Capítol 23

La Marina

L’última hora de classe se li va fer eterna. Consultava el rellotge tota l’estona i sospirava perquè fossin les three o’clock, que era el moment de tocar el dos. L’inconvenient és que no sabia quant trigaria a arribar a la torre. Ni tampoc no sabia quin era el camí més curt ni la manera més ràpida d’arribar-hi. De fet, no tenia ni punyetera idea d’on era la maleïda torre.

I entre exercici i pregunta (per què a les classes d’anglès sempre pregunten?) dubtava sobre si li sortiria més a compte agafar un autobús o anar-hi caminant. Va tenir la certesa que fes el que fes es perdria. De vegades tenia intuïcions i, com més pessimistes, més possibilitats tenien d’acomplir-se.

Podria haver-ho demanat a la Queralt, però l’Antaviana, com un dijous, s’havia assegut al mig de totesdues. Semblava que ho fes a posta: si la Marina ajupia el cap, l’Antaviana també; si es recolzava al respatller de la cadira, l’Antaviana la imitava; i si es girava a dreta o a esquerra, la baixeta torracollons feia el mateix. Estava gelosa?

Era això. Patètic, però era això. Després de totes les seves interferències ara se sentia dolguda per la guspira d’amistat que havia sorgit entre la Queralt i la Marina i volia tornar a guanyar-se la seva confiança.

—Vols que et deixi el meu boli? —li va oferir amb amabilitat.

—Ja en tinc un, gràcies —va respondre la Marina secament.

—El teu és de propaganda, el meu és bo. Té, prova’l.

—No.

—Et sortirà més bé la lletra.

O sigui que li estava dient que feia mala lletra.

—La lletra em surt sempre així de cutre, és la meva i, si no t’agrada, t’aguantes.

L’Antaviana va empal·lidir, però no va atacar, al revés, es va mostrar suau com un guant.

—És una lletra amb personalitat.

—No t’hi escarrassis, encara que volguessis no series simpàtica —va replicar la Marina rabejant-s’hi, ja que la petita punyetera no es defensava.

L’Antaviana va ploriquejar.

—Només vull ser amiga teva.

Semblava sincera. Li brillaven els ulls i li tremolava la veu. Certament la Marina s’estava venjant de totes les humiliacions que li havia fet passar la nena torracollons, però també era veritat que li devia la vida i que havia intercedit per ella davant Mrs Higgins. Tampoc no feia cap falta burxar a la ferida. L’Àngela mai no ho faria, l’Àngela seria bona.

—Vinga, no ploris, som amigues.

—De debò?

La Marina no volia dir mentides, al cap i a la fi l’Àngela no era mentidera.

—Si deixes de tocar-me els nassos.

L’Antaviana li va obrir el cor.

—Puc ajudar-te en el que tu vulguis. Et puc ensenyaranglès, deixar-te el boli, explicar-te on són els museus de Dublín, els ponts, la torre…

—La Torre! —va cridar la Marina sense donar-li treva.

—Vols conèixer la Torre?

—Doncs sí, m’agradaria.

—Podem anar-hi demà.

—No, avui.

—D’acord. Quan sortim de classe, t’hi acompanyo.

—No, no, vull anar-hi tota sola.

L’Antaviana es va quedar tocada, i la Marina va rectificar:

—No és res personal, de debò, m’encantaria anar-hi amb tu, però necessito estar sola aquesta tarda.

—No sóc la teva amiga?

—Sí, però, no barregem les coses. M’expliques com anar-hi?

L’Antaviana va agafar el mapa, va assenyalar amb el dit i va cantar:

—En sortir de l’acadèmia, vas per aquesta street cap a l’esquerra, gires per la segona road a la dreta i arribes a Clare Street. Aquí hi ha l’estació de Pearse. Has d’agafar el tren fins a Sandicove i, un cop hauràs baixat, demana per la Torre Martello.

—Torre Martello? —va apuntar la Marina en el seu paper rebregat sentint-se miserablement ignorant pel fet d’ignorar que la torre més famosa de Dublín s’anomenava Martello, no sabia per què.

Que l’Antaviana ho sabés i ella no ja era per obrir-se les venes.

—I ja està?

—Sí.

La Marina va somriure. Que fàcil! A punt va estar de fer un petó a la baixeta torracollons. Pobreta. Potser sí que era una bona amiga i que l’única cosa que desitjava era no quedar-se fora de l’ou.

Quan va tocar la campana, va sortir cames ajudeu-me sense acomiadar-se de la Queralt, de la punyetera ni de ningú. Va córrer com una ànima que porta el diable i, en girar la cantonada, es va fúmer de lloros amb en C.C.

—Àngela! —era un crit que expressava alegria i que amagava un significat afegit com «quina casualitat, t’estava buscant».

Però el friki no li interessava gens.

La Marina es va aixecar de terra i es va preguntar si el friki disposava d’un radar per localitzar-la, però no va dir-li ni ase ni bèstia. Es va espolsar la roba i va tornar a emprendre la seva cursa eixelebrada.

—Espera’t! Espera’t un moment! —va intentar detenir-la en C.C.

—Si vols els apunts, demana’ls a la Queralt. Jo me’n vaig.

—No, no, espera’t!!!

La va seguir corrents cap a l’estació.

—No veus que tinc molta pressa?

—Només és un favor, necessito pasta.

—Més diners? T’has polit els quatre euros d’aquest matí?

—Eh, eh, que no em punxo! Saps el que val un bocata de bacon?

—Ni ganes, et podies haver quedat a l’escola a dinar.

—Tres euros amb vint, m’han bufat tres euros, i a més el bacon estava cremat.

—He d’agafar un tren. Adéu.

—Jo també.

—Esfuma’t.

—T’acompanyo.

—Ets sord?

Tant era que la Marina parlés en rus. El friki va continuar al darrere seu, com la seva ombra, i la va seguir fins a Clare Street. La Marina va confondre l’esquerra amb la dreta, va recular dues vegades i quan va arribar a l’estació i va consultar els horaris a Sandicove va comprovar que acabava de sortir un tren feia un segon i que el pròxim no sortiria fins al cap de trenta minuts.

—Per culpa teva!!! —va escridassar el frikiindignada pel seu fracàs i, aquesta vegada sí, va llançar la carpeta a terra com hauria volgut fer amb la paella dels ous ferrats petats del matí.

Llançar una cosa a terra li produïa un plaer indescriptible, sobretot si es trencava, la qual cosa no va passar amb la carpeta.

El frikila va recollir de terra, la va netejar amb la màniga del jersei i la hi va tornar.

—T’ha caigut.

La Marina, per pura maldat, la va tornar a llançar amb ràbia, però aquesta vegada el friki va fer l’orni.

—Si t’agrada més deixar-la aquí, tu mateixa.

La Marina, una mica avergonyida, va recollir la carpeta i es va posar a la cua de la taquilla per comprar els bitllets. En Ciceró es va situar al seu costat i va romandre callat durant cinc minuts. Per a la Marina això eramassa, no suportavael silenci; així doncs, va decidir trencar-lo. Encara que això signifiqués abaixar-se elspantalons.

—Hi has estat?

—On?

—A la Torre.

—Quina Torre?

—La Torre del Castell.

—Com vols que hi hagi estat si és la primera vegada que visito Dublín?

—Ah, així és la primera vegada?

—És clar. Em van obligar a venir.

—Ja.

—Tu, en canvi, ja fa uns quants estius que ets per aquí, oi?

La Marina va dissimular.

—Sí, sí.

—I ja la deus conèixer.

—El què?

—La Torre del Castell.

—Sí, és clar.

—Per això prefereixes visitar la Torre Martello.

La Marina va escoltar el que va escoltar, va computar com va poder aquesta informació confusa i després va preguntar innocentment:

—Com dius?

En C.C. estava simpàtic o pilota, segons com es mirés. En qualsevol cas, se’l veia interessat a escurçar distàncies per aconseguir diners.

—Això, que tens ganes d’anar a la Torre Martello, que és molt lluny perquè Dublín ja el deus tenir molt vist.

La Marina es va atrevir a preguntar amb veu tremolosa:

—Molt lluny?

—A una hora d’aquí. Sandicove és un poblet de la costa.

—O sigui, que hi ha dues torres?

Aquesta vegada la sorpresa d’en Ciceró va ser real.

—Moltes.

—Com que moltes?

—Les esglésies tenen torres, els castells tenen torres…

—I la Torre Martello quina és?

—La de Joyce.

—Joyce?

—Un escriptor una mica torrat que va escriure un llibre que no s’ha llegit ningú, però que tothom fa veure que sí i que es diu com el protagonista de l’Odissea, Ulisses.

La Marina ja havia desconnectat.

—Així, la Torre Martello no és la Torre del Castell.

—No. El Castell és al centre de Dublín i és on els anglesos torturaven els de l’IRA.

La Marina va desitjar escanyar la baixeta torracollons que l’havia confós d’aquesta manera tan vil. Havia estat una sort perdre el tren.

—I què hi faig jo, aquí, com un estaquirot?

—I jo què sé.

La Marina va dubtar entre llançar un altre cop la carpeta a terra o posar-se a plorar. Va optar per la tercera via, la més pràctica.

—Saps anar-hi?

—On?

—Al Castell.

—Un euro.

La Marina no va regatejar ni un cèntim.

—Fet.

I va detectar als ulls d’en C.C. el desencís per no haver gosat demanar més pasta.

El trajecte va ser entretingut. El friki mostrava una curiositat especial pels seus contactes feèrics i no sabia com sostreure-la.

—Això…, tu et comuniques amb éssers…, bé, amb éssers màgics, o sigui feèrics.

La Marina sabia que negar-ho no li solucionava cap problema i que admetre-ho potser la dotaria d’una mica més de prestigi als ulls del friki.

—Com ho saps?

—Et vaig sentir parlar amb ells. T’hi comuniques o no?

La Marina va recordar immediatament que la nit abans, al parc, quan parlava amb la Lilian, en C.C. va sorgir com un fantasma d’entre les ombres.

—De vegades.

—Ja. I tens un mentor?

El nom va deixar la Marina flipant.

—Un què?

—Un contacte vull dir, algú que et facilita l’entrada en el seu món. Algú proper.

—Sí, una fada.

—Com és?

—Com la meva ungla, violeta, desprèn unes pólvores daurades que em fan esternudar.

—Una fada de les flors.

—Segurament.

—I… coneixes els pixies?

—Diguem-ne que els pateixo.

—Són empipadors, oi? Una mica bromistes i cruels.

La Marina, de sobte, es va posar a la defensiva.

—No em deus prendre per boja?

En C.C. va obrir uns ulls com unes taronges.

—No, no, em sembla genial.

—A mi no tant, anit vaig tenir una… experiència.

A en C.C. li van brillar els ulls i la va convidar a continuar:

—Els italians de la casa on m’allotjo em van segrestar i em volien lliurar a un genet encaputxat que m’esperava amb un cavall blanc. Tot estava preparat per lligar-me i dur-me a algun lloc.

En C.C. no ho va posar en dubte. Era massa, el tio.

—Li vas veure la cara?

—Al cavall?

—Al genet.

—Era ros i alt, potser era una pava, perquè els cabells li arribaven fins als peus.

—Vas sentir atracció o rebuig?

La Marina va recordar la vaga sensació de sentir-se empesa per una mà invisible.

—Al principi estava morta de por, però després em van hipnotitzar. Si no arriba a aparèixer l’Antaviana, me’n vaig amb ells.

En C.C. va gratar-se el cap.

—Amb llum suposo.

—I això què vol dir?

—Doncs que fan servir mètodes de llum per encantar-te.

—Això! La llum! Hi havia una llum, com un fanalet, i jo me la vaig quedar mirant.

—No ho facis més —la va advertir seriosament en C.C.

La Marina estava feliç. El friki era com una enciclopèdia feèrica i li donava la confiança que necessitava per continuar explicant les seves estranyes experiències.

—I aquest matí m’han atacat.

—Què t’han fet?

La Marina va intentar enumerar les bestieses de ca la Higgins, però li van semblar una mica ridícules. En qualsevol cas hi havia una frase que ho resumia perfectament.

—M’han tornat boja.

—És l’especialitat dels pixies.

—Escolta, i tu com saps aquestes coses?

—Navego i llegeixo i me n’assabento.

—Ja, llavors potser saps qui són els Tuatha Dé Danann.

En C.C. va posar les antenes i va donar una resposta ràpida.

—Crec que són divinitats irlandeses, van protagonitzar algunes batalles glorioses.

—I la seva cavalcada?

En C.C. va reconèixer la seva ignorància.

—Ho puc esbrinar.

—Doncs fes-ho, m’interessa molt —va admetre la Marina amb sinceritat.

I en aquest «molt» hi havia un interès veritable, i aquesta va ser la seva intenció en dir-ho amb tant d’èmfasi. Fins al moment, en C.C. era el seu únic confident il’únic que no es reia d’ella quan li explicava aquesta mena de coses.

—D’acord.

Van arribar al Castell a les quatre i vint minuts, just a temps de contemplar com la petita Antaviana s’explicava amb desimboltura davant d’en Patrick que, destarotat, no sabia com fugir del parany. La Marina, trasbalsada, va trigar uns segons a reaccionar i comprendre que la confusió entre la Torre Martello i la Torre del Castell no era casual. L’Antaviana, com el llop de la Caputxeta, devia haver llegit el seu SMS i, astuta com tots els llops ferotges, la va fer anar pel camí més llarg. La va enviar on Joyce va perdre el barret per lligar-se en Patrick.

El seu cervell va treballar a velocitat supersònica i va concebre un pla desesperat a risc d’arruïnar-se.

—Deu euros si et desfàs d’aquesta —va assenyalar amb el dit la baixeta torracollons i va treure del seu bitlleter un grapat de monedes.

Els ulls d’en C.C. van fer pampallugues i, en allargar la mà per engrapar els diners, la Marina va tancar el bitlleter.

—Després. Abans t’ho has de guanyar.

En C.C. semblava sincer en l’admiració que mostrava pels seus contactes feèrics, però també semblava un tio sense escrúpols que es venia per pasta. Potser no tenia tants recursos com creia.

—La puc llançar al riu?

—Si aconsegueixes que sembli casual.

En C.C. va adoptar un estil de professional del crim organitzat. Va estudiar amb deteniment la víctima i la seva mirada es va detenir en el somriure teatralment cordial que tenia i en els posats exagerats que feien dringar els braçalets i refulgir els anells que duia de bijuteria. Després va observar en Patrick, que mirava a banda i banda buscant desesperadament un forat per on escapolir-se.

En C.C. va fer la pregunta del milió a la Marina.

—I vols que te la tregui del mig per poder enrotllar-te amb aquest?

El seu «aquest» va sonar tan menyspreador que la Marina va obviar la resposta. Li va semblar una pregunta vulgar. Va contestar com hauria contestat un padrí de la màfia.

—Et pago perquè t’ho curris, no per contestar les teves preguntetes.

En C.C. s’ho va pensar uns instants i després es va llançar a l’ofensiva. Es va allunyar amb les mans a les butxaques, xiulant una cançoneta i fingint una trobada casual. I ho va semblar. Quin farsant! Qualsevol es fiava de la seva falsa simpatia que, de vegades, confonia. Tot era pur interès pels euros i el vici. Era un actor consumat. L’estranyesa per la trobada, la salutació efusiva a en Patrick, la conversa amb la petita Antaviana i la sorpresa que se li va dibuixar al rostre semblaven reals. La Marina, amagada darrere d’un grup de turistes japonesos, sabia que no i no s’ho acabava d’empassar.

Al cap de cinc minuts i sense cap esgarip, l’Antaviana va seguir en C.C. com un gosset i es va acomiadar d’en Patrick amb un moviment de mà i una disculpa gestual.

En C.C. era un crack. Havia aconseguit desfer-se’n sense sang ni pistoles.

La Marina va assumir que l’escena era seva, que era el seu moment i que en Patrick, el seu estimat Patrick, era allà per a ella soleta. Era tan, tan guapo que es va llançar als seus braços amb un veritable entusiasme. En realitat, poca cosa més podia fer, ja que parlar, el que es diu speak en anglès, no era el seu punt fort.