Dimecres al matí, la Natàlia va anar a veure l’Arcadi Segura. Ja li havia telefonat l’Harmonia i l’esperava. En entrar a l’editorial, li passà a frec un noi d’uns vint-i-cinc anys. Qui és aquest noi que sortia del teu despatx?, preguntà a l’Arcadi. Ja l’has clissat? Ets una pantera! Tot just has deixat en Jimmy i ja en busques un altre! A tu t’agraden les criatures, eh? Calla, no diguis bestieses, féu la Natàlia, qui és? Es diu Jordi Soteras, un jove novel·lista, acabat de sortir del forn. Ha publicat alguna novel·la?, no, només un llibre de narracions, bastant fluix, per cert, i ara m’acaba de deixar la seva primera novel·la perquè en fem l’informe. En té una altra, d’escrita, però l’ha portada a la competència. Li han empantanegat els de censura. Massa sexe, li han dit. Vaja!, féu la Natàlia, veig que continuem amb les mateixes obsessions. Doncs, què et creies? L’has llegida? Quina? La de la censura. L’he fullejada, va respondre l’Arcadi. De què tracta? Com és que hi tens tant d’interès?, va demanar l’editor. No ho sé…, aquest noi em recorda algú… Poca cosa et deu recordar, va néixer a Mèxic i ha estudiat la carrera aquí, a Filosofia. El seu pare és un exiliat. La Natàlia va somriure a l’Arcadi, i no em diràs de què tracta la novel·la que tenen a censura? Noia, ets un plom! Tracta del de sempre, de la fugida. La fugida?, féu la Natàlia. Sí, ara és la moda, en literatura. Els nostres joves fugen… Això també passa a Anglaterra, els joves anglesos fugen a Katmandú, o l’Índia… Ui, noia, no piquis tan alt, digué l’Arcadi. Els nostres novel·listes fugen cap a Europa. Algunes vegades ho fan des de casa, amb fullets d’agències de viatges, d’altres, a tot estirar, fan una passejada per Itàlia, Londres o Amsterdam. Alguns han anat a Venècia a passar-hi una quinzena. Així, no fugen, aclarí la Natàlia. No, ells escriuen sobre la fugida. La Natàlia va riure, doncs jo me’n vaig anar sense pensar que després en farien literatura! És que tu ja ets d’una altra època, no et facis il·lusions. L’Arcadi Segura tancà la porta del despatx, que havia quedat entreoberta. Això és com els de la meva generació, saps, dels meus amics, dels qui teníem tretze o quinze anys acabada la guerra, què se n’ha fet? N’hi ha que han fugit del tot, que s’han suïcidat, d’altres que han fugit a base de fer molts diners, que és una forma com una altra d’oblidar. També n’hi ha que se’n van gràcies a l’alcohol —ja saps que jo m’hi compto, entre aquests. La meva generació no va fugir, vull dir que no se’n va anar i, menys encara, no en va fer un mite. Potser perquè va creure que el canvi era cosa de no res i, ja ho veus, esperem, esperem i un de nosaltres ja és avi! Per això tinc amics que s’han suïcidat ara, als cinquanta anys…, què esperàveu, preguntà la Natàlia, que què esperàvem? És que tu no has esperat alguna cosa durant aquests anys? L’Arcadi la convidà a fumar, nosaltres esperàvem que arribaria un moment en què no hauríem de demanar perdó. Et sembla poc? La fugida d’aquests jovenets és aigua fresca i vi calent. No fugen, en realitat. Només busquen. Creuen, innocentment, que l’escapada els donarà allò que no han trobat aquí.

Això també ho va creure la Natàlia i París li semblà lluminós i amable aquell començament d’estiu de 1962, quan va arribar a l’estació d’Austerlitz, una estació bruta, plena de pols i deixalles, la primera estació d’una ciutat hostil però que mai no la va fer sentir avergonyida de res. L’Arcadi Segura li encarregà una sèrie de fotografies per a la col·lecció de butxaca i li va prometre que telefonaria al cap de redacció d’una nova revista que havia de sortir al cap de poques setmanes. Després, la convidà a dinar. Anaren a un restaurant típic, sé que t’agradarà menjar peus de porc, oi que sí?, li va dir. Al restaurant, hi havia molt poca gent i les taules eren enmig de la penombra. La Natàlia estava contenta, estovalles de quadres vermells!, no t’obren la gana? En Segura va somriure, noia, continues amb el teu hedonisme! La Natàlia, és que, saps, a fora he après a estimar el plaer, m’he educat els sentits… Com van les coses, aquí, preguntà a l’Arcadi. Si fa no fa, tal com les vas deixar. He vist grans cartells que anunciaven fascicles sobre la revolució… I també trobaràs llibres marxistes als quioscs, va aclarir l’Arcadi, però, què hi fa si tot continua igual? Te’n vas anar quan mataren en Grimau, no? Una mica abans, contestà la Natàlia, pel juliol del 1962. I ara han matat en Puig Antich, afegí, l’Harmonia diu que no passa res per culpa dels comunistes. L’Arcadi va riure, no li facis cas, ja saps el tarannà de l’Harmonia, ha lluitat amb el bec i les dents i n’està orgullosa… Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència. Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res.