Al començament, tot el que hi havia al nou pis d’en Lluís i la Sílvia feia molt de goig. Uns decoradors que treballaven per a en Lluís Miralpeix havien dissenyat els mobles del living-room, discutit llargament com calia omplir els espais. Tots els objectes foren pensats amb meticulositat, i feina va tenir la Sílvia perquè li deixessin conservar la col·lecció de mussols que havia començat al pis del Guinardó! En Lluís cobrí les parets de pintures cubistes, línies geomètriques i colors freds, i només deixà la biblioteca d’estil clàssic. Els encenedors, els llums, les taules i les lleixes, tot era disseny especial. En Lluís fou dels primers a usar els tons clars i l’art suposadament pobre al dúplex del carrer de Calvet, abans que els daus d’escuma substituïssin els sofàs i les lleixes d’obra les llibreries de fusta de pi a molts pisos de la burgesia il·lustrada barcelonina. Després, els objectes es deterioraren i la Sílvia anà a Vinçon i n’encarregà de nous. S’escantellaven els encenedors de vidre i la Sílvia en comprava uns altres, s’esvorellaven les cortines japoneses d’importació i la Sílvia es desfeia per a trobar-ne que fossin iguals. En Lluís volia la casa polida, una casa sempre a punt per a ésser fotografiada en una revista de decoració, com deia ell. I ensenyava, satisfet, les noves llibreries de tubs metàl·lics que haurien de substituir les feixugues peces de noguera del seu pare. Però hi havia coses que en Lluís no remarcava: petites esquerdes als vidres, cantells esvinçats, esvorancs als baixos de les parets, canonades que no funcionaven, tinyadures al vellut dels daus, estores arrossinades, cobrellits esllenegats. La Sílvia, el que feia, era dissimular els forats i els traus, les vores desfetes i els vidres esquerdats; no ho adobava, però feia perquè en Lluís no ho veiés. La Sílvia s’havia anat deixant, només la preocupaven dues coses: la cuina i el seu cos. Calia mantenir la casa, reducte de l’amor perdut, en una aparença notable. Només desitjo, deia, que hi hagi pau, a casa. En Lluís tenia molta feina i el bricolage no era del seu tarannà. La Sílvia prou que ho sabia.

Però cada dissabte, en acabat de dinar, la Sílvia arreglava la casa més del compte, procurava que els vidres fossin nets, que els daus del living-room estiguessin ben col·locats, que no hi hagués ni una volva de pols a les lleixes d’obra ni massa papers al lloc de les revistes, rentava tots els cendrers i emmidonava el tapet que hi havia damunt el piano de la Judit. Dissabte era el dia en què venien les amigues del col·legi, i per això anaven juntes al mateix gimnàs, la Teresa, la Dolors i la Merche. A la Sílvia, li plaïa que les amigues admiressin el gust del seu pis, tens uns objectes tan moderns!, deia la Teresa, i originals, afegia la Dolors mentre repassava amb el dit les peces de roba que hi havia al dúplex. Era una mania de la Dolors: conèixer tota classe de teles només pel tacte. No, no m’ho diguis; cridava abans que una altra li ho digués, això és cànem, no?, doncs és lli!, feia triomfalment. I aquest altre, continuava, és setí. La Merche entrava a la cuina i flairava el menjar, Sílvia, reina!, oi que ens fas pastís? Totes quatre s’amuntegaven davant del forn alt, ens ho passarem bomba!, cridava la Teresa, tota contenta. Aquell dissabte, el mateix dia en què es casava l’Encarna, havien de venir les amigues amb els marits. En Lluís s’avenia molt amb en Tomàs Renau i, sobretot, amb en Ramon, el marit de la Merche. Feien un partit de futbol del Barça contra el Bilbao i havien quedat de trobar-se a casa dels Miralpeix per anar-hi plegats. Les dones, mentrestant, farien una sessió de Tupperware. La Merche, quina sort, havia aconseguit que el seu marit li deixés presentar Tupperware per les cases, les famoses fiambreres que no es venien a les botigues. La Merche li havia dit a la Sílvia, ho podem fer a casa teva, és tan còmoda! Tu prepares el berenar i, si les altres compren, la casa Tupperware et farà un regal. La Sílvia li va dir que sí però quan ho digué a en Lluís aquest contestà, quina ximpleria, les dones no sabeu què inventar per a distreure-us. De tota manera, com que tocava futbol i vindrien en Ramon i els altres acabà per fer, tu mateixa.

Primer arribaren la Dolors i el seu home, l’Albert Mateu, un directiu de la Roca. La Sílvia ensenyà a la Dolors una peça de llenceria que s’havia comprat per no res a les rebaixes, la Dolors la tocà, palpà amb la mà el llenç, l’acaricià amb els dits, per fi va dir, roba fina, i no m’ha costat gens cara, va concloure la Sílvia tota orgullosa. En acabat, la Sílvia menà la Dolors a la cuina, li féu olorar els pastissets de crema que es coïen al forn, com m’agrada l’olor de sucre cremat, digué la Dolors, mentrestant, en Lluís enraonava amb en Mateu, li ensenyava el darrer catàleg d’esportius, què et sembla el Jensen Healey, eh? En Mateu no s’ho pensà gaire, motor potent, suspensió correcta, cilindratge raonable, excel·lent adquisició, xicot!, i en Mateu li donà un copet a l’espatlla, el meu pare, continuà en Mateu, havia tingut un Jensen 541, amb carrosseria de fibra de vidre. Aleshores tot un luxe. El que no deia en Mateu, però en Lluís no ho oblidava mai, és que el seu pare havia estat xofer i el Jensen 541 pertanyia, en realitat, a un conegut industrial de la ciutat. Era tan orgullós, en Mateu, d’haver arribat tan amunt, directiu de la Roca, un Seat 431, casa a Pineda, qui podia reconèixer, ara, un fill de xofer? És que els cotxes anglesos són molt senyors, deia en Lluís, foren els primers, els de la casa Jensen, a arribar a la velocitat de 180 a l’hora. Tot un prodigi. La Dolors explicava a la Sílvia, saps què em regalarà l’Albert pel nostre aniversari? No… Un creuer, tu, un creuer per les illes gregues, no és un somni? Fantàstic, digué la Sílvia, coneixeràs Grècia. Trucaren a la porta, eren la Merche i en Ramon amb la Teresa, que venia sola. En Tomàs és a Màlaga, sabeu, sembla que hi va com a director de la Caixa.

Els homes s’havien escarxofat a les butaques de cuir del despatx, prenien cafè amb Torres deu anys. Fumaven havans. Parlaven de la crisi d’energia, de la jugada que els moros feien al món del capital. Com ens ho farem, sense petroli?, a mi que no em vinguin amb què ens hem d’estrènyer el cinturó. No us preocupeu, deia en Mateu, hi ha reserves de sobres. Tenim el petroli de Veneçuela, feia en Lluís, sí, contestava en Mateu, però nacionalitzat. Voleu dir que tot plegat no és una jugada dels russos?, segur que s’han entès amb els moros per fer l’arquet als americans, comentà en Ramon. Tot podria ésser… La Merche havia desembolicat les fiambreres i les col·locava damunt de la tauleta de vidre, al living-room. Prenien te amb llimona, tret de la Dolors, que el demanà amb llet descremada. Voleu te o cafè, demanà la Sílvia als homes, volem cafè, digué en Lluís, i copa, tu!, protestaren els altres. I un puro, no?, féu en Lluís i va treure d’un calaix de la taula de noguera una caixa de Montecristo. La Sílvia, mentre servia el te, xiuxiuejà, quan ells marxaran portaré els pastissets. Totes van riure, contentes d’ésser còmplices. De què rieu?, féu en Ramon des del despatx, ja que la porta havia quedat oberta. No res, coses de dones… La Merche, doncs, havia tret les fiambreres d’una maleta de pell que feia aigües liles, que és bonica, aquesta maleta, admirà la Sílvia, comprada a Itàlia, féu la Merche, no és imitació, eh?, pell autèntica. A Loewe, digué la Teresa, en vaig veure una d’igual. Sí, però no són autèntiques, ja les he vistes a l’aparador.

Mireu, va fer la Merche, hi ha diverses mides…, és que en Rexach sempre juga fora línia, deia en Mateu, és un gandul, opinà en Ramon, no, no és un gandul, contestà en Mateu, el que passa és que té por, i això que té bones cames, féu en Lluís, m’agraden més les del Cholo, vols dir les d’en Sotil?, preguntà en Ramon, sí, sabeu què m’han dit?, digué en Lluís, doncs que vivia en un pis de Pedralbes, d’aquests de tants milions i que ell menjava a terra amb la família, no ho entenc, digué en Ramon, podria viure com un sapastre, aquest…, veieu, ensenyà la Merche, la mida gran pot servir per a l’amanida, o la verdura, o un quilo de carn ben bé, filla, digué la Dolors, em sembla que són fiambreres normals, com les que trobes al super, sí, però és que la gràcia és que tot es conserva molt més, millor que en cap de les fiambreres que trobaràs al mercat. Una setmana, quinze dies, el que vulguis. Es tracta que tanquis bé la pestanya que surt de la tapadora cap a baix i, en acabat, tornes a obrir només una escletxa de no res perquè s’escapi l’aire, Veieu?, així, cal prémer el centre de la tapadora. Sense aire a dins el menjar dura més. Si les tens més de quinze dies, les viandes es fan malbé, insistí la Dolors, ai, noia, que ets totxo, féu la Merche, és que no m’escoltes? La Teresa s’havia assegut en un escambell folrat de cuir, amb els braços encreuats damunt del pit i les cames cap endintre. La Dolors s’havia estirat a terra, al damunt de la moqueta i fumava sense parar. La Sílvia ja havia tingut cura de posar el cendrer de ceràmica més gran a la vora de la Dolors. La Dolors duia una faldilla que li arribava fins a la meitat de la cama, de pell d’antílop, i unes botes que feien joc amb el color agrisat de la faldilla. S’havia pintat els ulls amb una finíssima ratlla negra i l’ombra color verd clar. La Merche, la més extremada, portava pestanyes postisses que brandava amb una candorosa barreja d’astúcia i ingenuïtat. La Dolors estava molt orgullosa del seu home, és un geni, afirmava, s’ho ha fet tot sol. Totes quatre havien aconseguit que els homes respectius fossin amics, així podien mantenir l’amistat des del col·legi de monges. En Lluís va dissenyar les cases dels Mateu i dels Renau a Pineda i en Tomàs els havia facilitat crèdits del banc.

L’Albert Mateu duia un jersei beix i uns pantalons de pana més foscos, en Lluís un suèter de quadres com els dels anys cinquanta, la roba dels homes, la compraven les dones juntes i així aprofitaven per anar a berenar. La Teresa, que seia més a prop dels mascles, escoltava totes les converses i reia els acudits d’en Ramon. La Merche, també n’hi ha de més petites, serveixen per al formatge ratllat. La Dolors digué a la Sílvia en veu molt baixa que, als homes, més valia tenir-los en figura que no a fora, totes dues van riure mentre llambregaven la Teresa, que escoltava les explicacions de la Merche de com guardar la maionesa sense que es tallés, i si poseu la carn al congelador us pot durar més de quinze dies, deia la Merche tot esguardant la Dolors, que reia, vols dir que són millor en figura que lluny?, la Sílvia picà l’ullet a la Teresa i la Dolors, que pollosa!, jo, amb l’home a fora, sóc ben feliç, digué la Teresa, que ho havia sentit tot, tu rai, digué la Sílvia. Bé, m’escolteu o què, cridà la Merche, que es començava a picar. Ai, filla, perdona, digueren totes tres i tornaren a contemplar les fiambreres, aquestes rodones són per al brou. La Teresa, és que us passeu el dia queixant-vos. La Teresa tenia la pell blanca com el cotó, una mica flonja, i les mans transparents com de pàmpol, la qüestió és tenir un home al costat, feia, amb els ulls humits, és que els veieu molt, els vostres? La Merche començava a tenir les venes del coll rígides, em torno histèrica, filles, amb vosaltres, el Tupperware va millor que el paper de plata, més pràctic, més barat, a la llarga, i hi cap el líquid i tot, ells rai, deia ara la Sílvia, tot el dia són fora de casa. Nosaltres, que hem de carretejar les criatures d’un costat a l’altre, féu la Teresa. Escolta, preguntà la Silvia a la Dolors, tu recordes com es fan els farcellets de col? Per què ho vols saber? Ha tornat la meva cunyada i li’n voldria fer un dia, ha tornat aquella fresca?, digué la Teresa, no és una fresca, la defensà la Sílvia, és diferent. La Merche digué a la Teresa, tinc els xiscles de les criatures dins dels timpans de les orelles, em passo el dia netejant candeles i traient pixums, però no tens una baby sitter?, volgué saber la Teresa, sí, noia, però jo sóc la mare… Jo, de tu, els duia a la guarderia. És que en Ramon no ho vol. Diu que els nens han d’estar-se amb la mare, jo també ho crec, féu la Teresa. Doncs a mi, m’agradaria treballar, digué la Sílvia a la Dolors, fes com jo, la Merche l’havia sentida, jo em diverteixo molt amb això de presentar els Tupperware, berenes de franc i fas vida de relació. La Merche s’adreçà a totes, i ara feu-me el favor de dir què us quedeu, si no, em deixareu sense comissió i a la Sílvia sense regal. La Dolors en trià un parell de cada mida —pensava regalar-ne a la seva mare, que cada dia era més moderna— i la Teresa quatre de petites, que rància, digué la Merche en veu baixa. Doncs, el meu home, hi tornà la Sílvia, res de res de treballar. El meu tampoc, féu la Teresa, no és que em digui que no, només fa la resistència passiva. La Merche, voleu que us digui una cosa?, la darrera vegada que em vaig quedar fou perquè vaig veure el Bogart a Casablanca per la tele. Allò de oye, nena no te muevas…, no trobeu que el meu Ramon s’hi assembla, a en Humphrey Bogart? Sobretot quan decanta els llavis cap a l’esquerra. De ilusión también se vive, digué la Sílvia. Totes esclafiren a riure.

Els homes, l’hora del futbol, se n’anaren. En Mateu, des de la porta, s’adreçà a la Teresa, cada dia et trobo més maca, com es nota que té el marit fora, mussità la Dolors a la Sílvia. La Sílvia tancà a poc a poc la porta, esperà una estona i, quan sentí el brunzit de l’ascensor cap avall, féu un crit, ara ja ens hem quedat soles! Visca!, cridaren les altres. Treu els pastissets, manà la Dolors. La Sílvia anà a la cuina i els posà, tots en renglera, damunt d’una safata ovalada. Oh, que ets dolenta, féu la Merche amb una ganyota, has deixat els homes sense dolços. Vinga, no siguis hipòcrita, féu la Teresa. La Dolors, agafo el xerès sec?, i també el conyac, recomanà la Sílvia, avui ens hem d’entrompar, cridà la Merche amb un xiscle elèctric, vinga!, l’acompanyà la Teresa amb un picament de mans. Totes quatre, al voltant de la tauleta de vidre, començaren a menjar. Em fonc per les llepolies, digué la Sílvia, amb els llavis amarats de crema. Havien deixat les fiambreres en un cantó, la maleta mig oberta i els papers per terra. S’estaven agenollades i agafaven els pastissets sense parar, m’encanta la crema, féu la Dolors, amb la boca plena. Les ampolles, a terra, es buidaven. La Teresa ja anava per la quarta copa de xerès, llaminera, llaminera, digué la Teresa a la Sílvia, i tu, què?, borratxa, borratxa. És bo aquest xerès, digué la Merche, digues sherry, com els anglesos, advertí la Dolors, fa més fi. La Teresa, la boca balba, si dic sherry és que això és una party, oi? Si fa no fa, barrinà la Sílvia, som europeus, diu en Lluís, oi que sí?, rigué la Merche. Visca Europa!, la Sílvia brandà els braços com si ballés la mort del cigne. Sou unes esnobs, opinà la Dolors, els ulls li feien pampallugues, ai, que em marejo, s’exclamà la Merche, sí que ets poca cosa, digué la Dolors. L’ampolla de xerès ja era a la meitat, la Teresa, la Merche i la Dolors preferien el xerès, la Sílvia el conyac. Mireu, faig gàrgares, xisclà la Sílvia, i no et cremes la gola?, preguntà la Teresa, m’agrada el conyac, la Sílvia llaviejava, beguda d’homes, ja ho diu la tele, recordà la Dolors. El líquid de les ampolles baixava cada vegada més de pressa, tenien les galtes enceses com la brasa, ai, quins fogots!, cridà la Sílvia, i es va treure el jersei de coll de cigne, noia, quina idea, digué la Dolors, i es descordà la brusa i la faldilla. Quedà en pantys i sostenidors. La darrera a llevar-se la roba del damunt fou la Teresa. Quin conjunt més bonic, féu la Dolors en veure les calces i els sostenidors de blonda negra de la Sílvia, t’agraden? M’agrada portar roba fina, a sota. Jo no, digué la Teresa, vull dir que tant me fa, pel que m’ha de servir. Perquè no juguem a alguna cosa?, proposà la Merche. Oh, sí, sí, aplaudí la Teresa. Per què no juguem al mut?, féu la Merche. Vinga, vinga, digueren la Dolors i la Sílvia alhora. Qui para? La Sílvia, féu la Dolors. Per què, jo? Perquè ets a casa teva… I qui us ha cuinat els pastissets, eh? Ets una fresca, Dolors. Bé, no us baralleu, concilià la Teresa, comptem a veure a qui toca. Uni, dori, teri, catori… Li tocà a la Merche, no s’hi val!, sí, sí, hem comptat, noia! La Merche, per fi, se n’anà a fora. Tardà una estona, sí que s’ho pensa, aquesta. Ep!, no rumiïs tant, que sembles una vaca, cridà la Dolors. Mentre ella s’ho pensava les altres xiuxiuejaven i es morien de riure. Entrà la Merche i totes tres l’encerclaren, la Merche s’agenollà a terra, posà els ulls en blanc i ajuntà les mans com si pregués, un anacoreta!, digué la Sílvia, la Merche féu que no, un sant, la Merche tombà el cap, una santa?, la Merche féu que sí, quina santa?, la Merche aixecà les espatlles i construí una rodona damunt del seu cap, molt santa, la Merche brandejà la mà, bé, digué la Dolors, és una santa, molt santa, una santa que prega, santa Maria Goretti!, la interrompé la Teresa però la Merche feia que no amb el cap, si no és santa Maria Goretti, potser santa Gemma Galgani, la Merche féu que tampoc amb el cap, ah!, ja ho sé, xisclà la Sílvia picant de mans, santa Eulàlia, la Merche deia que sí, uff!, santa Eulàlia, comentà la Teresa, de què et queixes?, li digué la Merche, era fàcil… Ara surts tu, Sílvia, que ho has endevinat. Ja me la tinc rumiada, no cal que us deixi, que, si no, em criticareu. Ai, filla, que desconfiada!, digué la Dolors. La Sílvia s’arronsà tota, com si fos molt geperuda. El jorobado de Notre Dame!, féu la Dolors, la Sílvia ho negà, és una persona geperuda, no?, també podria ser un camell…, la Sílvia deia que no. Doncs, una persona geperuda, qui pot ser? Totes tres barrinaven, ai, no se m’acut ningú, qui pot ésser?, feia la Teresa, i la Sílvia es partia de riure. La Sílvia feia veure que tenia bigoti perquè assenyalava damunt del llavi superior i hi dibuixava uns pèls que sortien molt. Una persona geperuda que té bigoti? La Sílvia es plantà davant de la Teresa i li clavà un parell de bolets, ai, que m’has fet mal! La Sílvia posava els ulls en blanc i movia molt les mans, què fas, ara? Sembla que resi el rosari, digué la Merche. La Teresa i la Dolors alhora, la madre Rosario? La Sílvia féu que sí. Havien buidat les dues ampolles, la de xerès i la de conyac, els brillaven els ulls que badaven cada vegada més. Ara, proposà la Dolors, podríem fer la pantomima de quan volien cremar les mans a la Sílvia, us en recordeu? La Merche i la Teresa van dir que sí, i tant, però la Sílvia xisclà, no em toqueu! Totes tres ja s’hi havien abraonat, la Sílvia gairebé plorava, deixeu-me, deixeu-me, però la Dolors no escoltava, la masegava, la Teresa mormolà, podríem parar la broma… La Dolors, yo soy la madre Asunción y tú la superiora, la Dolors anà al dormitori de la Sílvia i tornà amb el cobrellit pel damunt del cap, Silvia Claret, cada día vas más sucia. Di a tu mamá que si mañana no te lava el uniforme, que te vamos a quemar las manos, la Sílvia, no por favor, no, ya no lo haré más, bueno, feia la Dolors, pues reza tres Ave Marías a la Santísima Virgen, la Merche feia de mare, li dius a la madre que jo netejo l’uniforme quan em dóna la gana, la Sílvia tornava a la Dolors, mi madre disse que me lavará el uniforme cuando le dé la gana, ah, sí, els ulls de la Dolors s’humitejaren, obrí una boca grossa, en una ganyota, conque sí, ¿eh?, pues te vamos a quemar las manos, la Merche, a la cuina, havia obert el forn alt i feia veure que hi atiava el carbó. La Teresa i la Dolors arrossegaren la Sílvia, no, no, mamà, no em deixis!, cridava la Sílvia, però les dues monges bramaven més, la madre superiora li pegava a la boca, calla, calla, ¡desvergonzada!, la Sílvia, escabellada, suada, plorava, mamà, papà!, veniu, no em deixeu, habla en cristiano, feia la madre Asunción, ¡mala, niña mala! A la Sílvia, se li havien trencat les vetes dels sostenidors i duia un pit enfora, desvergonzada, ¡impura! La Merche, des de la cuina, cridava, ¡que venga el diablo, que venga! La superiora es tapava els ulls, Ave Maria Purísima, ¡desnuda!, ¡esto es un pecado mortal!, irás al infierno, bramulava la madre Asunción, l’eixordadissa omplia el living-room i, a mesura que arrossegaven la Silva, els daus folrats de vellut es movien d’un cantó a l’altre. La madre superiora trencà un cendrer de ceràmica amb el peu i la Sílvia s’arrapà a les cortines que separaven el living del menjador fins a estripar-ne la vora. Entraren, per fi, a la cuina. La Merche, que era la madre Sagrario, els esperava amb el foc atiat i, quan li anaven a ficar les mans dins del forn, la Dolors es convertí en la madre Socorro, pero, ¿qué le hacen a mi niña? Déjela, déjela, madre, que ella no tiene la culpa de tener una madre tan mala. Y su abuela, ¿qué?, digué la superiora, ¿que las hace ir sin mangas? Pero ella es un ángel, ¿verdad?, la madre Socorro pentinava amb els dits els cabells de la Sílvia, l’agafava com si fos un nadó, ven, ven, ángel mío, la madre Socorro besava els llavis de la Sílvia i la consolava, li descordava els sostenidors estripats i li acariciava les sines, pero, ¿y nosotras?, feia la madre Sagrario, y si viene el demonio vestido de hombre, ¿qué vamos a hacer? La Merche feia de dimoni, amb banyes i cua i estrafeia una cara esgarrifosa, un brivall, escopia a tort i a dret mentre treia a ballar la Teresa, bailaron así y el demonio disfrazado de hombre le acarició la espalda desnuda, el dimoni descordava la brusa de la noia impúdica, y se le quedará grabada la garra por los siglos de los siglos, amén. A los hombres, ovejita mía, hay que dominarlos sin que se den cuenta, deia la madre Socorro, la Merche besava les sines de la Teresa, ¡vete, vete, diablo, no me hagas pecar!, quiero conservar mi pureza, la Teresa encreuava les mans damunt del pit, però el dimoni, amb banyes i cua, s’havia llançat damunt de la noia i l’esgarrapava mentre udolava. La besava i li feia mossegades per tot el cos. En un racó, la Dolors acariciava la Sílvia. Tot d’una, la Merche s’aixecà i digué, niñas, niñas, ¿qué hacéis? ¡Estáis pecando!, i separava amb fúria la Dolors i la Sílvia que llançaven esgarips de sorpresa. Vamos a rezar en desagravio: Virgen Santa, Virgen Pura, totes quatre, escabellades i nues, s’agenollaren al costat de la tauleta de vidre, entre els pastissos que quedaven i les ampolles per terra. Y por cada pecado que hemos cometido, vamos a clavar una aguja en el Sagrado Corazón de Jesús. La Sílvia s’aixecà i anà a la tauleta del cosidor. En va treure un coixinet en forma de cor, vermell de sang. Cada una hi clavà una agulla de cap.

Tardaren una bona estona a adonar-se del que havia passat. S’havien estirat damunt dels daus folrats de vellut, perdudes entre les boires de l’alcohol. La primera que s’aixecà fou la Merche, que feia tentines. Es vestí i anà a la cambra de bany. S’hi va estar un quart d’hora i no se’n sentia cap remor. Per fi, arribà al menjador el brogit d’un dipòsit de vàter que es buidava i una aixeta que s’obria. Se n’anà sense acomiadar-se. Mentrestant, s’havien aixecat la Teresa i la Dolors, que es repenjaven l’una en l’altra. Es tancaren al vàter de servei, s’ajudaren a cordar-se els sostenidors i es vestiren. Es rentaren la cara i sortiren. Amollaren un adéu fluixet a la Sílvia i se n’anaren tot estintolant-se a la paret del rebedor. Quan quedà sola, la Sílvia, dins del buit de la casa, recordà que s’havia de mudar per anar al sopar del Club de Tennis. Anà al bany i obrí la dutxa. Deixà que l’aigua, ben calenta, li regalimés pel damunt, el fum del vapor remuntava i ella gairebé s’hi escaldava. Es fregà el cos amb l’esponja, però la trobà suau i agafà la pedra surera. Es passà sabó pertot arreu i, en acabat, es rascà amb la pedra surera. Es va fregar amb tanta força que el cos li quedà roig encetat. Així, ben neta, es digué.