Capítol 60

La Marina

Estava farta, molt farta de fingir, d’enganyar, de simular. A la porra amb l’Àngela, a la porra amb la dignitat, la distància, l’elegància i totes aquelles bajanades. Els ulls d’en C.C. no feien pampallugues en mirar-la i els seus llavis no tenien desitjos de besar-la. Ni un gest de tendresa, ni un instant de passió. En transformar-se en la seva germana Àngela, en C.C. s’havia allunyat d’ella. Les estratègies de l’Àngela per enlluernar els nois no feien efecte amb en C.C. Encara que segurament ell la trobava guapíssima.

Havien travessat el pati d’armes, traspassat el llindar de la porta oest de la muralla, flanquejat el pont llevadís i estaven arribant als camps de conreu que voltaven les muralles. Caminaven capcots i en silenci. La Marina tenia la certesa que en C.C. se li escapava, a cada pas que feien el sentia més lluny, més distant, més inaprensible. Un cop trobessin la Queralt i en Patrick, perdria aquesta intimitat tan efímera que oferia la foscor de la nit i el cant dels grills. La seva oportunitat s’esfumaria per sempre. Sabia que les oportunitats només es presenten una vegada. No podia deixar passar aquell moment, no podia.

—En realitat, em dic Marina —va confessar de sobte—. L’Àngela és la meva germana gran.

En C.C. es va aturar a l’acte.

—Ja ho sé.

Anava a preguntar-li que com ho sabia, però ja que havia començat havia de sincerar-se del tot.

—Ho sento, ja sé que és més bonic Àngela, però a mi em va tocar el segon nom, el primer ja estava triat.

—No, no —la va corregir en C.C.—. Marina m’encanta. Em sona a mar i això…

La Marina va respirar alleugerida. En C.C. s’ho agafava per la banda bona. Així doncs va continuar amb la confessió.

—Jo no sóc el que semblo, en realitat sóc molt diferent.

En C.C. no li treia els ulls del damunt, però no feia cap comentari. Hauria de continuar monologant.

—Jo, en persona, sóc molt decebedora. Si m’haguessis conegut a mi, bé, a la Marina, de segur que ni tan sols t’hi hauries fixat.

—Per què?

—Perquè sóc invisible. Ningú no s’adona mai que existeixo si no és per castigar-me, per suspendre’m, per dir-me que l’he espifiat o per preguntar-me si sóc la germana de l’Àngela.

En C.C. es va empassar saliva i la Marina va arrufar el nas.

—Ho sento, ja sé que ara segurament he ficat la pota fins al fons, de segur que deus estar pensant com fugir de mi i tot això, però estic farta de ser qui no sóc, i no puc ser jo si aparento que sóc una altra. M’entens?

—No, però m’encanta. Continua.

La Marina es va engrescar. Encara que es llancés pedres sobre la pròpia teulada, se sentia genial.

—Em vaig fer passar per la meva germana per salvar-la. I també per saber el que se sentia sent tan meravellosa, tan maca, tan perfecta i tot això. Jo sempre vaig voler ser la meva germana, des que vaig néixer —vaagafar aire, perquè allò de confessar-se cansava molt—. Hauries d’haver-la vist, la pobra, la fada porpra li va llançar una maledicció.

En C.C. va negar amb el cap.

—La fada porpra no va maleir la teva germana. Va ser la Lilian.

La Marina va quequejar.

—Què, què, què… dius?

—La Lilian va fer emmalaltir la teva germana per evitar que vingués aquí i que Finvana la fes desfilar a la cavalcada.

A la Marina li van pujar tots els colors a la cara.

—Per què?

—Perquè sabia que Oonagh es desfà sempre de les acompanyants de Finvana.

La Marina tremolava d’indignació. Ara sí que ho entenia. Ara sí que li quadrava tot.

—I la Lilian em va fer venir per desfer-se de mi?

En C.C. va haver de reconèixer que sí. La Marina treia foc pels queixals.

—I la fada porpra la va ajudar.

—Això vaig sentir.

—És clar. Ara ho entenc. L’Àngela mai no va estar en perill. Sóc una idiota.

En C.C. va negar amb el cap.

—A mi no m’ho sembles.

—Vaig creure la Lilian a ulls clucs i era una mentidera.

En C.C. la va justificar.

—Havies de creure en ella. Al cap i a la fi va ser la Lilian qui et va ficar en aquest embolic.

—I per què ho va fer, eh? Jo quin mal li havia fet? Per què va decidir sacrificar-me?

—Perquè s’havia encaterinat de la teva germana.

—No és just.

—Em penso que a ella tampoc no li ho sembla ara. Però tant és. Un cop sortim d’aquí, si ho aconseguim, ens n’oblidarem.

Era fàcil de dir i difícil d’encaixar. Una traïció sempre afecta. Van caminar en silenci cap als afores de les muralles i es van endinsar en els camps de cols, bledes i mongetes. Allà, els crits d’en Patrick i la Queralt trencaven el sopor de la nit estiuenca. Era un espectacle patètic i impropi d’una cort exquisida. En Patrick i la Queralt, monstruosos, desarmats i arrecerats darrere d’un carro de fems, es defensaven llançant cols i cogombres a les seves reials majestats. Oonagh i Finvana provaven d’acostar-s’hi, però cada cop que ho intentaven eren rebutjats pels projectils mig podrits que embrutaven les seves reials robes i les seves reials cares.

Una rotllana de pagesos aplaudia la batussa i animava els uns i els altres, com si aquell ridícul assetjament fos una justa heroica o un torneig.

Els soldats, oblidat l’incident del fugaç cop d’Estat, feien apostes amb les armes desades a terra i les gerres de vi a la mà. L’ordre s’havia relaxat, la nit emboirava la llei i el regne dels Daoine Sidhe podria convertir-se en un amable caos.

—Prou! —va cridar la Marina amb l’espasa enlaire dirigint-se a les seves majestats.

—Atureu-vos! —va amenaçar-los en C.C. amb la llança.

Però ni els uns ni els altres van ser sensibles a la seva proposta de pau i van rebre a canvi un parell de cols. Es van retirar prudentment del camp de batalla.

—Quin horror! Què fa la Queralt amb cap de cavall? —va exclamar la Marina.

En C.C. va assenyalar en Patrick.

—I en Patrick convertit en porc.

—I Oonagh calba!

Van esclatar a riure i la Marina va sentir l’alè d’en C.C. a la seva galta, eren molt a prop l’un de l’altre i va saber que era el seu moment. Aquest minut i no un altre. Un moment que es volatilitzaria de seguida. No ho va desaprofitar i, sense pensar-s’ho dues vegades, va aixecar el cap, va tancar els braços entorn del coll d’en C.C. i va acostar els seus llavis als d’ell. El va agafar de sorpresa. Es va adonar que en C.C. no li corresponia amb entusiasme, però no es va apartar d’ella.

—M’agrades —va confessar-li sense cap vergonya.

En C.C. la va deixar una mica descol·locada:

—A mi m’agradaves més abans.

La Marina no ho entenia.

—Així sóc més maca.

En C.C. no hi estava d’acord.

—A mi no m’ho sembles. Ets molt més maca tu.

La Marina estava emocionada. Era la primera vegada que algú considerava que ella era més maca que l’Àngela.

—Grrrr —va grunyir en Patrick sortint de darrere del carro i corrent cap a ells.

—Iaaaaaa! —va renillar la Queralt cavalcant en la seva direcció.

La Marina i en C.C. van aixecar alhora les seves armes per defensar-los, però no va caldre, en aquell mateix instant Finvana i Oonagh van caure abatuts a terra.

La Marina es va fregar els ulls.

—Què ha passat?

—Són morts? —es va preguntar en C.C.

—Adormits, només estan adormits —els va respondre una veu greu i elegant que va sorgir d’entre els pollancres de la vora del rierol i que va picar de mans per dispersar els curiosos i fer que tornessin cap a casa seva.

—Diancecht, heu estat vós? —va confirmar la Marina.

—Heu recuperat la màgia?

En efecte. El camarlenc es va acostar a Finvana i Oonagh, els va obrir les parpelles i els va auscultar.

—Dormiran profundament durant un dia i, mentrestant, pensarem la manera d’aconseguir que recuperin el seny. Han ofert un lamentable espectacle als seus cortesans. Si no corregeixen la seva conducta, em temo que aviat el regne dels Tuatha es convertirà enuna altra República.

—Seria més democràtic —va considerar la Marina.

—Però perdria la meva feina de camarlenc —va objectar en Diancecht.

—Depèn, podríeu presentar-vos com a candidat a primer ministre —va suggerir en C.C.

—O com a president —va afegir-hi la Marina.

En Diancecht va acaronar uns instants la temptadora oferta.

—Gràcies per les vostres idees. Jo em quedaré amb el meu problema sobre com he de solucionar els meus assumptes de palau, i vosaltres agafareu el camí del bosc, entrareu dins l’om i tornareu a la vostra República. Però abans he de solucionar un petit problema.

Va fregar amb suavitat el cap pelut de la Queralt i tot seguit la Queralt va tornar a tenir el seu cap anterior, la qual cosa, segons el parer de la Marina, no volia dir que hagués millorat el seu aspecte. Immediatament va fer el mateix amb en Patrick, que va palpar-se la barbeta i els llavis amb neguit i després va respirar alleujat.

—Bé, ja està tot solucionat, podeu anar-vos-en.

La Marina, però, no opinava el mateix.

—No ens en podem anar, encara queden algunes qüestions pendents.

—Quines?

—En primer lloc, jo he menjat aquí i vol dir que estic lligada per la màgia…

En Diancecht era un home pràctic.

—Estàs alliberada. Què més?

—La Lilian. Vull veure-la.

En Diancecht va estossegar.

—Està molt avergonyida, molt.

—Doncs que m’ho digui ella mateixa.

En Diancecht va xiular:

—Lilian, vine…

La Lilian, capcota, es va materialitzar convertida en una bonica noia de pell de vellut i ulls violeta. Amb les galtes xopes de llàgrimes es va ajupir davant la Marina i va mormolar:

—Perdona. Perdona’m.

La Marina començava a entendre la naturalesa capritxosa, volàtil i cruel de les fades. Va callar per despit.

—Digue’m que no em guardes rancúnia —va suplicar la fada violeta.

La Marina la va acusar:

—Em vas enganyar.

La fada estava trasbalsada.

—Em sap tan greu. Deus haver patit molt, però s’ha acabat. La fada porpra està d’acord a permetre que en Patrick se’n vagi, ja no li agrada.

La Marina, emmurriada, va plegar-se de braços.

—En Patrick ja no m’importa, però tu si.

—Tu també m’importes…

—Sabies que aniria a parar a la cort fosca, que quedaria presonera allà, per sempre, que potser moriria.

La Lilian es va eixugar les llàgrimes que lliscaven galta avall.

—No et coneixia, me’n vaig penedir de seguida. Si us plau, perdona’m. Et donaré tot el que em demanis. Què vols?

La Marina va aixecar el dit índex.

—Només vull una cosa, una sola cosa.

—I tant que sí, et concediré el do més preuat. Pots ser encara més perfecta del que ets, més bonica, més llesta, més alta, puc embruixar-te per eclipsar la teva germana Àngela i…

—No! —va cridar la Marina amb desesper.

—Què vols? Digues, què vols?

La Marina va somriure mirant en C.C. d’esquitllentes.

—Vull ser la Marina!

—La Marina?

—Sí.

—N’estàs segura?

—Vull ser jo.

—De debò?

La fada Lilian, desconcertada, va temptejar la seva aura amb la vareta.

—Gairebé, gairebé ho aconsegueixes pel teu compte. Mai no he conegut una naturalesa més poderosa que la teva —aleshores va moure la vareta i es va produir la transformació.

La Marina va sentir com el cos li tremolava sacsejat pels espasmes i va notar com les cames s’empetitien, la pell mudava de textura i de color i els cabells tibaven amb força. Per fi, exhausta, va caure a terra conscient que el vestit de patge li penjava pels quatre costats. Però potser el millor de tot era que s’havia alliberat del control mental que exercia la naturalesa insofrible de l’Àngela sobre els seus actes. Va somriure entre llàgrimes. Era el moment més feliç de la seva vida. Havia tornat a néixer, però aquesta vegada havia escollit qui desitjava ser.

—Sóc jo! —va exclamar amb la seva veu, palpant emocionada el seu cos de sempre i posant-se dreta.

En Patrick, sorprès, li va deixar anar tot un discurs en anglès i, encara que la Marina no va entendre res, no es va sentir atreta per ell. Sabia que havia dit una estupidesa.

—Quin horror —va mussitar la Queralt—. Quina pinta que fas, em sembla que l’has cagat.

—M’agradaves més quan renillaves —li va replicar la Marina sense manies.

No li importava haver perdut el ros angelical dels cabells, el blau celestial dels ulls ni el bronzejat de la pell. Preferia ser ella, entrebancar-se, equivocar la dreta amb l’esquerra, ser maleducada i besar en C.C. amb passió.

Va aixecar els braços enlaire i va giravoltar.

—Sóc jo, la Marina.

—Tornes a ser tu —va cridar en C.C. encantat i acariciant-li la pell i els cabells.

—T’agrado així? —va preguntar sense gens de coqueteria, simplement per sentir d’una altra boca que sí, que valia la pena tornar a ser la Marina.

—La tira, m’agrades la tira. Ets tan tu —va confessar en C.C.

I aquesta vegada la va besar amb passió, amb vehemència, amb els cinc sentits. Van tornar a embrancar-se en un petó apassionat i s’haurien quedat penjats l’un de l’altre eternament si no hagués estat per la Lilian, que els va obligar a endinsar-se al bosc.

—Afanyeu-vos —els va avisar—. Heu de sortir d’aquí abans de trenc d’alba.

Quan la porta de l’om es va tancar sobre els seus quatre caps, la Queralt es va recordar d’un petit detall.

—I l’Antaviana?