Capítol 1

La Lilian

La Lilian, la fada violeta, es bressolava neguitosa damunt la fulla d’un pollancre. Era més menuda que l’ungla del dit petit i tenia la pell suau, les ales de vellut i els cabells rinxolats. Una bonica fada irlandesa nascuda per ensumar les flors, riure alegrement i ballar les llargues nits d’estiu als boscos de Wicklow, allà on neix l’Slaney, no gaire lluny dels turons del Tallaght.

Però la Lilian sempre s’havia sentit diferent de les seves companyes. De fet, no s’adeia gens amb el seu tarannà frívol i el seu esperit mentider. La Lilian era l’única criatura del bosc que no s’engrescava amb l’arribada del bon temps. Quan cap a finals de primavera el sol feia cap entre els roures coberts de molsa, la fada violeta s’entristia i tancava els ulls pregant que tornés la foscor. Tenia les seves raons, però era una llàstima, perquè l’escalfor de l’estiu durava tot just unes setmanes i encomanava als Daoine Sidhe, els éssers màgics dels pujols, el desig de ballar a les clarianes dels boscos i celebrar plegats les seves festes nocturnes fins que el fred, un altre cop, congelava els records i els amagava sota la pluja i el gebre.

Aquella tarda la Lilian no podia suportar la flaire llefiscosa dels gessamins ni la xafogor de l’aire, però l’estiu no en tenia cap culpa. El que l’amoïnava de debò és que s’acostava l’hora de la cita amb el rei Finvana, el monarca que governava els Daoine Sidhe.

Alguns irlandesos creien que el llegendari regne dels Tuatha Dé Danann es trobava davant de les costes emboirades de Pembrokeshire, en un illot que els mariners coneixien com l’illa fantasma de Hy Breasail; però la majoria era de l’opinió que els Tuatha Dé, després de ser vençuts pels milesians en temps remots, s’havien refugiat sota terra i que la seva cort misteriosa habitava sota els turons foradats de les valls irlandeses.

I així era. Des del seu castell de Knokma, el rei Finvana i la reina Oonagh, déus ancestrals dels Tuatha Dé, continuaven presidint els seguicis, administrant justícia i dictant les seves lleis arbitràries sobre totes les criatures màgiques —també, conegudes com Daoine Sidhe— que vivien als boscos irlandesos.

Un raig de sol va escolar-se entre les branques del vell roure, va grimpar pels peus de la Lilian i li va xiuxiuejar un secret a cau d’orella: el rei Finvana cavalcava amb el seu fidel camarlenc Diancecht i es trobava només a mitja milla de distància. La Lilian li va donar les gràcies i es va espavilar a corre-cuita. Va esquitxar-se la cara amb gotes de rosada i va pessigar-se les galtes fins a perdre el color blanc. El rei Finvana no havia de sospitar la seva feblesa. Havia de fer veure que era alegre i riallera com les altres fades.

La Lilian, una viatgera del temps, creuava sovint les fronteres entre els humans i les fades i visitava els dos mons des de feia molts anys. Però ara es lamentava, era víctima de la seva dualitat. Malgrat que era l’única capaç d’ajuntar somnis i realitats i de mantenir viu l’esperitmilenari de les fades —o potser precisament per això—, s’havia ficat en un cul de sac. Tots dos monss’havien capgirat en contra seu.

—Ja arriben, ja són aquí! —va cridar l’esquirol des de dalt del roure.

La Lilian es va afanyar a donar alguns tocs a l’escenari de la seva representació per entendrir el monarca. Va pregar a la cadernera que cantés i, quan els seus refilets van alleugerir el sopor del capvespre, va pregar al raig de sol que tintés de vermell els núvols i va demanar si us plau a les campanetes i als pensaments que esclatessin i esquitxessin la vall de colors. En un tancar i obrir d’ulls, la fada violeta va aconseguir un escenari idíl·lic. Aleshores, va batre les ales enèrgicament i, mentre augmentava la seva grandària fins a adquirir mesures humanes, va desprendre un polsim suau i daurat que va temperar el vent i va escampar bonior, just a temps de donar la benvinguda als seus convidats, dos déus ben plantats i rossos, com tots els
Tuatha Dé.

Finvana i en Diancecht van refrenar els seus cavalls i van desmuntar gairebé al mateix temps. Però mentre que en Diancecht va caure dret, en Finvana va perdre l’equilibri amb tan mala fortuna que es va fúmer de morros damunt d’un formiguer. Una caiguda ridícula per a un rei i per a qualsevol que no fos rei. La Lilian es va aguantar el riure per sota el nas, però un pixie pocavergonya va fer una riallada descortesa i va estar a punt d’espatllar la trobada amb sa majestat.

—Ha, ha, ha, ha… —el riure del pixie era groller i les seves rimes ofensives.

En Finvana va tornar-se vermell d’ira, la Lilian va tremolar de cap a peus i en Diancecht va desembeinar l’espasa.

—Qui gosa fer burla del seu rei Finvana? —va cridar el camarlenc, escodrinyant el bosc amb ulls de caçador.

—Un fidel servidor de la reina Oonagh —va respondre la veu burleta.

La Lilian va maleir la seva sort. Esmentar el nom de la reina Oonagh, rossa i foteta, treia de polleguera en Finvana, el seu marit. Però… I si la reina Oonagh s’assabentava de la ridícula caiguda del rei i la convertia en la brometa preferida dels seus joglars durant les festes de la collita? Valia més no pensar-hi.

—Surt, covard, i dóna la cara! —va cridar en Diancecht, defensant l’honor en dubte del seu monarca.

La Lilian va ajupir-se sol·lícita davant del rei Finvana i, a més d’espolsar algunes formigues que s’enfilaven per la seva reial roba, li va oferir la mà.

—No us molesteu, senyor. És un pixie maleducat que aviat s’oblidarà de tot.

En Diancecht va netejar-li la sorra que embrutava el seu reial nas.

—Un covard sense memòria, majestat. Un pixie ximplet.

Però la veu del pixie ximplet es va sentir clarament i va fer enfosquir la mirada de Finvana.

—Els ulls del bosc han vist aquest incident, les orelles de l’aigua l’han escoltat i la indiscreció dels pixies l’immortalitzaran. Visca Finvana, el garrí volador!

Finvana, agafat en una falta, va aguantar la respiració per dissimular la panxota. Els anys i els banquets finalment li havien passat factura en un regne on no es perdonava la lletjor.

—Maleït follet miserable! —va bramar en Diancecht, enutjat—. Et tallaré la llengua amb l’espasa, l’estofaré amb bolets verinosos i l’oferiré a la reina Oonagh perquè també s’hi enverini. Vatua l’olla!

Finvana, en sentir-se venjat, va mig somriure.

—Una idea excel·lent, recorda-me-la en el proper banquet que celebrem amb l’escurçó de la meva dona, la reina.

Després va afegir-hi, dolgut:

—I prohibeix-me menjar fins al dia de la cavalcada.

—Sí, senyor.

—M’hauries d’haver avisat abans.

—No vaig observar cap anomalia, senyor.

—Ah no? Doncs ni tan sols em veig els peus.

—La corba de la felicitat, en diuen els humans.

—Jo no sóc humà i no sóc feliç.

—D’acord majestat. Teniu prohibit menjar fins a nova ordre.

—Fins que no em quedi ni un gram de panxa —va insistir Finvana.

En Diancecht va puntualitzar:

—Com desitgeu, però us recordo que us posa d’un humor pèssim.

—Pitjor humor tindré si la reina es fum de mi.

—D’això, no n’hi ha cap dubte —va ratificar en Diancecht recordant la llengua esmolada d’Oonagh.

De sobte, el rei va esclafir en una riallada. Acabava de recordar el motiu de la trobada amb la fada Lilian.

—Però em venjaré amb escreix. S’haurà de fotre quan vegi la meva noieta, el meu Capritx. Parla’m d’ella, Lilian.

La Lilian es va mossegar els llavis fins a fer-los sagnar. No va sortir ni una sola paraula de la seva boca.

—No he sentit cap de les teves explicacions, Lilian. Cavalca com una amazona, té el do de les llengües, els seus cabells són com l’alba, interpreta música com els àngels?

—Oh, i tant, majestat, encara que…

—Ha après bones maneres?

La Lilian va vacil·lar.

—Els humans són lents en l’aprenentatge.

—No vull més excuses, Lilian. No esperaré set anys més.

—Però, els set anys ajudarien a millorar la, la, la…
—va quequejar la fada sense acabar la frase.

—I ara! No comparis entre una noieta fresca i una dona marcida. Les humanes de seguida perden la frescor i es panseixen —la va tallar el rei.

—Us equivoqueu, majestat. Les noies humanes són arrauxades i caps verds, les joves, en canvi encara tenen la pell tibant, però ja han posat seny —va argumentar la Lilian tot improvisant.

En Diancecht va intervenir:

—Estàs suggerint que no pots complir la teva paraula?

La Lilian va voler somriure, però la por li va convertir el somriure en una ganyota.

—De cap manera.

—Ens estàs demanant un ajornament?

—Potser…

—Denegat.

—Però…

—Quin problema hi ha?

—Cap.

—Aleshores?

—Només vull que les coses surtin bé —va gemegar la Lilian amb un filet de veu.

—Per això som aquí, per a assegurar que tot surti bé. Sortirà bé? Respon —la va comminar en Diancecht.

La Lilian va moure el caparró amb desesperació.

—I és clar que sí, tot sortirà bé.

En Diancecht, la veu del seu amo el rei, es va repentinar el serrell amb coqueteria i va fitar, amb els seus ulls de caramel, la fada violeta.

—Estimada Lilian, la teva tasca d’aquests últims anys finalitza la setmana vinent. No volem confiar ni un sol detall a la improvisació. Tot ha de sortir rodó. Et vam confiar el Capritx de Finvana perquè sabíem que no ens decebries, però si no complissis la teva paraula… Ehem, ehem —va estossegar.

—Compliré, doneu-ho per fet.

—Ja saps que en cas contrari…

—Ho sé, ho sé.

—Recordes la fada groga?

La Lilian va sentir una coïssor a la gola.

—Va ser una ximpleria.

—Això és el que no estem disposats a consentir, cap ximpleria.

La Lilian va abaixar el cap.

—Ho he entès.

—Fantàstic —va aplaudir Finvana—. Em moro de ganes d’humiliar la reina Oonagh amb una milesiana. Aquesta plantofada li serà difícil de superar.

En Diancecht li va indicar silenci amb el dit índex damunt dels llavis.

—Discreció, senyor, si voleu que l’efecte sorpresa sigui un factor indispensable en la vostra ofensiva.

Però Finvana no desitjava passar desapercebut.

—Doncs no. Estic segur que en aquests mateixos moments el fotimer d’espies que treballen per a la reina Oonagh han corregut cames ajudeu-me a garlar sobre els meus plans i li deuen estar posant el cap com un timbal.

La Lilian va tremolar.

—Això vol dir que la reina potser intentarà impedir-ho.

Finvana va arronsar les espatlles.

—Potser sí.

En Diancecht va comprendre el neguit de la fada.

—Majestat, hem posat les coses molt difícils a la pobra Lilian.

—Potser.

En Diancecht es va disculpar en silenci amb la Lilian. L’egoisme de Finvana no tenia límits.

—Sabeu quin és el més gran dels patiments? —va preguntar sàdicament en Finvana tot assaborint per endavant la seva resposta.

Tots dos sabien que el seu deure era fingir que no ho sabien perquè Finvana pogués lluir-se. I això va fer amb un to enravenat.

—Conèixer per endavant el patiment i no poder-hi fer res. Aquesta és la tortura que infligeixo a Oonagh cada set anys, aquesta és la meva venjança.

Les veus burletes dels pixies van cantar.

En Diancecht anava a respondre als follets pocavergonyes, però el seu rei li va demanar silenci. Al cap d’una estona, en no obtenir cap resposta, els follets entremaliats van cridar:

—Llarga vida al garrí Finvana, el rei volador!

Finvana no es va esverar gens ni mica. Va muntar damunt la grupa del cavall i va picar l’ullet a la Lilian.

—Riu bé qui riu darrer. Oi que sí, estimada Lilian?

La Lilian va abaixar el cap.

—Des d’ara la meva panxa queda a les teves mans, Diancecht. No la vull per a la cavalcada.

La Lilian es va estremir. Era la responsabilitat més desagraïda que cap camarlenc havia compartit anteriorment amb el seu monarca. Per res del món li agradaria ser a la pell d’en Diancecht. Encara que pensant-ho bé, la seva situació era molt pitjor.

Quan els genets van ser una taca en la llunyania, la fada violeta es va empetitir de nou i va esclatar en uns sanglots desesperats.

—Au, au, tranquil·litza’t —la va consolar una veu amiga.

La Lilian va alçar la vista i, entre llàgrimes, va entreveure la silueta de la fada porpra.

—Oh, senyora, no podré complir la meva paraula.

La fada porpra va somriure.

—No deus voler cometre el mateix error reial, oi? —després va alçar la veu en direcció al bosc i va comunicar amb un deix d’ironia—: Estimats pixies, ho sento per vosaltres i per la vostra sagrada missió d’espies d’Oonagh.

Un simple espetegar de dits i una cantarella incomprensible que convocava un encís les va traslladar fins a l’esquerda del llac, allà on cap ull ni cap orella no podia robar-li les paraules ni captar-ne els gestos.

—Estimada Lilian, no hi ha res perdut perquè no hi ha res començat.

La Lilian no opinava el mateix.

—Oh, senyora, sabeu molt bé que em sento incapaç de complir la meva promesa. Però, d’altra banda… Com podia dir la veritat al rei? No puc lliurar-li la milesiana, aquesta noia no, us ho vaig explicar.

La fada porpra li va acaronar els cabells en silenci.

—Fa tres anys, quan em vaig comprometre, no tenia ni idea de com se’m faria de difícil —va ploriquejar la Lilian.

—Au, eixuga’t aquestes llàgrimes, jo et puc ajudar.

—De debò?

—És clar, tinc una idea excel·lent que ho solucionarà tot.

—Gràcies, senyora —va exclamar la petita Lilian besant la mà de la seva protectora—. Us estaré eternament agraïda.

—No preguntes per què t’ajudo.

—Per què m’ajudeu?

La fada porpra, falaguera, la va abraçar.

—Perquè ets jove, ingènua i tens una cosa que jo desitjo.

—Quina? —es va estranyar la Lilian.

—No ho endevines?

—Doncs no, senyora, no en tinc ni la més petita sospita…

La fada porpra va sospirar amb condescendència. Certament, la Lilian era massa jove i ingènua.