El dia que va veure per primera vegada la pintora Harmonia, la Natàlia va començar a entendre que hi havia dones que no es planyien, com la Patrícia, ni s’amagaven dels altres, com la Judit. La Judit s’havia ferit des que ella tenia vint anys i la Natàlia fugia d’aquells ulls maragda que volien expressar tant. De tota manera, la Natàlia i la Judit no havien tingut mai una conversa llarga, la seva mare era molt estranya i la Natàlia havia conservat fins molt gran els trets del que en diuen «innocència infantil». La Judit, que no tenia gaire vocació de mare, s’havia llançat a estimar en Pere, el fill mongòlic, qui sap si per un secret sentiment de culpa, i havia abandonat els altres dos fills, la Natàlia i en Lluís. Quan en Pere va morir, la Natàlia ja no buscava parlar amb la mare. La Judit s’havia ferit i s’estava asseguda a la butaca de la galeria —van obrir-hi un forat per a ficar-hi la gibrelleta— i mirava amb ulls morts cap als patis interiors. Per això, quan la directora els va dir que tindrien classe de disseny amb una pintora que es deia Harmonia Carreras, prou coneguda, la Natàlia en va sentir curiositat. En sabia una mica la història: els franquistes havien afusellat el seu pare i ella, joveneta, va fugir cap a França. Va tenir la sort d’embarcar cap a Mèxic on, durant deu anys, aprendria la tècnica del mural amb un deixeble de Diego Rivera. Després tornaria a Catalunya i es farien famoses les seves figures esquinçades i d’ulls esborronats. Sempre, en un angle del quadre, s’hi veia una flor. El seu era una barreja de l’estil naïf del Mèxic indígena i el cubisme. L’Harmonia, al començament, incomodava la Natàlia. Era una dona de geni difícil i que s’enravenava si algú li feia la contra. Era més aviat baixeta i prima, escardalenca, amb cara de pergamí. Malgrat que encara no havia fet els quaranta anys quan la Natàlia la va veure per primera vegada, tenia els cabells ben grisos com grisos eren els ulls. La pell era extremadament blanca, lletosa, i quan feia molt de fred es tornava morada. Vestia com li venia de gust i era capaç de venir un dia amb tres o quatre penjolls de Guatemala i un poncho peruà i a l’endemà presentar-se amb un sari. Vivia sola, encara que se sabia, deien, que tenia un amant: un noi molt jove que es dedicava al cinema amateur i que havia guanyat un premi en un festival, també deien que gràcies a ella. Males llengües afirmaven que era lesbiana i que reprimia els impulsos «desviats» a través del canal de l’educació a les adolescents. Era atea i no ho dissimulava. Això, i el fet que era una dona que cridava a les reunions —si no, no la sentien—, era la cosa que menys li perdonaven els pintors establerts. «Molt bé que pinti», deien, «que vagi vestida com vulgui, però que no ens vingui a imposar la seva voluntat!». Se sentien units pel sexe i per la por a una dona que inquietava perquè feia una cosa anormal: deia el que pensava. Però és el cas que ella, l’Harmonia, no escridassava mai les alumnes, sempre els parlava en un to assossegat. Només canviava de to i de maneres quan topava amb dificultats ambientals per a imposar la seva opinió. Tenia una virtut, la fidelitat als amics, al seu país i al seu art. Un defecte, que sempre volia tenir raó —àdhuc quan sabia que no en tenia. Les seves dues grans passions eren Mèxic i Catalunya i odiava l’esperit «dominador i mesquí» dels messetaris, de la Castella que «desprecia cuanto ignora», per dir-ho com ella ho feia, amb versos machadians. Aquest esperit, explicava, és el que havia sotmès els dos països que més estimava, els havia endinsat en una perplexitat permanent, sempre a la recerca d’unes arrels en naufragi.

L’Harmonia, doncs, per l’actitud que havia pres davant d’una vida estroncada per l’exili, havia influït damunt l’ànim, voluble i desconcertat, de la Natàlia. Ella li havia fet conèixer l’obra de poetes catalans. Alguns li sonaven, si més no de nom, perquè el seu pare els havia esmentats. L’Harmonia li va descobrir l’Espriu i en Rosselló-Pòrcel, en Pere Quart i en Salvat Papasseit, l’Ausiàs March, en Carner i en Guerau de Liost. Un capvespre, l’Harmonia li va dir: ha mort en Riba. Qui és en Riba? I l’Harmonia s’enfurismà quan va veure que la Natàlia no sabia qui era en Carles Riba. Però tan ignorants sou els qui vau néixer després de la guerra? I, com si remugués per a ella, l’Harmonia va fer: aquest exili, que no s’acaba mai. Durant una llarga estona, fins que la cambra no quedà dins la penombra, l’Harmonia va estar llegint Les Elegies de Bierville:

Com recordava aquelles vetllades amb l’Harmonia, converses que quedaven embastades, a mig fer, i que semblaven peces d’un trencaclosques que calia recuperar! Els poemes que li llegia l’Harmonia, o que li feia llegir, semblava que tinguessin un vincle amb el món del seu pare o, fins i tot, amb les peces que la Judit havia tocat al piano. I, això no obstant, a casa dels Miralpeix no hi havia gaires converses sobre poesia ni sobre art en general. Quan sentia el crit rauc de les granotes del jardí de la Patrícia, la Natàlia se n’anava lluny, cap a altres ciutats, i recordava els versos d’en Màrius Torres, el poeta que morí tísic a Puig d’Olena acabada la guerra:

La Natàlia hi havia pensat molt, en la ciutat enfonsada, hi havia pensat mentre en cercava una altra de més llunyana i de més lliure. L’Harmonia li havia dit que en Màrius Torres era un poeta de segona fila però això, a la Natàlia, tant li feia. Quan va néixer el fill de la Sílvia i d’en Lluís, la Natàlia va insistir molt perquè li posessin el nom de Màrius, en record del poeta que havia mort sense oblidar la ciutat que s’enfonsava.

L’Harmonia parlà a les alumnes de l’art romànic català i les féu anar a Taüll. Els parlà del gòtic, d’en Ferrer Bassa, dels modernistes, d’en Casas i d’en Nonell, d’en Picasso, heu vist com esguarden els seus ulls? En Picasso no busca, diu que troba, els explicava. S’entusiasmava sobretot per l’època blava, les senyoretes d’Avinyó o la dona despullada en una butaca roja. Però més que dir-los noms, o fer-los llistes de quadres, l’Harmonia els encomanà la passió de mirar. Hi ha molta gent que es mor sense haver mirat res del seu voltant, tenen el cor mesell. Heu d’aprendre a mirar, quan aneu pel món. I això ho va comprendre la Natàlia quan se’n va anar de casa: a mesura que deixava lluny el seu passat començava a mirar, les coses adquirien un relleu nou i es vinculaven amb ella sense neguits. Potser, sense ella saber-ho prou, el que havia fet durant aquests dotze anys era «mirar» i ara tornava per a connectar de nou? Vés a saber… El que és cert és que la Natàlia trià la fotografia perquè amb l’Harmonia, la mestra de caràcter difícil i voluntariós, havia après a contemplar un món que abans se li esquitllava.

A l’Harmonia, no li va fer gaire gràcia quan, el cap de dos anys d’haver estat la seva mestra, va saber que la Natàlia sortia amb l’Emilio, un estudiant andalús «de massa bona família, no te’n fiïs, encara que et digui que és comunista», i, arran de la detenció, les relacions entre l’Harmonia i la Natàlia es van refredar. Alguna vegada s’havien escrit. L’Harmonia feia veure, a les seves lletres, que portava una «existència perfectament racional», submergida entre l’art i els llibres, els intents per a guanyar-se la vida «dins d’aquesta mena d’exili interior a què ens han forçat a viure», com deia ella. La Natàlia sabia que, pel cap baix, havia canviat d’amant dues o tres vegades perquè quan li escrivia sempre feia referència al nou home que havia entrat a la seva vida amb un «en Joan diu» o «en Narcís diu». Els seus amants sempre tenien raó.

L’Harmonia ja l’esperava —la Natàlia li havia telefonat al matí—, et quedaràs a dinar, li havia dit només en veure-la, i, quan la Natàlia li va contestar que havia d’anar a cal seu germà, l’Harmonia ja pensava en una altra cosa. L’Harmonia encara vivia al seu petit àtic de prop de la Diagonal —a dalt, hi tenia llogat l’estudi «per on veig cada nit els terrats impassibles de Barcelona». Tenia el pis, menudíssim, tan desordenat com abans. Un dels panys de paret era ple fins a vessar de penjolls, màscares i vasos d’estil asteca. Enmig, un calendari del Sol i, al costat, un cartell de l’Alexandre de Riquer. Un enorme tapís omplia tot l’altre pany de paret mentre que a la vora de la finestra hi havia tres lleixes amb llibres. Però també trobaves llibres per terra, barrejats amb piles i piles de revistes i de diaris. Damunt d’una calaixera, a sota mateix de la finestra, hi havia el retrat del pare de l’Harmonia: un home de bigotis blancs que recordava una mica en Francesc Macià. L’Harmonia va rebre la Natàlia vestida amb una bata llarga fins als peus, d’amples mànegues i amb unes orquídies estampades, l’he comprada als Encants, va dir, en Manuel diu que, de lluny, semblo la Greta Garbo. L’Harmonia, ara, fumava amb broquet de vori i ja ho feia amb la mà dreta. Durant un temps havia fumat amb la mà esquerra fins que decidí que ja n’hi havia prou, d’imitar els homes. Qui és en Manuel?, va fer la Natàlia. Un poeta, contestà, un poeta de debò. Carnerià. Viu amb mi. I tu, què penses fer? Te n’entornes? No, em quedaré. L’Harmonia la mirava distretament. «Sé que em repassa», la Natàlia fumava Gitanes que havia comprat a Heathrow, «pensa el de sempre, que he tornat però que no faré res de bo». L’Harmonia Carreras no havia envellit, potser perquè abans ja semblava més vella del que era, s’havia engreixat una mica i tot. La setmana que ve vaig a València a presentar una exposició, n’estic contenta. Després t’ensenyaré alguna peça que encara tinc a dalt. L’escultor Alfaro se n’ha preocupat molt, no acabaven d’entrar dins del tema i la Natàlia s’aixecà per veure els penjolls de prop. En tens de nous, va fer. És que, noia, fa molts anys que ets fora. He estat dues vegades a Mèxic, mentrestant. Pintes molt?, preguntà, i l’Harmonia, sí, però ara em dedico més a la ceràmica popular. L’Harmonia sempre havia fet cinquanta mil coses diverses, i gairebé totes bé. Segons ella, la majoria de les dones són unes fleumes que no s’han preocupat mai de tenir vida pròpia. «Si la dona és discriminada», deia sovint, «és culpa d’ella». I els qui l’escoltaven, moltes vegades nois joveníssims, assentien amb entusiasme, més que res perquè tot el que venia de l’Harmonia els entusiasmava. No és una dona, és un home, deien sovint els homes.

Ara faig fotografia, inicià la Natàlia. Ah, sí? La Natàlia va copsar un lleuger deix d’ironia. Ja fa tres anys, des que sóc a Anglaterra. Me n’ha ensenyat un professional i he fet alguna cosa encarregada, sobretot per a la Universitat de Reading. La Natàlia ho va dir de pressa, sense punts ni comes, com quan anava a l’escola d’art i havia de demostrar a l’Harmonia, fos com fos, que ella també «pensava pel seu compte». M’he de guanyar la vida, suposo que m’ajudaràs, no vull viure amb la família, ja saps que amb el meu pare vaig acabar molt malament… Els ulls grisos de l’Harmonia la fiblaven, «et passaràs la vida fent cinquanta mil coses, no canviaràs», semblava que li diguessin. L’Harmonia també les feia, les cinquanta mil coses, però havia estat a Mèxic, i havia conegut l’educació del temps de la Generalitat, no havia viscut en plena «somnolència», com deia sovint la Natàlia. «La teva educació no justifica el desconcert que arrossegues», li escrivia l’Harmonia en una de les lletres, en resposta a una de la Natàlia on li explicava tots els oficis que havia tingut durant el temps que havia estat a fora —inclòs el d’amant d’un pintor consagrat, és clar (va ésser l’època en què menjà millor, quan va agafar un atac de fetge per haver endrapat, en un sol dia, mig quilo de pâté de foie).

La Natàlia comprovà que l’Harmonia continuava tan segura com abans, una mica més vella, amb el to agressiu que l’havia intimidada tant. Es notava, pensava la Natàlia, que l’Harmonia havia viscut una època, potser curta, en què tot es decantava perquè les relacions fossin normals. Per això podia viure a Barcelona com volia i amb qui fos i tenia prou defenses com per a suportar les crítiques de déu i sa mare. La Natàlia no va gosar fer el mateix i per això se’n va anar a fer «porqueries», com diria l’Encarna, a París i a Londres. Sóc una filla forçada del franquisme, havia dit una vegada a en Jimmy, i aquest li havia contestat, doncs nosaltres de la bomba atòmica, i ja veia que en Jimmy no havia entès ben bé el que ella volia dir. Si et dediques a la fotografia, va fer l’Harmonia, jo et recomanaré a un parell de revistes noves, no s’ho creu, pensà la Natàlia, que aquesta és la meva professió. Ara que hi penso, coneixes l’editor Arcadi Segura? La Natàlia havia coincidit amb en Segura una nit boja a Londres, a casa de l’Emiliano Echevarría, el novel·lista mexicà. L’Arcadi venia de la reunió anual que fan els de l’Anglo-Catalan Society i va agafar una bufa colossal: tot nu i amb una barretina al cap va cantar L’emigrant mentre s’arrapava a una jamaicana que es deia Nailini. A l’endemà, en Segura acompanyà la Natàlia a la Portrait Gallery i tots dos varen retre un homenatge a la Virginia Woolf. I tant si el coneixia, l’Arcadi, s’havien escrit un parell de cartes, les dues d’ell en plena bufa. En Segura havia tingut el do de transmetre a la Natàlia, encara que fos per carta, una mica del desballestament històric del seu país. Sé que en Segura busca un fotògraf per a les portades d’una nova col·lecció, vés-lo a veure i digues que has parlat amb mi. L’Harmonia oferí un whisky a la Natàlia, ja saps què va passar dissabte? No? Vols dir la mort d’en Puig Antich?, féu la Natàlia. Digues assassinat, rectificà l’Harmonia, han estat uns dies terribles. La nit del divendres a dissabte no vaig poder dormir. Aquí, preguntà la Natàlia, no heu fet res? L’Harmonia la mirà amb sornegueria, els qui no han fet res han estat els teus amics. Podríem dir que, en Puig Antich, l’han matat els comunistes. Ja hi som, pensà la Natàlia, el cap de turc. Vols dir que no exageres una mica? Per a l’Harmonia no hi havia tons grisos, tot era blanc-blanc o negre-negre. Tu eres fora, no ho pots jutjar, continuà l’Harmonia, els comunistes no s’han preocupat d’aquesta mort com ho feren amb en Grimau. És clar que en Puig Antich era anarquista… I tu, que has fet alguna cosa? Això és el que la Natàlia no gosà preguntar a l’Harmonia.