Capítol 4
La Marina
La Marina somiava que estava ajaguda a la sorra de la platja, al costat d’en Patrick. Notava els bíceps, els tríceps, els quàdriceps i tots els íceps dels braços de l’irlandès, que s’ajupia sobre ella cada cop més, més…
—Marina! Marina!
La veu era masculina i jove, dos factors que, barrejats, van actuar de cop en les seves neurones —ja recuperades— i li van activar un somriure idiota. En Patrick li parlava de molt a prop, sentia el seu alè càlid. El seu irlandès, el noi més guapo del món, volia besar-la.
Va obrir els ulls i els va tornar a tancar immediatament. No, no era en Patrick, però no estava gens malament. Els braços eren de l’Andy, el guaperes de l’insti, tan inaccessible —o més, no ho sabia amb certesa— que en Patrick.
—Marina, desperta’t.
I va sentir una bufetada a la galta. Es va ensumar que la bufetada era real perquè li va fer mal. L’Andy era tan desconsiderat?
Definitivament, era un dia estrany i el sol devia picar de valent perquè la realitat perdés els seus paràmetres habituals i inventés mosquits que parlaven i tios bons que l’abraçaven i la bufetejaven. Potser estava morta. Potser era això.
Un cotxe reescalfat va accelerar al costat del semàfor i va deixar una fumerada negra i espessa —verí en estat pur— que la va fer tossir.
Tossia, així doncs existia.
La Marina va obrir els ulls i, efectivament, l’Andy era allà. La va ajudar a posar-se dreta, però no li va preguntar què feia a terra desmaiada a mitja tarda, com si el més normal del món fos recollir noies de terra camí de casa. La seva pregunta, en canvi, no va poder ser més grollera.
—Que en saps res, de l’Àngela?
Gran desencís. L’Àngela, l’Àngela. Sempre l’Àngela.
Era lògic pensar que la cosa no feia amb ella.
No li havia passat pel cap que ella no era res més que la GERMANA DE L’ÀNGELA.
La Marina se sentia sovint un succedani de persona. Una cosa així com un accident genètic després del gloriós naixement de la seva meravellosa germana Àngela. Ella només va ser l’equivalent a un peluix, un husky o un playmobil. UNA COSA perquè l’Àngela no s’avorrís, UNA COSA per entretenir la primogènita, ALGUNA COSA a qui la preciosa Àngela podia estirar els cabells i disfressar de granota. Fins i tot ara, catorze anys després, molts oncles i cosins no sabien que existia, a la bústia de casa no sortia el seu nom i a la vitrina del menjador no hi havia la seva foto. La Marina no lluïa, no brillava ni donava glamur a la família. Amb l’Àngela n’hi havia de sobres, i la segona filla duia amb una certa resignació catorze anys d’anonimattot responent afirmativament l’odiosa pregunta d’«ets la germana de l’Àngela?». S’assabentaven del parentiu que tenien pel cognom i després d’una miradacommiserativa, deien amb llàstima: «No us assembleu gaire», que, traduït, significava «pobreta, no dóna la talla, s’ha quedat amb el pitjor del pitjor».
I tenien raó.
Aquest era el problema de la Marina, que els donava la raó. Si ella fos un professor, un tio bo, una amiga enrotllada o un venedor de melons… es quedaria amb l’Àngela. Perquè l’Àngela als setze anys era perfecta. No tan solsera una rossa d’ulls blaus espaterrant, sinó que a més era llesta, simpàtica, responsable, lligona i encantadora.
L’Àngela compaginava amb el mateix estil el violí, el Windows, el perfilador de llavis o la raqueta de tennis. Tant era, l’Àngela era un crack i també la pitjor jugada amb què l’atzar podia maltractar una germana sobrevinguda. L’Àngela era un àngel en el regne dels mortals, i la Marina havia estat i seria sempre, AIXÒ, la germana de l’Àngela.
—Que en saps res, o no? Havia quedat amb ella a les quatre i no s’ha presentat i, a més, no contesta al mòbil.
La Marina ho havia sentit perfectament, però no computava. Li havia agafat un atac de culpabilitat.
I és que aquell mateix matí havia flipat sobre la possibilitat —només la possibilitat— que la seva germana Àngela desaparegués de la Terra d’una forma natural i, si era possible, no violenta. Per exemple, que fos abduïda pels marcians. Això havia estat després del rotllo que li va fúmer la seva mare en comparar el desordre del seu armari amb l’ordre impecable de l’armari de l’Àngela. Va pensar, per un instant, que si l’Àngela no existís el seu desordre seria un possible ordre, ja que no hi hauria models comparatius estàndard. La seva mare ignorariael graud’ordre que una adolescent és capaç d’aconseguiri donaria per bo el seu mediocre desordre com el màxim ordre assumible als catorze anys. Sense referents. Sense pautes. Sense brúixola. O sigui, sense l’Àngela. I com que una cosa portava a l’altra, la Marina va considerar que —en el cas que existissin els marcians i investiguessin sobre el gènere humà— la candidata ideal per abduir i endur-se a Mart seria sense cap mena de dubte la seva germana Àngela. La triarien per guapa i simpàtica. I de segur que els alegraria el planeta, els escombraria els cràters, els engrescaria a les nits tocant el violí i lligaria amb tothom. Encara que, a poc a poc, acabaria fent-los sentir miserables, mesquins, nans, lletjos i mancats de virtuts. La perfecció comporta la incomprensió.
I vet aquí el problema afegit a la culpabilitat de la Marina. L’Àngela era tan perfecta que mai no faltaria a una cita sense avisar ni penjaria el mòbil sense solta ni volta. I ni pensar-hi de faltar a una cita amb l’Andy i desconnectar el mòbil sabent —perquè ho sabia tot, ho calculava tot— que l’Andy li trucaria.
Hi havia dues possibilitats: o bé l’Àngela s’havia desintegrat o bé estava tocant el violí a Mart.
—Marina, vés cap a casa. Ha passat una desgràcia.
La tercera possibilitat era aquesta. Una desgràcia. Només una gran desgràcia podia impedir que l’Àngela faltés als compromisos que tenia. Encara que, curiosament, la veu que havia suggerit la tercera possibilitat no era de l’Andy. Va alçar la vista cap al cel i va tornar a veure-la. Era allà, suspesa en l’aire, batent les seves diminutes ales. I aquest cop es va fixar que tenia un nasset de nina, unes orelles punxegudes i uns ullets entremaliats de tonalitats violeta.
Semblava una fada d’aquelles que il·lustraven els seus contes infantils. Estava somiant? Va estudiar alternativament l’un i l’altra fins que l’Andy es va mosquejar.
—Et faria res no mirar-me tant. Em gastes, tia.
L’Andy deia aquesta mena d’estupideses pronunciades amb un deix pedant, que a ella mai no se li haurien acudit en un somni. Era un Andy autèntic. I si l’Andy era real, això significava que la fada era real.
—Au, Marina, mou-te —la va burxar la fada.
Fos com fos, havia d’acceptar que estava veient-la i escoltant-la. Afortunadament en tenia testimonis.
—Ja l’has sentit.
L’Andy no fingia quan va arrufar el nas.
—A qui he sentit?
La Marina va assenyalar la fada, que en aquell mateix instant va dibuixar un cercle perfecte en l’aire i va passar arran seu amb una ganyota burleta.
—A aquesta… Aquesta cosa que vola.
L’Andy va mirar a través de la fada i, si la va veure, va dissimular amb admirable naturalitat.
—Quina cosa que vola?
La Marina es va posar nerviosa. Oh, no, això no li podia estar passant a ella!
—Doncs la fada, és una fada, oi?
La suposada fada va intervenir.
—No pot veure’m, ni sentir-me.
Però la Marina era una capsigrany.
—Tu calla.
L’Andy la va interrompre.
—Eh, tia! Que siguis la germana de l’Àngela no et dóna dret a dir-me que calli.
La Marina es va disculpar com va poder.
—Ho sento, no parlava amb tu. Parlava amb ella.
L’Andy es va posar les mans a la cintura i va fer un pas endavant. La Marina, per si de cas, va fer un pas enrere.
—Et rius de mi? —va escopir amb posat de xulopiscines.
La fada, impacient, va fer un looping damunt del nas de l’Andy i un crit covard va trencar l’avorriment de la tarda estiuenca.
—Ahhh! El meu nas!!! Un mosquit tigre!!! Merda!!!
La Marina, bocabadada, no ho va desmentir. Fins i tot se’n va alegrar, li estava bé per abusananos. Va aprofitar la distracció de l’Andy per sortir a cuita-corrents cap a casa. La seva vida era una marató contínua.
Mentre corria va tenir el reflex de picar l’ullet amb complicitat a la seva nova amiga voladora i de preguntar-li entre esbufec i esbufec.
—Ets una fada?
La resposta era òbvia.
—És clar que sóc una fada.