… la Natàlia i la Sílvia es trobaren al Samoa a l’endemà que la Natàlia hagués anat a dinar a cal seu germà. La Sílvia, només puc prendre te amb llimona, ara sí que va de debò, t’ho prometo; com sempre, la Sílvia es passà l’estona enraonant, filustrant la gent que passejava i la gent que seia dins del bar, allà on fa una mena de replà. Havien segut a fora, tocant a la porta de vidre, i la Sílvia no podia estar-se de comentar tots els incidents que es desplegaven al seu davant, en una de les cantonades més mogudes del passeig de Gràcia. Tot d’una la Sílvia es tornà més greu i va preguntar a la Natàlia que per què havia tornat, no ho sé, féu aquesta, i la Sílvia gairebé no n’esperà resposta, aquí, ja ho veus, les coses van com sempre. Em Màrius, que s’ha fet tan gran, jo, que em faig vella, qui dia passa any empeny… Ens fem vells, diràs, va esmenar la Natàlia. Sí, digué la Sílvia, però jo em faré vella d’una manera diferent que tu, em faré vella sense adonar-me’n, sense haver viscut. Ahir tot just era una nena. Per què hauré deixat de ser nena? Saps, Natàlia, a tu t’ho puc dir perquè et tinc confiança, de vegades em sembla que en Lluís s’ha anat convertint en el meu pare, no sé si m’explico…, vull dir que no veig en Lluís com el meu home, sinó que el veig com el meu pare, saps què vull dir?, em sembla que m’ha de renyar d’alguna malifeta, sobretot quan fem l’amor… La Sílvia canvià de conversa, la Natàlia pensà, és la de sempre, salta d’un tema a l’altre. Tu ets forta, tu sí que has fet el que has volgut, digué la Sílvia, n’estàs segura?, preguntà la Natàlia, no jutgis pel que veus… És que a mi, en Lluís no m’ha estimat mai i ara ja no puc canviar. Escolta, Natàlia, per què te’n vas anar? En Jimmy li havia preguntat per què tornava i ella no sabia respondre ni una cosa ni l’altra. Que no ho saps? Ah, sí, és clar!, per l’avortament. La Sílvia, ara, feia cara de rumiar. Quina por que vaig passar… Per això cridares en Lluís, no? Què volies que fes?, digué la Sílvia, necessitaves diners per a la clínica i jo no en tinc. Hi ha certes coses que les dones no podem fer soles, sense els homes. Sobretot quan es tracta de calés. Sí, continuà la Natàlia, però tu li ho vas dir, a en Lluís, i sabies que ell ho diria al papà. Jo què sabia!, la Sílvia s’excusava, com podia preveure que el teu pare no voldria saber res de tu i que tingués la intenció de denunciar-te a la policia? Però no ho va fer, digué la Natàlia, perquè va passar allò de l’hotel de Lloret. La Natàlia va somriure, l’home «pur» que es volia revenjar de mi denunciant-me i deixa que cinc homes morin carbonitzats en un hotel! Saps?, em va fer molta gràcia quan, a la clínica, ho vaig llegir al diari. Sentia tant de fàstic pel meu pare que no vaig pensar-m’ho gaire per a fugir d’ell; i la veritat és que encara en sento, per això no el vaig a veure a Gualba. En Lluís, féu la Sílvia, diu que te’n vas anar per no haver d’ocupar-te de la teva mare, és veritat? Hi ha una certa part de veritat, contestà la Natàlia, no volia entaforar-me dins del pis per una dona que ja no era viva… I no et feia pena, la teva mare? Mira, la Natàlia es començava a irritar, m’he passat dotze anys intentant aprendre de nou totes les coses, incloses la llàstima, l’amor, el plaer, em considerava una nena, quan vaig marxar, i em volia treure del damunt tots els preceptes i els principis que m’havien ensenyat de petita, no hi tornis, tu, ara. La Sílvia, perdona, no et volia ofendre, per què vas avortar? A tu què et sembla?, creus que estava en condicions per a tenir un fill? Doncs, saps una cosa?, féu la Sílvia, jo em tornaria boja, ara, per tenir un fill. En Màrius s’ha fet molt gran, no m’explica res ni em fa mai un petó! La Natàlia hi tornà, a la conversa d’abans, per què no em vas ajudar tu sola quan vaig avortar? Tenia por, ja t’ho he dit. La maleïda por, pensà la Natàlia, la por d’aquell temps tan gelat i ombrívol, la por semblava un vent immòbil… La Sílvia ja parlava d’una altra cosa, el passeig de Gràcia s’havia tornat de color cendra i una ventada movia les branques dels plàtans encara nues. La Sílvia xuclava el tall de llimona, com una mitja lluna, i s’eixugava els llavis humits amb un kleenex. Aquest any diuen que la primavera vindrà més tard. És quan Barcelona està més trista, no et sembla?, preguntà la Sílvia a la Natàlia, mentre escurava la pela de la llimona. És clar que tu, que has viatjat tant, potser deus trobar que tot el que jo dic són bestieses, oi? Jo només he estat a París i a Londres. Saps què és el que em conec més? Doncs Perpinyà. Hi anem tot sovint, no fa gaire hi vaig estar per veure el Tango… L’has vista? La Natàlia féu que no. A la Sílvia, sense saber ni com va ni com ve, li passà una idea pel cap, com un cop de núvol, saps que em vaig quedar d’una peça quan vaig veure que en Marlon Brando feia a la noia —i que tothom diu, quina marranada— el mateix que en Lluís m’ha fet a mi des que ens vam casar? A en Lluís, només li agrada fer-ho pel darrere i jo em pensava que això passava en molts matrimonis. Però quan ho vaig veure a la pel·lícula, fora de mi, vaig sentir tant de fàstic… La Sílvia tenia espurnes als ulls, per això no em quedo embarassada. Oi que hauria de tenir un amant?