Espill, també coneguda com Llibre de les dones, és una de les grans obres de la literatura medieval en valencià. Escrita per Jaume Roig en versos de quatre síl·labes, sols se’n conserva un manuscrit, malgrat que durant el segle XVI va ser imprès tres vegades, prova del seu notable èxit. Escrita aproximadament en 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar el seu Tirant lo Blanch. Jaume Roig parla en primera persona narrativa dirigint-se a Baltasar Bou, el seu nebot en la ficció, per a explicar-li com li han maltractat les dones al llarg de la seva desgraciada vida i per a convèncer-ho que ha de viure al marge d’elles si vol obtenir la salvació. L’obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes malvades, excepte Isabel Pellicer (l’esposa real de Jaume Roig) i de la Verge Maria.

Ànimes atuïdes (1921) és el segon volum de contes que publicà el doctor Josep Roig i Raventós. Es tracta d’un conjunt de relats dins del context del ruralisme de principis de segle XX. La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu.

Argelaga florida (1921) és el primer volum de contes que publicà el doctor Josep Roig i Raventós. Es tracta d’un conjunt de relats dins del context del ruralisme de principis de segle XX. La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques que eren el seu principal atractiu.

«La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava d’aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s’han anat transformant en les meves pàtries. Primer t’ho trobes, després ho esculls. Aquest llibre, doncs, és un recorregut personal per aquestes pàtries: les lectures, l’aprenentatge de viure i Barcelona, la real i la imaginada, s’hi barregen». Digues que m’estimes encara que sigui mentida és el resultat dels apunts que Roig redactava paral·lelament a la publicació dels seus llibres fins a la seva prematura mort el 1991.

Entre la poesia i la ironia, aquestes vuit narracions ens parlen de la joventut perduda, del sexe i de la mort, de la memòria i de l’oblit; de la importància, en fi, del llenguatge. La veu singular de l’autora es revela en cada una de les narracions i, per sota de les diferències temàtiques, els dóna unitat. El cant de la joventut ens fascina per l’estil i l’atmosfera tan característics de Roig, i l’acrediten com una de les veus més personals de la novel·lística catalana contemporània.

El temps de les cireres és una crònica de l’època franquista, d’una època sense esperança i sense futur, que reflecteix la crisi de valors provocada per la repressió i la manca d’un pensament polític i ideològic. Un magnífic fresc de personatges, un llenguatge viu i ric i la creació de tot un microcosmos són les millors qualitats de la novel·la, que conté un magnífic cant a l’esperança. El temps de les cireres és una de les millors novel·les de Montserrat Roig i una de les de més èxit, evidenciat en un nombre continuat d’edicions.

L’any 1980 Montserrat Roig va viatjar a Leningrad, convidada per Edicions Progrés de Moscou, per escriure un llibre sobre el setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. Durant l’estada a Leningrad —actualment Sant Petersburg—, va iniciar unes punyents entrevistes amb els supervivents del terrible bloqueig; també va conèixer la ciutat i els seus habitants, i en va quedar fascinada. Fruit d’aquesta experiència va escriure L’agulla daurada, llibre de viatges i crònica personal alhora.

A L’hora violeta tres dones s’encaren al seu fracàs: fracàs davant l’home pare, l’home-cervell i l’home com a ideal romàntic. I aquestes tres dones són segurament la mateixa, que parteix de camins diferents: l’anàlisi psicològica, el ressentiment, l’angoixa vital, l’assimilació de la història i del passat com a factors de comprensió… I totes tres arriben a entendre —les unes racionalment, les altres intuïtivament— que han de mirar el món sense el filtre d’una altra mirada, amb els ulls propis, no amb els d’un altre. L’obra ens mostra també el patetisme del món dels homes que donats en cos i ànima al servei d’un ideal acaben perdent les essències de la personalitat. I és un reflex d’una generació desplaçada, que no acaba de saber on és el seu lloc, que no assumeix prou el passat, i també l’inici d’una cosa nova: l’hora violeta plena de promeses sense definir encara.

La senyora Patrícia Miralpeix, que sospita que no es morirà mai, escolta amb paciència la història que li conta el senyor Horaci Duc. Aquest s’enamora d’una noieta, la Mari Cruz, nascuda fora de Catalunya però que estima el cel de Barcelona. Alhora, la Mari Cruz escolta les fantasies de la senyora Altafulla, que s’ha muntat la vida com si fos una exdiva d’òpera, tronada i romàntica. Com a les obres del gran Verdi, els personatges de L’òpera quotidiana canten àries i cavatines en soledat i inicien tímids duets per tal de comunicar-se. Són personatges del passat i del present, desconcertats i somniadors, que intenten d’inventar-se una nova vida més enllà de la realitat que coneixen, ensopida i insatisfactòria. L’autora de El temps de les cireres i L’hora violeta s’aparta en aquesta novel·la dels personatges de la seva obra anterior i ens conta unes històries que, de tan fantàstiques, són reals com la mateixa vida. Amb molt d’enginy, arriba fàcilment a la sensibilitat dels lectors i aconsegueix comunicar-los el seu extraordinari sentit de l’humor. L’obra és, alhora, un quadre de costums, pintat amb reveladora ironia, de la Barcelona des de l’avantguerra fins als nostres dies.

Primer recull de narracions de Montserrat Roig que inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les més: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L’hora violeta. Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX. Els textos es construeixen des de l’òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals. Són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se’ls adjudiquen, la sexualitat femenina, la problemàtica de l’articulació de la seva subjectivitat, el paper de l’escriptura en aquesta articulació i les relacions de poder entre els sexes.

Recull dels articles que Montserrat Roig va escriure durant el setembre de 1990 i el novembre de 1991, quan ja se li havia declarat la malaltia i just fins a dos dies abans de la seva mort. Una mostra del vessant periodístic de la Roig més madura que ens revelen una escriptora culta i d’una gran sensibilitat moral. El cos central del llibre, les seves línies mestres i els temes —la condició humana, el feminisme, el discurs contra el poder, la interrogació sobre el mal, la guerra, el fet d’escriure, l’ofici de periodista— són un testimoni global de la visió i concepció del món de l’autora i ens mostren una personalitat literària segura i sòlida en les seves idees. Els seus articles conformen també un testimoni global d’una visió i d’una concepció del món i destaquen per la qualitat literària amb què estan escrits i per la seva profunditat.

En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre. Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí.

En l’Espanya de Franco, multitud de criminals nazis van trobar la seva segona llar. I Catalunya no era una excepció. Només a la Barcelona dels anys quaranta, hi vivien més d’un centenar d’agents secrets i col·laboradors. Els gens determinen el color dels ulls, del cabell. La complexió física o les malalties que patiràs. Però, i si el mal també es pogués heretar? La Sol, una noia de trenta anys, mai no havia estat interessada pel seu passat. Fins que el passat va interessar-se per ella.

El estímulo incesante. Este libro recoge con detalle situaciones, problemas, decisiones y actuaciones empresariales y de gestión, que nos harán reflexionar acerca de los principios, criterios y reglas del mundo de los negocios. Describe de forma amena la trepidante, y a veces casi increíble, aventura profesional como directivo y empresario de Damián Frontera, que como ejecutivo de alta dirección, ha vivido un periplo empresarial apasionante. Pero esta historia presenta una singularidad: la de desarrollarse casi en su totalidad en la misma empresa, durante más de 34 años, con constantes cambios de propietarios, de estrategias, de estructuras y de procesos de negocio. Lo que comenzó como una empresa familiar (Grupo Anselmo Gil) y que perteneció más tarde a multinacionales norteamericanas (Oscar Mayer, General Foods y Philip Morris), y alemanas, hasta ser adquirida finalmente por Campofrío, resultó para el autor toda una academia de arte: el arte de dirigir empresas.

SUMMARY: A travers 150 citations commentées, ce recueil retrace les principaux épisodes de l'histoire mondiale.En donnant la parole aux hommes et aux femmes célèbres, il restitue pour chaque époque les événements majeurs, les grandes dates et les figures marquantes. Pour cela, chaque citation est replacée dans son contexte et décryptée à la lumière de notre connaissance contemporaine. Percutant et savoureux, cet ouvrage constitue une excellente introduction au monde qui nous entoure. Cent cinquante citations commentées qui permettent retracer les principaux épisodes de l'histoire mondiale.

Tras el edificio de la Pedrera, se esconden las apasionadas vidas de los personajes que hicieron posible su construcción. Por fin las paredes hablan y desvelan secretos hace mucho tiempo olvidados. En 1860, Josep Guardiola vuelve de América convertido en un rico indiano. Ajeno a las habladurías y envidias de la burguesía catalana, se dedica a disfrutar de su soltería y de su fortuna. Hasta que un buen día, treinta años después, le presentan a una mujer encantadora, de sonrisa cálida y piel de porcelana, Roser Segimon, de la que se enamora perdidamente. En 1874, un joven Antoni Gaudí, estudiante de arquitectura, conoce a la maestra y profesora de francés que se convertiría en el amor de su vida, Josefa Moreu. Ambas historias transcurren paralelas a lo largo de los años, en una época en la que Barcelona bullía inmersa en una transformación radical. Una transformación que posibilitó obras maestras de la arquitectura como la Pedrera, y de la que formaron parte hombres con afán de superación y mujeres inconformistas, rebeldes y provocadoras que se adelantaron a su época. 'El arquitecto de sueños' nos cuenta su asombrosa historia.