La Sílvia va dir a la perruquera que no li fes la permanent, avui, tenia pressa. Me’l marca i prou. També va dir que li escalfessin cera per a treure’s el bigoti i per a les celles. No, per a les cames no, avui no tinc temps, va afegir. La Sílvia recordà a la perruquera que li havia de depilar les celles primer que tot, ja ho sap, tinc la pell molt delicada i em queda vermella com un pebrot. La Sílvia, amb el cap ple de pinces i una xarxa de color de rosa, es posà dins de l’assecador. Això era el que més li agradava de quan anava a ca la pentinadora. Tot sovint, amb l’escalforeta, s’hi adormia. Era un son molt dolç, com quan era petita i feia baves. Obrí el Garbo i el fullejà de pressa. Parlaven de la Maria Schneider, la del Tango, l’actriu ullerosa, de cara terrosa, cabells humits i pits grossos, «una mica caiguts». La Maria Schneider s’havia tornat boja per una amiga seva i havia plantat el director d’una pel·lícula, a Roma, ben bé al mig d’un rodatge, la Sílvia pensava, no sé per què no diuen clar que és lesbiana, aquesta noia és bruta, però no bruta de no rentar-se, és bruta d’una altra manera, no sé com dir-ho… La Sílvia continuà fullejant la revista. Un tal Ronald D. Nadler, un professor americà, havia descobert que el goril·la mascle no és agressiu. «No es tan fiero el macho como lo pintan», deia el títol del reportatge i, una mica avall, «la hembra persigue al macho para hacer el amor». El doctor Ronald D. Nadler afirmava que el goril·la «que durante mucho tiempo fue descrito como un animal feroz y poseído de un insaciable apetito sexual, parece ser, a la vista de los últimos estudios, exactamente todo lo contrario». El professor americà hi sortia fotografiat: cabellera de lleó, bigotis estil Groucho Marx, llavis sensuals —d’aquests que sembla que hagin menjat sobrassada—, nas d’àliga. «Tot un exemplar», pensà la Sílvia. Anava una mica espitregat i la Sílvia va veure com li afloraven els pèls de color de panotxa…

«… al contrario, es la hembra la que desempeña el papel de agresora en lo tocante al apareamiento, dedicándose a perseguir activamente al macho a fin de iniciar el acto sexual. Por lo que se refiere a quién lleva la iniciativa en cuanto al acto sexual, lo primero que resalta es el hecho de que el macho raras veces es el que aborda a la hembra. Casi invariablemente es la hembra la que toma la iniciativa, echándose reiteradamente sobre el macho, empujándole con frecuencia contra un muro, o incluso, dándole golpes con sus puños hasta tenerle acorralado. Mientras se dedica a perseguir al macho, la hembra emite un sonido agudo y delicado, similar al que produce un pichón satisfecho de sí mismo. Por otra parte, el gorila macho no sólo se muestra pasivo en lo que a cortejar a la hembra se refiere», concluye el profesor Nadler, «sino que incluso cuando se le da la posibilidad de tener acceso diario a la hembra, sólo responde positivamente a los requerimientos amorosos de ésta una o dos veces al mes puesto que parece satisfacerle más un plátano que una hembra».

… la Sílvia havia deixat caure la revista sense adonar-se. Una broma havia fet desaparèixer les lletres i les parpelles es tancaven una vegada i altra. Feia capcinades contra la part de dins de l’assecador. Somià que venia el professor Nadler tot donant-se cops al pit i que la Maria Schneider, piulant com una tórtora i amb les mamelles enlaire, es llançava damunt d’un goril·la i feia l’amor amb ell com si anés a cavall. El professor Nadler prenia notes en una llibreta mentre ella, la Sílvia, menjava un plàtan amb delit. La becaina durà molt poc perquè en una de les capcinades el seu front topà amb força contra l’assecador. Li havia caigut una mica de bava i tot. L’aprenenta li tornà la revista. La Sílvia cridà la manicura, faci’m color nacre. Mentre li tallaven les pelletes, la Sílvia va pensar, «ja sé què faré de primer plat: meló amb pernil. Hauré d’anar a la fruiteria Tívoli, vejam si en trobo». La història del goril·la que menjava plàtans li ho havia fet pensar.