Primer hi ha la sala dels pobres. Il·luminats per una bombeta de vint-i-cinc, tres fileres d’homes seuen en bancs que rellenten suor i tristesa. Miren cap al buit, no diuen res. De tant en tant, un crit de cavall, un riure esqueixat. Algú branda els braços com si dugués una bandera flamejant. Un home d’ulls desolats, encorbat d’espatlles, pregunta al porter, avui tampoc no vénen? Travesses l’entrada llòbrega i fosca per arribar-te a un jardí de grava i voltat d’àlbers. El jardí surt al pavelló dels pensionistes, dels qui paguen.

Aquí, tots els malalts conviuen barrejats. La Natàlia havia anat a veure l’amic de l’Emilio, el qui estudiava medicina i que, al cap de tant anys, l’havia reconeguda. L’amic metge s’havia especialitzat en diabètics, però coneixia un psiquiatre de la seva promoció. Aquest, doncs, era el qui mostrava el manicomi a la Natàlia. Era una enorme baluerna, voltada de murs grisos i encrostissats amb diversos pavellons i un parc al mig. Abans de trobar-se amb el seu pare, volia conèixer on vivia. Hi barregen els oligofrènics, deia el psiquiatre, amb esquizofrènics, els qui tenen paràlisi cerebral, sovint produïda per la sífilis, amb alcohòlics o mongòlics… Nosaltres, poca cosa hi podem fer. En realitat, fem la psicoteràpia amb el malalt que ens toca però després tot això queda a les seves mans, en mans dels religiosos i dels infermers. Ells controlen la vida i la mort de tota aquesta gent. De vegades arribo a veure fins a dos-cents malalts a la setmana, depèn. És clar que el teu pare és un cas a part, és dels qui paguen. Jo no tinc gaire contacte amb el seu metge, ni el vull tenir. És un conductista. Segons ell, tot s’arranja amb pastilles o amb electroxocs. I si el teu pare, tal com m’has explicat, té una neurosi depressiva no crec que les pastilles l’ajudin. L’estaborneixen i prou. Passaren dos malalts que arrossegaven una carreta plena de totxos. És que treballen?, volgué saber la Natàlia. Sí, els qui no tenen recursos. Els capellans que porten el manicomi tenen una bòbila pròpia, hi guanyen milions. Els malalts es queixen del que els paguen. Els metges vam dir que havien de cobrar paga doble però, de moment, això ha quedat en un foc d’encenalls. També fan aparells de televisió i emissores de ràdio per a una escola-ràdio. Del treball dels malalts, en diuen «laborteràpia».

Passaren pel costat d’un quiosc, poden llegir el que volen?, féu la Natàlia. Les lectures són controlades. A la biblioteca, hi van els més cultes, com el teu pare. Però el llibre que més abunda és el de religió. Al quiosc, només hi trobes revistes. No hi ha diaris. Pensa qui hi ha malalts que fa més de vint anys que hi són i ho ignoren gairebé tot del món exterior. N’hi ha que podrien ésser fora, però o no tenen família o no se’n volen responsabilitzar. Aquest és el cas del teu pare, no? De tota manera, féu la Natàlia, ara hi sóc jo i m’enduré el pare a casa. Faràs ben fet, digué el psiquiatre, el teu pare serà més feliç a fora que a dins. Dels que fa temps que hi són, continuava el metge, hi ha qui ha agafat la malaltia de l’hospitalització i no s’adaptarà mai al món extern. Però no fugen?, preguntà la Natàlia. En conec un, contestà el psiquiatre, que s’ha escapat deu vegades i només té vint-i-nou anys. Quan torna, li apliquen com a càstig una dosi de trementina a la cama. Fa molt de mal.

Aquí, hi trobes de tot, feia el psiquiatre. Això és com la presó, un món a part, fan mercat negre amb el que vulguis. Entraren al bar. Al llindar, un noi molt jove, vestit amb una granota de feina, els demanà diners. Un vell els pregà que li paguessin un cafè. Aquí circulen pocs diners, explicà el psiquiatre, no poden comprar tot el cafè i el tabac que desitgen. Van seure prop de la porta. Al seu costat, hi havia un oligofrènic amb els ulls orats i que bavejava. Una i altra vegada, es fregava la cara amb una clau. Repetia el gest de manera incansable. En un racó, un home gros feia veure que afaitava un client imaginari, tres homes de boca badada el contemplaven. He vist un camp de tennis, dins del parc, és que hi juguen? No és per a ells, contestà el psiquiatre, és per als del poble. Una vegada a l’any, per la revetlla de Sant Joan, fan venir les dones del manicomi del costat i celebren la festa junts. Els zeladors van de bòlit per a separar-los, tothom es magreja, cerquen els malalts per la malesa que dóna a la tàpia, els segueixen amb llanternes… Voldrien que els malalts mentals no tinguessin sexe, que fossin neutres, quan hi ha tantes malalties que comencen pel sexe! S’hi acostà un home jove i bru, alt i d’espatlles plenes. Una bufanda de llaneta li cobria el coll. Aquest, féu el psiquiatre en veu baixa, és el que s’ha escapat deu vegades. L’home bru saludà el psiquiatre. El metge el seguí una estona amb la vista, és un dels malalts més intel·ligents que he conegut mai: és poeta i diu que escriu una novel·la. S’assembla a en Miguel Hernàndez, féu la Natàlia. Just. Ha fet tota classe d’oficis i és capaç de citar-te Kant, Schopenhauer i Nietzsche. Li interessa l’existencialisme i li agrada molt Machado. Però, segons les regles de la «normalitat», no s’adaptarà mai al món de fora. Dorm en una sala general, entre oligofrènics. El seu pare era un obrer que va morir en un accident de treball. Li va ensenyar a llegir i a escriure. El noi no va pair la mort del pare, s’ha passat mitja vida aquí dins. És el que la psiquiatria tradicional en diria «un malalt incurable». Bé, el metge s’excusà, és l’hora de la visita. Mirà la Natàlia, només voldria que t’adonessis d’una cosa, sobretot perquè hi tens el teu pare, aquí dins: la realitat del malalt és molt rica i cal fer un esforç per a comprendre-la. Creu-me, continuà, la seva realitat sempre té un sentit.

El psiquiatre acompanyà la Natàlia fins al pavelló dels pensionistes. Et deixo, suposo que vols estar a soles amb ell. La Natàlia, mentre s’endinsava pel passadís de parets blanques i netes vers la cambra del pare, sentia el cos buit. Havien passat dotze anys, havia viscut prou com per a saber que tot tenia matisos. Com trobaria el seu pare? Com era ara l’home que mig l’havia treta de casa, disposat a denunciar-la a la policia per haver avortat mentre ell era el responsable de cinc morts? La Natàlia, avui, es veia amb cor d’estimar-lo. El seu pare ja no seria el seu pare, sinó un pobre vell que prenien per boig, incapacitat i sol. La infermera li assenyalà la cambra, és aquella, va dir. La Natàlia obrí la porta i llambregà una cambra clara amb una finestra que fregava un àlber. S’hi sentia piuladissa d’ocells, arran de l’ampit. A la finestra hi havia barrots. Assegut en una cadira, la Natàlia trobà un vell de mirada infantil i que somreia.

Natàlia, filla, el vell s’aixecà i l’abraçà. L’havia reconeguda. La nena, la nena era aquí. Escabellada com sempre. Avui, quan la infermera li havia dit, tens visita, ell de seguida s’ho pensà: és la nena, que ha tornat. I ara la tenia al davant: alta, amb el rostre enèrgic del vell Miralpeix i els ulls de la Judit, que sempre miraven lluny. Van seure amb les mans agafades, no es deien res. La Natàlia trobà el pare més gras, calb del tot, una calba rosada, lluent com la d’un infant acabat de néixer. Les bosses de sota els ulls ja no eren tan profundes ni tan negres com abans, potser perquè s’havia engreixat. El pare somreia i mirava la Natàlia. Et trauré d’aquí, va dir la Natàlia. En Joan Miralpeix començà a enraonar com una criatura, jo no he fet res lleig, Natàlia, t’ho prometo. Ells diuen que jo feia coses lletges i jo només feia el pecat d’Adam i Eva. Ara ja estic curat, i hi tornava: t’ho prometo. Si es tracta d’un càstig, ja l’he expiat. Et trauré d’aquí, repetí la Natàlia. Però el vell no l’escoltava, la vida és com un cercle, tornem al punt de partida. Ara dormo amb la Judit, saps, i els àlbers ens acaricien tots dos… La Natàlia estrenyia les mans del seu pare, vindràs a viure amb mi. Però ell no la sentia. El pare em diu que no badi i em pega, em fa molt de mal, però tinc la Judit que em defensa, saps? Estem tan contents, la Judit i jo, de tornar a viure junts! La Natàlia se n’anà plorant.