Capítol 34

En C.C.

Era al·lucinant. No podia treure els ulls del damunt la pija. L’Àngela s’havia transformat, més ben dit, estava en període de transformació, com un cuc que es convertia en papallona. Encara tenia un ull blau, mentre que l’altre ja era completament castany. El cabells, abans rossos i llargs, ara eren foscos i curts. I les tetes, massa grans per al seu gust, havien disminuït misteriosament. Tan misteriosament com li havia desaparegut el bronzejat i s’havia escurçat la seva alçada. Ara estava preciosa. Semblava més petita, més fràgil, més prima i més nena que el dia anterior. I també més fresca i més natural. Era possible o ho estava somiant? En els últims anys havia assistit a nombrosos canvis de les seves companyes de classe, però sempre passaven al revés. D’un dia per l’altre augmentaven dues talles de sostenidors, tres de pantalons i creixien mig metre. L’Àngela havia patit un canvi involutiu rejovenidor. Mai no havia vist una noia capaç d’encongir-se i de canviar el color dels ulls. Encara que el que més li agradava era aquell aire androgin que li donava el seu xandall, el caminar àgil i la pell més blanca. Li recordava una hunter. Irradiava la llum evanescent d’una elf nocturna que s’esmunyia pel bosc camí d’un raid, capaç de grimpar a un arbre o de saltar sense esforç per damunt dels tolls, o de volar i desaparèixer entre els núvols. Potser era per les sabatilles d’esport que calçava, unes que va trobar per l’habitació i que ella es va posar naturalment, amb la mateixa naturalitat amb què havia acceptat els seus calçotets i la seva samarreta.

La pija molava s’anava dient, mentre l’estudiava de reüll i seguia les seves complicades explicacions sobre els pixies. Segons ella, n’eren dos, es feien passarper hostes italians i la nit anterior la van estar torturant i la van lliurar de nou auna rossa que conduïa un carruatge de quatre eugues blanques i que la va conduir fins a les profunditats de les masmorres d’un castell que comunicava amb la Cort del Senyor de l’Avern, a qui volia lliurar-la. Finalment, va fugir gràcies a l’ajuda d’un leipreachán anomenat Cock.

La història era fantàstica i una mica increïble, sobretot l’episodi d’una aranya que es deia senyora Meg, però malgrat que en C.C. intentava concentrar-se en l’original experiència feèrica de l’Àngela, no podia treure’s del cap que mai no haviavist una noia amb calçotets. Tampoc no n’havia conegut cap que fes olor de pizza, perquè l’Àngela, tot i que s’havia dutxat, encara feia olor de pizza margarida. Una mica avergonyit, va recordar que a la nit havia somiat que se la menjava a bocinets i que estava boníssima, com una hamburguesa amb quètxup. Tenia tendències caníbals? O l’havia tornat boig la seva proximitat? Era probable. Per primera vegada havia dormit al llit amb una noia. O més ben dit, una noia s’havia adormit al seu costat. Perquè l’Àngela es va adormir a l’instant. Ell no, però ella sí. Ell li va estar parlant sobre el fascinant món dels Tuatha que acabava de descobrir, i l’Àngela, amb els ulls tancats, somiava amb unsomriure als llavis. Li va semblar curiós compartir un espaitan petit i tan íntim amb una desconeguda, però es va sentir còmode i al cap d’una estona fins i tot li va semblar el més natural, i ja que tenia por de caure a terra, va passar-li el braç per sobre l’esquena i va entrellaçar els peus amb els d’ella, que estaven freds. L’Àngela va emetre un gemec de plaer en sentir l’escalforeta del seu cos i es va arrambar amb naturalitat contra ell. Tot semblava molt natural, excepte quan va començar a tenir ganes de besar-la i de menjar-se-la. O potser també això era el més natural del món? Però en C.C. es va sentir confús i va haver d’aplacar la seva excitació pensant en els Tuatha Dé Danann i en les seves glorioses i sanguinàries batalles. Només així va aconseguir adormir-se.

Fos com fos, i malgrat que no era Thana ni tenia la seva perfecció virtual, l’Àngela era la noia més original que havia conegut mai. Un exemplar únic de pija mutant amb contactes feèrics que li agradava perquè era capaç de sorprendre’l. L’inconvenient era que s’estava encapritxant amb ella i que cada vegada li agradava una mica més. El pitjor, que s’estava convencent que en el fons l’Àngela tenia ànima friki. L’havien captivat les seves complicades mentides i les seves febleses. Mai no havia ensopegat amb una noia que confongués l’esquerra i la dreta, que es posés calçotets, que fos víctima de follets cruels i reines geloses i que tingués els peus freds. Era això. Intuïa que l’Àngela no volia agradar i que aquest era l’encant que tenia. I quan se n’havia adonat?

En C.C. va sospirar recordant el moment màgic. La nit anterior va pregar al seu destí que li donés una sola raó per continuar vivint. En aquell instant va sentir un soroll a la finestra, va aixecar la vista i va veure l’Àngela al carrer enmig de la tempesta: desvalguda, bruta i desesperada. La pluja li regalimava per la cara i li deixava grumolls vermells multicolors a les galtes, tota ella feia pampallugues de llum com un fluorescent espatllat. En aquell moment, va sentir un espetec al seu ventricle esquerre, va obrir la finestra i li va oferir la mà.

Havia estat un error, perquè s’havia oblidat que l’Àngela estava penjada d’un altre, que probablement s’havia passat la tarda sencera als seus braços i que els braços del paio —juntament amb les cames i tota la resta del cos— feien gairebé dos metres i pesaven gairebé cent quilos. Havia de ser prudent per no tenir cap desencís —com el de la Mimí— i algun mastegot perdut de passada. L’Àngela estava boja per l’estúpid irlandès i fins que no entengués les estupideses que deiaen anglès no li cauria la bena dels ulls.

En C.C. es va mossegar la llengua i es va recomanar prudència i distància. L’Àngela havia anat a parar a casa seva perquè li netegés els mocs, li fes d’enciclopèdia mitològica i li deixés fer una dutxa calenta i posar-se uns calçotets nets. Res més. Va insistir en aquest punt per no posar-se sentimental. No hi havia res pitjor que sentir-se un noi kleenex, d’un sol ús. No volia penjar-se de la pija i convertir-se en el seu esclau submís. No volia ser el friki sabatilles, fàcil i còmode, al qual recórrer per fer petar la xerrada, fer una becaina i un esmorzar, i després córrer a morrejar-se amb el nòvio de debò. No li donaria aquest gust a l’Àngela. No, mentre estigués enrotllada amb l’irlandès. Al cap i a la fi, es va convèncer, allò seu amb l’Àngela era una qüestió purament comercial, tècnica, neta de sospita emocional. Ella li pagava pels seus serveis i seria de ximples no cobrar-los.

—Em deus vint euros —va deixar anar com qui no vol la cosa abans de pujar a l’autobús.

De cua d’ull va observar com l’Àngela perdia encara més el blanc pàl·lid de les galtes.

—Eren deu. Et vaig prometre deu euros si et desfeies de l’Antaviana.

—I deu més pel llit, l’esmorzar i la informació sobre els Tuatha Dé —ho va deixar clar, perquè no hi hagués malentesos.

L’Àngela va parpellejar nerviosa, però no li va regatejar per l’ou fred ni per l’estretor de la llitera. Amb tarannà submís ho va acceptar amb una sospitosa humilitat.

—És que només en tinc quinze en metàl·lic —es va disculpar amb una ganyota encantadora.

En C.C. es va sentir molt malament, però no es va acoquinar. No. Mai no et refiïs de les noies, es va dir, són capaces de les trampes més miserables per aconseguir els seus propòsits.

—Està bé, me’ls deus.

L’Àngela li va pagar els quinze euros i després va deixar caure una pregunta insòlita que el va agafar totalment desprevingut:

—Estàs lliure aquesta nit?

Evidentment. Ho duia escrit a la cara. Era obvi que no lligava, que no tenia amics ni plans, però… per què li feia aquesta pregunta?

—Per…? —va deixar caure per fer-se l’interessant.

L’Àngela va somriure.

—Et volia convidar a venir amb mi a un lloc molt especial.

—On?

—A un bosc.

En C.C. es va empassar saliva. No l’havia convidat a una disco ni a un cinema ni a un cibercafè. L’havia convidat a un bosc. Increïble. Era la invitació més friki de la seva vida. Cada vegada li agradava més la pija, i cada vegada la trobava més perillosa. Exploraria aquest terreny i esbrinaria si pensava compartir amb ell els seus contactes amb éssers feèrics.

—I què té d’especial un bosc de nit?

La seva resposta el va deixar tocat.

—Fades… i…, potser, la cavalcada dels Tuatha.

En C.C. es va tornar a empassar saliva. Anava de debò?

—Quina mena de fades? Com la Lilian?

—Això. Fades diminutes. Fades de les flors de mil colors. Celebren la seva festa i m’han convidat perquè toqui amb elles. Però també volen que algú les acompanyi amb l’harmònica i jo no en sé.

En C.C. no donava crèdit. Era l’oferta més salvatge de la seva vida. La més absolutament sorprenent i genial que li havien fet mai. Però tanta felicitat no podia ser certa. Era un parany. Un parany de noia.

—No tinc harmònica.

—Això rai, te’n compraré una.

Es va adonar que el camí de les excuses estava vetat. Només li quedava radicalitzar-se.

—Em sembla una bestiesa. Les fades no existeixen.

L’Àngela va obrir els ulls i el va mirar sorpresa.

—I els pixies? Tu sí que creus en els pixies.

En C.C. va intentar treure-hi importància.

—Et seguia la veta.

—I els Tuatha Dé?

—Mites, llegendes…, bajanades.

L’Àngela va quedar afectada. Va notar com buscava les paraules per replicar-li, però no les trobava.

—No pot ser que ahir estiguessis tan… tan comprensiu i avui, avui no em creguis.

En C.C. es va sentir molt malament, però va preferir això a sentir-se pitjor després.

—Aquesta nit he d’anar al cíber, els meus amics de la partida m’esperen.

—Jo també i les fades —va mussitar l’Àngela sense donar-se per vençuda.

Va decidir tallar-la en sec.

—Doncs si necessites un pringat que toqui l’harmònica, ja pots convidar aquest amic teu que tant t’agrada…, l’irlandès.

L’Àngela va callar i va abaixar el cap.

—Què passa?

L’Àngela no va dir res, era evident que se sentia malament.

—Ha passat res que no puguis explicar?

L’Àngela va callar i no va respondre. En C.C. va sentir com se li creuaven els cables en imaginar-se que potser el gegant tenia alguna cosa a veure amb l’estat lamentable de l’Àngela la nit abans.

—Va ser ell qui et va fer això?

S’havia escalfat i va notar que li bullia la sang.

—No, no —es va afanyar a rectificar l’Àngela—. En Patrick no m’ha fet mal, el que passa és que…

—Què?

—Que està malament.

«Malament» podia voler dir moltes coses. Podia voler dir deprimit, malalt, accidentat, fet pols…

En C.C. la va notar vacil·lant i bastant nerviosa. Li amagava alguna cosa, sens dubte.

—Està malament. Per això no pot venir.

En C.C. no es va poder aguantar.

—I em fas servir de substitut.

L’Àngela ho va negar amb vehemència.

—No és això. És que a ell les fades no li interessen, solament li interesso jo.

Això va ser definitiu, per a l’Àngela ell era un noi sense sexualitat que només estava interessat en éssers sobrenaturals, animals, minerals i plantes. O sigui, era insensible com una patata fregida.

—No puc anar al bosc, gràcies. Ja t’he dit que he quedat.

I per sorpresa seva, la seva coartada es va veure ratificada per una Queralt somrient que va arribar a la parada de l’autobús amb les galtes vermelles, es va asseure al seu costat, amb desimboltura, i el va acaparar ignorant l’Àngela.

—Aquesta nit aniré al cibercafè. T’hi espero a les vuit.

En C.C. es va quedar de pedra.

—Com saps que…?

La Queralt, sobtadament xerraire, es va confessar.

—No hi ha manera de trobar wifi, ahir vaig estar-ne buscant i vaig acabar xopa, o sigui que, si volem jugar, hauríem d’anar al cíber.

En C.C. es va sentir estrany. Habitualment les noies passaven d’ell olímpicament —o el feien servir per arreglar-los l’ordinador— i de sobte una pija mutant el convidava a anar al bosc per viure una experiència paranormal i una tímida setciències s’asseia al seu costat i li demanava una cita per anar jugar a un cibercafè. Al·lucinant. Quines coses que passen!

Aleshores la Queralt era una friki com ell?

A l’autobús es va asseure al seu costat abans que l’Àngela o l’Antaviana poguessin impedir-ho i, quan l’autobús va arrencar, va deixar anar amb un sospir:

—Em moro de ganes de jugar. Tu no?

En C.C. la va mirar com si fos un fantasma.

—Tu també… jugues?

La Queralt va fer que sí i tota misteriosa va afegir-hi:

—I sé una cosa que tu no saps.

En C.C. ja no podia assimilar més sorpreses.

—Què?

—Juguem al mateix joc.

En C.C. va obrir una boca de pam i va mirar la Queralt. Mai no s’hauria imaginat que formés part de la seva altra vida. Una companya d’aventures virtuals. Una maga, una caçadora hunter o una bruixa warlock. Sota quina personalitat s’amagaria la Queralt?

—Com ho saps?

—Ho vaig veure l’altre dia, al cíber —va insinuar picant-li l’ullet amb complicitat.

—Ahir ho vaig intentar, però no hi havia manera de trobar wifi. Només al parc…

—Al pipicà.

—Ja, però es va posar a ploure.

—Hi eres?

—Sí.

—Jo també.

—Doncs no et vaig veure.

—No m’estranya, amb el xàfec que queia…

—Se’m va morir el portàtil.

—Tens portàtil?

En C.C. es va empasar saliva. Estava parlant massa.

—No, no era meu, me’l va deixar un xaval de la casa.

—Ah.

La Queralt va sospirar.

—Jo ja sé que no hauria de jugar, però no podia aguantar-me més.

—Per què no hauries de jugar?

—Ho vaig prometre als meus pares.

Massa per al body. Una ànima bessona.

—Et van castigar a venir aquí perquè no et connectessis?

La Queralt va xisclar d’entusiasme i va picar de mans.

—A tu també?!

En C.C. no es va emocionar, al revés, li va semblar patètic que la seva miserable existència fos semblant a la d’aquella tia tan marciana.

—No em donen pasta.

—A mi tampoc —va reconèixer la Queralt.

—Com la vas aconseguir per anar al cíber?

—Vaig vendre els meus braçalets a l’Antaviana.

En C.C. va lligar caps.

—I l’ordinador portàtil?

—Li vaig prometre fer-li els homework de tot el curs —va admetre la Queralt, afegint amb una picada d’ullet—: Ens entenem.

Després va sospirar profundament i va fregar la seva mà amb la mà d’en C.C.

—Necessito connectar-me —va reconèixer amb la mateixa naturalitat amb què un fumador admet que necessita un cigarret o un alcohòlic, que necessita una copa.

A en C.C. no el va reconfortar saber que uns altres sofrien els seus maldecaps. Hauria de sentir-se vinculat a la Queralt. Estava passant per la seva mateixa angoixa, compartia les mateixes expectatives i somiava amb els mateixos somnis. I en canvi li semblava tan distant com un calamar. Aquella nit no tenia gens de ganes d’anar al cibercafè amb ella i el més curiós era que els quinze euros nous a la seva butxaca no el temptaven.

Malgrat tot, malgrat les humiliacions de la pija, del seu tracte rude, directe i una mica tirànic, es moria de ganes d’anar al bosc amb ella. Li va fer un cop d’ull d’amagatotis i la va sorprendre mirant-lo dissimuladament. «Vinga, C.C., pren la iniciativa si ets un friki de debò», es va dir. I en aquell mateix instant la Queralt s’hi va arrambar i va xiuxiuejar:

—Com va amb els Tuatha? Vaig tenir una bona idea o no?

En C.C. es va empassar saliva amb lentitud. No podia ser. La Queralt acabava de mostrar la seva carta. La Queralt havia estat al joc la nit anterior. La Queralt havia participat al raid. La Queralt estava de vacances a Irlanda. La Queralt tenia problemes de connexió. La Queralt havia proposat atacar el castell dels Tuatha Dé Danann. Ho sabia. Ho detectava. L’antipatia natural cap als éssers humans o virtuals no es pot dissimular.

La Queralt li queia fatal.

La Queralt era Mirior.