Abans pujava l’escala molt de pressa. De vegades, només per provar-se, saltava els esglaons de dos en dos. I, ara, mira, com un pallasso, pensava. Arrapant-se a la barana per no caure, brufolant. S’ofegava, havia de respirar fondo, aspirar aire i, a poc a poc, expirar-lo. Així, ara se sentia millor. Un martell li colpejava els polsos i, després, la llosa feixuga que li oprimia el cor… Ell, en Joan Miralpeix, que havia estat tan ben plantat, sembles de raça cèltica, li havia dit l’Emili una vegada. Potser sí, que era així, en Joan Miralpeix tenia una àvia gallega —feia tants anys d’això!—, que havia anat a raure a la masia de Gualba. El pare de l’hereu de cal Casamitjana s’havia casat amb una gallega. Per això, deien, l’oncle Pepe era tan diferent dels altres, «tens sang de gallecs», li havia dit el vell Miralpeix despectivament. En Joan Miralpeix, doncs, era alt, ros i tenia els ulls blaus, ulls blaus són de mentider, deia la Judit quan li feia magarrufes. Havia tingut sempre unes bosses profundes sota els ulls, lívides, i ara, que eren uns solcs negres, semblaven dos pous enmig de tantes arrugues. Els Miralpeix sempre feu ulleres, els havien dit a Gualba. Ulleres que fan el rostre cansat. Des que la senyoreta Judit es ferí, el senyor s’ha convertit en una desferra, deia l’Encarna. Una desferra, sí…, tenia raó, però una desferra per fora i per dintre. El cabell li feia unes entrades profundes i, quan bevia o s’excitava, la pell se li tornava lluent com la pell d’un conill acabat de matar. Vestia bé, el senyor Miralpeix, això no li ho negava ningú. Una mica carca, deia la Sílvia, i ho deia perquè el senyor Miralpeix encara anava amb armilla, guants i barret. Li agradaven els vestits de color fosc i americanes amples i entallades, vestits ben folrats, prou que ho sabia en Ribatallada, el sastre de tota la vida. En això de vestir bé, en Joan Miralpeix era igual que l’oncle Joan Antoni, germà de la seva mare, l’oncle que li ensenyà a estimar el seu país i que l’entusiasmà, ja gran, per en Marcel Proust… L’oncle Joan Antoni es presentà un dia a la golfa humida i decrèpita de la rue Montgolfier i li va dir, vinga, no facis més el ximple, que no veus que aquí et peles de fred i et mors de gana? I el convidà a sopar a la Coupole. Aquell sopar —belle-vue de foie-gras, filet à la godar, légumes à la toulousaine, dindonneau à la broche, biscuit glacé, fromages, champagne frappé— el reviscolà. Mentre menjava el gall dindi, l’oncle li va dir, tornes amb mi a Barcelona. Comprenc el teu estat, ets un ciutadà del món i no vols tornar a la masia. No voldries estudiar alguna cosa? I en Joan Miralpeix va dir que volia ser arquitecte. L’endemà va anar a passejar a la vora del Sena, feia un dia de pluja fina, pluja de París. Els molls eren humits i s’arribà a l’illa de Sant Lluís, a la punta. Les aigües del Sena es movien tot fent petits terbolins. En Joan Miralpeix mirà el cel de París, un cel ample i que moria dins l’horitzó. Un cel gris. S’hi acostà una dona vella, prima, les cames enterques com pals i les dents sortides i esgrogueïdes per la nicotina. La vella, entre bafarades d’alcohol, explicà a en Joan Miralpeix que escrivia poesia, però no poesia que era literatura, sinó per ésser llegida en la intimité. Li ensenyà un dels poemes, l’he dedicat al fum de la cigarreta, va dir, no trobeu que el fum de la cigarreta desvetlla la imaginació? En Miralpeix va somriure, això era París… Preguntà a la vella quant volia pel poema i la dona va dir, ce que vous voudrez… Li donà cinc cèntims, en té prou? La vella va dir que sí, i va afegir que, a ella, no li agradaven els diners, que només li agradaven pour vivre. Mentrestant, un vaixell lliscava per les aigües del riu, tot ple de fanals. Se sentia música de violins. Per uns instants, van quedar il·luminats pels fanals. La gent hi sopava; damunt de les taules, rodones i petites, les espelmes hi parpellejaven. La vella se n’anà arrossegant els peus. En Joan Miralpeix, sota el plovisqueig de París, s’acomiadà de la ciutat que li havia descobert l’art. «Tot plegat, res més que un somni».

No va veure mai més el vell Miralpeix. Al cap d’un any, si fa no fa, d’haver tornat de París, en Joan Miralpeix va conèixer una noia bruna, pàl·lida, d’ulls verds com la maragda, el cabell rull, el coll de cigne, la pell transparent. Era filla d’un jueu francès que s’havia arrelat a Barcelona després de la guerra del Catorze. La noia, òrfena de mare, es deia Judit. La Judit Fléchier anava per concertista —els entesos deien que tocava el piano com els àngels— però als quinze anys va quedar immòbil fins als disset i ho va haver de deixar córrer. Els metges van dir que sempre patiria per la circulació de la sang, per això tenia la pell blanca i, encara que la toquessis suaument, s’hi feien taques de color carmesí. El pare, que havia anat a Barcelona buscant la fortuna que no havia trobat al seu país, desballestat per la guerra, morí del tifus i deixà la Judit amb una renda més aviat miserable. Als divuit anys, la Judit vivia completament independent, era professora de piano i anava a dues o tres cases de posició. Una de les seves alumnes fou l’Engràcia, grassoneta i riallera, filla d’en Joan Antoni Farré, conegut advocat de Barcelona, i cosina d’en Joan Miralpeix. El primer dia que en Miralpeix va veure la Judit va pensar «és un Modigliani», i això perquè la Judit tenia el coll llarg, els ulls grossos i l’esguard macilent. Els seus eren uns ulls inquietants, que sempre miraven més enllà, com si busquessin ajut dins de la irrealitat. I el rostre entre desvalgut i patètic, les galtes color de pruna, d’una grogor que a penes si destacava dins de la pal·lidesa del rostre. «És pàl·lida com la mort». La Judit duia el cabell tallat i recollit cap endarrere en forma d’anells, la forma del cabell encara li destacava més el coll de cigne, un coll de seda, pensà en Joan; i les sines eren petites com dues mandarines.

El primer dia que la va veure, doncs, en Joan Miralpeix es va quedar palplantat al davant i l’Engràcia li va dir, què fas, badoc? Aquesta senyoreta es diu Judit Fléchier i és la nova senyoreta de piano. En Joan Miralpeix va adreçar-se a la nova senyoreta de piano tot dient-li, tant de gust, i no sabia què fer, si anar-se’n o quedar-se. L’Engràcia començà les primeres notes del Nocturn de Chopin i les mans de la Judit, quines mans tan pàl·lides, Senyor, corregien els dits tebis i grassonets de l’Engràcia. En Joan, per dir alguna cosa, va fer, bé…, jo…, me’n vaig, i la Judit el mirà un instant amb una mena de melangia que no era sinó estrabisme. En tancar la porta al seu darrere, sentí com l’Engràcia xiuxiuejava alguna cosa i que la Judit reia amb riure d’ocell.

Quan arribava al segon replà, esbufegava una altra vegada i s’havia d’aturar. I tot perquè la propietària, que era una rància, no volia posar ascensor. Però en Joan Miralpeix no se’n volia anar, del pis del carrer del Bruc, potser perquè de tant en tant veia una lleugera espurna als ulls de la Judit, sobretot quan seia a la galeria, de cara als patis interiors. Ben mirat, els patis interiors de l’Eixample encara eren una illa. Si se n’anaven i la Judit només veia balcons i no patis, des de la terrassa de qualsevol pis de la Bonanova, què farien els ulls color maragda? Repenjava la mà enguantada a la barana, ara respirava millor perquè el cor havia reposat una estona. Sentí que la porta del primer primera era oberta, l’Encarna, que deuria repassar amb Netol els agafadors i l’espiera daurada.

En Joan cada dia estava més enamorat de la Judit, «és com un Modigliani, estima la vida i la vol retenir als ulls». Coincidien sovint a l’escala de l’oncle, al carrer de Llúria cantonada Diputació, ella li deia hola, amb la veu que feia cantarella francesa. Però la Judit no somreia mai. La noia enfilava cap amunt mentre en Joan l’albirava fins que no era més que una ombra i remor de passes al replà de dalt. Quan passava pel costat d’en Joan, la Judit l’emplenava d’essència de malva-rosa. Per fi, un dia en Joan es va decidir i esperà que l’Engràcia enllestís la lliçó. Vols bombons?, li va dir la cosina, és l’aniversari de la Judit, li n’oferiren un que era de xocolata per fora i de licor per dins. El licor era molt dolç, li omplí la boca i li regalimà per la gargamella. L’alè l’emmelà i li vingueren ganes de besar els dos xuclets que la Judit tenia a cada galta i deixar-hi una petjada dolça. Quants anys fa?, preguntà. Aquestes preguntes no es fan, mal educat, i l’Engràcia, cara de lluna i galtes de pa de ral, s’enrabiava, estaria enamorada d’en Joan Miralpeix? Però els ulls d’en Joan s’enclotaven dins dels ulls de la Judit i ella reia com un ocell mentre llepolejava un marron glacé, jo li diré els anys que faig, en faig vint, oi que sóc vella?

Sortí darrere d’ella, la seguí una estona. Quan era a prop de Claris cantonada Casp —ella el mirava de reüll i alentia el pas a posta— l’atrapà. Em permet que l’acompanyi?, anaren fins a la Rambla i en Joan Miralpeix li regalà un ram de roses. Li vull fer un regal d’aniversari…, de quin color les vol? La Judit no s’ho pensà gaire, les vull ben roges, va fer. En Joan Miralpeix li comprà un pom de poncelles vermelles. Ella les olorà tot tancant els ulls, estic contenta, va fer. En Joan aviat s’adonaria que la Judit, quan estava contenta, ho deia. També si estava trista. Eren a prop del Núria i hi van entrar. En Joan va saludar tres senyores que seien en una taula de la vora. Són unes amigues de la meva germana Patrícia, va fer, la que riu tant es diu Kati. La Kati anava vestida amb un jersei de punt i una faldilla prisada i duia les celles pintades. La Kati va somriure a la Judit mentre deia alguna cosa a una dona molt elegant que seia al seu costat, la més gran, féu en Joan Miralpeix, es diu Mundeta, oi que fa riure aquest nom? La Judit va beure xarop de grosella, ell demanà un xerès sec. La Judit mirava a fora i veia la gent com passava. Els seus ulls color maragda ho resseguien tot però no somreia mai. Van parlar poc, encara que s’hi van estar una llarga estona. Ella dibuixava amb el dit les aigües negres i grises que feia el marbre. Quan s’aixecaren per anar-se’n, la Judit va dir, oh, se m’han badat les poncelles! I va riure com un ocell.