Capítol 18

Ezra

Raeyn salta alegrement pel corriol del bosc.

—Llamps i trons, el botí és nostre. Visca!

En comptes d’un hunter nocturn sembla un warlockbegut. El seu comportament és insòlit. On és el seu sigil? I la seva prudència? I la seva astúcia?

—Qui vol un bonic braçalet màgic? I un fantàstic cinturó? Au, acosteu-vos sense por. N’hi ha per a donar i per a vendre.

Des de quan els caçadors regalen el botí com si fossin peixateres?

—Vatua l’olla! Et queda de meravella —exclama col·locant una capa daurada damunt les espatlles de Xerxes.

I aquest estrany vocabulari? Qui gosa parlar així?

—Ha molat quantiduby aquest raid.

Quina vergonya.

En C.C., sota la seva aparença acabada d’estrenar de guerrer humà, sent vergonya d’ell mateix, o del seu antic personatge. No ha tingut cap més remei que inventar-se una nova personalitat. Ara el seu nom és Ezra i ningú no el coneix. El seu nou aspecte lipermet observar sense ser vist i investigar què ha passat en la seva curta absència.

Massa coses.

Mirior ha desaparegut. Varlik i Thana continuen amb vida, i Raeyn, convertit en un babau…, li ha estat robat.

Descobrir que Raeyn, el seu personatge, el seu altre jo, el seu JO li ha estat usurpat, ha estat un cop molt dur. Esbrinar que el seu usurpador té un coeficient intel·lectual d’un centpeus l’ha ofès. Però el pitjor, el més dolorós, ha estat comprovar que NINGÚ no ha detectat aquesta estafa. TOTS creuen que Raeyn continua sent Raeyn. Fins i tot Thana, l’assenyada Thana, la maga humana d’ulls de gata i túnica blava, li riu totes les gràcies i accepta els seus regals.

Tot encaixa: Mirior és mort i li ha robat el seu Raeyn. Només Mirior és capaç d’aquestes bromes grolleres i d’aquest vocabulari infantilitzat. És tan obvi, que no comprèn l’actitud complaent de Thana ni la falta de perspicàcia de Xerxes.

Murmura a l’orella del seu amic Varlik. Vol parlar amb ell tot sol i confiar-li el seu secret. Però el nan rebutja l’acostament. Estan repartint el botí de la seva darrera aventura i no serà tan ximple de renunciar a la seva part.

Ha triat un mal moment per treure el nas. Estan eufòrics pel triomf. Para l’orella i enxampa aquí i allà comentaris sobre l’última victòria, i pel que sembla l’heroi indiscutible és Raeyn. No pot ser. No. És mentida. Una llegenda. Però Xerxes pren la paraula:

—Companys! Avui és un dia important. Per primera vegada un elf hunter ha superat en valor un tanki ha assetjat tot sol un drac. Vull felicitar Raeyn, el nostre benvolgut Raeyn. Llamps i trons, Raeyn, vine cap aquí.

Fins i tot Xerxes imita aquest nou Raeyn. Mai no havia fet servir aquest terme obsolet de «llamps i trons».

En C.C. tracta d’interceptar Raeyn, però tot just és un warrior de nivell 1 i no té res a fer amb un hunter de nivell 20. Ha d’aguantar l’espectacle colpidor de Xerxes que el felicita i li ofereix la joia del botí, l’anell que permet la invisibilitat.

Sense cridar l’atenció, s’esmuny cap a Thana i li murmura a l’orella:

—És un impostor.

Thana no hi està d’acord.

—Un visca pels impostors.

—Però has vist com camina? Sembla que estigui en un festival de hip-hop.

—Té estil.

—S’ha disfressat. Què fa amb aquestes calces verdes horteres i aquesta ploma ridícula al barret?

—Gràcies a la seva estratègia hem vençut.

—No m’ho empasso.

—Però què t’ha fet?

—En realitat no és qui diu que és.

Thana es gira cap a ell amb els braços als malucs.

—Ah, no? I qui és, segons tu?

—Raeyn ha estat suplantat per en Mirior.

Thana obre uns ulls grossos i negres que ocupen tota la pantalla.

—Mirior va morir, va tenir problemes de connexió i ens va avisar que tornaria.

—Va morir per culpa de Raeyn i aquesta és la seva venjança.

—I tu com ho saps?

—Jo sóc Raeyn.

En C.C. no espera un crit esfereïdor, ni un petó d’amor, però la riallada de Thana és pitjor que una bufetada.

—Per què no et perds?

Ezra balboteja com un idiota perseguint-la.

—Parlo de debò. Jo sóc Raeyn i he estat al teu costat aquests últims tres-cents noranta dies. Hem lluitat junts contra Toljonk, contra Ogj, contra Enhialt, i et dec la vida, em vas bufejaral fossat de Trumble…

Thana no espera que acabi. S’acosta a Xerxes i xerra amb ell, molt esverada. En C.C. nota la boca seca. És la por o l’angoixa o la decepció. Estan maquinant en contra seva. Thana, que creia la seva amiga, li ha girat l’esquena i està conjurada amb el líder. Se sent sol, desvalgut, fora de l’ou. Ara el líder s’acosta a ell i l’assenyala amb la seva espasa.

—Vés-te’n, Ezra.

La suor li xopa les mans i el ratolí li rellisca.

—Dóna’m una oportunitat i et demostraré que sóc Raeyn.

—No volem baralles. Vés-te’n, Ezra.

Xerxes és implacable i té un sever concepte de la justícia. Si creu que alguna cosa és justa, no vacil·la.

—Vés-te’n, Ezra, o et destruiré.

Ezra sap que parla seriosament. Vol acomiadar-se del seu bosc, de les muntanyes que decoren l’horitzó, de la lluna majestuosa amb tonalitats ataronjades que penja del cantó esquerre de la pantalla, de la fullaraca que trepitja amb les seves botes, dels troncs entortolligats dels arbres als quals s’arrapa per no desaparèixer, del cant nocturn dels ocells virtuals que comença a minvar.

—Merda, merda —exclama—. No, no vull! —crida enadonar-se de l’atac de Xerxes—. No vull morir! Noooooooo.

Unes mans el sacsegen.

—Tio, no cridis, que tothom t’està mirant.

En C.C. va aixecar el cap i els seus ulls van xocar amb dotzenes d’ulls sorpresos que havien abandonat per uns segons les pantalles per fixar-se en l’espectacle de l’espanyol enfurismat pregant per la seva vida a una pantalla.

En C.C. es va desconnectar i va tornar a Dublín.

—M’he passat?

L’Àngela va assentir.

—I ens n’espera una de bona.