Ens hauries pogut avisar, noia, t’hauríem anat a buscar a l’aeroport, la Sílvia feia dos petons a la Natàlia, un a cada galta. S’ha envellit, va pensar, i escabellada com sempre. Els homes encara no han arribat, vine, que t’ensenyaré el pis. A la part de dalt, hi havia el menjador-líving, la cuina-office, el hall i els serveis. Al menjador, una xemeneia de ferro negre penjava del sostre i dividia dos ambients. El living era una mica més alt que l’espai que feia de menjador, el terra era de fusta i grans daus d’escuma i folrats de pana en diverses tonalitats de marró s’escampaven per arreu. Al menjador, emmoquetat, hi havia una taula de melis fosc amb dos bancs allargats. A les parets, lleixes d’obra amb llibres d’art i una col·lecció de mussols en petites figures de ceràmica. Tot és idea d’en Lluís, ja saps que té molt de gust, la Sílvia estava contenta i li ensenyà tots els detalls, el piano de la Judit, amb un gerro de vidre allargat al damunt, pobre mamà, sospirà la Sílvia, quin final!, les reproduccions de Vasarely, Mondrian, Hoyland, Nicholson, línies fredes, colors metàl·lics, grans panys de paret de color blanc, tons apagats. La biblioteca era al costat del menjador, els prestatges eren de noguera, també la taula enorme, les butaques de cuir i de color negre. Aquest era el despatx del papà, féu la Sílvia, i ara se l’ha quedat en Lluís. En una paret, un Utrillo i un Madrazo. Les llibreries eren farcides de llibres d’art, d’arquitectura i de tota l’enciclopèdia Espasa. La biblioteca, en conjunt, deixava anar un clima més aviat greu i que contrastava amb el menjador i el saló. A baix, hi havia els dormitoris. Passaren ràpidament per la cambra del pare, i la Sílvia veié que la Natàlia no preguntava res, s’entretingueren a la d’en Lluís i la Sílvia, parets blanques i un Paul Klee enorme a la capçalera del llit. Pocs mobles, armaris encastats i el cobrellit de color blau elèctric. Al costat del dormitori, hi havia la seva cambra de bany, amb rajola de color verd ampolla, lavabos que semblaven piques de bateig i un mirall que ocupava mig pany de paret. Després anaren a la cambra d’en Màrius, sempre tan desordenada, s’exclamà la Sílvia, un estudi de fusta de pi, un tocadiscos, tapes de discos pertot arreu, tres lleixes de fusta blanca plenes de llibres, no saps?, ara li ha donat per la poesia, la Natàlia recollí un llibre de terra una mica masegat, Nueve novísimos poetas españoles, i, gairebé sota del llit, un disc dels Blood, Sweat & Tears. A les parets, un cartell del Che, un altre d’un trial fet al Japó i l’Ofèlia d’Everlett Millais: una noia lívida, color de mort, voltada de flors, les mans esteses, els llavis entreoberts, davallava per un riu entre falgueres i troncs morts. A en Lluís, aquest quadre el posa frenètic. El troba carrincló. Però en Màrius diu que és molt bonic. La Natàlia digué:

Sur l’onde calme et noire où dorment les étoiles

La Blanche Ophélia flotte comme un grand lys…

Què?, preguntà la Sílvia. Res, res… En Màrius llegeix molta poesia i ja s’ha barallat no sé quantes vegades amb en Lluís perquè el seu pare vol que decideixi quina carrera ha d’estudiar. L’altre dia va haver-hi drama perquè en Màrius li va dir, i qui t’ha dit que jo penso anar a la Universitat? Saps una cosa?, tinc por que en Màrius no es drogui, i és que va amb cada companyia! La Sílvia continuà ensenyant el dúplex a la Natàlia, la cambra dels hostes, el bany d’en Màrius, amb rajola de color lila… Vine, féu tot d’una, que t’ensenyaré una cosa, i anaren un altre cop al despatx: la Silva va treure de dins del calaix de la taula de noguera una carpeta que feia aigües morades. Obrí la carpeta i li va ensenyar un parell de fulls blancs, mon chou, je ne t’oublie pas…, en Lluís es pensa que jo no ho sé, però jo li ho remeno tot. No li has dit res?, preguntà la Natàlia. Per què? Prefereixo que les coses vagin com fins ara. Ara hi ha pau, a casa.

La Sílvia portà la Natàlia a la cuina, volia donar una ullada al llom. Mira, va dir, tinc un forn d’aquests alts i a part de la cuina, no saps com van de bé, la Sílvia no parava d’enraonar, m’has d’ensenyar a fer pastissos anglesos, eh? La Sílvia obrí el forn, des de fora, encara que hi hagi la bombeta encesa no ho veig bé, provà amb una forquilla si el llom era cuit, no, encara li falta una mica, doncs, en honor teu faig llom amb ametlles, es posa tot en un tros amb un pessic de sal i un pensament de pebre, s’hi assenyalen talls finets, es fa rostir a poc a poc fins que quedi cuit. Aleshores hi afegeixes ametlles picades desfetes en llet. Has de procurar que entrin dins dels talls marcats i que s’acabi de coure a poc a poc. No saps la feina que he tingut per a trobar meló, continuà la Sílvia, ara no és època i he anat a la fruiteria Tívoli. Però el meló, cal menjar-lo al començament, si no, és indigest i la barreja amb el pernil —l’he comprat de Parma— és única. És refinat, oi?, preguntà la Sílvia. No et pensis, va afegir, que aquí vivim al dia. Hem canviat molt. No trobaràs cap diferència amb Anglaterra, ja ho veuràs. La Sílvia va seure a la cadira de tisora de fusta de pi, davant de la Natàlia. I ara parla tu, què has fet aquests anys? Però en Lluís arribava i, encara que només s’havien vist un parell de vegades durant aquests dotze anys, l’hola que es feren fou més aviat fred.

Ja eren asseguts a taula i la Natàlia observà que hi havia quatre coberts. El pare deu ser a Gualba, va pensar. Primer van prendre un vermut, en Lluís whisky i elles dues vermut blanc, l’una dolç i l’altra sec. La Sílvia deixà damunt la taula uns platets petits, perquè piqueu una mica mentre s’acaba de fer el llom. Hi havia olives farcides, trossets de formatge gruyère i gambetes salades. La que enraonava més era la Sílvia, que explicava tots els règims que havia arribat a fer per a aprimar-se una mica. De tant en tant, es feia un silenci una mica llarg i no sabien de què parlar, la salvació era en Màrius, els estudis i la moto. No trobes que és una màquina molt eròtica?, féu la Sílvia. Si fos jove, em sembla que aniria en moto. Tu?, va dir en Lluís amb un somriure, però si et mors de por baixant en ascensor! La Sílvia mirà la Natàlia, no te’l creguis, ho diu per fer-me quedar malament. En Lluís estava molt sorrut i, amb una mà a la butxaca, repenjat a la cadira de balca i fusta negra, bevia el Bourbon Four Roses a petites glopades. Al cap d’una estona va preguntar a la Natàlia, has vingut per quedar-te?, i ella, abans de contestar, pensà que era divertit, tothom li feia la mateixa pregunta. Però no va dir res perquè havia aparegut en Màrius. L’estampa dels Claret, va dir-se la Natàlia. Semblava un adolescent tret d’una pintura veneciana, un Bellini, el cabell com un tió i estarrufat, els llavis color maduixa, sensuals, les celles gruixudes, els ulls negres, les galtes rosades, el posat enterc i un pèl recelós. Tenia un rostre a mig fer però bell, amb les bosses fosques de sota els ulls dels Miralpeix i la mirada fugaç de la Judit. Tenia alguna cosa d’inquietant, potser l’esguard, que era com el de la Judit, entre infantil i desconfiat. El seu esguard també semblava que no s’aturés mai en les coses concretes que el voltaven i feia per anar-se’n més enllà. La Natàlia pensà que els ulls d’en Màrius eren malèfics i innocents alhora. En Màrius féu un petó al front de la Natàlia, més que res perquè ella s’estava asseguda, i, sense mirar-se-la gaire, va seure a l’altre cantó de la taula, just davant d’ella. I ara, quina rebuda més freda, va dir la Sílvia, és la teva padrina. Deixa’l, Sílvia, va fer la Natàlia, com vols que em rebi? Com vols que es recordi de mi? En Màrius mirava el plat i movia les cames d’un cantó a l’altre. Repenjà la galta dreta damunt del palmell de la mà, l’hi havia sortir un gra molt gros i ple de pus. Se l’havia rebentat al matí però encara hi tenia la marca. Parlaren una bona estona de la tia Patrícia, rigueren de les seves colitis i dels forrellats a la porta. Té por que la robin. O potser que la rapti algun home, va fer en Lluís. La Sílvia va dir que calia reconèixer que, des que l’Esteve era mort, la Patrícia havia canviat molt. Diu que ha descobert la realitat de la vida i que se sent estafada. Ja no beu Aromes de Montserrat des que coneix els Cubas Libres amb rom i el vi de Jumilla. Cada setmana va al perruquer i es tenyeix el cabell, ja ho has vist, és clar. Fins i tot fuma i es pinta les ungles! Després de dinar, l’Encarna i ella se’n van a can Jorba o al Corte Inglés i ho regiren tot sense comprar ni una agulla. Una vegada les vaig trobar al Moka i les dues es prenien un gelat tan alt com una catedral. Calla, calla, que fins i tot va al cinema a la nit. Gasta com una condemnada. En Lluís trobà que aquest era el punt feble de la història. Els lloguers de la casa són molt baixos.

Jo li he dit que es vengui els pisos, si més no per a despatxos. Però ella és tossuda i diu que ja en té prou, ja veurem què passarà si eixuga les poques rendes que li queden. Amb el vitalici de l’Esteve no en té ni per anar a les Llars Mundet. La Patrícia és una despreocupada, va concloure en Lluís. Per cert, va fer la Natàlia, el papà deu ser a Gualba, no? En Màrius aixecà la vista i féu un moviment gairebé imperceptible. La Sílvia mirà de reüll en Lluís. Aquest va respondre que era a Gualba. Millor, afegí la Natàlia, així retardaré la trobada. No tinc gaires ganes de veure’l. Què fa? S’ha envellit molt des que no treballa? No, va fer en Lluís una mica tallant, però la Natàlia ja no l’escoltava, s’havia tombat cap on era en Màrius i li parlava dels Rolling Stones. A Anglaterra van de baixa. Els joves d’ara no poden oblidar en Jimi Hendrix i els fa riure en Zappa. No, no van de baixa, va dir en Màrius, jo he sentit el Goats Head Soup i és meravellós. Tots aquests toquen perquè es droguen, féu la Sílvia. I què, si això els potencia la creació. A més, tu què saps?, en Màrius s’adreçava a la seva mare. Jo ho dic perquè llegeixo, nen: l’any passat van detenir un d’aquest grup, com es deia? Keith Richard, digué en Màrius, això, continuà la Sílvia, perquè tenia drogues a casa seva. Mamà, això és banal… Mentre la Sílvia i en Màrius discutien, en Lluís recordà el que l’havia posat de mal humor aquell matí: era la Natàlia, això, la Natàlia, que havia vingut de sobte, té ganes de remoure les coses, aquesta. Anaren a prendre cafè al living, la Sílvia el serví en una safata ovalada. Van seure als daus, al voltant d’una taula baixa de vidre. Damunt de la taula hi havia un objecte enorme, què és aquest artefacte, preguntà la Natàlia, és un encenedor, féu la Sílvia, disseny especial, va dir en Lluís. La Sílvia s’havia assegut a terra, repenjada en un enorme coixí folrat amb imitació seda. Duia uns pantalons de pell de préssec color butà i una brusa camisera negra. Al coll, s’hi havia penjat diversos penjolls, l’un d’ells era un petit corn de vori (de broma, a les amigues del gimnàs, els deia que era la banya que duia pel seu marit). La Natàlia preguntà a la Sílvia que què feien els de casa seva, la Sílvia sospirà mentre encenia un cigarret, han passat tantes coses!, va dir, l’àvia es va morir, com ja saps, i la Gèlia, que s’ofegà l’estiu passat a Calella. Això va ésser un cop mortal per als papàs, la mamà s’ha envellit… Ja saps que ja no viuen al carrer d’Aribau? S’han comprat un pis a Pedralbes. Al papà, li van molt bé els negocis… En Nasi, qui sap on para. Potser al Brasil, potser a Xile. Fa temps que no escriu. L’àvia es va morir amb el disgust a dins. La Sílvia s’animà, ah!, i la Mundeta es casa, per fi, va dir en Lluís, està molt canviada, continuà la Sílvia, se’n va anar de casa durant els mulladers de la universitat i es va fer mig hippy. Ara treballa en una escola. Amb qui es casa, preguntà la Natàlia, amb un advocat que fa política. El seu pare, va dir en Lluís, és un dels fundadors de la democràcia cristiana catalana, i el promès de la Mundeta ha estat un parell de vegades a la presó. Són molt catalanistes, afegí la Sílvia. La Natàlia va somriure, la Mundeta casada amb un d’Unió Democràtica? No m’havíeu dit en una carta que s’havia fet trotskista? A mi tot això em sona igual, va fer la Sílvia, doncs no és ben bé el mateix, digué la Natàlia. En Lluís, amb un Torres deu anys a la mà, opinava que els uns i els altres eren polítics de vella escola. La gent, el que vol, és viure bé i amb comoditat. Tu, que véns d’Anglaterra, ho deus saber: el que compta és la política del «benestar». Ni els uns ni els altres ho aconseguiran. Vaja, féu la Natàlia, veig que continues com sempre, tu: ni amb els uns ni amb els altres. En Lluís s’acabà d’un glop el conyac, veuràs, jo vull saludar com les persones, de tu a tu i cadascú al seu treball. S’ha acabat això de només poder saludar de dues maneres, o amb el puny enlaire o amb la mà estesa. En Puig Antich, aquest atracador… En Màrius el va interrompre, no era un atracador, papà, bé, com li vulguis dir, aquest anarquista, doncs, va buscar les pessigolles dels que manen, un il·lús… En Màrius s’adreçà a la Natàlia, el papà és de centre, ja ho veus. És que ets partidari de la pena de mort, preguntà la Natàlia a en Lluís, escolta!, va fer en Lluís, que jo sóc un home europeu, no un carpetovetònic, eh? I si algú et viola a la cantonada?, preguntà la Sílvia, què has de fer? En Lluís va riure: et fas moltes il·lusions, tu. De tota manera, continuà, aquests quatre exaltats que surten al carrer faran malbé les coses i no acabarem d’entrar al Mercat Comú. A tu, féu en Màrius, la mort d’en Puig Antich et deixa indiferent. Bé, prou de política, va dir la Sílvia, acabem la festa en pau. A la Natàlia, què fas demà? Podríem sortir plegades… Pensava anar a veure un editor. Busco feina. En Lluís no en féu cap comentari, quina sort, Natàlia, treballaràs! En Lluís va somriure i digué a la Natàlia, és una fleuma, aquesta, ara li ha agafat la dèria de pencar, tan bé que pots estar amb el dolce far niente!, mentre deia això en Lluís estirava els braços i omplia la cara amb un enorme badall. M’heu de perdonar, però em cal fer la migdiada. Si no dormo deu minuts, després de dinar no serveixo per a res. Mirà la Natàlia, tenim més dies que llonganisses per a parlar.

La Sílvia va dir a en Màrius, a la Natàlia li ha fet gràcia que t’agradi la poesia, que t’hi dediquis. En Màrius s’enrojolà com una magrana fins a la punta de les orelles, no és que m’hi dediqui, es tapava el gra de la cara, anem molts caps de setmana a l’apartament de la Roser Roura, a Begur, i hi llegim poesia. La Roser Roura és una mare de família amb quatre fills, divorciada, afegí amb malícia la Sílvia. La Roser Roura és una dona extraordinària, replicà en Màrius enrabiat. Escrius poesia?, preguntà la Natàlia, de moment, amb tres amics meus hem escrit un Manifiesto. En castellà?, féu la Natàlia, sí, en castellà, i llegim Verlaine, Rimbaud, Baudelaire… De què tracta, el vostre Manifiesto? De literatura, de si totes les fórmules poètiques usades fins ara són superades. Cal acabar amb això de la poesia social i la poesia política. La poesia és una altra cosa, la Roser Roura diu… La Natàlia seguia els llavis color maduixa d’en Màrius i recordava el poema de l’altre Màrius:

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir…

Eren llavis d’una carnació jove. S’ha enamorat de la Roser Roura, va pensar la Natàlia, potser fan l’amor i tot. En Màrius tenia la cara recolzada damunt de la mà i tapava ben bé allà on tenia el gra. La Natàlia amb prou feines si sentí com la Sílvia preguntava, oi que ens trobes canviats?