Durant aquells dies, la Natàlia somià moltes vegades que era l’heroi d’una escena molt tràgica —ho veia com si fos una pel·lícula, en colors i tot— i després que ella mateixa era l’amant de l’heroi. L’heroi era bell i valent i lluitava contra tot de gent dolenta que s’amuntegava en un cantó. La gent dolenta era lletja i malgirbada, tenia el rostre diabòlic, color vermell encès, les dents grogues com la llimona, i urpes de corb. Després venia un seguit d’escenes molt clares i ella esdevenia l’amant, una dona meravellosa tota envoltada de boires. La gent malvada perseguia l’heroi i aquest s’esquitllava per les clavegueres de la ciutat —la Natàlia sentia el clapoteig de l’aigua bruta que relliscava per les voltes de la claveguera però, en realitat, era una canonada del celobert que xipollejava— i corria, corria vers un túnel fosc, fosc com una bafarada de tenebra. Durant una estona, només se sentia el gotellim de l’aigua i el xop-xop de les petjades de l’heroi. Per fi, l’heroi trobava l’amant, sempre enmig de la boirina, i l’arrecerava dins dels seus braços. L’heroi-Natàlia i l’amant-Natàlia s’endinsaven dins de la foscor. Cada vegada el somni es tornava més i més negre, l’heroi i l’amant s’esvanien dins de les tenebres, unes tenebres que no s’acabaven mai i aleshores no se sentia res, ni el clapoteig de l’aigua ni la fressa de les seves petjades, res de res, només la fosca, que era com la gola de la nit… Tot d’una, un focus il·luminava una part del sostre d’on baixava una enorme aranya. Volia abraçar l’amant-Natàlia que s’havia quedat sola. L’aranya gegant estenia unes enormes potes peludes per tota la cambra. Les potes buscaven l’amant-Natàlia, il·luminada pel focus, per a estrènyer-la i ella no podia desfer-se’n, d’aquesta abraçada. Moltes vegades, la Natàlia s’havia despertat bategant els braços dins del buit. I aleshores algú encenia el llum. Nena, que et tornes boja?, deia l’Encarna.