La tia Patrícia no havia estat mai bonica. Tenia la pell resseca, de color de terra sense aigua. Sembles de secà, li deia sempre l’Esteve. Una mica carregada d’espatlles i uns ulls que, vistos de prop, semblaven de filaberquí i, de lluny, desapareixien sota unes celles massa espesses. Sota els ulls, una bossa lívida i unes arrugues fosques. Els Miralpeix, deia l’Esteve, sembleu gent de mala vida, feu ulleres com si haguéssiu viscut molt. Prou que ella s’hi posava pòlvors de color de rosa per a dissimular la foscor d’aquestes bosses, però no hi havia res a fer: tornaven a aflorar així que passava el dia. Us marciu abans d’hora, continuava l’Esteve. El nas no acabava del tot en forma de ganxo però, en canvi, hi tenia tendència i les seves galtes eren unes galtes tibades, com si anessin a arreplegar-se vora les orelles. El més bonic de la Patrícia eren les mans, «tothom me les enveja», fines, llargues, blanques d’una blancor gens carnosa, que no tenia res a veure amb la pell de la cara, tan colrada. Les teves mans són meravelloses, li deia l’Esteve quan passava una temporada que no la volia fer gruar, «sovint les mans són unes extremitats articulades amb valor funcional: serveixen per a agafar objectes, per a gratar-se, per a cordar-se, per a assenyalar o per acariciar. Si t’adones que una persona té mans és que les té boniques. I per això tothom, a tu, et mira les mans». L’Esteve Miràngels dedicà a la Patrícia un sonet noucentista que començava:

La meva vida i el meu cos

les teves mans han buscat

com un vaixell ancorat…

I quan tenia diners li regalà dos o tres anells, l’un amb un brillant com un cigró.

Les mans de la Patrícia eren malencòniques, de vegades una mica absents, «mans de frígida», deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, «hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria, d’arrugades», deia l’Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l’horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris de dolor, que es senyaven, molles d’aigua beneita, que s’estrenyien l’una a l’altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s’omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l’amoret de l’estany, una nit càlida que li semblava que es tornava boja… El seu fou un sentiment tènue que morí dins del vent, així el so d’un corn de caça, i les seves mans s’obriren com una verge a punt de ser desclosa i es tancaren com un agonitzant que ha acceptat la mort. Però l’amoret ja no somreia: ja no tenia boca. Ara, la Patrícia duia les ungles llargues i cuidades, pintades de color de caoba, com els rínxols del seu cabell, i eren enginyoses quan feien solitaris i destres en destapar ampolles de vi. L’amoret havia desaparegut, i també el jardí que li duia tanta tristesa. A la nit, aquestes mans resseguien les lletres brodades dels seus llençols i pretenien, al matí, caçar les volves de pols que s’esquitllaven per les ballestes dels porticons, les volves de pols que entraven a la seva cambra en forma de raigs de sol. Les mans de la Patrícia, deia la Sílvia, no semblen d’ella, semblen les mans d’una artista.

Ara, la Patrícia diu que beu per empassar-se les penes. Ella sap que no és pecat: Jesús va canviar l’aigua per vi a les noces de Canà, Jesús parla sovint de la vinya i dels vinyaters, Jesús va fer que el vi del Sant Sopar fos la seva sang. La Patrícia ho havia llegit a l’Evangeli: «Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense batanar, car s’enduria part del vestit i es faria un esquinç pitjor. Ni posen vi nou en bots vells; altrament, es rebentarien els bots, el vi es vessaria i els bots es farien malbé; sinó que tiren vi nou en bots nous, i totes dues coses es conserven», Jesucrist posava vi a les ferides i no feia dejunar. Els qui conviuen amb Jesucrist no han d’estar tristos. Abans ella n’estava molt, de trista, però ara veu que no, que les penes es fonen amb el vi. Ella vol espantar els mals, els mals són com corbs que la fiblen, els corbs la volten dia i nit. Abans només bevia Aromes de Montserrat però li agrada el vi, el vi càlid de Jumilla que li encén les galtes i li omple la gargamella. Quan beu, els corbs se’n van i no tornen. Però és el cas que la Patrícia beu per estar alegre i no li ve l’alegria sinó que li entra una tristesa molt grossa, tan grossa com la fosca plena de corbs que la sotgen. I ella no vol plorar. No sap ben bé per què, però vénen a fer-li visita els seus morts, els morts de la seva vida, seuen a la vora i fan tertúlia amb ella, ve la Paquita, que riu amb la cara de pa de ral, ve la Judit, amb els ulls que hi són i no hi són, ve la Kati, que la mira sorneguera, amb les celles depilades i els seus conjunts de punt, ve la Mundeta Jover, amb la llarga cabellera estesa com si fossin dues ales d’un ocellot i les mans com raigs de lluna, ve l’Esteve, que ni la mira… I tots parlen alhora, sent la remor de les seves veus que van i vénen, com si fos ella la que anés i tornés de la cambra, les veus de vegades semblen un eco i de vegades les té a cau d’orella, la Kati, Patrícia, ets viva i ja fas malves, la Mundeta, vine amb mi, Patrícia, ja no paga la pena de patir, l’Esteve, Patrícia, tu que parles el català oriental, ressò rima amb cançó…?

… poeta, Poeta amb majúscula, es feia dir l’Esteve i, quan més gana passaven, l’Esteve seia a taula entre el Casas i el Nonell autèntics, amb les estovalles brodades a mà i de punta de coixí, els coberts de plata —si no els tenia empenyorats— i la vaixella de Llemotges. La Patrícia li preguntava, què vols per sopar, i ell deia, el Poeta vol faisà, huitres vertes de Marennes, dessert assorti i Bordeus de la collita de 1891, i la Patrícia deia a la minyona, faci una truita d’un ou. La minyona, si no se’n cansava i buscava una casa millor, servia la taula amb guants i còfia, amb l’uniforme negre i el coll i els punys amb una punteta blanca i un davantal blanc i fi. La Patrícia, moltes nits, no sopava —encara que això li anava bé, així s’aprimava— i la minyona, perquè no se n’anés, menjava una truita de dos ous. L’Esteve li deia, tu, pubilla, ets una pagesa, però jo, que estic emparentat amb comtes i marquesos, no, no puc viure amb aquesta misèria… Morts de gana perquè el seu pare, l’hereu de can Casamitjana, una de les cases més bones de Gualba, havia desheretat tots tres fills, «la desgràcia d’una casa tan bona, quina au de mal averany hi entrà?», deien les velles en corrandes, «una filla puta, l’altra casada amb un trinxeraire que se les dóna de senyor i el noi, l’hereu, perdut per aquests mons de déu sense ocupar-se de la hisenda».

I era veritat: la hisenda dels Casamitjana era de les millors de Gualba. Tenien terres que arribaven fins al peu del Montseny. El besavi de la Patrícia havia estat condecorat amb la creu d’Isabel II perquè havia combatut contra els carlins. Va morir al davant mateix de la masia —encara hi ha el record de la taca de sang, una rugositat negra i encerclada amb una aurèola daurada que encarregà el vell Casamitjana a un imatger de Barcelona en record de l’heroi familiar. Durant molt de temps la medalla era dins de la vitrina de la sala del piano, damunt d’un coixinet de vellut color escarlata. Però, a més, els de can Casamitjana tenien altres dos herois de la guerra contra el Francès: conten que són parents de mossèn Joan Salarich, «il·lustre poeta i coratjós patrici, afusellat pels aguerrits exèrcits de Napoleó», i una santa, la madre Carrió. Bé, encara no era santa però deien que el Papa la consagraria aviat. La madre Carrió era una religiosa i heroïna a la guerra contra el Francès. Diuen que durant el setge de Saragossa, «la madre Carrió excel·lí per la seva abnegació i heroisme; atengué amb extraordinària cura els nombrosos ferits i anà amb algunes religioses als llocs de més perill per tal d’exercir-hi la seva caritativa missió. En un dels atacs, l’hospital fou incendiat i, després d’extraordinaris esforços, encoratjades per la superiora —que era la madre Carrió—, les monges aconseguiren de salvar alguns dels malalts (la crònica no recollí que algunes d’aquelles indefenses criatures foren cruelment violades i d’altres desaparegueren deixant la incertesa de llur destí). A les tragèdies de la guerra s’ajuntaren les de la fam i moriren alguns dels malalts socorreguts i nou monges. Només en quedaven tres de les vint-i-una que començaren». Enmig d’unes circumstàncies tan crítiques, la madre Carrió i les dues monges que quedaven travessaren el foc enemic fins arribar al lloc on el general Lannes (el general que havia estat ajudant de tintorer i que féu costat a Napoleó durant el 18 Brumari) assetjava Saragossa, i aconseguí (no sabem encara de quina manera) de fer entrar els recursos que els calia. La madre Carrió va adquirir un ascendent tan gran en el cabdill que des d’aleshores va salvar més d’una vegada els patriotes distingits que queien en poder de l’enemic.

Tenint una nissaga així com a rerefons, era natural que el vell Miralpeix de cal Casamitjana mirés de gairell el nouvingut, aquella mena d’hereu escampa que cantava, amb aires de noble arruïnat, grandeses que no es veien per enlloc. El vell Miralpeix el definí amb una sola frase: «És un gandul». «Amb què compta», preguntava a la Patrícia, «que no veus que es vol casar amb tu per la fortuna?». El seu pare l’amenaçà que si es casava amb l’Esteve no tindria ni un duro, res, ni aixovar, ni la cristalleria amb les copes que sonaven com una nota musical si les colpejaves amb el dit, res. Però la Patrícia s’hi casà, s’hi casà i va tenir els enagos de l’àvia, les mantellines de blonda de la mare, la camisa de núvia de la besàvia, l’àvia i la mare, les bates de setí, el kimono japonès tot brodat amb fil de plata, els jocs de taula adamascats, els jocs de fil, una grossa de mocadors de butxaca, la roba interior de seda, els mantons de Manila de les ties, la bata de gasa amb un fris de marabú al voltant de color lila, en fi…, tot el que havia de tenir una pubilla d’una casa tan bona com era cal Casamitjana. La Patrícia també va voler un cobrellit de setí estampat amb unes enormes flors blaves que havia vist en una revista de París. La Patrícia es casà enamorada de l’Esteve, ningú no ho pot negar, parlava tan bé, amb aquelles os obertes i el «poc que te crec» que a ella li semblava, dit ben de pressa, com el ritme d’un tren en marxa… L’Esteve, a més, escrivia versos i li feia petons al lòbul de l’orella. Els petons li provocaven una escalforeta que li pujava per les cames fins arribar al capdamunt…

… totes les desgràcies vingueren, diria la Patrícia, quan l’Esteve s’entossudí a viure a Barcelona. En Joan, el seu germà, se n’anà un bon dia sense deixar petja i ella es convertí en la pubilla de cal Casamitjana. «Fèiem uns àpats, a casa…, deixàvem les portes del jardí obertes i la masia s’omplia de gent. Venien els captaires de la rodalia i menjàvem capons i galls dindis i el vi rajava a dojo. Una vegada, s’hi esquitllà un foraster perquè creia que allò era un hostal. Nosaltres, els de casa, érem poderosos i no hi fèiem esment. Allò era un debat de festes i d’alegria…». En contar-ho, ningú no sabia si la Patrícia mentia. Però la Patrícia, que estimava els camps acabats de segar i xops de sol i els boscos humits i foscos d’arbres centenaris, i el passeig de xiprers de la masia, i els pollancres que besaven la riera de Gualba, no havia estat educada ni per al camp ni per a la ciutat. Al camp, s’hi esllanguia. A la ciutat la trobaven pagesa. Només sabia cuinar, tocar la Marxa Turca i fer puntes de coixí. Era grossa i lletja —tan grossa, que li calien dues cadires per a poder seure. Al saló del piano, n’hi posaren dues d’isabelines ben juntes i no les van treure mai més. Un bon dia, arribà a Gualba l’Horaci Mir amb un home alt i gras, de rostre sanguini i cabellera bruna. Semblava un personatge tret del Pickwik: vestia com un senyor, amb una armilla que se li obria per sota a causa de la seva panxa descomunal. Duia bastó i barret de palla i anava vestit de blanc. Era un poeta, amic de l’Horaci Mir, que també era poeta i s’havia promès amb una de les noies més pobres de Gualba però íntima amiga de la Patrícia. El poeta es deia Esteve Miràngels, de família arruïnada per la fil·loxera, empordanès per part de mare i entrampat pel joc. L’Esteve preguntà a l’Horaci, qui és la noia més rica de Gualba? I l’Horaci ho preguntà a la seva promesa, qui és la noia més rica de Gualba? La promesa de l’Horaci va dir, la Patrícia Miralpeix, de cal Casamitjana, que té un germà baliga-balaga i el seu pare l’ha desheretat.

… es casaren, doncs, i les bodes fores fastuoses. Hi anà mitja comarca, diuen, i l’altra mitja es morí d’enveja. L’Esteve dedicà un llarg poema en hendecasíl·labs a la núvia i la núvia es va fondre d’emoció. A la nit, ella es posà la camisa de l’àvia i de la besàvia, i també de la mare. L’havien deixada anar per les costures, car no l’hi cabia: les seves avantpassades eren més primes. Era la camisa de la casa pairal. La Patrícia es despullà en una altra cambra i va aparèixer amb els ulls baixos i la camisa blanca que li arribava fins als peus. Nua per dins i, al baix ventre, ben bé a l’alçada del pubis, un foradet, un forat tan petit que amb prou feines si hi passava una branca de cirerer. L’Esteve, primer, es va quedar perplex, després s’enfurismà i per fi es clavà a riure. Vinga riure amb unes rialles fortes i grasses. Aquelles rialles l’agullonaren durant molt de temps. Mentre reia, l’Esteve li esquinçava la camisa, li premia les espatlles i la llançava damunt del llit. Ella serrava les cames i s’arrapava amb les seves mans, tan blanques i tan belles, als llençols brodats a mà. Però ell ja era al damunt, amb el colze li estrenyia la gola i amb el genoll, clavat al pubis, feia per obrir-li les cames. La pressió durà un instant, a ella li semblà una eternitat, i per fi cedí, la cama d’ell ja lliscava entre les seves i notà una cosa dura contra l’entrecuix. La boca de l’Esteve la mossegava pertot arreu i li deia, pubilla, pubilleta, et faré tota meva, ella tancava els ulls i potser pregava. Rodolaren entre els llençols rebregats, els llençols de fil de l’àvia i la besàvia, i el cobrellit de setí estampat amb flors blaves relliscà. La Patrícia tenia la cara esbarrellada i deixava fer. El llit, altíssim, trontollava i semblava que d’un moment a l’altre les molles s’esbotzarien i tots dos caurien a terra. El cobrellit de setí estampat amb flors blaves s’entortolligà entre les cames d’ella mentre notava un líquid tebi que s’encastava al baix ventre.

El pare de la Patrícia era molt gasiu i només havia estat generós amb les minyones —escampà fills per Gualba i Sant Celoni i les antigues amants duien arracades amb una perla cultivada com a record d’intimitats passatgeres. Com és natural, el sogre i el gendre no s’entenien. Discutien de tot i les coses s’embolicaren quan va arribar el moment de la política, amb la caiguda d’en Primo de Rivera. L’Esteve era catalanista i el pare de la Patrícia no ho era, bé, ell deia que el treball era la font de riquesa principal i que no li agradaven els ganduls —això anava per l’Esteve, que vagarejava per la masia sense fer brot. Només en una cosa estigueren els dos d’acord, que la llei de contractes de conreu, que afavoria el pagès sense recursos, havia estat idea de quatre eixelebrats. El pare de la Patrícia era de l’Institut de Sant Isidre i envià diners per a la campanya a Madrid contra aquesta nova llei. L’Esteve i la Patrícia havien viscut llargues temporades a la casa que la mare de l’Esteve li havia deixat com a herència, a la Gran Via entre Bruc i Girona. Dos anys abans d’esclatar la guerra, s’hi instal·laren definitivament car el vell Miralpeix, en veure que no els venien fills, acabà per desheretar la filla. Deixà la fortuna, cases i terres, a l’hospital de Sant Pau i a les Hermanitas de los Pobres. Quan va veure que la mort s’acostava, l’hereu de cal Casamitjana va tenir un atac de penediment i va modificar una mica les darreres voluntats: deixava la casa de Gualba per als dos fills grans, la Patrícia i en Joan, i a la Paquita, la petita, uns boscos del Turó de l’Home. El vell Miralpeix tenia una comuna per a ell sol —sempre duia la clau al damunt— i, quan es morí —diuen que va tenir una mort espantosa: durant tres dies i tres nits va nedar en merda i ningú, ni les minyones ni les parentes, no el van voler netejar—, l’Esteve clavà al davant de la porta de la comuna un rètol que deia «Cal Sapastre». La masia de Gualba, sense els boscos i els camps, s’anà esbaldregant a poc a poc, s’esllavissaren els marges de l’hort, les pintures de les parets es desferen, les plantes s’assecaren i els xiprers es quedaren somalis. Només hi quedà un vell masover que cuidava el bestiar. L’Esteve Miràngels, ja vell, va vendre la part de la Patrícia al seu cunyat, en Joan Miralpeix. Aquest la hi comprà, no volia que una germana seva es morís de gana.

L’Esteve havia anat eixugant les rendes escadusseres que li restaven. Les vinyes que tenia per part de pare, els camps de blat «curulls d’espigues daurades», com deia en un dels seus versos, la casa de Begur… Acabada la guerra, anava cada dia a l’Ateneu i seia a la vora de l’estany, entre les tortugues i els gats, i hi feia tertúlies amb els darrers vestigis d’un món que desapareixia. Escrivia poemes —amb problemes entre les vocals obertes i les tancades— que algun músic atrotinat i mort de gana convertia en sardanes. A la casa de la Gran Via, l’Esteve havia fet perquè el temps no hi passés: estimava els seus quadres autèntics, les edicions de bibliòfil que tenia en una vitrina, a la biblioteca, els gerros de Sèvres i les cortines de vellut. La Patrícia i ell no menjaven gaire però tenien una cambrera que obria la porta amb còfia i davantal de randes. Quan li devien molts mesos, la Patrícia empenyorava una part dels seus coberts de plata. La Judit els enviava de tant en tant bistecs i verdura, i també la Mundeta Ventura, que no havia oblidat els sacs de patates que la Patrícia li enviava des de Gualba durant la guerra.

L’Esteve no va voler treballar mai «perquè a ell no l’havia manat mai ningú» i aviat la Patrícia va conèixer tots els funcionaris de la casa d’empenyorament. Pignorà la coberteria i la cristalleria, la de les copes que sonaven com una nota musical si les colpejaves amb el dit, els anells que li havia regalat l’Esteve i el collaret de robins de la seva mare. Queien les llàgrimes de l’aranya del menjador, el rellotge del besavi s’espatllava, la caixa de núvia era rosegada pels corcs, les cortines de vellut s’esllenegaven, la taula de caoba ballava, la vaixella s’esdernegava, les figures modernistes eren plenes d’esvorells i la Patrícia s’havia aixecat moltes nits en sentir un rosec molt suau: eren els ratolins que rosegaven el setí de les cadires imperi. I feina va tenir perquè l’Esteve, ple de xacres i a punt de morir, deixés que la Patrícia empenyorés el Casas i el Nonell. Les pintures ja no tornaren mai més a la casa de la Gran Via i l’Esteve Miràngels, poeta noucentista, va morir amb la pena a dins. Durant la guerra, l’Esteve va salvar la pell gràcies a la Kati, «que s’havia tornat roja com els raves d’ençà que esclatà la cosa», perquè el masover de Gualba li buscava les pessigolles. Diuen que el març de 1936, potser per a celebrar la mort del vell Miralpeix, l’Esteve va fer una festa a la masia. Va mentir als amics i els va dir que la seva dona ho havia heretat tot, les terres i els boscos, i els va convidar a un gran àpat. Per a demostrar com era de ric, l’Esteve va obligar el masover que es vestís amb lliurea i guants, li manà que servís el menjar en safates de plata i en acabat, ben bufa, disfressà l’home amb una camisa de núvia mig esquinçada i amb un foradet al mig. Els seus amics llagrimejaven de tant riure. El masover no ho oblidà i pel 1937, juntament amb el comitè de milícies de Sant Celoni, empresonà l’Esteve Miràngels. La Kati, amiga de la Patrícia, féu servir les seves influències a prop de la conselleria de Justícia de la Generalitat i tot va quedar com una broma. Però el 1938, quan la Patrícia i el seu home anaren a refugiar-se a Gualba per por dels bombardeigs, a casa d’una tia perquè la masia havia estat confiscada, el masover obligà l’Esteve a vestir-se de criat i a servir-lo a taula sota les riotes dels companys milicians. I l’Esteve, això, tampoc no ho oblidà. El 1939, quan els nacionals entraren a Barcelona, l’Esteve, sang de senyors, va denunciar el masover. I el masover va morir del tifus el 1943 al camp de concentració de Lleó, on havia estat deportat.

L’Esteve va morir abans que la Judit. Tingué una agonia lenta, i desvariejava tot cridant, traieu-me-la del damunt! Recordava quan la Patrícia era tan grassa i necessitava dues cadires isabelines per a poder seure. L’Esteve s’ho feia tot a sobre, sempre ha estat un brut, el teu home, deia la Sixta, parenta de la Mundeta Jover i que vivia a tocar de la Patrícia. La Patrícia el rentava cada dia i l’Esteve plorava, ja ho veus, pubilla, com m’he de veure, ets una santa, Patrícia, això que fas no m’ho mereixo, i tu, que no ho faries per mi?, preguntava la Patrícia, entendrida, mentre allisava els llençols amb les seves mans d’àngel. No!!!, cridava l’agonitzant. Va tornar la Sixta i li va dir, quan veuràs que se li afila el nas és que ja està, i la Mundeta, ja saps que li hauràs de taponar tots els forats? Seien, la Mundeta, la Sixta i dues veïnes i xiuxiuejaven entre elles. De tant en tant, el malalt bleixava, cuita, cuita, mormolaven les dones, que és la ranera de la mort, s’aixecaven i es col·locaven a frec, silenci, feien, paraven l’orella i escoltaven com panteixava, però aquest tornava a respirar amb certa normalitat, no, encara no, deien les veïnes, seien de nou i continuaven secretejant. A la Patrícia, li va agafar molta por de si l’Esteve es moria de nit i la trobava sola —ara ja no tenien minyona— i féu perquè se l’enduguessin a l’Aliança. Allà el rentaren, el clenxinaren, «me’l posaren com una patena, perfumat i tot», i li ficaren sondes per tot el cos, fins i tot per l’anus, ai, pubilla, que em violen!, cridava el poeta a punt del traspàs. Primer, l’Esteve, fidel als seus principis agnòstics, no volia els sagraments però la Patrícia el va convèncer —i també la por del no-res— i va combregar. Mossèn Dalla, capellà i poeta patriòtic, li donà l’eucaristia. En tres revistes comarcals sortí una florida necrològica, escrita pel seu amic, el poeta ditiràmbic Horaci Mir. Sembla que dormi, comentà la Sixta tot sospirant. Te l’han deixat molt bé, molt maco, va fer la Mundeta, estigues tranquil·la, que no ha patit, afegí la filla de la Mundeta, la dona d’en Joan Claret. La Patrícia anà a l’enterrament vestida de negre de cap a peus i s’embolicà amb el vel negre de la mare, l’àvia i la besàvia. Pregà, tota digna, per l’ànima del difunt i la dona de l’Horaci Mir va dir, que pàl·lida està! Sí, contestà la Sixta, però has observat que no ha vessat ni una llàgrima?, i les dues la miraren de reüll. Quan els homes anaren al cementiri, la Patrícia es retirà, va dir que volia estar sola. Entrà a casa seva, tancà la porta i hi passà la cadena i les baldes. El soroll dels forrellats l’espantà una mica. Al menjador, hi havia silenci i penombra. De tant en tant, una mica de claror il·luminava els objectes. El rellotge del besavi s’estava callat. L’hauré de portar a arreglar, es va dir. Passà el dit per les cortines de vellut, per la fruitera de plata, per les cadires imperi, les que tenien el setí ratat. Obrí la vitrina i agafà una copa de cristall, d’aquelles que feien la nota musical. Anà amb la copa a la cuina i obrí una ampolla de xampany francès, una que guardava l’Esteve per si tenia convidats. Se la va beure tot fent xarrups.