Era molt difícil fer l’amor a Barcelona. L’Emilio vivia en una residència d’estudiants, la majoria dels seus amics també. Si tinguéssim cotxe…, deia l’Emilio. Però no en tenien i moltes vegades voltaven Barcelona sense saber on anar. Ella, la Natàlia, no volia anar a un meublé, el seu no era amor de meublé, tens massa prejudicis, li deia l’Emilio, què hi fa? És el mateix estimar-nos en un bosc o en una cambra amb un bidet al costat. Alguna nit, havien anat per un carreró estret a prop de Santa Maria del Mar, entraven en una portalada i l’Emilio li aixecava les faldilles. Era un amor furtiu, fet a corre-cuita, mirant de reüll, l’oïda atenta a qualsevol remor. Els dos cossos s’estrenyien i les mans masegaven la carn de l’altre, mans recòndites i mortes de por. L’amic que feia teatre havia dit a la Natàlia, ets massa innocent, tu, l’Emilio no et mereix. És clar que li havien arribat veus, tu ets la que surt ara amb l’Emilio?, la miraven com un ocell estrany, l’Emilio canvia sovint de dona, ja ho veuràs. A la Universitat és el xino amb més mala fama… En aquestes qüestions, l’Emilio no té moral, afegia la dona de l’amic que feia teatre pels barris obrers. L’Emilio és fill d’una família molt rica, són els amos de mig Almeria. Si l’àvia seva no s’hi emprenya, ell en serà l’hereu… El director del TEU també l’havia volgut «avisar», no te’n fiïs, de l’Emilio, rep diners de casa seva, molts, és un señorito, ara fa política perquè és un joc divertit. La Natàlia pensava que això no era més que enveja, l’Emilio, continuava la dona de l’amic que feia teatre, és massa gran per a estudiar. Ha començat tres carreres i les ha deixades totes a la meitat. Era enveja, sí, perquè l’Emilio era bell i ric, era comunista i li agradava viure. I, a més, l’acariciava cada vegada amb més fúria quan feien l’amor a corre-cuita damunt del llit del matrimoni amic. La mirava amb els ulls lluents, et necessito, Natàlia.