El noi que duia el cabell com un patge va dir a en Màrius, per què no véns a casa?, en Màrius mirà la Natàlia, qui és?, és la meva tia. Creia que era la Roser Roura, digué el noi del cabell de patge, oh, no, féu en Màrius, són molt diferents. La meva tia és vella. Més vella que la Roser Roura? No, vull dir que és vella perquè sembla decadent, s’ha queixat perquè li he fet fer una volta per Santa Maria del Mar abans d’entrar aquí. I això que et torna boig, a tu, el barri, digué el noi del cabell de patge. El meu pare, explicà en Màrius, diu que la meva tia va fugir de casa fa molts anys perquè és una idealista, diu que, en realitat, ha fracassat en tot, que no sap el que vol. Això és bona cosa, no?, la teva tia no em sembla com les nostres mares… Sí, féu en Màrius, però si coneguessis la Roser Roura trobaries que la meva tia és vulgar. La Roser Roura és diferent, és jove, encara que tingui quaranta anys. S’ha proposat de viure, entén el nostre llenguatge i li agrada. La meva tia viu en una altra galàxia, a mi no m’ho sembla, doncs, opinà el noi del cabell de patge, tot mirant la Natàlia, va vestida com nosaltres, té un aspecte agradable, sembla generosa… La Roser Roura fa l’amor meravellosament, té l’esquena fina com la seda, es corba com un quart de lluna quan és al llit, se m’ofereix tota…

digué el noi del cabell de patge. Ja ho diu l’Aleixandre: amor o destrucció. I en Novalis, féu en Màrius, «toques el cel quan poses un dit damunt d’un cos humà…». És una dona valenta, la Roser Roura, digué en Màrius. Te n’has enamorat?, preguntà el noi del cabell de patge, no ho sé, contestà en Màrius, però jo no em cansaria mai de cardar amb ella. Un dia va dir prou, d’estar-se amb el marit, i ara viu i no es pregunta per què. La meva tia, en canvi, tot ho jutja… Es tombaren per a mirar-la. La Natàlia parlava amb la noia de les arracades llargues, que es deia Lola. La Lola ja havia explicat mitja vida a la Natàlia, era una noia parladora i feliç. Esguardaren els nois, té mala sort, en Màrius, comentà la Lola, crec que no ha cardat mai amb cap dona. Saps?, es com el germà gran, com el germà bo.

El noi del cabell de patge els va dur a casa seva, al carrer de Flassaders. Era un pis gran, amb cornises i motllures al sostre blanc, sense mobles. En una cambra per on s’esquitllava l’aire del carrer, hi havia una estufa de butà i una estora a terra. En un racó, una màrfega coberta amb una flassada marroquina. A les parets, hi havia clavats amb quatre xinxetes uns cartells d’en Jimi Hendrix i la Janis Joplin, són els meus morts, va dir el noi del cabell de patge, tot mirant-los amb melangia. Estic segura que els han matats, comentà la Lola a la Natàlia, tenien massa vida a dins perquè els decadents ho suportessin. En Màrius s’estirà damunt de la màrfega i posà un disc d’en Zappa, en Zappa, va dir el noi del cabell de patge, no fa gaire es va fer caca a l’escenari, tots van somriure, però calleu, continuà, que encara no he acabat: resulta que reptà el públic per si hi havia algú que fos capaç de fer una cosa més sonada que ell. S’aixecà un i va dir que ell era capaç de fer caca dalt de l’escenari. Jo també, va dir en Zappa. Doncs, per què no en fas?, preguntà l’altre. Jo faré caca dalt de l’escenari i, a més, me la menjaré… I es va menjar la caca. No m’ho crec, va dir la Lola. Doncs, si no t’ho creus, pitjor per a tu, contestà el noi del cabell de patge, que es deia Antoni. Si ho va fer, està molt bé, el públic deuria quedar bocabadat, comentà la Lola. Però si hi ha cinquanta mil persones que fan caca dalt de l’escenari acabes que aquesta acció ja no té sentit, digué en Màrius des de la màrfega. La Lola s’adreçà a la Natàlia, vius amb en Màrius, tu? No, acabo de venir d’Anglaterra i visc amb una tia àvia d’en Màrius. La Lola mirà cap endavant, Anglaterra, va dir, el país de la música i la llibertat… M’agradaria tant, d’anar-hi! Doncs, per què no hi vas? No puc, féu la noia, el meu pare no em donarà el permís per a fer-me el passaport. La Natàlia esguardà de prop la Lola i s’adonà que era més nena del que li havia semblat al bar on l’havia coneguda, i que tenia un rostre molt pàl·lid amb uns ulls grossos i enfonsats. El fet de ser tan pàl·lida feia que els ulls semblessin més profunds, com si la noia tingués alguna malaltia. Era un rostre amb uns trets mal acabats, poc refinats, com si la Lola ignorés que podia arribar a ser una dona molt bella. L’Antoni posà una ampolla de conyac al centre i repartí vasos de paper. Ho sento, va dir, però només tinc conyac a granel. La Lola digué a la Natàlia, oi que és un decadent? I la merda?, preguntà l’Antoni. En Màrius féu una curta ullada a la Natàlia i va dir, després, si de cas… En Zappa feia anar la guitarra com un udol de mort. La música anava i venia dins de la sala, l’aire s’infiltrava pels porticons esgavellats i tots, tret d’en Màrius, s’acostaren a l’estufa. Hi havia poca llum i la flama rogenca del butà il·luminava els rostres dins de l’ombra. La cambra s’havia amarat de la sentida del gas, una olor densa i feixuga. La Lola li deia a la Natàlia, per al meu pare, la família és sagrada, saps?, Tenen el seu rollo, jo ho comprenc. La meva mare fa feines i ell treballa a la Maquinista. El dia que m’expedientaren a l’Institut, el meu pare plorava i així vam saber que ell també havia estat expedientat a la fàbrica fa molts anys. Tenia tanta por que deixà de fer política i la meva mare no en sabia res… En Màrius va dir, ja t’has enrotllat, Lola, així que pots, claves les teves històries. Calla, replicà la Lola. L’Antoni, que se servia conyac sense parar, preguntà, voleu els Rolling o els Blood, Sweat & Tears? Els Rolling, féu en Màrius. La Lola, i la meva mare em deixà el braç morat de tant masegar-lo perquè no podia suportar que el meu pare plorés… Creia que eres de casa bona, digué la Natàlia. Oh, no, aquí de casa bona, només n’és en Màrius. El pare de l’Antoni treballa al moll, la Lola canvià de conversa, oh, com m’agraden els Rolling, no trobes que són super? La Lola seguia el ritme amb el cap i el cos, els de casa són bona gent…, però no em deixaven sortir quan volia i no vaig tenir més remei que fugar-me. Vaig estar fugada quatre mesos. I no et va buscar la policia?, preguntà la Natàlia. Una setmana, contestà la Lola, però ho deixaren córrer. No veus que cada dia se’n fuguen més, de noies? El meu pare em va dir: et portaré al reformatori. Saps què faré?, preguntà de sobte la Lola. Doncs li diré a l’Antoni que es casi amb mi i així seré lliure. La noia ara picava de mans mentre els Rolling deixaven anar els darrers sons de la guitarra elèctrica. Havien posat la música tan alta que la Natàlia amb prou feines si sentia la Lola. Notava que el cap es tornava feixuc com un plom, s’enterbolia pel conyac i per la sangria que havia begut a la boda de l’Encarna. La música s’aturà i se sentí la sirena d’un vaixell que sortia del port. La Lola continuava, saps què és el que m’agrada més d’aquest món? La Natàlia va fer que no ho sabia. Doncs, tenir un fill. M’agradaria tenir-ne set… La Natàlia contemplà el rostre d’en Màrius, que era dins de la fosca, i pensà que semblava trist. Tenia els llavis color maduixa serrats i la mirada llunyana, on deu ésser?, es preguntà la Natàlia. Vols que ens n’anem?, féu la Natàlia a en Màrius. Com vulguis… Oh, quina pena, cridà la Lola. És que no voleu un porro?, digué l’Antoni. En Màrius va dir que no, que no en volia. Encara s’hi van estar una llarga estona, no es deien res, només bevien conyac i escoltaven els gemecs dels Blood, Sweat & Tears. La Natàlia, tot d’una, es posà de bon humor i digué a la Lola, em fa gràcia, tu vols tenir fills i nosaltres fèiem per no tenir-ne… La Lola esguardà la Natàlia, oh, és que vosaltres sou la generació de la pastilla… Crec que la cosa més meravellosa de la vida és això: tenir un fill; tenir-ne cura i estimar-lo molt. Jo no vull altra cosa que ésser mare. L’Antoni i jo hem decidit de tenir un fill, saps? Ara he tornat amb els meus pares, perquè estaven tan tristos que a mi em feia cosa deixar-los. Però tu no saps com era de feliç quan vivia amb l’Antoni! Ell feia hores al moll i jo m’aixecava a la una, anava a comprar, cuinava, ell tornava i dinàvem. Després, fins al vespre, escoltàvem música abraçats. Érem com una illa… La Natàlia va recordar en Jimmy, quan tornava enrabiat de la Universitat, és que els nostres alumnes ho tenen tot, deia, i no els interessa res. En Jimmy opinava que els joves formen una societat dins de la gran societat, el peix gros engoleix el petit i el petit ni se n’adona… En Màrius s’aixecà d’una revolada i va dir que se n’anava, oh, per què?, preguntà la Lola, perquè no em ve de gust sentir tantes bajanades. La Lola tenia espurnes als ulls, què he dit?, deia, desolada. L’Antoni digué a la Lola, deixa’l estar, no té ganes d’estar amb gent… Quan baixaven l’escala, la Natàlia sentí com l’Antoni deia a la Lola, et quedaràs? I la Lola deia que sí.

Deixaren endarrere el carrer de Flassaders i tornaren a voltar Santa Maria del Mar, la Natàlia pensà que la gent jove també estimen els carrers de Barcelona, els vells carrers on ella s’havia arraulit amb l’Emilio, quan cercaven l’un el cos de l’altre amb desesperació furtiva… Clarejava, el cel feia filagarses grises i blanques, però per la banda de mar, s’hi estenia una franja de color taronja. Els balcons ja no gotejaven i la ciutat es desvetllava a poc a poc. En Màrius caminava de pressa, la Natàlia feina tenia per encalçar-lo. Per fi, va seure en un banc de la Plaça Palau. Gent amb paquets embolicats de paper de diari esperaven l’autobús. Les darreres ombres de la nit eren atrapades per les primeres clarors de l’alba. Els fanals encesos feien una llum somorta. Passaven camions carregats amb caixes de fruites i de verdures. En Màrius tenia les galtes enceses i, amb els ulls humits, esguardava l’infinit. Fa com la mare, pensà la Natàlia. Tot d’una, en Màrius arrencà a plorar. Què et passa, per què plores?, preguntà. En Màrius tombà la cara, deixa’m, va dir, mentre una llàgrima li relliscava per la galta. La Natàlia no sabia què fer. Si vols, me’n vaig… En Màrius no va respondre. La Natàlia s’aixecà i féu per anar-se’n. No, no te’n vagis, queda’t…, digué en Màrius. Van estar-se una llarga estona sense dir-se res. En acabat, en Màrius s’aixecà i agafà en direcció a la Rambla. He tornat amb delit de comprendre, es deia la Natàlia, i no entenc gaire cosa… La fosca se n’anava pel darrere de Montjuïc, l’aire era net. Els sorolls de la matinada són diferents dels del capvespre, pensà la Natàlia, són més purs. En Màrius tenia els ulls brillants, «com els ulls color de maragda». Quan travessaren la Via Laietana, en Màrius va dir, una vegada que havia barrejat oli amb tabac, oli?, féu la Natàlia, sí, el que surt de la reïna de l’haixix, doncs, una vegada que anava passat em creia que la Via Laietana era un túnel, o més ben dit, un tub molt i molt llarg, un tub que no s’acabava mai, jo relliscava i m’ajupia per no caure, i vaig veure que érem als anys quaranta; com que m’ajupia, veia els turmells de les dones, turmells amb mitges clares, turmells rosats… Per què no vas voler fumar a ca l’Antoni?, volgué saber la Natàlia. Perquè no sabia què en pensaries… Escolta, com em veus, tu? No ho sé, em desconcertes. Tens la mateixa edat que la mare… La mare tot el dia es queixa, parla com a les novel·les de la ràdio. El pare és un cínic. En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc… La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem a dintre. En Màrius no digué res. Tot d’una, preguntà amb veu més normal, qui era en Julián Grimau? Per què m’ho preguntes? Perquè a l’Institut van repartir octavilles per allò d’en Puig Antich i parlaven d’un que es deia Grimau. La Natàlia va pensar, quantes coses, en aquests anys! En Grimau era un dirigent comunista que assassinaren l’altre any en què jo me’n vaig anar, per la primavera. Quan te’n vas anar, tu, l’any de la neu a Barcelona?, preguntà en Màrius. Sí, l’any de la neu a Barcelona. I l’any de les riuades, afegí. Vols saber una cosa?, va fer en Màrius, doncs que aquest país em fa fàstic. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat. Jo no hauria tornat… Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot. En Màrius, ara, parlava pels descosits, com si es coneguessin de sempre. Vaig sentir molt de fàstic, continuava en Màrius, quan mataren en Puig Antich. Tant de fàstic com quan passà allò de l’avi. La Natàlia, s’aturà, què, de l’avi? És que no t’han dit res els pares? No… L’avi és al manicomi, el papà el va tancar l’any passat.