Quan la Natàlia i en Màrius arribaren a l’església, l’Encarna ja s’havia casat. Eren les sis i deu, es veu que el capellà havia estat molt puntual. La boda havia durat, just, deu minuts. La Natàlia i en Màrius s’hagueren d’esperar una llarga estona perquè l’Encarna no podia estar per a ells: s’havia de fotografiar amb en Jaume i cada un dels parents. L’Encarna i en Jaume amb la Rosalia, el seu marit i els fills petits, l’Encarna i en Jaume amb el fillol de l’Encarna, l’Encarna i en Jaume amb la fillola d’en Jaume, l’Encarna i en Jaume amb un oncle vell d’en Jaume, l’Encarna i en Jaume amb una neboda de l’Encarna i l’home de la neboda de l’Encarna, l’Encarna i en Jaume amb un matrimoni amic de tota la vida, l’Encarna i en Jaume amb el germà petit d’en Jaume i la seva dona, l’Encarna i en Jaume amb dues cosines de l’Encarna, l’Encarna i en Jaume amb una veïna de la Rosalia i a qui l’Encarna estimava com una mare… Els darrers foren l’Encarna i en Jaume amb la Natàlia i en Màrius. En Jaume semblava atabalat i l’Encarna estava tota encarcarada, amb el vestit de núvia estil Sisí emperatriz, en Màrius no sabia quina cara fer-hi i tombà la galta dreta perquè no es veiés el gra. L’Encarna se sentí tota ofesa quan va saber que la Sílvia i en Lluís no anaven a la seva boda, «jo vaig cuidar el senyoret Lluís com si fos el meu fill i així m’ho paga…», havia explicat el matí a la Patrícia, que l’abraçava amb llàgrimes als ulls perquè no podia anar al seu casament per culpa de les cagarines, que siguis molt feliç, i la Patrícia l’estrenyia fort. L’Encarna s’havia hagut de mocar per no posar-se a plorar a llàgrima viva.

El banquet de noces se celebrava al bar de la Rosalia. L’Encarna i en Jaume seien, molt solemnes, al cap de taula. En Jaume era un home esprimatxat, de front lluent i curt de cabell, vestia un vestit gris i una mica llepat que li venia balder. Era un home molt tímid, d’ulls descolorits i tenia els llavis plens de suarda, que brillaven sobretot quan somreia. L’Encarna estava tota ufanosa del vestit de mussolina amb mànegues bufades i l’escot de blonda. És poc discreta, tan ganàpia!, sentí la Natàlia a la seva vora. L’Encarna duia, pel cap baix, tres capes de maquillatge de color banús amb un roig encès a l’alçada dels pòmuls. Sota els ulls i a les parpelles, s’hi havia pintat una ombra blanca acabada amb un to blavós que li feia l’efecte d’un sangtraït, les pestanyes, les duia amb doble rímel, però algun dels pèls s’havia enganxat amb la crema del rímel i semblaven una cortina compacta. L’Encarna s’havia passat el llapis vermell fosc pels llavis i els duia en forma de cor. Sembla un pallasso, comentà la mateixa veu. La Rosalia i el seu marit serviren la primera part del sopar i la neboda la segona. Diuen que s’ha gastat gairebé tots els estalvis amb aquest vestit, la Natàlia es girà per veure qui deia això, veié una dona grassa i amb cara d’home que enraonava amb una altra de baixeta i rostre esblaimat. No fa per a ella, digué la del rostre esblaimat, n’ha fet un gra massa, afegí la que tenia cara d’home. Repartiren pa amb tomàquet i carn, un quart de pollastre per a cadascú, patates fregides, tomàquet amb olives i molta sangria. Convidaven a beure els clients que entraven, però al capdavall, com que cada vegada hi entrava més gent, abaixaren la porta de ferro. Tots eren andalusos, menys en Jaume i el seu oncle, que eren murcians però parlaven català, un matrimoni aragonès i la Natàlia i en Màrius. La Rosalia era una dona baixa i grossa, amb la cara de lluna i el nas arremangat, els ulls petits de fura i plens de vivor. Tenia més pitram que l’Encarna i duia un escot resplendent. Solia dir que parlava amb sentit comú i li agradava de dir la darrera paraula. La Rosalia havia distribuït la gent al llarg de la taula parada. El seu home era baix i escardalenc, li tremolaven les mans i barbollava en parlar perquè se li havia aixafat part del cervell quan va caure d’una bastida. Seia en un racó amb la burilla que li penjava dels llavis entreoberts, a l’home de la Rosalia, li put l’alè, va dir la noia del rostre esblaimat. Quan hi havia més saragata, l’home de la Rosalia s’hi ficava ben bé al mig, feia unes quantes passes de flamenc, picava de mans, cridava olé!, i tornava a seure sense piular més. La Rosalia, que anà bufa ben aviat, el cridava, vine, vine, maridet! Sí, ara el crides, mala bèstia, deia la dona grossa i amb cara d’home, però després el tractes de xitxarel·lo! El marit de la Rosalia corria al costat de la seva dona com un ocell nier.

Com que no hi cabien tots els convidats, col·locaren una altra taula, tan llarga com la primera. Les dues taules foren parades amb unes estovalles blanques de tergal i acabades amb una punta negra feta amb punt de perlé. Les gerres de sangria passaven d’una mà a l’altra i, a mesura que la gent s’engrescava, l’Encarna arrufava el nas i corrugava la cella. Se li havia descordat un dels gafets de la cuixa i se li clavava a la carn. En Jaume li deia alguna cosa a cau d’orella i ella contestava que no. En Jaume suava, tenia els cabells xops i encastats al clatell. Posava ulls de gos perdut, enmig de tant d’enrenou. Algú començà a cridar, ¡vivan los novios!, i un noiet jove que portava una bona pítima bramava sense parar, ¡que se besen el pico! I una altra vegada, ¡vivan los novios! Tots vinga riure. Algú, des del cap de taula, contestava, ¡y los matrimonios! Una aragonesa, rabassuda, els ulls adornats amb ombres blaves, començà a cantar jotes mentre bellugava els palpissos. Un noi va fer aixecar en Jaume, li estrebà la punta de la corbata mentre la hi tallava amb les tisores de la cuina. ¡No le dejes impotente!, cridà la Rosalia. ¡Que esta noche tiene trabajo!, afegí la dona que tenia cara d’home. Mentre li escapçaven la corbata, algú fotografiava l’escena. En Màrius es tapava el gra de la galta i no deia res. Has vist?, deia la noia del rostre esblaimat, l’Encarna porta les ungles pintades com la noia de Cabaret. La Natàlia s’acostà a en Màrius, t’hi ensopeixes? No, contestà el noi, això és un document humà. La Natàlia va somriure, encara es mira la vida com si fos «un document humà», pensà. Un home baix i lleig acompanyava amb la guitarra la dona que cantava jotes. En Màrius tancà el ulls. En què penses?, preguntà la Natàlia. En res… Potser pensa en Rimbaud, o en l’Ofèlia d’Everett Millais. No li agrada la rellentor dels pobres. La Natàlia recordà quan anava amb l’Emilio pels barris obrers per veure les obres populars de l’amic que feia teatre, la mateixa olor de misèria, la sentor fètida d’aire calent, la humitat que saliquejava de les parets, les bafarades de vi barat, l’alè d’alls… L’olor dels pobres, sempre la mateixa, pensava la Natàlia, no m’hi acostumaré mai, li havia dit una nit a l’Emilio. No s’hi havia acostumat mai, era cert, a fora només havia conegut desarrelats com ella, gent perduda que fugien de ciutats enfonsades, gent que no acceptava, que no penetrava dins de l’olor dels pobres, que els oloraven a través d’uns vidres desinfectats i que esgrimien teories per a salvar els fills dels pobres d’aquesta olor, olor de segles. Una nena guenya d’uns dotze anys, que potser era filla de l’aragonesa i de l’home que apunyegava la guitarra, ballava al mig de la sala. També fotografiaren aquesta escena. La nena tenia dues sines tan menudes com dues olives i remenava el cul com si tingués trenta anys. És fantàstic, pensà la Natàlia, encara no fa una setmana que he tornat i ja no recordo els anys que he estat a fora. Sembla que res no hagi canviat. ¡Mira cómo la mira, el muy sinvergüenza!, la noia de rostre esblaimat parlava ara de l’aragonesa i d’un home gros i pèl-roig, la cara picada per la verola, que no deixava de petja l’aragonesa. L’home fumava un havà i de tant en tant el parava al costat de l’orella, el cigar, i somreia amb cara de babau. L’aragonesa desaparegué tot d’una però no tardà gaire a tornar. Va entrar disfressada amb el pijama del seu marit, un barret de bailaor encastat al cap, una capa de torero i una mitja a la cara. L’aragonesa comanava la gresca, es ficava amb tothom, el seu marit ja no apunyegava la guitarra sinó que picava de mans. Fotografiaren l’escena de l’aragonesa amb la mitja a la cara i el seu home que picava de mans. També picava de mans un home de pell lletosa i nas d’àguila que s’estava a frec de la Rosalia. La Rosalia fumava amb un broquet imitació de vori i feia ganyotes amb els llavis i amb la llengua. Mira, digué la dona amb cara d’home, es pensa que és com les fulanes d’Un, dos tres… Què és això d’Un, dos, tres, preguntà la Natàlia, un concurs que fan per la tele, contestà en Màrius. La germana de l’Encarna s’aixecà tot d’una i s’enfilà dalt d’una cadira. S’arremangà les faldilles, quina marmanyera, féu la noia de rostre esblaimat, la Rosalia, les faldilles aixecades, bellugava les cuixes plenes de sacsons i remenava el cul com una barca en alta mar i en plena tempesta. Fotografiaren l’escena de la Rosalia mentre remenava el cul. Un home amb boina, la pell roja com un tomàquet, bigoti gris i llavis decantats, cridava, ¡que se le vea la otra pata! L’Encarna tenia el color trencat, es marejava, i aquell gafet que tenia clavat a la cuixa i li feia un mal de mil dimonis! El noi que anava trompa encara s’estava amb allò de ¡Vivan los novios!, i l’eco contestava, ¡que se besen el pico! Un altre, amb unes llargues patilles rosses arrissades, tocava la guitarra, i la seva dona, voltada de marrecs, se’l mirava amb l’aire de gosset perdut. Semblava una nena. El marit cantava serranes. En una altra banda, un home d’ulls petits i separats i el nas aixafat, s’esgaripava amb soleares. La Rosalia s’acostà a la Natàlia, aquest que canta soleares, doncs, la seva dona un dia li va dir, me’n vaig a ca la tintorera, que m’han d’emmidonar el cobrellit. I la dona es veu que guillà perquè no la va veure més, ni a ella ni el cobrellit. El va deixar amb dues criatures, d’això ja fa quinze anys. L’home dels ulls separats cantava cançons contra les dones. Ara era l’aragonesa la que remenava el cul i l’home de la cara verolosa li picava l’ullet. El marit de l’aragonesa llançava de tant en tant un crit, com un udol de bèstia acorralada però semblava d’alegria, si més no per la cara que hi feia, i s’arraulia en un cantó una altra vegada, a la vora de l’home de la Rosalia, que ara feia baves. Molts picaven de mans, també la dona de l’home que cantava serranes i que estava voltada de marrecs, però ella picava de mans amb el posat trist. Els nuvis no seguien la gresca, però com que ara tots cridaven sense parar, ¡que se besen el pico!, en Jaume agafà d’una revolada l’Encarna i l’estrenyé ben fort. L’aragonesa ensenyava un plàtan als assistents i tots reien. Però heus aquí que el bes d’en Jaume durà molta estona, tanta, que els altres aturaren les bromes i s’ho miraren en silenci. Feren una fotografia de l’escena dels nuvis que es besaven i una altra dels que ho esguardaven. L’home de la cara verolada, l’aragonesa, el seu marit, l’home dels ulls separats, la noia del posat trist, la dona amb cara d’home, l’home dels llavis decantats, el de pell lletosa, el marit de la Rosalia, la nena de les sines com dues olives, la noia del rostre esblaimat, el noi que anava trompa, l’home que cantava serranes, els marrecs, la Rosalia, la neboda de la Rosalia, tots miraven amb solemnitat i respecte com els nuvis es besaven. La Natàlia i en Màrius també miraven com els nuvis es besaven i, alhora, miraven els qui miraven com els nuvis es besaven.

En acabat, tothom aplaudí i continuà el xivarri. La Rosalia cridà la neboda i totes dues entraren dins la cuineta del bar. En sortiren al cap d’una estona amb un regal per als nuvis: una botifarra crua amb un ou a cada cantó. La cridadissa era general, es confonien els aplaudiments, amb els uuuuuhhhhh!, picar de mans i de peus, ploralles de criatures, la guitarra apunyegada, el dringar dels vasos i les gerres de sangria i els cants de l’home de les serranes i el de les soleares. La Rosalia exhibia una tassa de cafè damunt del pitram, mireu, mireu, no em cau, i remenava les mamelles. En Jaume inicià un esbós de somriure en veure el plat amb la botifarra i els ous i l’Encarna féu veure que s’hi avergonyia. La darrera fotografia que els feren fou la d’ells dos que es tornaven a abraçar mentre l’amant de l’aragonesa feia voleiar la botifarra al seu davant.