions entre ells^[122], a partir de l’any 367, en virtut d’una carta d’Atanasi que fixà els textos que comprèn el Nou Testament^[123], els quatre evangelis citats abans, foren considerats per l’Església catòlica com a autèntics dogmes de fe.

El credo cristià s’havia definit ja, l’any 325, en el Concili de Nicea. En aquella ciutat tingué lloc la primera assemblea de bisbes amb una projecció catòlica o universal^[124]. D’aleshores encçà, la fe establerta en els cànons elaborats a Nicea es convertí en la base de la seva doctrina.

Eren aquells uns temps de triomf catòlic, després d’un llarg període d’incertesa i persecucions.

El cristianisme al poder

A començaments del segle IV, la religió cristiana ja s’havia fet força popular entre els estrats socials més humils de Roma. Per als esclaus i les persones més pobres de l’Imperi, la promesa cristiana d’un món futur millor representà una esperança per sortir d’una situació social injusta.

La sort somrigué els cristians l’any 312, quan l’emperador Constantí el Gran s’hagué d’enfrontar a un usurpador del seu tron imperial en la batalla del pont de Milvi, als afores de la ciutat de Roma. Els cristians que donaren suport a l’emperador li aconsellaren que cerqués el suport del Déu cristià. La tradició cristiana explica que Constantí tingué una visió en la que se li ordenà pintar una creu en els escuts de les seves tropes com a senyal que s’acollia a la protecció divina. L’emperador accedí a aquella petició. Després de la seva victòria, permeté els cristians que veneressin al seu Déu, i introduí alguns canvis en l’estructura institucional que afavoriren l’expansió del cristianisme per les terres de l’Imperi, entre ells, el trasllat de la capital imperial de Roma a Constantinoble. Constantinoble fou fundada l’any 330, en l’antic lloc de Bizanci. El trasllat de la capital a aquella ciutat apropà el poder polític imperial a aquella zona on el cristianisme s’havia estès més. Més transcendental encara pel triomf del cristianisme, fou la conversió del propi emperador en el seu llit de mort^[125].

En poques dècades, de la tolerància religiosa es passà a la intolerància cap a qualsevol culte diferent al cristià. El primer text que reclama aquesta intolerància contra els cultes pagans és de començaments de la dècada de 340, però fou entre els anys 380 i 450 que els antics cultes als déus romans es reduïren a una velocitat molt ràpida, sobretot després que l’emperador Teodosi hagués proclamat el cristianisme com l’única religió oficial de l’Estat. Els privilegis concedits pels emperadors romans als cristians no deixaren d’augmentar. Ja abans fins i tot que el cristianisme es convertís en l’única religió oficial, l’emperador Gracià havia alliberat els sacerdots de la jurisdicció dels tribunals civils, amb l’única excepció de les causes penals en què s’imputés a un membre del clergat la comissió d’un acte criminal. Però fou el fet que es permetés als bisbes rebre llegats en favor de l’Església catòlica allò que, al llarg del segle cinquè, començaria a convertir aquesta en un poder econòmic, polític i cultural^[126].

Cristiandat i cultura hel·lenística

El triomf del cristianisme vingué precedit per la ideologia elaborada, en els segles segon i tercer, per pensadors cristians com Justí, Climent i Orígenes, els quals contribuïren amb el seu pensament a apropar la cultura cristiana a la part més mística del pensament hel·lenístic^[127]. Però fou a partir del segle quart, després d’arribar al poder els cristians, que algunes de les ments més obertes del pensament cristià veieren l’oportunitat de convertir el seu Déu, i la seva Església, en els salvadors de l’espiritualitat hel·lenística, això sí, ara impregnada de profunds valors cristians.

Cristians i pagans consideraven com a signes de la divinitat els mites i relats heretats de l’Antiguitat, però els primers els adaptaren a la fe cristiana per la via de la interpretació simbòlica. Aquella cultura cristiana, com havia estat la romana, tenia un component fortament conservador. Això explica la persistència en l’època cristiana del sistema educatiu heretat del món grecoromà. La retòrica constituí la base d’un ensenyament basat en la lectura de determinats textos literaris, ja considerats clàssics.

En el segle cinquè, l’assumpció d’alguns aspectes de la cultura clàssica pels cristians contribuí, al seu torn, a l’acceptació creixent de les doctrines cristianes per bona part de les elits. Després dels trastorns patits en el segle precedent, veieren en l’Imperi cristià una certa reinstauració del món clàssic^[128]. Un altre fet cultural remarcable d’aquell temps fou que el llatí substituí al grec com a idioma de l’Església catòlica, almenys en la seva part occidental. En els últims trenta anys del segle quart, nombroses traduccions posaren a disposició dels homes de lletres en llengua llatina les obres de filosofia i de teologia₀ gregues. En particular, les de Plató.

Entre els homes d’Església més influents d’aquell període, cal destacar a Ambrós, Jeroni i Agustí. El primer, que era bisbe de Milà, construí la ideologia que fonamentà la defensa de la independència de les autoritats eclesiàstiques en relació amb el poder civil. Jeroni és conegut, sobretot, per haver efectuat la traducció al llatí de la Bíblia que encara avui s’empra com a versió oficial de l’Església catòlica, la «Vulgata». Ell fou també qui amplià la doctrina paulina de la consciència, per convertir-la en la font permanent d’especulació filosòfica i teològica al llarg del període medieval. Però fou Agustí d’Hipona el més influent de tot ells, en haver assolit una síntesi completa del pensament platònic i el paulí. En la doctrina agustiniana, la recerca de Déu ha de provenir del cor, que orienta la vida moral, doncs Déu constitueix la garantia de veritat eterna i primordial que il·lumina l’esperit. Aquesta doctrina presenta l’ésser humà com una obra de Déu. Necessita de la seva gràcia per evitar que es desviï cap al mal^[129]. D’altra banda, en el seu pensament polític, destaca la creença en l’existència d’un pla diví, de realització progressiva, que havia de conduir a la constitució d’un règim polític fonamentat sobre principis cristians^[130].

La decadència de la cultura clàssica

La caiguda de Roma a mans de les tribus germàniques produí un agreujament en el llarg procés de decadència cultural que ja es venia observant a Occident en els darrers temps de l’Imperi. A la dita decadència, especialment pel que fa a qüestions filosòfiques i científiques, contribuïren tant els invasors gots com els cristians.

Ja abans d’aquella caiguda, Ambrós, per exemple, havia suggerit que es podia abandonar l’estudi de l’astronomia, doncs no contribueix en res a la nostra salvació eterna. Per a la mentalitat cristiana, era Déu qui parlava a través dels seus predicadors. En conseqüència, negaren la capacitat de la filosofia i el pensament independent per conèixer i indagar la realitat. A l’Imperi bizantí d’Orient, el 529, l’emperador Justinià tancà l’acadèmica platònica d’Atenes. La seva especulació filosòfica era vista com un focus perniciós que afavoria les disputes entre els cristians, i afavoria la posició dels heretges₀. En alguns sectors del cristianisme, fins i tot, s’arribà a sospitar dels llibres i els textos escrits. En temps de Valente, emperador oriental del segle quart, els propietaris de llibres, temorosos de la persecució iniciada per aquest, cremaren les seves biblioteques particulars. A poc a poc, els llibres començaren a deixar de circular, i l’estudi es convertí en un domini exclusiu del clergat. A Alexandria, l’any 391, l’arquebisbe cristià havia ordenat destruir la gran biblioteca del temple de Serapis, la segona més gran i prestigiosa de la ciutat. A Roma, tancaren totes les biblioteques públiques, excepció feta la del propi Papat, que contenia majoritàriament bíblies, manuals, i escrits d’autors cristians.

No obstant, la pèrdua de la cultura clàssica no fou total, gràcies a la tasca de preservació efectuada per alguns que es dedicaren a recopilar i transmetre el coneixement dels antics. L’any 357, l’erudit bizantí Temisti adreçà una comunicació a l’emperador Constanci II sobre la necessitat de convertir Constantinoble en un centre de la cultura literària, amb la creació de centres dedicats a la producció de noves còpies dels clàssics. El 372, el prefecte de la ciutat encarregà a quatre escribes que sapiguessin grec i tres que sapiguessin llatí, la tasca de transcripció i reparació de llibres.

Una altra forma en la qual les idees clàssiques sobrevisqueren a aquell període de crisi cultural fou a través d’un conjunt d’escriptors que es dedicaren a recopilar aquell tipus de pensament. Entre ells, cal destacar Marcià Capella (s V) i Boeci (s VI). El primer, deixà fixat per a tota l’època medieval el programa d’estudis basat en les set arts liberals clàssiques. El segon, preservà la lògica aristotèlica per a la posteritat.

Però l’obra d’aquests erudits no pogué evitar que els segles sisè i setè marquessin el punt més baix en la cultura europea occidental^[131].

Ora et labora^[132]

A Occident, la tasca de preservació de la cultura clàssica en els moments més difícils de la seva història degué molt a la cultura monacal, un dels reductes de cultura cristiana en aquells segles de foscor.

El fenomen de la vida monacal cristiana havia sorgit a Egipte a començaments del segle quart. Allí, Pacomi creà la primera regla per dur una vida allunyada del món. El monestir cristià fou, com el budista^[133], una escola de santedat. La vida del monjo havia d’estar al marge del món, en la penitència, consagrada a Déu. És a dir, dedicada a l’adquisició de la virtut i la perfecció espiritual. A la península itàlica, després de l’impuls que donà Jeroni a aquest moviment, la vida monàstica arrelà d’una forma duradora, especialment al sud d’aquella península. Benet de Núrsia fundà allí un monestir que es convertí en el model de vida monàstica per excel·lència en el període comprès entre mitjans el segle sisè i mitjans el segle dotzè.

La regla benedictina es pot resumir en l’obligació de tots els monjos a dur una vida d’oració i de treball comunitari. El treball, primer en el camp, després també en l’àmbit dels oficis artesans, apareix en la cultura benedictina com un mecanisme idoni per evitar l’apatia que es produeix en aquest tipus d’institucions. Però quasi de forma coetània, sorgí també la necessitat de dotar els monjos d’una cultura general que els servís per assimilar les seves doctrines espirituals i aprendre dels predecessors. Calia saber llegir i escriure per tal de preservar els manuscrits antics^[134].

Conscient d’aquesta necessitat, Casiodor fundà un monestir, també al sud de la península itàlica, concebut com un lloc de discussió intel·lectual, a la vegada que com a centre productiu de manuscrits. Allí implantà un programa d’estudis que combinà els estudis religiosos amb les arts liberals clàssiques. D’efímera durada, exercí tanmateix una forta influència sobre la cultura monacal que s’estengué per Occident en els segles posteriors. Prenent com a exemple allò que Casiodoir havia fet en el monestir que fundà, altres monestirs adquiriren el costum de copiar determinats textos clàssics, pràctica que els convertí en centres de coneixement^[135].