Capítol 53

La Queralt

La Queralt es va arromangar la faldilla, va donar un cop de peu al braç del soldat i el va desarmar. Tenia l’avantatge de l’alçada que li concedia l’escala, però els soldats eren molts i tan sols amb una embranzida n’hi hauria prou per aixafar-la. Va anar reculant escales amunt, va perdre terreny pam a pam i va pujar graó rere graó. Quan va ser dalt de la torre, va voler fer una altra passa enrere, però no va poder. S’havia ficat en un cul de sac i no tenia escapatòria.

—De pressa, per aquí!

La porta s’havia obert darrere seu i una veu coneguda la salvava pels pèls d’aquella situació desesperada.

—Antaviana! —va cridar la Queralt, empipada—. Ja era hora.

Efectivament. Era l’Antaviana vestida de seda i amb una diadema de plata als cabells. No s’acabaria de sorprendre mai de les aparicions fortuïtes de la petita punyetera, que en aquells moments —i malgrat les ganes que havia tingut de fúmer-li un bolet— li va semblar l’ésser més adorable de la Terra.

L’Antaviana va tancar ràpidament la porta de roure massís i la Queralt la va ajudar a passar dos enormes forrellats per frenar l’empenta dels soldats.

—Per què volen capturar-me? —es va preguntar la Queralt amb estranyesa.

L’Antaviana va sospirar.

—La reina Oonagh creu que l’has traït i que vols alliberar els presoners.

La Queralt va pensar que al regne de les fades imperava la paranoia.

—Segueix-me.

L’Antaviana li va assenyalar l’únic camí possible i la Queralt va grimpar darrere seu i es va enfilar per una escala de fusta, que pujava fins a dalt de la torre. Allà, sota els merlets i ben amagat, hi havia un petit colomar atapeït de coloms pintats de colors cridaners que les van saludar batent les ales. L’Antaviana es va ajupir al costat d’un colom blau.

—Pobret, està espantat —i va cantussejar una antiga cançó en una llengua estranya.

—Antaviana? T’has pres res? —es va sorprendre la Queralt.

—Això mateix em preguntava jo de tu —va atacar l’Antaviana en el seu habitual estil insolent—. No és gaire normal anar tirant guitzes com un cavall.

—Són tècniques de lluita d’arts marcials molt antigues. Els monjos budistes del monestir de Shao-Lin les practiquen des de fa mil·lennis.

—I un be negre amb potes rosses. Són puntades de peu.

La Queralt va recordar que havia de ser conciliadora.

—T’agraeixo molt que m’hagis salvat, però ara no és el moment de discutir. Hem d’anar als calabossos, alliberar en C.C. i fotre el camp.

Però l’Antaviana no pensava el mateix. Va encreuar els braços amb insolència.

—Ha, ha de hamalahà. Si et penses que he arribat tan lluny per sortir corrents, estàs molt equivocada.

La Queralt es va desesperar. En aquells mateixos instants en C.C. podria haver begut el filtre d’amor i haver-se enamorat bojament del rei Finvana o del camarlenc Diancecht. Per què va deixar que el soldat es quedés el flascó? Per què no ho va impedir a temps? I aquella nena capritxosa era capaç de lliurar-la a la guàrdia d’Oonagh. Va jugar la seva última carta.

—No volies tenir la fada violeta?

Els ulls de l’Antaviana van fer pampallugues.

—És el que més vull al món.

—Jo sé on és.

L’Antaviana es va esverar.

—On? He de veure-la, tinc coses per explicar-li.

Bé, la Queralt ja la tenia de la seva banda.

—Està presonera amb en C.C.

—Què?

—Demà li tallaran el cap.

L’Antaviana va cridar:

—Qui?

—Oonagh.

—Això mai!

Es va aixecar molt decidida, va moure un ressort amagat sota el colomar i, immediatament, una llosa al costat del mur va lliscar, i va descobrir un passadís secret perfectament camuflat a dins la torre.

—Som-hi.

Es van agafar a les anelles de ferro de la paret i, després d’accionar una altra palanca, la llosa va tornar a tancar-se sobre els seus caps. No era fàcil. La Queralt amb prou feines s’hi veia en la penombra i no sabia on posar els peus ni les mans perquè ensopegava contínuament amb la roba de donzella. A punt va estar d’esberlar-se el cap, però l’Antaviana, davant seu, se sabia el camí perfectament i l’avisava en els trams difícils. Van baixar amb prudència fins a arribar a terra i la Queralt va descobrir que el castell estava foradat com un formatge de Gruyère i que sota les seves sales serpentejaven una infinitat de passadissos i laberints secrets que s’escampaven en totes direccions i es ficaven per totes les cambres.

L’Antaviana va encendre dues torxes que penjaven de la paret i en va oferir una a la Queralt.

—Corre!

La Queralt va començar a córrer amb tan mala sort que va ensopegar amb la faldilla i va caure de morros. Ben farta, es va arrencar la faldilla d’una estrebada i va quedar vestida amb unes horroroses calces blanques.

—Per aquí! —va sentir que cridava l’Antaviana.

Eren als budells del castell de Knokma, un lloc laberíntic i desconegut, i es va preguntar per un instant com podia ser que l’Antaviana conegués tots aquells detalls. I de cop i volta, un cop d’aire, potser un corrent subterrani, va apagar la torxa i la va deixar en la foscor.

—Antaviana? —va murmurar amb por—. Antaviana no em deixis.