Trobà l’amic de l’Emilio que estudiava per metge en un dels passadissos de l’Hospital Clínic. Era bru, tenia les espatlles quadrades i mirada de nen. L’amic de l’Emilio la recordà d’un dia que coincidiren a la taverna del carrer de Banys Nous. És molt difícil, això que em demanes, molt, li va dir. Però no coneixes cap ginecòleg? Els que per idees t’ho farien, tenen por. En certa manera, afegí, els dono la raó: es juguen la carrera, ja no podrien exercir. Quan la Natàlia notà que la menstruació es retardava, no en féu cabal, «és la por que he passat a la comissaria i tot el mullader, amb l’Emilio a la presó». El seu pare, el migdia que tornà a casa, no li va dir res. Es trobaren tots dos a dinar —la Judit dinava abans, li ho donava una infermera. Menjaren, pare i filla, una bona estona en silenci, només se sentia el dring de les culleres en tocar el plat. L’Encarna servia el dinar i sospirava mentre llambregava el posat del senyor Miralpeix. A la cuina, l’altra minyona rentava els plats de la Judit. Es miraren de cua d’ull un parell de vegades, la Natàlia i el seu pare. Feia molt de temps que no es deien res més d’allò que era imprescindible. En Joan Miralpeix era de naturalesa tancat i havia accentuat el seu caràcter introvertit des que la Judit es va ferir. La Natàlia no s’hi sentia a gust, a casa seva, però no se li acudia altra cosa que deixar lliscar els dies. «No hi ha res a dir-nos». La Natàlia jutjava el seu pare amb fredor —abans estava segura que l’odiava. «Només el preocupen els diners i la respectabilitat, és un covard», deia la Natàlia a l’Emilio. El pare de la Natàlia acabà de menjar les postres, una pera en almívar, i demanà el cafè, carregat com sempre. L’Encarna li serví el cafè al saló on tenien les vitrines amb els fetitxes de la Judit i el senyor Miralpeix obrí La Vanguardia. La Natàlia s’aixecà i anà a la farmaciola per agafar una aspirina, li costà de trobar el tub, entre totes les potingues de la Judit. Es trobava malament, després de la nit passada a comissaria. La darrera vegada que s’havia barallat de debò amb el seu pare havia estat el darrer estiu, quan ella li havia dit que se n’anava tots tres mesos a fer una volta per Andalusia i que no es quedaria a tenir cura de la Judit. Les relacions, doncs, eren fredes i circumstancials. Cada matí, la Natàlia entrava a la cambra de la Judit i li feia un petó. «Jo no estic per enterrar la meva vida ocupant-me d’un tros de carn que respira!», havia cridat aleshores. La pell del seu pare s’havia encès, havia passat del rosa al roig viu, egoista!, cridà en Joan Miralpeix a la seva filla, és que no te l’estimes, la mare? No era ben bé això, digué la Natàlia, és que s’havia de pansir dient a la família t’estimo no t’estimo? El seu pare la mirà, les bosses de sota els ulls més accentuades, i va estrènyer el llavi inferior amb les dents de dalt. Li va clavar una bufetada. No tens principis, cridà en Joan Miralpeix. Quan la Natàlia tornà d’Andalusia, ja no s’adreçaven la paraula. Però ella ho havia demostrat: tenia «vida pròpia». Ets com la Kati, li deia la Patrícia mig plorosa, acabaràs com ella. La Kati era una amiga de joventut, i de la Judit, que practicava l’amor lliure, esnob i enamoradissa, voltada sempre de gent de teatre i pintors —gent de «mala vida», deia la Patrícia— i que, durant la guerra, «es tornà roja com un rave». Tingué relacions amb un brigada internacional —un «estranger», deia la Patrícia— que morí al front. Ella se suïcidà —va beure un glop de salfumant que li cremà l’estómac— el mateix dia en què els nacionals entraven a Barcelona i el mateix dia en què gent com la Patrícia, la Sixta i el marit de la Sixta cridaven «ja vénen els nostres, ja vénen els nostres!».

Sempre fas el que vols, li deia l’Encarna. Però ella no sabia el que volia, només sabia que no volia res del que veia. «Un pare carregat de duros i cofoi d’“espiritualitat”, capaç d’anar a esbandir la consciència entre els monjos de Montserrat. Una mare mig difunta que mai no hi ha estat tota». La Natàlia començà una pila de cursets i de feines, «tot per a sortir de casa». No et caurà el sostre al damunt, feia l’Encarna. Les amigues, totes, es casaven i resplendien de felicitat: pis nou, marit jove, i aviat un marrec amb la candela penjant. Tu no et cases perquè els homes et troben antipàtica, repetia l’Encarna. Potser sí, pensava, potser no em caso perquè no sé agradar a un home… Va provar un munt de feines, treballà en un forn de ceràmica —aquesta fou la darrera—, anà tres anys a la Fira de Mostres, estudià idiomes, va aprendre de tocar la guitarra, anà a classes de disseny industrial, de tapisseria, treballà en una botiga de pret-à-porter, va aprendre a teixir jerseis a màquina, anà a classes de cuina, feia hores en una oficina on arxivava articles de premsa… Volia fer-ho tot, conèixer-ho tot, «i no fas res ben fet», li havia dit l’Harmonia més d’una vegada. No necessitava gaires diners però el seu pare li’n passava en comptagotes, «no m’agrada la vida que portes, estàs descentrada», feia en Joan Miralpeix. «El meu pare és l’equilibri i la salut mental», deia la Natàlia a l’Emilio. El seu pare, és clar, sabia el que volia. Havia tingut un passat roig que ella intuïa per paraules i converses escadusseres. Però d’això, no en quedava res: només alguns llibres catalans d’abans de la guerra que guardava a la biblioteca. Un monjo de Montserrat l’havia tornat a l’Església, perquè en afers de religió ell havia estat un home més aviat fred. Tenia els evangelis a la tauleta de nit i havia dut els fills a col·legis religiosos, la nena a Jesús Maria, el nen als Jesuïtes. Altrament, on els podia dur? Li quedava un brasquer catalanista i s’emocionava si sentia la Santa Espina per la gramola. Alguna vegada, la Natàlia havia sentit com el seu pare es referia a en Companys i en Macià, «però tots plegats», deia, «s’equivocaren». Quan tot s’acabà, en Joan Miralpeix va dir que calia viure, «a mi, que em deixin tranquil». La Natàlia explicava a l’Emilio com havia guanyat diners el seu pare: saps, ha construït cases a la Verneda i a la Trinitat amb el forat de l’escala tan estret que quan es mor algun llogater no hi cap el taüt i han de baixar el mort en braços… No ets una mica dura amb el teu pare?, preguntava l’Emilio, i ella es revinclava, no pretendràs que li faci la gara-gara pels diners, oi? Home, contestava l’Emilio, s’ha de tenir traça…

El pare de la Natàlia havia estudiat arquitectura una mica tard, cap als vint-i-cinc anys, i havia aconseguit el títol abans d’esclatar la guerra. En acabada la guerra, fou dels primers que planificà blocs sencers per als obrers, «jo, si he de construir cases horribles, ja no en faig», comentava el seu fill Lluís, «encara que sigui per als obrers». En Joan Miralpeix replicava, «però els trec de les barraques…», i en Lluís somreia, no siguis càndid, li deia. A en Lluís, no li agradava gens l’arquitectura del seu pare: espais reduïts, colors cridaners a les façanes, balcons estrets, eixides diminutes, estil funcional, rajoles barates, mals acabats, fòrmica a la cuina, empaperats a les parets, canonades que aviat deixen de funcionar… «Això és el que demana el mercat, què vols que t’hi faci?», contestava el senyor Miralpeix. El pare de la Natàlia s’associà amb en Joan Claret, el pare de la Sílvia, cap al 1960, i entre tots dos posaren la immobiliària que havia de construir grans hotels al llarg de la Costa Brava. Al cap d’un any, eixamplaren el negoci i posaren una sucursal a Lloret de Mar, «allà és on va passar la desgràcia de l’hotel», li deia la Natàlia a l’Emilio.

En Joan Miralpeix va acabar de llegir La Vanguardia, badallà i s’aixecà per anar-se’n. Era l’hora de la becaina. Necessito calés, va dir la Natàlia. En Joan Miralpeix, per fi, es va poder desfogar: però, heu vist quin cinisme?, semblava que s’adrecés a un públic que seguís l’escena de prop. Ja hi som, deia l’Encarna des de la cuina mentre eixugava els plats. L’agafa la policia, continuava el pare de la Natàlia, passa la nit a comissaria, no me n’explica res i al damunt té la barra de demanar-me diners! És que tu m’has preguntat el que m’havia passat?, és que m’has vingut a buscar a comissaria? Jo he trucat a en Claret perquè et tragués, espero que li donaràs les gràcies… Jo, a aquest bandarra, no tinc per què agrair-li res! El pare de la Natàlia va estrènyer el llavi inferior amb les dents de dalt, era el seu gest quan s’empipava. Mireu, la puritana!, abandona la seva mare en mans d’una infermera, surt totes les nits que vol i ara em ve amb lliçons de moral! En Claret t’ha fet un favor molt gran, a hores d’ara series a la presó, tu no coneixes aquesta gent… Per un moment, en Joan Miralpeix va suavitzar la veu. En aquesta casa, des que es va ferir la senyora, ja no hi ha pau, va dir l’Encarna a l’altra minyona. Sí que els conec, va fer la Natàlia, ahir els vaig conèixer. I tu no has volgut saber què em va passar a comissaria i el que vaig veure a la Universitat. A la Universitat?, preguntà el pare de la Natàlia, i què hi feies, tu, a la Universitat? Que no ho veus que això no és cosa teva?, els estudiants sempre fan enrenou. I per què no ha ser cosa meva, és que no has sabut que hi ha vagues a Astúries?, és que no llegeixes els diaris? És clar que els llegeixo! Però aquesta vaga acabarà i aquí no ha passat res! Si haguessis viscut com jo… No comencis, papà! N’estic tipa, de les teves experiències. De tota manera, continuava l’Encarna, tampoc abans, quan la senyora no estava ferida, no hi havia pau…, no ho sé, sembla que en aquesta casa hi hagin entrat els dimonis… Bé, en Miralpeix es trabucava en parlar, de moment no em trauràs ni una pesseta més. Quan tindràs vint-i-cinc anys faràs el que et dongui la gana, però no ara! En Joan Miralpeix sempre acabava amb aquestes paraules. Ui, dimonis?, feia l’altra minyona, no digui aquestes coses, senyora Encarna… El pare de la Natàlia badallà una altra vegada i se n’anà a fer una becaina.

La Natàlia, furiosa, llançà el tovalló damunt de la taula. Fou aleshores quan sentí una fiblada als ronyons i li vingué un tragit. Va treure tot el dinar. L’Encarna, que sentí els seus esforços per vomitar, anà al vàter, què et passa, nena? Però la Natàlia li féu un gest amb la mà perquè se n’anés. Ai, filla, ni ganes!, l’Encarna tancà la porta i se n’anà tota ofesa. La Natàlia es rentà les dents per a treure’s el mal gust de la boca i anà a estirar-se al llit. «Això és aquesta maleïda nit que els fills de puta m’han fet passar». Tot d’una, li vingueren ganes de plorar, vinga plorar, plorava per tot, pel policia amb cara de gos trist que li havia semblat bona persona, per l’Emilio, que encara era a la comissaria, per la dona de fer feines que havien confós amb una fulana, plorava, sobretot, per ella mateixa. «I, ara, què faré?». Es va mocar. L’Encarna, que era a la vora de la porta, la sentí somiquejar. Entrà i va seure al seu costat, vinga, vinga. La Natàlia cridà vés-te’n, vés-te’n però tot d’una abraçà l’Encarna entre sanglots, no, no te’n vagis, Encarna, Encarna!, no m’entenc, i la dona li deia, vinga, vinga, ara dormiràs i veuràs com et trobaràs millor, eh? I l’Encarna la bressolava.

Ja era ben fosc quan la Natàlia es despertà. A casa no se sentia cap remor. Entrà a la cambra de la mare, la Judit dormia entre penombres. Darrere de la vitrina, hi havia la Dolorosa que la mirava amb el rostre de cera patètic, la boca oberta, els ulls plorosos, i les mans obertes. Dues xinxetes de llum vermella feien pampallugues a cada costat.