El vell Miralpeix tenia el cabell i el bigoti blanc. Seia al cap de taula i beneïa el menjar, dues ties velles i solterones acotaven el cap mentre rosegaven parenostres. En Joan Miralpeix badava, com sempre, i son pare li clavava una clatellada. La família pregava en veu baixa. Déu i Pare Omnipotent, beneïu aquesta taula i tots nosaltres, amén. La minyona servia l’escudella i tothom menjava en silenci. El vell Miralpeix era sorrut i les dues ties, d’edat indefinida i esguard indecís, sospiraven mentre xarrupaven la sopa. Qui xuclava més fort era el vell Miralpeix, cada cullerada era tot un concert. Les estovalles eren ben blanques en diumenge i mataven un pollastre que rostia la masovera. El vell Miralpeix mantenia les dues ties, decrèpites i estantisses, i elles ensenyaven la Patrícia i la Paquita a portar-se com a senyoretes. Algun diumenge anava a la masia de Gualba un oncle que era capellà de la cúria barcelonina, un mossèn de mans tremoloses i mirada innocent. De tant en tant, hi anava també l’oncle Pepe, germà petit del vell Miralpeix, que reia molt i a qui agradava de menjar i de beure. Ara m’agradaria remullar la gola amb dos gotets de ratafia, i es clavava a riure, però el vell Miralpeix li endegava una mirada que el glaçava i retornava a la gravetat familiar. Aquest oncle hi anava poc, a la masia, i els altres deien que era un perdut que acabaria malament, com tots els poca-vergonyes. I tant, si acabà malament: al cap d’uns anys en Joan Miralpeix anà a visitar-lo amb l’oncle Joan Antoni, oncle per part de mare, a l’hospital dels infecciosos. El trobaren a les acaballes, el rostre i les mans plens de nafres d’una sífilis que havia contret per aquests mons de déu. L’avi Miralpeix havia estat carií de tota la vida, com ho havia estat el besavi, i va morir als noranta-set anys. El vell Miralpeix no va poder manar a la casa fins que no va fer els seixanta-set anys. La seva dona va morir en néixer la Paquita, al poble tothom deia que era una víctima del seu home i quan la gent diu que una dona és una víctima vol dir, en realitat, que és una santa o una bleda. Cada diumenge, venia el senyor rector a prendre vi dolç a cal Casamitjana, les dues ties treien unes estovalles emmidonades i seien, les mans ben juntes, les cames encreuades, a la vora del foc. El senyor rector passava comptes amb l’hereu de cal Casamitjana, el vell Miralpeix, dels afers de la rectoria. Pels volts de Setmana Santa, els de la rectoria portaven de casa en casa un Sagrat Cor amb una espelma al davant. La primera casa que rebia el Sagrat Cor, després de la rectoria, era cal Casamitjana.

Sempre bades, tu, li deia el pare i l’estossinava de valent. Per això la nit que va sentir fressa a dalt, i grinyols, i un esbufec llarg i prolongat, com si algú anés fluix de molles, va voler saber d’on sortia. Parà l’orella i anà escoltant i seguint el soroll fins que anà a raure al davant de la porta de la cambra del pare. Sí, n’estava segur, el grinyol venia d’allà, també un somiqueig, i va pensar, miro o no miro?, què faig?, sentia un rau-rau a l’estómac, però ja era a frec del forat del pany i, com que li agradava badar, s’hi va encastar una llarga estona, el que veia era una escena tan rara que, de primer, no la va acabar d’entendre. Per què el seu pare havia lligat la Remei al capçal del llit i semblava com si li gratés l’esquena mentre anava a cavall? El que grinyolava era el llit, potser tenia les molles fluixes. El Sagrat Cor que hi havia al capçal, un Sagrat Cor de ferro forjat, avançava i reculava, i en acabat es movia a petits intervals, com si el sacsegessin. El zim-zam depenia del pare, de si gratava l’esquena molt fort, o del somiqueig de la Remei. Per què anaven tots dos despullats i ell li deia, quieta, quieta, muleta meva? Per què la Remei feia un xiscle que no sabia si era de plorar o de riure i era com la pintada quan el gall la rondava? A l’endemà va dir a la Cinta, què feia la Remei a la cambra del pare, lligada? Per què el pare feia com si li gratés l’esquena? La Cinta va dir, quina imaginació que tens!, però la Cinta ho va dir a la Remei i la Remei ho explicà al vell Miralpeix, sí, segur que el pare ho sabia perquè, si no, en Joan Miralpeix no entenia la pallissa que va rebre aquella nit que feia un cel de celístia. El féu giravoltar com el batall d’una campana i després el llançà a terra, fet una fúria. Al pare, li quedà la mà baldada i a ell els ulls eixuts i la llengua balba de tant estrènyer els llavis i serrar les dents, els llavis es tornaren morats, sense ni una gota de sang. Però no plorà gens. Se n’anà al Gorg Negre a badar, això, a badar, s’hi va estar des del vespre fins a negra nit, esguardà els estels i procurà comptar-los, però es descomptava i hi tornava. N’hi havia un que feia pampallugues, Venus, potser? Va dir-se, allà hi ha la mare… L’estel s’obria i es tancava com un ull, la parpella era de plata. Després encalçà el Gorg Negre, com una mentida, sembla la fosca d’un pou, «me n’aniré pel Gorg i arribaré a Mallorca». L’oncle Pepe li ho havia dit: per aquest forat vas a Mallorca. Sentia el salt de l’aigua que davallava del Montseny, sense aturar-se mai, i la fressa de l’aigua que queia a borbolls semblava el plor de la mare, «per què no hi ets?», barrejat amb el somiqueig de la Remei i els udols de dolor d’en Ramon Berenguer, car, segons l’oncle Pepe, Cap d’Estopes fou mort pel seu germà en aquests indrets perquè volia ser comte. Aleshores mataven per a tenir el poder, deia l’oncle Pepe, mala cosa, el poder… I ara no maten per a tenir el poder?, havia fet al seu oncle. Ara, contestava, no cal matar, hi ha altres mètodes. El cos d’en Ramon Berenguer davallà pel salt d’aigua i el Gorg Negre l’engolí dins dels terbolins fets de fosca i de neguit.

Van passar deu anys que lliscaren sense glòria, l’única companyia eren les veus del Gorg Negre i l’estel de parpella de plata, fins que en Joan Miralpeix es va fer gran i fugí de la masia. Abans d’anar a París, rondà tres mesos per Barcelona. En Joan Miralpeix no creia en l’amor, creia que les dones eren com bestioles. Per això va lligar aquella meuca, l’Elvira de ca la Rita. Quan passà al saló i la va veure al seu davant, va dir, vull aquesta, volia l’Elvira perquè tenia un floc de cabells tan negres com les aigües del Gorg. Però no hi va haver manera, l’Elvira no es deixava fer, que no i que no, i ell, és clar, no podia. L’Elvira, què t’has cregut? Va venir madame Rita, que sentí els esgarips de la dona, què passa, aquí? Però quan madame Rita ho va saber va dir, qui paga, mana, au, au, torneu-hi. L’Elvira, que era de poble, obrí l’armari lacat d’imitació japonesa, d’aquells que tenien tres cossos, i en va treure un porró, hi va beure a galet tot fent xarrupets perquè estava nerviosa. A veure si ho suportava, allò d’aquell senyor tan extravagant, que la lligava i li gratava l’esquena mentre li deia mula, muleta, eh, escolti!, jo puc ser un tomàquet, quin remei, però de mula, res, què s’ha cregut? Però el senyor no li’n feia cas, com si allò fos bufar i fer ampolles… I en Joan Miralpeix no podia, no hi havia manera. Provà les putes barates, les de cal Sagristà, que només valien tres pessetes. En trià una de revellida, amb la cara empastifada de maquillatge, tota plena de solcs i d’incrustacions pintades, la trià perquè tenia els mateixos ulls que la Remei, ulls d’animal atordit, i la puta va dir, això m’ho fas perquè sóc vella i pobra, si no, no m’ho faries, abans jo era la reina del bordell, tenia els pits com dos pometes, en Joan la deslligà de seguida perquè no podia veure com la meuca plorinyava, pitjor que puta és ser puta vella… I tampoc no ho aconseguí.

… no ho aconseguí, car en Joan creia que la dona que ell estimaria seria com l’estel de parpella de plata i que li feia pampallugues, seria alada, com la mare, una ombra d’amor. Les altres dones, totes, eren mules. Quan va conèixer la Judit, la va veure només com una ànima, com un alè d’esperit. L’amor era una cosa i el sexe una altra, el sexe eren escenes brutes i tristes, plenes de grinyols i de somiqueigs. En Joan, quan trobà la Judit, no s’ho creia, d’on havia sortit una noia com ella, de pell de neu i ulls de Modigliani? L’esguardà i, tot seguit, barrinà: cal dir-li que l’estimo, i no s’adonà que feia aquest pensament perquè estava llegint El roig i el negre i justament això és el que havia pensat en Julien Sorel en veure la madame Renal. Però fou ella, la Judit, qui l’estimaria com la flamada i no com una ala estesa. Ella era sexe i idea alhora, ella era l’únic alè de vida que va tenir després de la guerra… Per això, ara, en Joan Miralpeix no podia suportar els ulls morts de la Judit, els ulls color maragda que miraven els patis de l’Eixample sense veure’ls.

Quan la Judit es ferí, en Joan començà a anar sovint a Montserrat per a parlar amb dom Jesús Maria Farriols. Trobà dins del monestir la pau que no havia tingut a fora. A la nit, passejava pel jardí, entre les ombres i les boires de les muntanyes, recordava el Gorg Negre, tan fosc, tan humit, i les veus que s’enfonsaven dins dels terbolins, els udols del comte assassinat, les paraules de la mare, l’estel de parpella de plata, el somiqueig d’animal esporuguit de la Remei. El borbolleig de l’aigua li duia els clams de tots els morts… I ara, dins del silenci del monestir, les muntanyes que s’alçaven com apareguts li retornaven els planys dels que havien mort amb una pena a dins, com els morts de la guerra, morts de fred i de por… La boira deuria davallar ara pel damunt del Gorg Negre com envoltava les muntanyes de Montserrat, fantasmes que s’esfilagarsaven i que no trobaven repòs. Ell tampoc no en trobava, de repòs. Volia dormir, això, dormir i oblidar els diners que havia fet i oblidar, sobretot, allò de l’hotel de Lloret. Estimeu algú, vós?, li havia preguntat el pare Jesús Maria Farriols i ell no ho sabia, si estimava algú, potser només volia que tornés la vida als ulls color maragda. Quan va passar allò de l’hotel de Lloret, en Joan Miralpeix es replegà encara més dintre d’ell. L’únic que feia amb voluntat era seure a prop de la Judit, al capvespre, i acariciar-li la mà morta. El que us passa, li deia el pare Jesús Maria, és que no acabeu de tenir a Déu dins del vostre cor. I potser no, que no el tenia. El benedictí continuava, viviu recargolat dins de vós, no sabeu sortir-ne. En Joan Miralpeix mirava el benedictí i hi veia una àliga, tota negra i lluent, una àliga que l’embolcallava dins de les seves ales i el feia dormir. El pare Jesús Maria enllaçava uns dits flàccids i, al seu rostre, que era de color trencat, s’hi dibuixava una ganyota. Una ganyota d’àliga, ocellot senyor i altiu que estenia el plomall fet de reflexos i de llampecs. L’àliga negra premia els llavis lívids i que semblaven freds, el que passa, pensava en Joan Miralpeix quan es deseixia de les ales que l’embolcallaven, és que aquests llavis no han besat mai cap dona… Els agudells, dins de la foscúria, eren plens d’esperit, alats com ell havia imaginat la Judit. Però no trobava el repòs dins del monestir, potser perquè estimava aquella vida que havia durat tan poc i que havia començat un capvespre humit i burell a Sitges. Llegiu l’Evangeli?, li preguntava el monjo. És clar que el llegia, el començà a llegir així que tothom s’enterbolí pels negocis i pels diners, quan acabà la guerra i s’inicià una època en què tot el que ell tocava es corrompia, tot menys el cos de la Judit, un cos de neu que s’encenia com la brasa… Abans de la guerra, l’oncle Joan Antoni li havia regalat uns llibres que havia comprat a París durant aquella estada tan curta. L’autor dels llibres es deia Marcel Proust i amb ell en Joan Miralpeix havia après a estimar les coses no pel que eren sinó pel que significaven, però després les coses començaren a no significar el que eren, i en Joan Miralpeix l’únic que volia era dormir. Per això va fer diners, perquè fer diners era una manera de dormir. Però un dia la Natàlia es va fer gran i li va dir covard, i en Lluís, ets un càndid. Només Jesús, a l’Evangeli, li deia: Jo no et detesto…

Ja havia arribat al seu replà. L’Encarna no netejava els daurats, sinó que l’esperava, corri, corri, que la senyora s’està morint.