En Lluís Miralpeix va agafar el cotxe de dins del garatge de la casa, «l’he de fer revisar, el fre va dur». En seure dins del Simca 1000, en Lluís va veure que el ventre feia una mica de plec, «fa temps que no vaig a tennis. Demà m’hi acostaré». Va engegar el cotxe. Hi havia alguna cosa que l’inquietava i no sabia ben bé què. Cada dia tenia més feina, el xalet dúplex havia tingut molt d’èxit, sobretot per la banda del Vallès, car hi havia molta humitat. Feia alçar les cases uns tres metres i la part de baix, feta amb maó descobert, servia de celler. A la planta baixa, s’hi pujava a través d’una escala, era cuina, menjador amb xemeneia, servei i dormitori. A dalt, amb el sostre amb claraboies, hi feia el saló. «Cada espai té el seu ambient. Per pocs diners els clients poden presumir de celler i d’estudi». La gent compraven terrenys perquè el diner cada vegada valia menys i els agradava aquest arquitecte que tenia idees i que els tractava com a senyors. Una casa amb celler, el somni de tota la vida! Als petits propietaris, la idea els engrescava. Cal admetre que en Lluís Miralpeix tenia grapa per a tractar aquesta mena de persones que s’han fet rics a corre-cuita i aviat els treia del cap la idea del xalet —ara ja no se’n deia torre— d’estil suís. La fusta és molt cara, d’on volen que tregui la llosa?, els deia. De tant en tant, venia una dona carregada de braçalets i d’arracades i, tossuda, volia un «xalet de postal». Teulades en pendent, murs de fusta, mansardes… Segurament, pensava en Lluís, havien anat a Suïssa a comprar xocolata i, si podien, a deixar algun dineret al banc. Suïssa era el país de somni d’aquests comerciants grassos que s’acostaven a l’estudi d’en Lluís Miralpeix, haurien volgut, potser, que a Barcelona hagués fet molt de fred per omplir els seus pisos amb parquets de fusta i gruixudes catifes de pell. En Lluís, que estimava la seva professió, s’havia de carregar de paciència quan l’allau de mal gust arribava fins al seu santuari. El «santuari», o sancta-sanctorum, era l’estudi on tenia llogades més de vint persones, entre arquitectes, aparelladors, delineants, secretàries, i mecanògrafes. També hi havia un parell d’estudiants d’arquitectura, «ben triats, que no es fiquessin en política», i no per res sinó perquè trobava que aquests no complien. Els arquitectes dissenyaven els plànols que ell signava, car el que li agradava, a ell, era passejar per Catalunya per a treure idees. Coneixem poc la nostra tradició arquitectònica, les galeries obertes i les distribucions d’espais a les masies són quasi perfectes, afirmava. Viatjava sempre que podia i, a París, es va quedar embadalit davant de l’austeritat i l’harmonia de línies de l’edifici de la Unesco. Gropius era un mestre per a ell i li hagués agradat de trobar el nexe secret entre l’art i la tècnica. Era partidari de les superfícies clares i de la utilització lliure i oberta de les finestres i els palafits. Durant un temps pensà que l’única manera de salvar Barcelona del desastre arquitectònic seria refredar-la de gaudinisme i imposar-hi un pla racional. Però sempre acabava per concloure que vivia en un país de retardats mentals i que, en arquitectura, eren a les beceroles. «Prefereixen guanyar diners de pressa i no s’adonen que, a la llarga, en guanyes més si tens gust. No serem mai Europa», repetia.

En Lluís havia estat un bon alumne als jesuïtes i feina havia tingut, «per a treure’m la polseguera d’irracionalitat que m’han encomanat els capellans». Que el seu pare, que havia estat un descregut i ara no era gaire devot, l’hagués dut als jesuïtes després de la guerra havia estat un enigma per a ell. Durant una curta temporada, encara als jesuïtes, en Lluís es va voler fer capellà i duia una vida reclosa i mística. La seva mare, que ho va saber, se n’hi va riure. «Per a en Lluïset la vida és com una escala: ell voldria ésser al graó més alt». Odiava la mare perquè no el felicitava quan ell treia unes notes tan bones al col·legi, perquè no l’encoratjava mai, ni el trobava intel·ligent i brillant. La seva mare, la Judit, només havia estimat en Pere i potser una mica la Natàlia. Però ell havia lluitat i havia aconseguit amb les mans, l’enginy i el seu esforç el que no havia aconseguit el seu pare: un nom i el respecte dels col·legues. Havia triomfat, qui ho podia negar? S’ho havia proposat, dia darrere dia, calia demostrar-ho, dir-ho, sobretot a la mare. Seia davant de la Judit, a la galeria, i buscava algun interlocutor per a explicar els èxits de la seva carrera. Parlava amb l’altre, però tot el que deia anava adreçat a aquella dona ferida, de cervell balb, ulls morts i somriure infantil. Era a ella a qui explicava com havia construït la primera casa, com l’havia aixecada del no-res, per obra i gràcia de les seves mans i del seu cervell, com havia dibuixat els plànols i havia pensat tots els ambients. Com l’havien felicitat i n’havien demanat el disseny per a una revista d’arquitectura, una revista dirigida per un grup de l’Opus, saps, aquests són dels qui ara guanyen. En Lluís contava les partides que havia guanyat al tennis, he deixat l’altre ben aixafat, deia, anunciava els diners que entrava cada mes, la Sílvia és la més elegant de totes, els cotxes que es pensava comprar. Però la dona dels ulls color maragda continuava amb l’esguard impassible, les mans quietes i el somriure d’una babeia.

En Lluís, tot això, ho oblidà aviat. Havien enterrat la Judit i ell era a prop del graó més alt. En Lluís era un home pràctic i esborrà de la memòria tot allò que li feia nosa. A la vida, cal tenir dues o tres coses ben clares. Amb això, ja n’hi ha prou, deia. Creia que la raó era la millor arma per a defensar-se i no li costà gaire arribar al convenciment que no hi havia Déu. La religió, afegia, és per als badocs, per a les dones, els febles i els fracassats. «Som a la segona meitat del segle XX, hem trepitjat la Lluna i aviat anirem a Mart. Aquest país és un país de beates». Els qui ell anomenava «idealistes» el posaven fora de polleguera i deia que tant els de dretes com els d’esquerres eren una plaga que calia exterminar. «S’ha acabat l’època dels ismes, l’època de la política. S’han acabat les camàndules de la religió i les ideologies. Ara és el moment de la tècnica i del progrés científic». A en Lluís, li agradaven els cotxes —seguia tots els Grand Prix i els Fórmula 1— i el seu somni era un Jensen Healey, un esportiu anglès de doble cilindrada. «Quan el tindré, donaré el Simca a la Sílvia, ara que s’ha tret el carnet». Així que en Lluís corria amb el cotxe, ja no era en Lluís Miralpeix, arquitecte. Era una criatura. Quin plaer, aquell buit dins del cap, i l’aire que li acariciava les orelles, i el xiulet dels altres cotxes, que es quedaven endarrere mentre que ell avançava i avançava i l’engolia la fosca. Els altres cotxes esdevenien puntets negres dins del retrovisor, fars menuts que feien pampallugues i desapareixien mentre ell s’endinsava dins de la nit, amo de tot. Era una borratxera, aquell anar-se’n del món. Aleshores tant li feia la vida com la mort, tant li feia perquè no existien, ni tampoc els sentits, ell ja no era un cos, era un alè, una bufada de vent, una ànima que ho dominava tot, i el comptaquilòmetres marcava més de cent, més de cent vint, potser cent vuitanta, prémer l’accelerador, lliscar com una canoa damunt de l’aigua tèbia del mar…, esquitllava els altres, que no el deixaven córrer, però ell, a la fi, els guanyava. Després, fatigat, repenjava el colze a la finestra abaixada i deixava que els cotxes el tornessin a passar. Els mirava amb condescendència: si ell no corria era perquè no volia. Encara que freqüentava els bars de la carretera de Sarrià, li agradaven més els cotxes que les dones. En tenia dues o tres alhora, així no faré cap bestiesa, es deia. Si alguna de les amants s’engelosia de les altres, la deixava. «No vull embolics, jo».

Una altra de les passions d’en Lluís era el cinema. Sempre que podia anava a Perpinyà o a Ceret i era capaç d’empassar-se, en un sol dia, fins a sis pel·lícules. Li agradaven les americanes, les violentes contra la violència i alguna d’italiana. No podia suportar les franceses, són lentes, buides, deia. De vegades es reunia amb la colla, amb l’Albert Mateu i en Quim Renau, i passaven pel·lícules pornogràfiques. Un suís, cosí d’un client, les importava per molt bon preu. Les veien els diumenges a la tarda, o als estius, a Pineda. S’hi reunien tots els matrimonis —la dona d’en Quim Renau i la d’en Mateu eren amigues de la Sílvia— i es feien un tip de riure. «Massa pel·lícules d’aquestes, cansen», trobaven. «Totes són iguals». A en Lluís, li havia quedat dels jesuïtes la lliçó que calia cuidar el cos —i l’esperit— per a triomfar. Sempre que podia anava al Club de Tennis. Però cada vegada feia menys esport: es cansava molt, tenia greix al cor, es feia vell.