Secció 2^a. La civilització xinesa El confucionisme i el taoisme

El poble xinès té els seus orígens històrics amb els primers emperadors de la dinastia Xang, fa prop de tres mil vuit-cents anys. Els xinesos d’aquell temps tenien una concepció del món que no diferia gaire de la que sustentaven els pobladors d’altres de les primeres civilitzacions de la història. Creien que el Cel i la Terra estan governats per un mateix principi creatiu de l’ordre natural, que en la mitologia xinesa rep el nom de «Tao».

L’originalitat dels xinesos consisteix en haver desenvolupat la idea que tot allò que existeix és l’expressió d’una harmonia còsmica producte de dos principis eterns, alhora oposats i complementaris, que anomenen «yin» i «yang». Qualsevol acte social contrari al manteniment d’aquesta harmonia era vist com la causa de grans desastres naturals i socials. D’aquí la importància de preservar l’ordre social sota el comandament de governants virtuosos i respectuosos amb les velles tradicions del passat^[168].

En el segle VI aC, tots aquests principis tradicionals de la saviesa xinesa es veieren refermats i sacsejats per Confuci i Lao-Tse, els dos pensadors més influents que ha tingut l’antiga Xina.

Confuci advocà per un pensament humanista on la virtut té més a veure amb la saviesa que amb la posició social de la persona. El seu principal interès consistí en la vida ètica, i en la qüestió de com poden viure junts els éssers humans. Creia que la noblesa i la distinció s’havien d’obtenir mitjançant l’educació. Aquesta s’havia de fonamentar en la saviesa heretada dels antics, basada en un conjunt de tradicions i ritus sagrats. En el pensament confucià, que adquirí molta importància posteriorment a la cort dels emperadors de la dinastia Han, l’home de bé ha de conrear aquestes virtuts, que l’habiliten per a l’exercici del govern. Per això proposà una reforma radical del govern, que havia de ser duta a terme per dirigents il·lustrats, i aplicada per funcionaris diligents. El seu objectiu era protegir els interessos agraris, doncs l’agricultura constituïa per ell i els seus seguidors l’autèntica base del benestar econòmic i social^[169].

L’altre gran corrent del pensament tradicional xinès és el taoisme, fundat per Lao-Tse. És un corrent més místic i contemplatiu que el confucianisme. Segons els taoistes, el «Tao» és la realitat última, misteriosa i inassequible, fonament de tota l’existència, que no es pot conèixer, si no és a través de la intuïció. Aquesta intuïció ens indica que tota la realitat és mera aparença, sempre sotmesa a continus canvis i, per tant, efímera. Per això el taoisme recomana no aferrar-se a les coses d’aquest món, i conduir-se per la vida conforme als patrons de canvi que marca la naturalesa. Tracta d’integrar els éssers humans en la naturalesa, a la recerca de l’equilibri^[170].

Llums i ombres

En els seus començaments, la ciència xinesa presenta certs paral·lelismes amb l’enfocament que havia seguit la civilització babilònica. Els dos camps de coneixement científic més reeixits també van ser la resolució de problemes a través del càlcul matemàtic i l’astronomia d’observació. El càlcul matemàtic es beneficià d’un sistema numeral decimal molt antic que, no obstant, estava mancat de la noció del número zero^[171]. Quant als èxits de l’astronomia d’observació, cal destacar els seus detallats mapes d’estels, i també que feren els primers registres històrics de taques solars₀, i de l’aparició de noves estrelles en el firmament^[172].

Però cal dir també que, llevat alguna meritòria excepció, els astrònoms xinesos veien els fenòmens celestials estranys com alteracions de l’ordre natural, premonitoris del destí humà. La principal excepció a aquesta forma d’entendre el món natural, és la de Wan Chong, del segle primer. Criticà les supersticions del seu temps, i es reia de la idea que l’ésser humà tingui un lloc especial en el Cosmos. En canvi, preferia emprar explicacions dels fenòmens basades en l’experiència que ens donen els sentits^[173].

D’altra banda, un greu defecte que s’assenyala respecte als corrents principals del pensament xinès és que estan mancats d’un sistema filosòfic i lògic coherent que agrupi el conjunt de coneixements científics. La visió metodològica que podia haver fonamentat les ciències naturals en terres xineses es redueix quasi exclusivament a l’escola fundada, cap al 450 aC, per Mo Tzu, l’única que donà explicacions racionals sobre el món natural. Però les seves activitats principals es reduïren a un període d’uns dos-cents anys^[174]. De tota manera, molt temps després, no se sap si amb el coneixement dels treballs previs dels mohistes, o bé de forma independent, els científics xinesos arribaren a la conclusió que la llum viatja en línia recta, un descobriment que, si més no, revela un coneixement relativament avançat sobre el món físic, almenys en determinats camps^[175].

El ferro, el paper i la impremta

La modesta importància de les aportacions científiques dels xinesos contrasta amb la seva elevada capacitat inventora. Quasi tres segles després de la mort de Confuci, els sobirans de la dinastia Han decidiren encarregar als confucians l’administració de l’Imperi. Les innovacions que introduïren en l’agricultura, en la producció de seda, de paper i, sobretot, en la de ferro de qualitat, es consideren el punt de partença de la seva prosperitat econòmica. En aquell mateix temps, inventaren l’arnès per als cavalls i, en el segle primer, el molí d’aigua, el timó de les embarcacions, i la brúixola, invents que tindrien forta repercussió en segles posteriors.

Entre els segles VI i III aC, la metal·lúrgia del ferro havia experimentat contínues millores que l’apartaren ben aviat del camí seguit per altres zones del món. En el segle III aC, els xinesos descobriren les tècniques d’escalfament i refredament del ferro, que convertien aquest metall en un material mal·leable i irrompible apte per a la fabricació d’eines agrícoles, espases i edificis. Amb la producció d’arades de ferro s’aconseguí un augment substancial de la productivitat de la terra, cosa que contribuí a millorar el nivell de vida de la població camperola. En el segle següent, els xinesos descobriren la manera d’extreure el carbó del ferro, i iniciaren la producció d’acer. Molt temps després, ja en el segle V, inventaren un nou mètode de produir ferros i acers que permetia diferenciar les varietats segons la seva duresa i flexibilitat. Amb aquests materials, els arquitectes xinesos construïren els primers ponts penjants del món^[176].

Quant a la producció de paper, respongué a la necessitat d’utilitzar un nou material d’escriptori, alhora lleuger i barat. Fins el segle III aC, l’escriptura a la Xina s’havia realitzat sobre tires de bambú o de fusta. Les tires de bambú, que eren més fortes, podien ser perforades en un dels seus extrems i encordades unes amb altres, bé amb cordes de seda, bé amb corretges de pell, per formar llibres. En aquell mateix segle, s’inventà el pinzell de pèl per escriure i es començà a utilitzar la seda com a material d’escriptori. Però la seda era cara, i el paper es convertí en una alternativa més econòmica. La primera peça de paper que es conserva data de fa uns dos mil cent anys, però no fou fins a finals del primer segle de l’era cristiana que es començà a fabricar paper per ser usat com a material d’escriptura. En el segle VII, l’ús de paper era ja tan habitual, que era utilitzat com a suport dels exàmens d’entrada que s’implantaren per a la selecció dels funcionaris imperials. En aquell temps, s’havia inventat també una primera modalitat d’impremta. Era feta en blocs, que tan sols servien, però, per a la impressió d’una única pàgina de text^[177].

En els segles IX i X, la demanda creixent de llenya provocà una crisi de la fusta que es resolgué amb l’ús del carbó per a la producció de ferro i acer en els alts forns. Una vegada resolta aquesta dificultat, la civilització xinesa començà un ràpid procés d’industrialització de la seva economia, que constituí un precedent únic i completament independent de la posterior revolució industrial europea del segle XIX que tindrem ocasió d’analitzar amb detall, més endavant, en la primera secció del capítol 7. En definitiva, entre els anys 960 i 1234, en l’època de la dinastia dels emperadors Song, la xinesa es convertí en la civilització més avançada del món des del punt de vista tecnològic. En aquell temps inventaren, entre d’altres: la impremta de tipus mòbils, amb la qual podien ser impresos milers de fulls de paper^[178]; el rellotge mecànic; els vaixells amb roda hidràulica de paletes; la maquinària hidràulica per a ús en la indústria tèxtil; i el paper moneda oficial, és a dir, l’ús de bitllets com a una forma de diners en efectiu^[179].

El retorn als valors tradicionals

L’ús del paper i la invenció de la impremta afavoriren la cultura literària, i contribuïren a impulsar l’alfabetització de la població xinesa. L’any 932, Feng Dao preparà un informe adreçat a l’emperador en el qual recomanà l’ús de la impremta de blocs per a la preservació dels clàssics. El nou projecte tingué molt èxit, doncs entre els anys 932 i 953 s’imprimí la major part de la literatura xinesa existent en aquell temps.

En l’època dels emperadors de la dinastia Song, quan la literatura xinesa es començà a recitar en llengua vulgar, i no en la clàssica, l’alfabetització rebé un nou impuls, doncs l’accés a la lectura restà a l’abast de tothom. Es produí també un renaixement del pensament tradicional xinès. Com a reacció a la creixent influència del budisme procedent de la Xina, el grup majoritari dels grans filòsofs xinesos tornaren a recórrer als clàssics confucians. En el segle XII, els pensadors confucians partidaris de l’escola de la naturalesa de l’ordre universal, remarcaren el paral·lelisme existent entre les lleis morals i les lleis de la naturalesa. Tots ells s’interessaven per una força o principi primordial que explicaria tant el funcionament del Cosmos com el sorgiment de la conducta ètica. El més influent de tots ells fou Zhu Xi. Sostenia que la saviesa, la felicitat i la capacitat per viure junts de forma ètica s’assoleixen reconeixent i adaptant-se al patró de la naturalesa. I que solament quan se segueix el camí marcat per aquest patró de la naturalesa, pot l’ésser humà descobrir l’harmonia preestablerta de l’Univers i apropar-se a la perfecció.

No obstant, no tothom compartia l’opinió de la principal escola confuciana, Així, els partidaris de l’escola de la ment creien que l’ésser humà solament ha de reconèixer únicament aquelles veritats de les que és subjectivament conscient. Segons aquesta minoritària però innovadora doctrina filosòfica, cadascú s’hauria de convertir en la seva pròpia autoritat per decidir sobre allò que és bo o dolent, veritable o fals.

Quant a l’art, el seu impuls inicial provingué del budisme mahayana, desenvolupat a la Xina després del cisma budista del segle segon, però que assolí la seva plenitud entre els segles setè i vuitè, ja en època dels emperadors de la dinastia Tang. El budisme ensenya la meditació, i les activitats artístiques constitueixen una ajuda per a la seva pràctica. Sota la seva influència, la civilització xinesa fou la primera que situà l’artista al mateix nivell que el poeta inspirat, un fet que incentivà la innovació artística^[180]. Al voltant de l’any 1000, per exemple, els monjos del cercle de Buda eren representats en estàtues d’una vivesa sorprenent. Entre els segles onzè i tretzè, però, ja en època del retorn al tradicionalisme cultural de tarannà confucià, els artistes xinesos aprenien el seu art a través d’un mètode de meditació i concentració que començava per ensenyar-los com pintar els diferents elements del paisatge a través de les obres de mestres de renom. Només quan havien adquirit del tot unes habilitats que limitaven la seva creativitat, viatjaven per contemplar la bellesa de la naturalesa^[181].

Del clímax a la decadència

En l’època dels Song, la xinesa era la civilització més urbanitzada i mercantilitzada del món. La seva prosperitat econòmica, sobretot en el sud, es devia al gran increment en la productivitat agrícola que s’aconseguí amb la introducció d’una nova varietat més productiva d’arròs, i a la puixança del comerç i al suport decidit del govern a les activitats d’una burgesia mercantil cada vegada més poderosa. Els emperadors d’aquella dinastia es dedicaren a promoure el comerç marítim i els seus mercats. Obriren al comerç exterior alguns ports, i construïren la flota naval més gran del seu temps. L’enriquiment dels mercaders, i de la població en general, es veié també afavorida per la creixent monetització de l’economia, que arribà al seu zenit₀ en els segles XII i XIII. La monetització de l’economia fou impulsada per l’ús habitual del paper moneda, i pel fet que els administradors imperials consideraren convenient recaptar impostos en metàl·lic enlloc de fer-ho en espècie, com havia estat pràctica habitual fins aleshores. Per poder pagar els impostos, els camperols es veieren en la necessitat d’anar al mercat a vendre part de la seva collita^[182].

En la segona meitat del segle XIII, ja en l’època dels emperadors de la dinastia mogola dels Yuan, fundada per Khublai Khan, nét del temible Genguis Khan, la seva administració era relativament eficient, i el seu nivell tecnològic era, de molt, el més avançat del món, com va poder comprovar el mercader venecià Marco Polo durant la seva llarga estada en aquell país. La Xina es podria haver convertit en la primera societat moderna i desenvolupada^[183]. No obstant, ja en aquell temps, s’havia produït la crisi del model d’Estat basat en el suport a les activitats econòmiques, cosa que frenà el procés de desenvolupament econòmic. Tot i que fou, un segle més tard, a partir de l’arribada al poder dels emperadors de la dinastia dels Ming, que es consolidà el relatiu estancament cultural de la mil·lenària civilització xinesa. El pes de la tradició, que es manifestà sobretot en els camps de l’educació i de l’economia, es convertí en un obstacle insalvable que impedí assolir progressos significatius a partir d’aquell moment. Un paper important en tot aquell procés d’estancament cultural i tecnològic el tingué el sistema d’exàmens xinès, que versava fonamentalment sobre els estudis literaris confucians, concedint poca importància, si alguna, a les disciplines científiques. Es desalenà el pensament innovador i creatiu^[184].

Tot i que fins a mitjan el segle XVIII el nivell de benestar econòmic a la Xina es mantingué encara a un nivell més elevat que cap altra civilització del seu temps, al llarg dels segles XVIII i XIX, alguns països d’Europa i Amèrica del Nord la superaren, i la seva tecnologia aconseguí situar-se ja clarament per sobre de la que tenia a la seva disposició aquélla^[185].