Capítol 3

Raeyn

L’horitzó tenyit de vermell anuncia l’hora del crepuscle. Raeyn grimpa sigil·losament fins al cim del turó i des d’allà contempla la fortalesa flanquejada per les sis torres circulars.

L’esmunyedís elf n’estudia atentament els murs inexpugnables. Li agrada rumiar l’estratègia de l’atac tot sol, per això s’ha avançat a la cita. La seva mirada escombra les muralles d’aparença sòlida, sense fissures. Les pedres estan fermament encaixades, però la seva agudesa visual, infinitament superior a la d’un humà, detecta una esquerda entre la segona i la tercera torre. Acaba de descobrir una possible obertura, tot just una cicatriu rosada a la pedra, que bé podria ser una porta secreta.

Els ulls se li empetiteixen mentre la foscor de la nit es va ensenyorint del paisatge. Fins que confirma que, en efecte, es tracta d’una entrada. «Et tinc Trumble, vell amic», pensa, mentre baixa cap al bosc i torna a recer de les ombres.

Raeyn no s’atura davant les dificultats. A la seva naturalesa temerària de hunter nocturn cal afegir-hi l’afany pels reptes i es frega les mans amb delit perquè sap que s’acosta una batalla inoblidable. Trumble és astut. Els poders del drac maragda són llegenda i pocs, molt pocs, han gosat enfrontar-s’hi per prendre-li el botí que amaga amb tant de zel.

Raeyn vesteix una cota de malla platejada cenyida amb un cinturó de cuir, calça botes suaus de pell de cérvol i a la mà llueix l’anell que va guanyar a la mítica batalla contra en Reslof. Gairebé no se’l veu entre les arrels centenàries del teix perquè duu la capa de sargum, la que va aconseguir a la seva darrera aventura. Però malgrat la capa, algú l’ha vist, ja que, sense previ avís, una descàrrega mortífera socarrima la branca del teix que hi ha darrere seu. Per uns mil·límetres s’ha lliurat de l’atac. Raeyn es llança a terra i es cobreix el cap amb la caputxa. Araés totalment invisible i, tenint en compte que el seu enemic no té bona punteria, sap que està fora de perill.

Es queda una estona en silenci, a l’aguait, gairebé sense respirar, fins que sent un soroll, un cruixit de branques que és com un llibre obert per a la seva naturalesa de caçador. Somriu maliciosament mentre la mà busca a les palpentes l’empunyadura de la daga. Roman immòbil fins que la seva paciència és recompensada. Les passes matusseres del gnom s’acosten. Raeyn actua amb el sigil propi dels elfs nocturns, però no pot dissimular el seu disgust davant la proximitat d’aquell milhomes camacurt i orellut. Estava segur que havia de ser ell. D’un salt se situa a l’esquena del gnom i l’agafa pels braços amb força, mentre li clava la fulla esmolada al coll.

—Atura’t, Mirior!

En Mirior esbufega i lluita. Intenta girar-se, però la daga se li enfonsa a la carn i li provoca un crit de dolor.

—Deixa’m!

En Raeyn no es deixa entabanar.

—Volies socarrimar-me, però has fallat.

—Raeyn, deixa’m anar o ho pagaràs car.

—No, fins que reconeguis que volies matar-me.

—Jo?

—Aquí hi ha la branca i penso ensenyar-la a tothom.

Mirior es relaxa. Està pensant. Està buscant una sortida airosa a la seva situació.

—Bah, t’has cregut que et volia mal. Estava assajant.

Raeyn ja coneix la tàctica dels bruixots covards.

—Sabies que era jo.

Mirior li respon amb una ganyota foteta.

—Oh, Raeyn, ho sento, t’he confós amb un gripau.

Es creu molt graciós, però Raeyn mai no li riu els acudits. Potser per això la seva antipatia és mútua, encara que tots dos lluitin en el mateix bàndol. Atemptava contra la seva vida? Ha de denunciar-lo? És una declaració de guerra? Raeyn està fet un embolic. De sobte, tots dos s’aturen alhora. Han sentit unes passes molt especials. Lleugeres, seductores i inquietants. Inconscientment, Raeyn es repentina els cabells amb coqueteria mentre observa el warlok, que s’allisa la túnica.

És la maga Thana, una humana d’ulls felins que, a diferència de Mirior, té un sentit de l’humor excel·lent i una veu greu i modulada.

—Esteu depredant? —els deixa anar amb un somriure encomanadís—. Noies, és clar —i els desconcerta—. Us he vist aquí, palplantats, esperant la vostra presa…, i m’he dit, em deixaré caure pel seu territori de caça.

Raeyn vol somriure, però li costa. És tímid i Thana li agrada massa per obrir la boca i arriscar-se a dir una bestiesa.

Afortunadament, un nou personatge entra en escena brandant la seva destral i dispersant en trossos minúsculs l’odi invisible que ell i Mirior han escampat arreu.

—Salut, Raeyn i Mirior! Als teus peus, benvolguda Thana. Us pensàveu que us lliuraríeu de mi?

El riure franc matisa la força de la seva condició de warrior.

—Varlik el nan no es rendeix i el vell drac Trumble no em fa ni fred ni calor. Estic preparat.

La seva cordialitat s’encomana i Raeyn s’adona que la tensió s’ha esvaït. Si Varlik lluita al seu costat, tot és més fàcil.

Els altres arriben de mica en mica i aviat el bosc s’omple de salutacions i consignes. Finalment, Xerxes, el líder, un elf priest cobert de joies, guants i anells, els convoca per explicar-los de la seva estratègia.

—Tenim una bona composició de forces. Confio en la duresa dels tanks, l’energia dels rogues i l’habilitat dels hunters.

Raeyn se l’escolta amb admiració. Xerxes té la mà trencada a liderar expedicions, és el més carismàtic i sap encoratjar les tropes.

—Trumble no és un enemic fàcil. Ens caldrà molt maná, molt DPS i totes les vostres armes.

Imbuïts per l’entusiasme de Xerxes, alcen les espases, les destrals, els arcs i les ballestes, i l’aclamen. Xerxes continua amb el seu discurs apassionat:

—Sapigueu que el vell drac Trumble és especialment perillós en el cos a cos i que el seu alè ens pot escombrar en un tres i no res. No us confieu i, sobretot, vigileu amb l’atac de cua i la seva tècnica mortífera de terra cremada.

Raeyn vibra emocionat. Li passa sempre abans de les batalles. La proximitat del perill és com un pessigolleig dolç que l’omple d’energia. Xerxes els mira als ulls, un per un, com faria un bon general que repassa l’estat de les tropes.

—Hauríem de destruir la muralla en el punt més fràgil.

I aleshores, Raeyn intervé. Aquest és el seu moment, ho sap. Mira de reüll Thana i nota una tremolor a les cordes vocals en dir la seva frase.

—No cal, hi ha una porta secreta.

Entre totes les mirades copsa el fred envejós dels ulls del gnom i la carícia dels foscos ulls de Thana. Però Xerxes es permet dubtar de la seva paraula.

—N’estàs segur?

—Naturalment —exclama Raeyn, orgullós.

—Ensenya’ns-ho.

Raeyn corre amb agilitat cap a la drecera que voreja el bosc, tiba l’arc i llança una fletxa que solca silenciosament el cel nocturn fins a clavar-se en l’escletxa de la muralla, allà on es dibuixa l’obertura. La maga humana, fa un xiulet d’admiració per la seva punteria.

—Increïble!

Raeyn s’estarrufa i Mirior s’empipa. Xerxes, però, està encantat i dóna l’ordre amb veu clara.

—En marxa.

El gnom no es conforma i se’l sent remugar i sembrar la discòrdia entre les files.

—Massa fàcil. Aquesta porta pot ser un parany del vell Trumble.

Raeyn l’escolta i es mossega la llengua per no respondre al warlock, que continua amb les seves intrigues brutes.

—Ens passarà com al castell de Serbrun. Caurem en una emboscada.

Els crits d’alegria del nan Varlik roben el protagonisme a Mirior.

—Ja la tinc! És una porta magnífica.

Varlik el nan colpeja la maça amb tota la força que pot, però no aconsegueix moure-la ni un mil·límetre. La humana Thana li fa un gest perquè s’aparti i utilitza la màgia per llançar una bola de foc. Les frontisses rovellades grinyolen i la vella porta de pedra s’obre lentament. Elfs, humans, nans, gnoms i draene i s’empenyen alhora fins que la porta cedeix definitivament. Al davant seu s’obre un passadís fosc que s’endinsa per sota el pati d’armes de la fortalesa. Probablement duu al cor de la masmorra on s’amaga Trumble.

—Magnífic, Raeyn —aplaudeix Xerxes, sincerament impressionat—. Exploradors, endavant!

Dos draeneis warriors, disposats a enfrontar-se a qualsevol perill, s’avancen uns quants metres i aviat informen al cap que no hi ha perill, tret d’un fossat d’aigua que han de travessar.

El fossat no és gens fàcil. Han de bussejar sota una cova subterrània i sense màgia no és possible aguantar la respiració tant temps. Els mags es reparteixen la tasca de concedir el do de bufejar, o sigui, de respirar sota l’aigua. Raeyn és dels últims. Esperava la mà de Thana, però algú ha insistit perquè Thana se n’anés i, inexplicablement, s’encarrega de la tasca el gnom Mirior. Xerxes li dóna l’ordre sense tenir en compte la seva rivalitat.

—Mirior, bufeja Raeyn.

Raeyn enxampa de cua d’ull un somriure del gnom abans de llançar-se a l’aigua i se sent amenaçat. És una intuïció? En efecte, Raeyn neda sota l’aigua sense cap problema fins que comença a adonar-se que alguna cosa no rutlla. Quan és a mitja travessia sentuna opressió feixuga al pit. No pot respirar. La màgia del warlock ja no funciona. Braceja desesperat per poder tornar a la superfície, però es dins de la cova subterrània voltat de foscor i topa amb el sostre. La cova s’estreny més i més, i només té dues opcions: continuar endavant o morir. Raeyn no deixa que l’angoixa el paralitzi, seria fatal, per això s’obliga a mantenir la ment en blanc i a moure els braços i les cames mecànicament mentre el cor, feblement, bomba la sang als pulmons sadollats d’aigua. Està al límit, tot i que ja pot albirar en la llunyania un raig de llum. S’aferra a aquesta esperança, però de sobte sent com les forces l’abandonen i el cor comença a alentir els batecs. S’està morint. Uns segons més i es morirà definitivament. Utilitza tot l’intel·lecte en empentar-se cap endavant i cau fulminat en l’instant en què Thana, esverada per la seva tardança, li bufeja miraculosament l’últim alè vital.

Raeyn obre els ulls sense admetre que és viu. La seva agonia ha acabat bruscament i ja és capaç de respirar i moure’s dintre de l’aigua. Pensa amb rapidesa que el gnom Mirior l’ha volgut matar un altre cop i que pagarà per això, però el gnom se li avança, arriba uns segons abans a la riba i li oferix la mà amb el cap cot, penedit, i mormola.

—Ho sento, no ho he calculat bé —i afegeix en un to que pretén ser divertit—: Potser per la semblança que tens amb els gripaus.

Raeyn sap que menteix, però ningú no el creuria si l’acusés d’intent d’homicidi. Quin motiu podria moure un gnom a desfer-se d’un company elf uns minuts abans de la batalla? Cap, evidentment. Accepta doncs la seva mà, però remuga.

—He estat a punt de morir.

Thana, amoïnada, el rep:

—Me n’he adonat de seguida, no podies trigar tant, ets el més ràpid.

Raeyn sent un nus a la gola. Thana pateix per ell i reconeix que és un elf ràpid i valent. Potser és la dolçor de Thana, però alguna cosa dilueix el verí que destil·la de la seva mà i que l’empeny cap a la daga. Les paraules brollen de la seva boca sense odi.

—Thana, et dec la vida.

Raeyn s’adona de la bona excusa que suposa aquest deute. Romandrà com una ombra al costat de Thana, protegint-la, per tal de complir aquesta promesa. Fins i tot creu que està agraït a Mirior.

Sense previ avís, un rugit esfereïdor que prové de les profunditats de la terra els gela la sang a les venes. És el drac maragda. És el crit de guerra de Trumble que s’ha endinsat en els túnels per empaitar-los i allunyar-los del seu cau.

Xerxes detecta el perill i dóna ordres amb rapidesa.

—Vosaltres! Varlik, Mirior, Thana i Raeyn. Pel túnel de l’esquerra.

Raeyn maleeix la seva mala sort. Si bé Thana, Varlik i ell sempre combaten junts, ara Xerxes s’entesta a vincular-lo a Mirior amb l’esperança que els seus lligams de solidaritat es reforcin en la lluita cos a cos. Xerxes és un bon cap, però s’equivoca.

Caminen a les palpentes, dubten a cada cruïlla, es deixen dur per l’atzar, o escoltant l’instint que guia els seus passos, i procuren actuar amb cautela. Raeyn fon la seva ombra amb el contorn de la bella ombra de Thana. Així se sent més a prop d’ella i es jura que mentre les seves ombres avancin juntes, Thana estarà fora de perill. Però, malgrat tot, en Trumble els ensuma fàcilment i corre per encalçarlos. La trobada és inevitable. El drac s’acosta, cada vegada és més a prop i, sobtadament, la temperatura es dispara. La cova s’omple d’una calor enganxifosa, les pedres cremen i els guerrers han d’evitar tocar-se, ja que el sol contacte físic pot produir-los coïssors.

—Aparteu-vos! —crida de cop el nan Varlik.

La seva condició de tankli permet ser a primera fila de combat i com a bon > warrior pot detectar el drac abans que ningú.

Thana prepara la llança de gel i Raeyn tiba la ballesta. Cap dels tres guerrers no posaria la mà al foc per dir si Mirior continua amb ells o si ha desaparegut en alguna de les bifurcacions laberíntiques de la cova.

Tot d’una, Trumble apareix davant seu amb una velocitat impròpia per a la grandària i el pes que fa. El gegantí drac maragda s’alça sobre les dues potes del darrere i escup un doll de foc destructor que crema les botes de Raeyn. És només un avís del poderque té.

La bellesa de Trumble i el seu coratge desconcertenuns instants els guerrers, que es freguen els ulls enlluernats per la visió. Raeyn entén que és una maniobra de distracció.

—Vigileu! No el mireu als ulls!

En efecte. El nan ha estat a punt de caure víctima de l’encís, però reacciona immediatament i desperta l’odi de la bèstia que es regira agressiva contra ell. Mentrestant, les fletxes de Raeyn i la llança de gel de Thana s’enfonsen en la carn del drac i li arrenquen udols de dolor.

Trumble és un enemic espaordidor. Aviat els demostra que la seva llegenda està fonamentada i, al cap d’una estona, Raeyn nota com el cansament li impedeix llançar les fletxes amb precisió. La seva energia és a punt d’exhaurir-se.

—Em falta mana! —demana a la maga Thana.

Immediatament, la seva amiga li ofereix una gemma màgica que Raeyn rep com un valuós present. Està impregnada de la mà de la Thana, de la seva aroma i de la seva dolçor i, potser per la suma de tot això, reprèn la batalla amb forces renovades.

—Fixa’t! —exclama Thana, espantada—. Varlik no aguantarà gaire estona més.

En efecte, el valent nan, sempre a primera fila, rep tota la ira de la bèstia sobre la seva armadura de plaques des de fa massa estona.

—El poder del drac és superior a les seves forces.

No hi ha cap altre tank en el grup que pugui alternar-se amb Varlik. Dividir les seves forces no ha estat una bona idea. Necessiten reforços.

Thana suplica a Raeyn.

—Redirecciona’l cap a mi.

Aquesta capacitat només la tenen els hunters. Únicament ell pot reconduir l’odi del drac cap a qualsevol altre que no sigui Varlik. Però abans ha de tenir la certesa que Thana es troba en condicions per resistir l’atac. No és el cas, ja que és massa a prop del drac. Trumble la faria miques d’una urpada.

—Allunya-te’n! —crida ben fort.

Thana intenta fer un pas enrere, però xoca amb alguna cosa o amb algú. És el gnom que s’ha refugiat a la rereguarda.

—Aparta’t, Mirior! —li ordena Raeyn.

Però, Mirior, escagarrinat de por, no es mou ni un mil·límetre i es fa el sord, o potser no sent l’ordre de Raeyn.

—Lluites contra el drac o contra nosaltres? —remuga en Raeyn, empipat.

—Fes-ho ja! Redirecciona’m l’agroo Varlik morirà! —suplica la Thana, angoixada per la possibilitat de perdre el simpàtic nan.

La situació de Varlik comença a ser desesperada. Raeyn observa de cua d’ull el covard de Mirior, que s’està al marge i, de sobte, decideix que redireccionarà l’odi de la bèstia contra el gnom. Així tindrà la seva ració de lluita.

—Però què fas? —exclama Thana en adonar-se de la direcció del braç de l’elf—. El mataràs!

Raeyn ja ho ha fet. Ha enviat el drac contra en Mirior. És incorrecte, ja que és el més feble, però no vol que Thana rebi l’embranzida de la bèstia.

El gnom Mirior llança un crit de terror. De sobte, el drac només té ulls per a ell. Tota la ràbia que sent, li desperta aquest orellut, camacurt que s’amaga sense arriscar-se. Amb un salt espectacular, el vell drac defuig el nan, ja lliure del seu odi, i salva els obstacles de Thana i Raeyn sense ni tan sols fregar-los. El seu objectiu és el gnom i tira pel dret cap a ell sense titubejar, els ulls de foc fermament clavats en el warlock i les seves urpes preparades per clavar-se a la carn del qui desperta la seva ràbia.

—No! —crida la maga Thana.

—Si us plau, fes alguna cosa, Raeyn! —suplica el nan Varlik.

Raeyn sap que Mirior morirà en breus instants i que només ell pot salvar-lo. Es troba davant d’un dilema. Xerxes no li permetria continuar lluitant amb la seva colla si arribés a orelles seves que no ha ajudat el gnom, Thana no suporta la injustícia i sap que la mort de Mirior seria això, una injustícia feta a posta, i Varlik és tan lleial que, de segur, hauria preferit morir ell. Tots li ho retraurien i la seva decisió, encara que justa, convertiria Mirior en un màrtir i a ell en un assassí. Ha de salvar-lo malgrat tot. Això farà. Però, però…

Què passa?

El ratolí no li respon, el teclat està immòbil. I el cos de Raeyn s’atura. Ja res no el vincula als moviments de les seves mans.

No té connexió! Ha perdut la connexió a internet!

No, no pot ser. Ara no! El faran fora del grup per traïdor! Els seus amics moriran sense ell! No podrà protegir Thana! Un cop el drac haurà destruït Mirior es rabejarà amb Thana i Varlik.

Ningú no el creurà!