Capítol 2

La Marina

Era una tarda de juliol xafogosa. Xafogosa només? No, no. Amb xafogosa no n’hi havia prou. Era angoixant, ofegant, horrible, infernal. Això, infernal. Es quedava amb infernal. De tant en tant tenia bones pensades. Un infern ple de calderes bullents i de condemnats cridant. Era potser la paraula que més s’aproximava al seu suplici de calor insuportable i avorriment infinit de les tardes d’estiu fent matemàtiques. I per més inri es deia Marina, que si sonava a alguna cosa era a mar.

El mar. Quina ironia. Sabia que existia pels mapes de geografia i per la seva germana Àngela, que dia sí i dia també es remullava a les blaves aigües del Mediterrani i s’havia currat un bronzejat xocolata amb nata per caure-hi de cul. El mateix bronzejat que passejaria durant el mes d’agost pels carrers plens de xivarri de Dublín al costat del noi més guapo del món, el seu amor secret, mentre ella continuaria morta de fàstic i avorriment a l’acadèmia de repàs.

Per què els uns tenien tant i els altres tan poc?

La vida era injusta.

Aquell estiu la Marina no havia ensumat el mar. S’havia quedat amb el nom i les ganes, per suspendre, i restava presonera a Sant Feliu de Llobregat, una ciutat propera a Barcelona, encara que sense turistes, sense estiuejants i sense vida. L’estiu es vestia d’una boirina enganxifosa i bruta que envaïa els carrers i les placetes i feia fora els seus habitants cap a llocs millors. A finals de juliol Sant Feliu es transformava en una ciutat fantasma. Forns, farmàcies i bars abaixaven les persianes, penjaven els cartells de «Tancat per vacances» i les fulles recremades dels plàtans queien estabornides a terra i allà es quedaven fins al setembre, encatifant les rambles de tristesa, del mateix esperit decadent —en blanc i negre— de les pel·lícules de desastres nuclears. Ni una bicicleta, ni un gelat, ni un riure que contradigués la certesa que Sant Feliu havia estat víctima d’una bomba atòmica.

La Marina estava asseguda en una aula de l’Acadèmia Solbes, a trenta-tres graus centígrads a l’ombra, davant d’una pissarra atapeïda de números. Va intentar consolar-se pensant que l’estiu era una invenció, una gran mentida com els Reis Mags i l’alliberament de la dona. Però, no. Volant, indiferent a la calor i al fàstic, va aparèixer la prova que l’estiu feia la viu-viu fora de l’aula. La confirmació que el món era ple de gent feliç que menjava síndria i xipollejava a l’aigua. Primerament va ser un zumzeig que de seguida es va materialitzar en una diminuta ombra d’alegria estiuenca. Era un mosquit gegant. Un mosquit que voleiava fregant la calba del professor de matemàtiques que gargotejava com un autòmat fórmules a la pissarra, indiferent a la calor i als patiments humans. I la Marina, l’única alumna de tot el planeta Terra, va albirar la possibilitat que el seu petit infern finalitzés una hora abans. N’hi hauria prou amb una embranzida del mosquit. Una bona picada, un xiscle de dolor, un cop de mà, una sortida a correcuita de l’aula, un «continuem demà» i un dia menys de condemna.

La Marina es va concentrar en el mosquit i, malgrat que no creia en la telepatia, va tancar els ulls i li va pregar que aterrés damunt la calba del calb i es fotés un bon tiberi.

—I la fracció de 9 multiplicat per 6 dóna…?

Sense resposta. La Marina no era Einstein i no podia fer dues coses alhora. No podia establir comunicació telepàtica amb un mosquit i, simultàniament, resoldre una fracció.

—No ho saps?

Gran deducció. Pròpia d’un professor de matemàtiques.

—És que… Hi ha… Hi ha un mosquit —va balbotejar sense gaire convenciment pel fet d’haver d’ensenyar les seves cartes.

—Marina, és l’excusa més idiota que he sentit a la meva vida. No en tens cap altra de millor?

Touchée. La vida era injusta. D’acord que era una excusa. Com allò de: «Perdoni, no puc venir a classe perquè s’ha mort el meu gat». Que se li mori a algú el gat o aparegui un mosquit a l’aula no deixava de sonar a excusa, però de vegades passava, amb la qual cosa podria ser considerada una mitja veritat.

I de sobte el mosquit, el molt traïdor, va picar la Marina a la mà amb què agafava el boli. A la vida de la Marina la torrada sempre queia pel costat de la mantega. La seva germana Àngela es quedava amb els tios bons, les notes guais, i els ulls blaus.

Xiscle, plantofada i tornem a començar.

La Marina no tenia poder per al «continuem demà», però no es va acovardir i va intentar improvisar un final feliç fent el numeret.

—Em fa molt mal, moltíssim. Se m’està inflant el dit.

El calb va començar a suar. Potser per la calor o per la mala consciència de no haver cregut la mitja veritat de la seva alumna. Li estava bé.

—Vols dir que no exageres?

I és clar que exagerava. La Marina sabia exagerar com totes les noies que practicaven des de jovenetes. La perfecció exagerativa l’havia aconseguit feia tot just un any, en començar a ser allò que en diuen adolescent. Després d’un parell de minuts va començar a sanglotar i dues llagrimotes li van rodolar galtes avall. Plorava de ràbia, és clar, però això el profe no ho sabia. Impressionava.

El calb va dubtar, va mirar el rellotge de reüll, va estossegar, s’ho va rumiar i, vençut, va deixar caure el guix amarat de suor.

—Au, vés… Demà continuarem i…

Abans que hagués acabat la frase la Marina ja era al carrer. Però no estava sola. El mosquit l’havia acompanyat voleiant damunt del seu cap. Semblava disposat a continuar amb el berenar. Quin rotllo! Va moure els braços per espantar-lo, però el mosquit va continuar allà, palplantat, i, tot i que va estar a punt d’aixafar-lo en un parell d’ocasions, el molt capsigrany no va canviar d’opinió.

Va optar per córrer, seguida pel seu nou amic volador, i, a mesura que les cames l’anaven allunyant de l’acadèmia, el cap, actuant d’una manera inversament proporcional, se li anava buidant de números i se li omplia d’idees. Pensant-ho bé, el calb tampoc no fliparia mentre omplia les pissarres de números les tardes de juliol. Se li notava d’una hora lluny la mala llet, la mandra i l’avorriment. Com a ella. Potser el mosquit li havia servit de coartada. Potser els professors també tenien sentiments humans, encara que els dissimulaven.

—Marina, Marina!

La Marina es va aturar, va mirar al seu voltant i no va veure ningú. Naturalment a aquella hora no hi havia NINGÚ suant damunt l’asfalt. Els mortals que ella coneixia eren a la platja, a la piscina o al sofà del seu menjador climatitzat.

—Marina.

Era un xiuxiueig, una veu com d’una altra dimensió, potser la dimensió dels somnis. Va tenir una esgarrifança. Era la veu d’en Patrick, l’irlandès amb qui somiava nit rere nit? Aquell noi d’ulls apassionats i somriure brillant que s’havia convertit en el protagonista de les seves fantasies inconfessables?

—Marina.

Però no, la veu era lleugera com el vent, o sigui: femenina. Va tornar a aturar-se, va fer una llambregada al seu voltant i fins i tot va alçar la vista protegint-se els ulls del sol per esbrinar alguna silueta borrosa abocada a una finestra.

Res de res. Es trobava absolutament sola enmig del carrer. Ni un cotxe, ni un vianant, ni tan sols un balcó entreobert. Ni un bri de vida. Així devia quedar Nagasaki the day after.

Excepte el mosquit.

I de cop i volta ho va veure clar. Quin horror, ho estava veient tan clarament que es va agafar el cap amb les mans. Va ser un gest instintiu per estar-ne segura que tenia el cap a lloc i que no era un altre cap ni uns altres ulls els que estaven veient aquell mosquit que en realitat no era un mosquit, ja que els mosquits no parlaven ni tenien els cabells rossos ni dos peuets perfectes amb els cinc dits corresponents.

—L’Àngela està molt malament —va dir el petit ésser volador que uns segons abans havia confós amb un mosquit.

La Marina va obrir i va tancar la boca estúpidament. Hauria volgut dir alguna cosa, hauria volgut respondre, però no li van sortir les paraules. Estava veient el que veia. Una noia tan remenuda com la seva ungla del dit petit, vestida amb un pètal violetaque volava gràcies a dues petitíssimes ales. A la seva mà brillava un objecte punxegut, una agulla lluenta que li havia clavat al dit, per això ho havia confós amb la picada d’un mosquit. No era una visió. No s’ho estava inventant.

—Corre. Torna ràpidament a casa —va insistir l’al·lucinació—. L’Àngela et necessita. Em sents?

Però la Marina no va poder sentir la diminuta intrusa voladora que se sostenia en l’aire tot just a un pam del seu nas. Va sentir un brunzit a les orelles i una punxada on se suposava que hi havia el cervell. No va tenir temps de plantejar-se si les seves connexions neuronals estaven sobrecarregades o si el seu diferencial de raciocini havia detectat un error en el sistema cognitiu i estava a punt de saltar. I això va ser precisament el que va passar. El seu cervell es va declarar en vaga de pensar i es va desconnectar.

La Marina va trontollar, va obrir i tancar la boca com un peix moribund i va sentir com les cames li feien figa i deixaven d’aguantar-la.

Després, va perdre la noció de l’absurda realitat.