La Patrícia va cridar l’Encarna, no vols beure una mica de vi dolç? L’Encarna es casava a l’endemà i la Patrícia li va dir, vine, que ho celebrarem. No creu, senyoreta, que hauríem de dir a la nena allò del seu papà? Calla, calla. En Lluís m’ha promès que li ho dirà, per què vols que hi hagi més desgràcies? L’Encarna es va treure el davantal i el va penjar darrere de la porta de la cuina. Cada nit, abans d’anar a dormir, bevia un gotet de ratafia amb la senyora Miràngels. Em fa pena, es va dir, ara es quedarà sola. Però l’Encarna també tenia la seva vida, caram, i en Jaume era ben plantat i tenia pis. La vindré a veure sovint, senyoreta. Ca, dona, ja no et recordaràs de mi. L’Encarna es va mirar les mans: s’hi havia estat passant crema durant tota la tarda i encara les tenia aspres i rugoses pel lleixiu i els pòlvors de rentar plats. No begui tant, senyoreta, li farà mal. Això li deia l’Encarna cada nit però com cada nit la Patrícia ja havia engolit dos vasos de Jumilla i anava pel tercer. L’Encarna se serví un got de ratafia. Ja saps, Encarna, que jo tinc el fetge com una roca i l’estómac d’una noia jove, l’Encarna decantà el cap però no va contestar, què li podia dir? Hermano, bebe, feia la Patrícia, que la vida es breve… L’Encarna pensà que potser li havia d’haver dit a la perruquera que li fes les mans i, ves, demà ja no tindria temps. Demà encara havia de fer dos o tres encàrrecs. Havia d’anar a Pronovias a buscar el vestit, a les onze, li ho havien assegurat, i ella es casava a les sis de la tarda. Les dependentes de Pronovias eren unes beneites, que no veien el seu cul i el seu pitram? Vinga a provar-li talles de sílfide. I les dones grans que ens casem, què? Es pensen que tothom té la figura com un jonc, aquests de les modes… Li van haver d’eixamplar el vestit, desfer les costures i tornar-lo a cosir. Li van dir que no es notaria, vejam si és veritat. La seva germana, la Rosalia, t’has ben guillat!, a la teva edat i fer-te un vestit com si tinguessis vint anys! T’hauries de fer un vestit jaqueta negre, un vestit sastre, i no aquestes cursileries que no fan per a tu. Semblaràs disfressada i tothom se’n riurà. Però l’Encarna volia un vestit romàntic i s’havia enamorat d’un que era de mussolina, estret per la cintura i ben ample per baix, amb les mànigues bufades i l’escot adornat amb blonda. Era un vestit semblant al que duia la Romy Schneider a Sisí emperatriz, li havien dit a Pronovias. Al cap, s’hi posaria la mantellina de blonda —que feia joc amb l’escot— que li havia regalat la senyora Miralpeix. Tota la vida treballant com una burra, remugava, i estalviant perquè ara no em pugui casar com a mi em dongui la gana, i la Patrícia, que s’havia empassat d’un glop el tercer vas, li deia que sí, que feia molt bé, que tothom, si es casava, ho havia de fer com li venia de gust, encara que de vegades més valia quedar-se per a vestir sants, de què m’ha servit a mi, casar-me? No digui aquestes coses, feia l’Encarna, el senyor era molt fi i molt instruït. Sí, molt fi, però passàvem gana. L’Encarna pensava, ja hi som, ara toca plorar. Jo duia mitges de seda, saps, continuava la Patrícia, però plenes de carreres. Vull que siguis la més senyora de totes, i em comprava mitges de gasa i calces de seda que se’m foradaven de seguida i no me’n tornava a comprar. Al barri tothom se’n reia, dels meus sargits. L’Esteve la duia al Liceu, a veure Madame Butterfly i Lohengrin, i desapareixia a l’entreacte. Prou que veia com una pila de binocles repassava la seva llotja… La Patrícia es clavava a riure, feia un riure baixet, contingut, saps que l’Esteve va prendre la fulana al senyor Claret, el pare de la Sílvia? Què diu ara, feia l’Encarna, que se sabia la història de cor. Sí, es deia Dorita i feia el número del paó, tota embolicada amb plomes. Se les anava traient a poc a poc fins que quedava nua dalt de l’escenari. Mare meva!, s’exclamava l’Encarna. L’Encarna deixava que la Patrícia parlés, «ara és quan ve el drama». Demà es trobarà malament, senyora Miràngels. Però la Patrícia continuava, la Mundeta vella, que Déu l’hagi perdonada, ho va descobrir tot perquè un dia, durant la guerra, una dona baixa i ordinària es presentà a cals Claret. Parlava com una xava i va dir, sé que el meu Juanitu viu aquí, no m’enganyi, que el vull veure. La Mundeta es quedà d’una peça, i la Patrícia vinga riure mentre s’empassava el quart Jumilla. Era cap al maig del 38, la Mundeta vella havia baixat de Siurana i en Joan ja era a San Sebastiàn. Sort van tenir que hi hagués la senyora Ventura, Encarna, perquè la Mundeta Ventura, la seva filla, estava prenyada i hauria tingut un esglai si arriba a veure aquella donota. La Mundeta jove havia estat a punt de perdre la criatura, la Sílvia, saps, quan es va pensar que el seu home havia quedat colgat en aquell famós bombardeig del Coliseum. L’Encarna, senyora, que demà no s’aguantarà dreta… Deixa, deixa, que et vull explicar com va ésser que l’Esteve conegués aquella barjaula de la Dorita, doncs, com et deia, la Mundeta vella va pensar, i ara què faig jo, amb aquesta dona a la porta que crida d’aquesta manera i la Mundeta, que arribarà d’un moment a l’altre? Així que la Mundeta vella va decidir que allò era cosa d’homes, va agafar la Dorita i va venir a trobar l’Esteve, que era a l’Ateneu. I així fou, Encarna, com l’Esteve va conèixer la Dorita, «la rumbera típica y càlida de la República Dominicana», aquell tomàquet ballava rumbes a la Bohèmia però havia nascut a la Barceloneta. La Mundeta, que hi entenia, em va dir, no sé si per a consolar-me, que la Dorita no arribava ni a la sola de les sabates de la Raquel Meller, que era divina quan cantava allò d’El Relicario, a l’Arnau. L’Encarna, vostè vol dir allò que canta la Sarita a El último cuplé, no? Sí, va fer la Patrícia, allò d’El día de San Eugenio, l’Encarna s’engrescà, el vi dolç li feia pessigolles a l’estómac i li excitava els malucs, i va bramar «¡¡¡yendo hassia al Pardo le conossí!!!», i l’Encarna i la Patrícia, totes dues alhora, «era torero de más tronío, el más castisso de too Madriiiit, iba en calesa, pidiendo guerra, y yo al notarlu m’estremesiiiii». L’Encarna movia les mamelles com si fossin els batalls de dues campanes, vinga, cap aquí i ara cap allà, i la Patrícia, les galtes vermelles i les parpelles closes, tremolava tota, «bajó del cotxa y muy garbosu vino hassia miiiii». Les veus de totes dues s’enlairaven celobert enllà. Entre el soroll de les aixetes obertes, el dring-dring de les forquilles que batien ous, el xiulet d’una olla exprés i el zum-zum d’oli que espetegava, s’enlairaven dos rogalls, «pisa morena, pisa con garbo, que un relicario, que un relicario, te voy a hacer». Gotejaven les canonades i se sentia olor de peix fregit i de bròquil bullit. Saps, Encarna, la Dorita era una xava, una bagassa que es pensava que conquistaria el món perquè movia el cul mentre ballava una rumba, tu creus que es conquista el món movent el cul?, i l’Encarna, dona, depèn si el saps remenar o no, és tot un art, això de remenar el cul, no es pensi, com es fa, així?, preguntava la Patrícia mentre decantava cap a l’esquerra tot el cos, calli, calli, senyora Miralpeix, és que jo, si hagués tingut una ploma de paó lluent i un bon vestit de lluentons, i m’hagués embolcallat amb plomes de mohair, ai, diumenge filaria si no que no n’és dia. I la Patrícia tornava a seure, no, no era fina, aquella donota, però l’Esteve se’n va enamorar i li va dedicar tot un llibre de poemes. Com que no li agradava el nom de Dorita, el canvià per Teresa, saps, «tot recordant la Teresa de La Ben Plantada», deia la dedicatòria. El llibre, se’l va publicar ell mateix a ca un impressor que freqüentava l’Ateneu i que no podia imprimir llibres en català perquè tots els escriptors catalans, els bons, havien fotut el camp… Saps què és el que no va pair mai l’Esteve?, doncs jo t’ho diré, Encarna: que no tingués gens d’èxit, ell deia, m’han dit que sóc un poeta mediocre, jo, que sóc un geni… L’Encarna féu per aixecar-se, vinga, senyora, que demà tindrà el ventre a can Pistraus, espera, espera, i la Patrícia la feia seure, doncs, com et deia, el llibre que l’Esteve dedicà a la Dorita es deia Sonets a Teresa, i encara li vaig haver de dir que ressò no rimava amb remor, saps, perquè es feia un embolic amb això de les vocals tancades i les vocals obertes, però, què saps, tu, si ets andalusa! La Patrícia, vinga riure, espera, espera, Encarna, que acabo la història, i aquella barjaula, la vedette del polissoir, li deien, va rebre un llibre de sonets. Era una porca.

L’Encarna va tapar l’ampolla de vi, senyora, ja n’hi ha prou, que hem d’anar a dormir.

Per això es casava, l’Encarna, «ja estic tipa d’aguantar les ploradisses d’aquesta vella borratxa. Prou que vaig suportar les rareses del papà de la Natàlia».