La Patrícia es desvetllà a mitjanit amb un mal de cap terrible i un atac de colitis. Amb la mà al ventre va voler córrer cap a la comuna però no va tenir temps: s’embrutà tota. «Hauré de posar una gibrelleta sota el llit». Sense fer soroll, no volia que l’Encarna la veiés, anà a buscar la baieta a la cuina i fregà el terra de la cambra. A fora, plovia amb una plugeta menuda, persistent, i el cel era una massa grisa. La Patrícia, doncs, fregà el terra i es canvià de camisa. Obrí l’armari del mirall de lluna i buscà la pila de camises velles i sargides cinquanta mil vegades. En una altra pila, guardava les camises de gasa i seda de quan es va casar: només se les havia posades un parell de vegades. La camisa bruta, la deixà en remull dins del bidet amb una mica de pòlvors, «demà m’aixecaré més d’hora que l’Encarna i l’esbandiré». Es va mirar un moment al mirall del lavabo, «faig mala cara». La Patrícia no es trobava bé, tenia coragre, la llengua com si fos un manyoc de llana i una maça li martellejava el cap. Li vingueren ganes d’anar una altra vegada i ara sí que hi arribà a temps. S’arremangà la camisa i va seure al vàter, un líquid s’escolava cap a baix a borbollades. La pudor s’escampà per la cambra de bany però el ventre ja no era tan tens, s’havia deixat anar, las. «Sembla que tingui la panxa buida». S’eixugà bé, tirà la cadena i es rentà les mans amb el seu sabó especial, que feia olor d’illa, i que guardava dins de la tauleta de nit embolicat amb paper de ceba perquè l’Encarna no l’hi prengués. La llengua se li havia tornat balba, com si tingués la boca plena de serradures. Va caminar, feixuga, cap a la seva cambra. Es posà la mà als ronyons perquè li feien mal, «estic esllomada. No beuré més, ho prometo». L’estampeta de la madre Carrió que tenia al costat del llit la va mirar molt enfadada i li va dir, no m’ho crec. Doncs si no s’ho creia, pitjor per a ella, i girà l’estampa de l’inrevés. Sentí la porta del carrer, un cop sec i les baldes que baixaven, «la Natàlia, que torna». Després, el clic d’una portella que s’obria per a tancar-se tot seguit, «es recorda del gas, bona noia».

La Patrícia ja ho sabia, «quan bec, penso massa i el cervell em fa mal». Mentre el vi li davalla per la gola sent una delícia d’escalfor, com si tingués a la boca totes les llepolies del món. El cos se li reviscola i sent la sang que flueix pertot arreu. «Tot em fa pampallugues» i l’alegria li enterboleix el cap, «tot és de color de boira, aleshores, i sóc tan feliç que em vénen ganes de plorar». La Patrícia ja sap que sempre explica la mateixa història a l’Encarna, les fulanes de l’Esteve, les mitges de gasa i amb carreres, els enagos sargits, «tant me fa, a mi, que se sàpiga tot això. Ja em poden dir cul d’olla», deia, mentre s’empassava les llàgrimes entre glop i glop de vi. Però ara, a la nit, quan s’infiltraven els raigs de llum per les ballestes dels porticons, quan les ombres dels fanals damnaven la seva cambra, «és la mort, que s’acosta», i sentia els motors intermitents dels cotxes i autobusos que creuaven la Gran Via, era quan la Patrícia es posava trista de debò. I s’hi posava perquè li venia al cap el seu secret. Allò que no havia explicat mai a ningú. Pensava en en Gonçal.

En Gonçal Rodés també era poeta, com l’Esteve. Tenia els ulls de mel, i un somriure que s’estenia per tot el rostre. Les galtes primes i un pèl xuclades i un ble de cabells rossos que li queien damunt del front. De tant en tant, els ulls d’en Gonçal semblava que morissin d’astorament i escoltava amb angúnia les bretolades de l’Esteve. En Gonçal era delicat amb la Patrícia i tots dos havien deixat morir les hores a la galeria, embolcallats per les ombres de la nit, mentre esperaven l’Esteve. Parlaven: en Gonçal era de la Cerdanya i vivia enamorat del seu Cadí, mai no té el mateix color, explicava a la Patrícia, als capvespres d’estiu és com el coure roent, a la nit com el plomatge d’un falcó, al matí és glauc, al migdia color herba. A l’hivern també canvia, és blanc encès i burell, cendra de celístia… La Patrícia tancava els ulls i pensava en els seus camps acabats de segar i en el boscatge tenebrós que davallava del Turó de l’Home, en les alzines i els roures que voltaven la masia de Gualba, i en les nits de tempesta, que feien un cel tan negre i tan lluent. En Gonçal, de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que sí. En Gonçal no cridava mai, com cridava l’Esteve, i deia «dispensi», «em permet», en Gonçal era un home diferent, delicat com un núvol. La Patrícia pensava, no és un home com el meu pare, no es un home com l’Esteve. Sempre demanava si podia esperar l’Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l’heura color d’aram, agafava una llimona i l’olorava. Després se la passava per la cara. «Aroma de tardor», deia, «aquesta és l’aroma de Barcelona». De tant en tant, entraven al saló del piano i la Patrícia posava la gramola. Sentien Mozart i en Gonçal semblava com si se n’anés. Ella no feia remor i respectava el seu silenci. La Patrícia veia que l’Esteve només sabia ésser amable amb en Gonçal, el convidava a dinar i feia treure la cristalleria i els coberts de plata. «El vol impressionar». L’Esteve mirava en Gonçal com si en Gonçal fos un infant i, quan sortien junts a la nit, l’Esteve sempre feia un petó a la Patrícia.

Vol que l’ajudi, senyora Miràngels? Això és el que li deia en Gonçal quan la trobava ajupida al jardí retallant els rosers. Hi havia un parell de rosers que donaven roses tot l’any, unes roses vermelles com la sang, menudetes. A en Gonçal, li agradava de passejar pel jardí dels Miràngels i hi feia voltes i més voltes, tot mirant els patis de l’Eixample amb els seus ulls d’astorament. Tot això havien de ser jardins com el seu, Patrícia. Veu? A cada cantonada, hi havia d’haver una entrada des del carrer i, enmig, arbres i més arbres. Jardins per a tothom. Les cases, no havien de ser tan altes, només de dues plantes —després ho ampliaren a quatre—, i res de fàbriques i magatzems. Però ho han espatllat i el seu jardí, Patrícia, és com una flor enmig del desert. Aquesta ciutat no estima la vida, deia en Gonçal. Era aleshores quan, d’una manera molt poc precisa, la Patrícia pensava que les coses havien estat esbarriades. Qui les esbarriava, pensava, sinó la maldat dels homes? Altres vegades, en Gonçal Rodés respirava fondo, no sent com ens arriba la brisa del mar?, i la Patrícia també respirava fondo, però la seva alenada no recollia la brisa del mar sinó olor de menta. És fàcil de veure, deia aleshores en Gonçal, miri el moviment de les fulles, la Patrícia mirava les fulles del llimoner, no veu com es bressolen dins de la fosca? La Patrícia veia com les fulles del llimoner es bressolaven dins de la fosca i la quietud. Un capvespre, en Gonçal la besà i després esguardaren les seves ombres dins de l’aigua. La Patrícia encara tenia els llavis humits quan ell li va dir, no veu com l’amoret somriu? I la Patrícia va mirar l’amoret: sí, l’amoret tenia la boca entreoberta.

Algunes nits, en Gonçal i l’Esteve jugaven a escacs i ella seia a prop d’ells: brodava estovalles i feia ganxet per a les filles dels altres. De tant en tant, badallava. L’Esteve i en Gonçal discutien sovint de política i d’art. Com costa de convertir una imatge en paraules, deia en Gonçal, i la Patrícia veia que, en dir-ho, a en Gonçal les orelles se li tornaven vermelles com la magrana. Més difícil és dominar les idees, estimat Gonçal, feia l’Esteve. Tens una idea que et persegueix, que t’obsessiona, la vols traduir en un sonet, donar-li coherència…, i força, apuntava en Gonçal. Això, força, i et surt una pelleringa al capdavall. Quines idees?, preguntava en Gonçal. No ho sé…, o, més ben dit, sí que ho sé: hi ha dues idees bàsiques i els homes girem al seu voltant com els animals entorn d’una sínia, em refereixo al sexe i la mort. Te n’has deixat una, deia en Gonçal. Quina? T’has deixat el poder. L’Esteve rumiava, el poder, tens raó, el poder domina el sexe i té por de la mort. Però, el poder, només el desitja una part reduïda de la humanitat i aquests creuen que controlen la mort. Això, feia l’Esteve, pretenen la immortalitat… La Patrícia els esguardava i sentia a penes el xiuxiueig de les seves converses, serenitat, es deia, serenitat, això és el que en Gonçal dóna a l’Esteve. Ella no demanava més, sinó que es repetissin aquelles vetllades d’horabaixa, quan el jardí i l’amoret que somreia amb la boca entreoberta del seu secret quedaven engolits dins la nit i el rellotge del besavi deixava anar el seu tic-tac com la remor del cor.

Però un dia, sense saber ni com va ni com ve, va venir la guerra i en Gonçal digué que se n’hi anava voluntari. L’Esteve gairebé plorava, i tan criatura com és!, deia, per què ha d’anar al front? L’Esteve es convertí en un feix de nervis i només es va calmar una mica quan, al cap de tres anys, conegué la Dorita. En Gonçal tornà al cap de cinc anys —havia estat empresonat— i l’Esteve va tenir una alegria tan grossa, en saber-ho, que va pessigar el cul de la Patrícia. Ui, li va dir, com t’has aprimat! I és que la Patrícia, entre la guerra i tot plegat, s’havia quedat molt magra.

L’Esteve va anar a buscar en Gonçal a l’Ateneu i el portà a dinar a casa seva. Però en Gonçal ja no era en Gonçal d’abans. Els ulls d’astorament s’havien capgirat. La barbeta se li havia afilat i tenia les galtes més xuclades. El ble de cabell ja no li queia damunt del front, li havien pelat el cap a zero i ara li creixia com si fos un raspall. Ja no admirava el jardí de la Patrícia, ni l’estany, ni l’amoret que va somriure en veure com es besaven, ni escoltava la brisa del mar quan les fulles del llimoner es movien. L’Esteve i ell discutien sovint per qualsevol ximpleria —sobretot de com havien anat les coses de la guerra— i més d’una vegada en Gonçal se’n va anar de casa els Miràngels amb un cop de porta. Després tornava, i feien les paus, i acabaven la vetllada jugant a escacs. Tot això de la guerra no ha estat més que una immensa bestiesa, deia l’Esteve. Calla, deia en Gonçal, que tu no has estat al front, tu no has vist la mort de prop. Per què te’n vas anar?, feia l’Esteve, aquí t’hauríem amagat. Recorda que me’n vaig anar voluntari… Aquesta guerra no era nostra, Gonçal, deia l’Esteve. Havies de deixar que s’estossinessin entre ells. Però, com pots dir això?, en Gonçal gairebé l’escridassava i la Patrícia, sense adonar-se’n, es posava a fer ganxet més de pressa. Hi tornava a haver baralles i així molts capvespres. Aquestes vetllades, pensava la Patrícia, ja no són com les d’abans de la guerra. El món s’ha regirat. Un bon dia, en Gonçal va desaparèixer i va estar més d’un any sense dir res. L’Esteve l’enyorava i va ésser aleshores quan va escriure els famosos sonets a Dorita-Teresa, la seva Ben Plantada. S’havia tornat agre i, a la Patrícia, la feia gruar per no res.

L’Esteve va arribar una tarda de diumenge molt content, saps una cosa? En Gonçal ha tornat. I li va fer un petó als llavis molt fort, tan fort que gairebé li va fer mal. Ell li va dir, per què no vas al cinema amb la Sixta? Comprenc que els diumenges t’ensopeixin. No tens cap obligació d’estar amb nosaltres mentre juguem a escacs. En Gonçal es pot quedar a sopar i aleshores el veuràs, eh? Tu, la dona més dolça del món…, oi que entens que no tingui ganes de sortir? Com fan la majoria de matrimonis barcelonins amb la seva cara de sòmines… La Patrícia es posà el vestit color cendra, el canotier amb la cinta negra de vellut i el renard argenté al voltant del coll. Com que venia en Gonçal, la Patrícia es posà les mitges de gasa que li havien dut d’Andorra. Aixecà la cama, blanca com un glop de llet i plena de venetes que semblaven petits rius, i s’hi estirà la mitja. Quan la feia lliscar cap amunt sentí com una pessigolleta: un foradet, minúscul, que es convertia en carrera i baixava de pressa cap al peu. Les úniques mitges de gasa que tinc, va pensar, desolada. Però no se les va treure. «Diré a la Sixta si vol anar a l’Orxateria Valenciana a prendre xocolata desfeta». La Sixta també trobava que els diumenges a la tarda eren terribles, sobretot quan el dia moria, car no podia sortir mai amb el seu home d’ençà que aquest es reunia amb els seus amics, els militars que guanyaren la guerra. L’Esteve, pel darrere, encalçà la Patrícia. La va estrènyer per la cintura, fes-me un petó, dona. A la cambra, davant del mirall de lluna, la Patrícia mirà la seva figura. S’havia aprimat molt, era cert, però cada vegada tenia un tipus més barceloní. «Sóc lletja però agradosa». Davant del mirall, l’Esteve la besà a cada galta i de reüll també s’observà, «encara tinc bona pinta». La va acompanyar fins a la porta i, mentre li feia adéu amb la mà, li va cridar: «Dimarts anirem a les Set Portes!».

«Potser no sóc una dona com les altres», la Patrícia caminava agafada de bracet amb la Sixta. Aquesta li havia dit, ja saps que tens una carrera a la mitja? I ella li havia contestat, i què?, hi tinc una carrera però les mitges són de gasa. Ets rara, havia fet la Sixta. Primer van seure una estona, curta, a l’Orxateria Valenciana. Criticaren una mica els vestits de les dones, mira, aquella, s’ha girat l’abric de l’inrevés, deu ser perquè no es vegi tan gastat, i els topolinos, que semblen tancs… La moda d’ara és de molt mal gust, féu la Sixta, i tens penes i treballs per a trobar alguna peça fina. És la guerra, això, va dir la Patrícia. «El món s’ha capgirat», sentencià la Sixta, «el meu home ja no és el mateix d’abans». El meu tampoc, afegí la Patrícia. Sort que aquí tenim pau, va concloure la Sixta. S’arribaren al Coliseum, abans de la pel·lícula feien un documental sobre Alemanya. Sortien els Superhombres, uns adolescents clàssics i bells, rossos com Parsifals que feien un metre vuitanta, o més, d’ulls blaus i que practicaven l’esport a la vora d’un riu. Tenien la pell tibant, estiraven els seus cossos damunt de la gespa i els raigs de sol els feia ombres. La pell era dura i lluent. Després, venia una altra escena en què sortien els Infrahombres, uns presoners russos, espellifats i descalços, que caminaven amb el pas lent cap a un camp de concentració. Eren baixos, malgirbats, lleigs, portaven barbes de dies, arronsaven l’espatlla i semblava que el front els anés a tocar a terra. Quina pena, va fer la Patrícia. Són dolents, tenen la mirada fosca, va dir la Sixta. «La mateixa mirada que en Gonçal», va pensar la Patrícia.

Feien ja les lletres que anunciaven la pel·lícula quan la Patrícia es començà a trobar malament. No sé què tinc, va dir, em fa mal el ventre. Vols que ens n’anem?, preguntà la Sixta. Va aguantar una estona però al capdavall ja no podia més, és que m’ha de venir això, va dir. Li va venir un tragit i s’aixecà a corre-cuita per anar a la comuna del cinema —féu aixecar tota la filera de gent, un vell rondinà— i va treure una mica de bil·lis. Anem a casa, decidí la Sixta. Tenia la cara esbarrellada i encara li vingueren més ganes de perbocar, però res, només treia bilis. Has menjat alguna cosa que t’ha fet mal? No, va dir, és que sempre que espero la mala setmana em trobo malament. Són nervis, això, definí la Sixta. La Patrícia es repenjava al braç de la Sixta quan, per fi, sortiren del cinema. «Hi ha en Gonçal, i l’Esteve em renyarà», va pensar sense saber ben bé per què ho pensava. Cada vegada anaven més de pressa —no trobaren cap taxi—, travessava els carrers impacient, una mica perquè es trobava malament, una mica perquè hi havia en Gonçal. «Tot un any sense veure’l», la Sixta la seguia i no parava de donar consells sobre herbes medicinals: una bona barreja de camamilla i de marialluïsa, veuràs que bé t’anirà. Li costà molt de convèncer la Sixta, deixa’m, no cal que vinguis. Em ficaré al llit tot seguit, la Sixta insistí, els homes no n’entenen, d’aquestes coses, però la Patrícia, tossuda, que no i que no, i en acabat la Sixta se n’anà tota ofesa. Va pujar l’escala panteixant, els polsos li bategaven fort i tenia boirines davant dels ulls. Sentia una escalfor molt forta a les galtes i es notava suada. Obrí la porta —com li costà de ficar la clau al pany!— i va córrer cap a la galeria, veuré en Gonçal, es deia, tota contenta. El ventre ja no li feia recargolins i el mareig se n’havia anat.

S’estranyà que a la galeria no hi fossin, ni tampoc al menjador, i no s’adonà que els escacs eren col·locats amb simetria damunt del tauler. Mirà al jardí i va veure que l’amoret encara somreia. No gosava cridar —encara li feia basarda que l’Esteve no la renyés—, i els buscà per la saleta del piano, pel saló on tenien el Casas i el Nonell, travessà el passadís, fosc i silenciós, el rebedor, i obrí, plena d’inquietud, el dormitori. Respiraven, en Gonçal i l’Esteve, com «el bressoleig de les fulles de llimoner», sota el cobrellit de setí estampat amb unes enormes flors blaves.