La Natàlia i en Màrius encara caminaren fins arribar-se a la Rambla. La Rambla, en aquella hora, tenia un color blanquinós i la gent que hi caminava ho feia com si somiés. Homes i dones dormien tot fent capcinades a les cadires en filera, i un escombriaire recollia la brossa de la nit. Van seure en una cadira, rellent per la rosada i pel fred de la matinada, i van estar-s’hi ben bé mitja hora sense dir res. Així que el papà és al manicomi…, però la Natàlia tenia el pensament en una boirada i no venia la pluja per a desfer-la…

… des que en Màrius ha conegut els poetes d’El Manifiesto que ho porta de cap, ja ho sap, ell, que no té res a veure una cosa amb l’altra, ves, però no ignora que si ho saben, tots se’n riuran, sobretot la Lola… En Màrius volia fer l’amor, estava cansat d’acariciar-se cada nit, de bocaterrosa, a frec dels llençols, ho feia amb la mateixa complaença com quan era petit i feia burilles i la mamà li deia, apa, porc, que no tens mocador?, la mare li pegava una clatellada i, en acabat, li besava el clatell, just allà on l’havia esbatussat. La Sílvia Claret sempre feia el mateix: primer el pegava i després besava una vegada i una altra l’indret on l’havia masegat, que no hi quedés cap marca… Quan es va fer del grup d’El Manifiesto, el primer que va veure fou l’Hidalgo, alt, prim, d’esguard irònic i ulls inquisidors, glacials, que sempre trobava una resposta plausible a tot, tan agut, tan culte, que se sabia de memòria els versos d’en Rimbaud… L’Hidalgo es riuria d’ell, no em diguis que encara ets verge, xaval. El que faria l’Hidalgo, ell ja ho sabia: acabaria per llegir-li, o recitar-li, Baudelaire i li parlaria de l’Artaud i de la destrucció del jo, tu no ets tu, tu no tens individualitat, faria… Però l’Hidalgo se n’aniria amb la Roser Roura, tots dos riurien mentre desapareixerien per la platja…

… però era una vergonya grossa, la seva, com una llosa feixuga que l’acompanyava dia i nit, sempre en solitari, com un rac-rac que l’esquinçava, que no s’aturava mai i que no el deixava reposar, ni quan sentia en Jimi Hendrix, vell amic, per què ets mort? El negre que triomfà entre els blancs i els negres no s’ho creien, com pot un negre triomfar entre els blancs si tu no ets blanc, si tu ets negre? Com l’entenia, ell, en Jimi Hendrix, que no era feliç enlloc, ni amb els negres ni amb els blancs… Ell tampoc no era feliç, ni amb els amics del local de Santa Maria, el vell magatzem de teixits, ni amb els d’El Manifiesto, ni a casa, ni a l’Institut. Per això li agradava tant anar en moto, fer trial i enfonsar-se dins de la negror dels boscos, dominar la muntanya mentre saltes i corres i les branques dels arbres s’aparten perquè puguis passar, ell havia estat durant els tres dies dels cingles, al Gorg Negre, prop de la masia de l’avi, i havia vist com corrien els campions del món, les motos feien zum-zum, un espetec curt d’entrada i després el taf-taf continuat d’un motor que remuga sense parar, ell voldria tenir una Suzuki de 65 cavalls, i espantar les branques i trepitjar la pinassa, mentre l’aire et buida el cap, davalles el turó, salves un torrent que et barra el pas, t’enfiles pel contrafort, voltes i voltes dins la garriga tot fent giragonses pels verals. Cavaller modern… Quan anava en moto creia que sí, que era feliç, i que seria capaç d’estimar, els arbres l’abraçaven tot brandant els ramatges i li deien, continua, continua, com si ell estigués a punt de volar. Volar…

La Natàlia i en Màrius s’acomiadaren a l’alçada de la font de Canaletes. S’esguardaren un instant i la Natàlia besà en Màrius com feia temps que no besava ningú. En Màrius la contemplà llarga estona, mentre la Natàlia es perdia cap al Portal de l’Àngel. En Màrius sentí que els ocells xericaven dalt dels plàtans, enfilats a les branques que començaven a brotar. Ve la primavera, pensà. I arrencà a córrer cap a la Gran Via pel carrer de Pelai. Trepitjà un toll d’aigua i saltà entre els arcs de Sant Martí que fa la benzina després de ploure. Feliç.

Cap a la plaça d’Urquinaona, un escombriaire cridà la Natàlia, pero, chiquilla, ¿qué haces a estas horas solita por la calle? La Natàlia va somriure, algú encara li deia «chiquilla». Arribà a casa sense fer soroll, no volia despertar la Patrícia. Anà a la cambra de bany i, després d’anar de ventre, es mirà al mirall. Llaviejà una estona perquè sentia la boca seca, unes ombres negres voltaven els ulls, tenia el rostre lletós, com de malalta. Es despullà davant del mirall i començà a acariciar-se el sexe. Aviat la llengua li humitejà els llavis i la pell que encercla la boca, els ulls li lluïen. El plaer durà una estona molt curta. Recollí la roba que havia escampat per terra i se n’anà a dormir. Tancà el gas, tal com li havia recomanat la Patrícia el primer dia. En una cuina del celobert ja feien soroll. La llum platejada del matí agrisava la cambra. «Dilluns veuré en Lluís, vull saber què ha passat amb el papà». Mentre tancava els ulls i s’adormia, va veure tot d’imatges blanques que avançaven cap a ella en zig-zag. Després aparegué l’aranya, que l’embolcallà amb els milers de potes peludes dins del regne de la son.