El policia repenjà l’esquena al respatller de la butaca de fusta i la va mirar de dalt a baix, no te tomo declaración y que sea la última vez que te veo aquí. Al seu costat, un policia esprimatxat i amb la pell de color d’oliva netejava una pistola. Treia les peces amb molta cura i les deixava damunt la taula. La Natàlia tornà a sentir l’olor de fusta suada. Entrà el policia d’anit, l’home que fumava un havà. «Bien, tienes que agradecer al señor Claret que te echemos a la calle. ¡Ah!, y la otra también está fuera. Comprenderás que el compañero estuviera nervioso, ¡los habíais recibido con piedras! La chica está bien, el médico la ha visto, conque, aquí no ha pasado nada, ¿eh?», el policia que fumava havans la mirà de fit a fit i repetí, «¿lo has entendido?». La Natàlia va dir que sí. Només pensava a sortir. Travessà un llarg passadís, entre parets color llimona i bancs arrossinats. Durant molt de temps recordaria la comissaria per les parets de color llimona i l’olor de suat de les taules i els bancs. En un despatx, hi va entreveure la dona de les arracades que dringaven. Soy choriza, ¿y qué?, sentí com deia.

Van enviar l’Emilio a la presó. Durant un mes, la Natàlia hi anava dia per altre i deixava un paquet a la finestrella per a la galeria quarta, la dels polítics. Va aprendre ben aviat a fer els paquets, embolicats amb paper fort i un cartronet lligat amb un cordill que deia el nom del pres i la galeria on era. L’Encarna no deixava de rondinar però cuinava, sense que la Natàlia li ho recordés, truites de patates amb ceba, gruixudes i sucoses. La Natàlia no hi podia fer més, però se sentia superior a les gitanes que s’esbravaven cridant i discutint. Tú, ¿a quién tienes ahí? Al novio, contestava, pero es por política. La noia prima que havia rebut la pallissa del policia amb cara de gos trist havia aconseguit de veure en Joan Oranich, l’amic de l’Emilio. Caminava amb crosses a causa de la pallissa i la Natàlia va pensar, té els ulls més grossos que abans. La noia dels ulls grossos i que caminava amb crosses havia pogut veure en Joan Oranich perquè s’havien fet passar per promesos. Per què no ho proves tu? Digues que ets la nòvia de l’Emilio. La Natàlia va trucar al despatx del director, usted no es nada de él. Veremos lo que se puede hacer. Pot firmar un paper dient que tu ets la seva nòvia i que us falta poc per a casar-vos, li va aconsellar l’advocat. Així et donaran el permís per a veure’l. Al cap d’uns dies, el director li va dir, lo siento, Sandoval dice que no ha tenido nunca novia. L’advocat la cridà al seu despatx, m’ha passat aquesta carta per a tu. Sortí al carrer amb el paper dins la mà. No era ben bé una carta, sinó un paper molt petit i rebregat. Tardà una bona estona a llegir-lo. Tenia por. L’Emilio hi havia escrit en llapis, «les coses, des d’aquí dins, es veuen diferents…, això és un altre món, no te’n pots fer el càrrec. És millor que no ens tornem a veure…».

Una nit abans de la detenció, l’Emilio i la Natàlia havien anat a prendre cassalla a l’Arc del Teatre i després entraren en un bar rònec i llefardós. L’orquestra grinyolava un lent i uns pàmpols vermells il·luminaven algunes clarianes dins la penombra. Les taules eren petites i nyafegoses i s’amuntegaven sota una volta perquè la gent pogués ballar. Una puta grossa com un elefant i tota vestida de blanc s’arrapava a un home esquelètic que duia una camisa de color lila. Remenava els malucs amb parsimònia, la puta grossa, com si estigués enmig d’un ritus. En un cantó, a la vora d’un llum, dues putes mudes parlaven amb gestos molt exagerats. Es disputaven un negre vell que tenia cara d’esclau d’Oklahoma i unes bosses grans i profundes sota els ulls. Semblava que estiguessin a punt de treure’s els ulls mentre el negre, amb un barret de feltre gris, les esguardava impassible. Sortiren del bar perquè la suor enganxifosa dels cossos i la llardor de les taules i les cadires marejaren la Natàlia. L’Emilio li va dir, en veure-la tan pàl·lida, no t’acostumaràs mai a les misèries, eh? En una cantonada, una puta vella i de pits caiguts escridassava als vianants una mena de lletania. Bramava amb veu rogallosa i, adesiara, llançava un crit que glaçava. Un vell de pas feixuc regirava escombraries i un borratxo sanglotava mentre s’explicava, a ell mateix, alguna història. La Natàlia no havia estat al barri xino de nit fins que no va conèixer l’Emilio, i ara l’estrenyia com l’amant-Natàlia buscava refugi als braços de l’heroi-Natàlia. Creus que això s’acabarà algun dia? L’Emilio no contestà. Saps, continuà la Natàlia, quan m’expliques la història del nostre passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. Creus que això s’acabarà algun dia?, repetí. L’Emilio no contestà. A cau d’orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d’un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres:

Quand vous en serez au temps des cerises

Si vous n’aimez pas les chagrins d’amour

Evitez les belles

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d’amour.

El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra un règim d’opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió —mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Cœur de París— i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l’Emilio, que al temps de les cireres també hi hauria penes d’amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l’Emilio mirà la Natàlia d’una manera que ella no oblidaria mai.