Un dia, en Joan Miralpeix aconseguí que el seu oncle li deixés l’Hispano. Trobà la Judit que baixava de casa dels Farré i l’aturà al replà de baix, vaig a fer pràctiques amb el cotxe de l’oncle, per què no m’acompanya? La Judit dubtà, fa mal temps, aviat es farà fosc…, per fi es decidí i digué que sí sense somriure gens. Primer anaren a Garraf i passejaren davant de les casetes que semblaven palaus. El poble tenia un aspecte desolat per la grisor del dia i la brutícia de la pols de la pedrera, que s’encastava a les cases i als jardins. Van riure molt en veure les torretes que imitaven cases senyorials i que aprofitaven l’escàs terreny per a adornar el jardí amb estàtues. A penes en un espai de dos metres per dos metres, hi trobaven un amoret o una afrodita en posició deliqüescent, un estany amb un brollador d’aigua i un banc de pedra picada. Tot hi era petit i apinyat entre l’emparrat de buguenvíl·lees i els testos de geranis i d’hortènsies. Les estàtues potser havien estat blanques però avui eren amarades de la pols que venia de la pedrera, era un dia que el vent bufava fort. Sembla el poble dels sets nans i la Blancaneu, va dir la Judit. Penjaria els arquitectes que fan aquestes matusseries, féu en Joan Miralpeix. En arquitectura, el que compta és la poesia de l’espai, afegí. Després s’arribaren a Sitges i caminaren pels carrers estrets i esguardaren les amples portalades i els balcons de gust pompier de les cases senyorials. Hi havia molt de silenci. La Judit i en Joan anaren al passeig que dóna al mar. Tot era de colors imprecisos, les onades es confonien amb els núvols, que s’ennegrien dins de l’horitzó. Un gat negre els seguia amb displicència i la Judit trobà que allò era de mal averany. Era un vespre grisenc i mullat, un vespre rúfol i de mar grossa. Tocaren el mar amb els peus i la Judit es mullà els braços, es descalçaren i van córrer una llarga estona mentre les onades cada vegada eren més altes i es rabejaven d’escuma. La Judit, que no somreia mai, de tant en tant deixava anar el seu riure d’ocell que es perdia dins del bramul del mar, com si ho fes dins d’un cargol marí. Van seure damunt de la sorra humida i ella trobà una estrella, li falta un braç, va dir, i es posà trista. Després, començà a buscar petxinetes i s’hi passà una llarga estona. En Joan només badava. Busca’m petxinetes, que em vull fer un collaret, i en Joan Miralpeix, que no li agradava el mar, ni la sorra —perquè s’entaforava dins de les sabates—, es passà més d’una hora buscant petxines per a la noia que reia com un ocell. En trobaren de color d’estel i una que semblava aiguaneu. Saps, va dir la Judit, jo ho coneixeré tot, viatjaré fins a la fi del món. Tot d’una vingué una gropada i gotes grosses de pluja feien clots damunt de l’arena. Feia llevantada i la sorra s’enlairava com si fos un llençol desplegat, les onades eren altes, onades de marejada. Començaren a córrer per a aixoplugar-se, l’aigua bategava les sines de la Judit, que afloraven, petites com mandarines, sota la brusa. S’arreceraren al Cau Ferrat i en Joan explicà a la Judit tot el que sabia d’en Rusiñol. Per fi, el mal temps minvà, els núvols negres s’havien esfilagarsat i ara el cel feia vetes de color cendra i blanc. S’arribaren a un hotel que era a tocar del Cau Ferrat, un hotel d’escales molt senyores, de marbre, entre dues baranes de columnes i un vestíbul encatifat. Estaven xops, amarats d’aigua, i la Judit va dir, per què no demanem una cambra i ens eixuguem? Demanaren, doncs, una cambra i tovalloles. L’hotel donava a mar i des del balcó veies la maltempsada. Els núvols, ara, esdevenien negres com si vingués la nit, i només a l’horitzó es perfilava una ratlleta molt fina de color blau cel. No plovia però els balcons saliquejaven. La Judit entrà a la cambra de bany però no tancà la porta i en Joan en veia l’ombra i sentia que cantava amb un fil de veu. Ell s’eixugà a la cambra i, quan ja tenia els cabells secs, va seure en una punta del llit sense saber què fer.

La Judit sortí tota nua de la cambra de bany. El seu cos era blanc com un borralló de neu. La Judit tancà el petit llum del pàmpol verd que hi havia damunt de la tauleta de nit i, a en Joan, li vingué suor per tot el cos. Volia adormir-se. Es preguntà què havia de fer, per què s’hi trobava, allí. Volia anar-se’n. La Judit obrí la finestra i entrà dins la cambra una glopada de vent. Semblava que l’aire violent es volgués emportar les cortines d’organdí que volaven com si fossin les ales d’una gavina. Hi ha fantasmes?, preguntà la Judit, i va riure com un ocell. Anar-se’n, això és el que ell havia de fer, però s’estava plantat com un estaquirot. Va sentir la seva pell a frec, olor de perfum, essència de malva-rosa. Adés la pell era gèlida com un floc de neu, adés cremava com la brasada. Besa’m, va dir la Judit. Només en veia la seva ombra i sentia, entre les onades, el batec del seu cor. Quin cor bategava més? Ara li hauria de dir, li hauria de dir que no ho havia aconseguit mai. Que quan anava amb les dones del carrer o bé se’n reien o bé esdevenien maternals. No en sé, Judit, no sé si podré. I la Judit, que cremava com un buscall, li buscava els llavis, la llengua, tot. La Judit ja no era la Judit, ja no era la noia de neu i la pell transparent, la noia d’esguard macilent. Ell n’acaricià l’espatlla i després la resseguí amb el dit. Per què s’aturava? Afluixà les mans damunt del llit, saps, Judit, no sé si podré…

Hi va haver un llarg silenci. A veure si ens en sortim, va dir la Judit. Van tardar moltes hores, ell de vegades l’empenyia cap enfora perquè volia fugir. Ella hi tornava. Li besava els llavis, la boca, les llengües ben juntes, l’orella, el clot de darrere l’orella, la llengua dins l’orella, la llengua dins el llavi, la llengua damunt les dents, quin plaer, l’essència de malva-rosa que m’adorm els sentits. Tenia, encara, el desig de fugir però ella el premia, l’estrenyia, li mossegava el clatell, l’acaronava amb els seus pits, i la carícia li travessava l’espinada, tancava els ulls i sentia com ella li amanyagava el sexe. Primer hi féu una besada tan suau que a ell li semblà com un aire que passava i després sentí una carícia humida i era la punta de la seva llengua. Ho intentaren quatre vegades, ell tenia el sexe erecte i ella l’agafava i el conduïa, no puc, no puc, cridava ell, i el crit s’ofegava entre llàgrimes i besades. Ella hi tornava, una vegada i una altra. Ell volia deseixir-se’n, encara tenia por. Però la Judit, els ulls ardents, li deia, tornem-hi. Per fi el seu sexe penetrà, s’havia endurit pels besos i les carícies, penetrà ben endins d’ella, ell cridà i ella va riure com un ocell. Després vingué el panteix i la dolça fatiga. S’agafaren l’un dins de l’altre, gairebé dormien. Ho veus? Ell li va dir, t’estimo. I ella li contestà, vols que et digui un secret? Doncs, no m’agraden les roses, que es baden aviat, m’agraden els clavells vermells.

Aquell vespre s’estimaren un munt de vegades i ho feren amb tanta violència que quedaren sense esma i, a la nit, demanaren que els pugessin a la cambra dos gots de vi dolç amb sucre i un rovell d’ou.