Capítol 40

La Marina

Quan la Marina va pujar a l’autobús, va ser conscient que estava portant en C.C. a la felicitat eterna del món feèric. Per això li va donar la mà, li va somriure i el va convidar a asseure’s al seu costat. Durant una estona tots dos van romandre en silenci, discretament asseguts, capficats en les seves dèries. Fins que, al primer revolt, l’autobús va girar sobtadament, els va fer perdre l’equilibri i els va llançar l’un contra l’altra. En aixecar la mirada per disculpar-se, la Marina va topar amb els llavis d’en C.C., que, sense preguntar, es va prendre la llibertat de besar-la. A partir d’aquí, la Marina va perdre el cap i es va quedar sense voluntat.

A en C.C. li faltava professionalitat, però li sobrava entusiasme. Els seus petons eren agosarats, purs, sense gens ni mica de sofisticació, el que se’n diu petons de júnior apassionat, d’aquells que deixen sense alè, però que encara saben una miqueta verds. La Marina, una sènior en l’especialitat des de la tarda anterior, es va proposar aprofitar el temps i ensenyar-li alguns detalls per millorar. Era bon alumne, sens dubte. Va passar de cruspir a tastar, d’empassar a paladejar, de precipitar-se a deturar-se i fins i tot a entretenir-se. Fins que la Marina va tancar els ulls, es va abandonar als seus braços i va reconèixer que ja no tenia res més per ensenyar-li; al cap i a la fi, ella també era una nouvinguda del petoneig. I va decidir que n’aprendrien junts. Amb algú com en C.C. no li feia vergonya preguntar ni reconèixer la seva inexperiència.

Al cap d’una hora de viatge amb autobús ja s’havien pres la confiança suficient per explicar-se com i quan els agradava llepar l’orella, rosegar el lòbul i fer pessigolles a l’arrel dels cabells. Era una cosa així com una agradable classe d’anatomia pràctica que s’anava eixamplant pam a pam. La Marina se sentia còmoda als braços d’en C.C. i el més curiós era que, després de dos dies de dur laseva roba, s’havia acostumat a la seva olor. En C.C. feia olor de suavitzant blau i suor de llimona, i tots dos plegats giravoltaven en una rentadora de carícies barrejant les seves robes, les seves aromes i els seus cossos. A la Marina li resultava difícil distingir on acabava la seva mà i començava la mà d’en C.C. Confonia les olors, els colors i el tacte de la pell, i després de cada revolt i cada frenada els seus cossos s’anaven entortolligant més i més fins a formar un embull indestriable de braços i cames. Ja totalment desinhibida va lamentar que l’autobús s’aturés just en el dolç instant que la mà d’en C.C. acaronava lentament el seu peu esquerre. O potser el dret?

Van baixar sospirant. La Marina se sentia flonja i ensucrada com un pa de pessic; no tenia gana, però sí el capritx de llepar una maduixa, un dit o una fulla de roure. Tenia la sensibilitat a flor de llengua i els ulls, estúpidament, se n’hi anaven darrere d’en C.C. Que curiós! La Queralt tenia tota la raó. En C.C. era guapo. Més ben dit, era molt guapo i per damunt de tot un company excel·lent. No sabia si era per l’idioma, pel color fosc dels ulls o perquè duia posats els seus calçotets, però se sentia tan còmoda amb ell com amb el sofà de casa seva. De bona gana s’hauria quedat a l’autobús i hauria tornat a Dublín pel gust de repetir el trajecte al seu costat. Hauria desitjat passejar eternament en el cercle monòton de la línia de l’autobús. Però el seu destí era un altre. Tenia una cita a les dotze de la nit per lliurar en C.C. a les fades i alliberar així el seu amor…, en Patrick… En Patrick?? Patrick!!!

Horror! S’havia oblidat d’en Patrick, de l’harmònica i de la seva missió.

Pobre Patrick! No havia tornat a pensar en ell en tot el dia. Se li havia esfumat del cap amb una celeritat impressionant. Devia ser una qüestió de supervivència. L’estimava tant que, per no patir, el seu cervell l’esborrava de l’arxiu. Així era la naturalesa humana, sàvia i generosa. No com el bosc irlandès, desconcertant, humit i malastruc. Malgrat que havia fet la drecera que duia ala clariana dos cops, no aconseguia trobar-la el tercer cop.

Estava fosquejant, les ombres dels arbres queien amenaçadores sobre les roques i la dolça corba dels turons romania amagada. Espaordidor. Els arbres no li deixaven veure el bosc.

La Marina intentava recordar debades els senyals que havia retingut de tornada amb la Lilian: els centcames que creuaven el caminoi, les roques cobertes de molsa, el formiguer de…

—És el tercer cop que passem per aquí —va comentar en C.C.

La Marina es va aturar.

—N’estàs segur?

—Fixa-t’hi, aquesta branca podrida l’he trepitjat tres vegades. No veus la meva petjada sobre el fang?

No la veia. Ni fixant-s’hi aconseguia veure-la. La Marina no era una exploradora índia ni una investigadora del CSI. Era una noia sense sentit de l’orientació i sense gens de memòria immediata. Llavors, es va preguntar, com trobaria el lloc on va enterrar en Patrick? Com aconseguiria la seva harmònica?

—Tu saps tocar l’harmònica, oi? Ja et vaig dir que a les fades els agradaria que les acompanyessis amb l’harmònica.

En C.C. no va posar-hi entrebancs.

—Ja, m’ho vas dir, però vaig pensar que tant seria tocar l’acordió o la flauta.

—No tenim acordió ni flauta.

—Et recordo que tampoc no tenim harmònica.

—En Patrick en duu sempre una a la butxaca.

En C.C. es va empassar saliva.

—En Patrick és aquí?

La Marina va puntualitzar:

—El vaig enterrar per aquí prop, però ara no recordo on.

En C.C. va obrir els seus ulls negres i la va fulminar.

—Aleshores… te’l vas carregar?

La Marina va detectar en l’entonació de la pregunta una admiració encoberta.

—Em creus capaç de carregar-me un tio?

En C.C. havia estat hunter i no tenia gaires escrúpols virtuals. En la seva altra vida havia jugat amb la vida i la mort.

—Per què no?

La Marina es va sentir ofesa.

—Em creus una assassina?

El silenci va ser més eloqüent que totes les disculpes del món. I la Marina, sobtadament, es va veure a si mateixa radiografiada pels ulls foscos d’en C.C. Veia una possible assassina, una possible lladre, una gran estafadora i una perfecta impostora. En resum: una miserable.

I això que en C.C. només sabia de la missa la meitat.

No tenia disculpes per a la seva acció, estava a punt de trair el noi amb qui s’estava besant minuts abans. D’acord que les fades eren simpatiquíssimes i megaimaginatives, però això no justificava la seva decisió egoista d’oferir-los en C.C. amb enganys i sense el seu consentiment. I si al friki no li venia de gust passar la resta de l’eternitat fent saltirons en un bosc i bufant una harmònica en companyia de follets i fades? I si en canvi es moria de ganes de tenir lumbàlgia, patir reuma, ser un addicte a internet, cremar-se les celles estudiant, ficar-se en hipoteques i carregar-se de fills? Probablement en C.C. coneixeria la felicitat entre aquells éssers màgics, però no estava tan segura que decidir per ell fos correcte.

A més, li estava passant una cosa curiosa, en aquells mateixos instants no tenia cap ganes de separar-se d’en C.C. Li havia agafat afecte. Potser perquè duia posats els seus calçotets i el seu xandall.

Es va espolsar aquest sentiment com si fos una puça. No volia dir res, també sentia afecte pels seus mitjons, a força d’usar-los i sentir-ne el frec. Segurament devia ser per això.

De cop i volta va ensopegar, va caure a terra i va veure davant dels seus nassos una sabata enorme. Mig metre més enllà va trobar l’altra, i en C.C. va cridar:

—Aquí hi ha la seva roba!

Efectivament, escampada al voltant de la tomba buida d’en Patrick, hi havia la seva roba.

—Era aquí! —va assenyalar la Marina.

Efectivament, el contorn de la silueta del cos de l’irlandès havia quedat clarament marcada sobre la fullaraca.

—Doncs ja no hi és —va comentar en C.C.

—Es deu haver despertat i se’n deu haver anat —va aventurar la Marina.

—En pilotes? —va objectar escèptic en C.C.

—Devia tenir calor, els irlandesos tenen fogots —va deixar caure ràpida com sempre.

Però en C.C. va negar amb el cap i va observar amb deteniment el lloc. I les seves deduccions van ser diferents de les de la Marina.

—L’han arrossegat. No veus les petjades?

La Marina va fingir que sí, que les veia, però en realitat el rastre suposat d’en Patrick, tan diàfan per a en C.C., li resultava totalment invisible.

En C.C. es va transformar en un gos perdiguer, es va posar de quatre grapes i va ensumar el terreny guiant-se per alguna cosa semblant a l’instint; en qualsevol cas, una predisposició genètica que la Marina no havia heredat per part de mare ni de pare.

—Aquí desapareix. Ja no hi ha més petjades —va observar amoïnat.

—Doncs això, se’n deu haver anat —va comentar la Marina, que començava a posar-se nerviosa.

A mesura que l’interès d’en C.C. per en Patrick creixia, ella se sentia més mesquina. Per què no li explicava la veritat? Per què no li confessava el seu terrible embolic: la missió de salvadora de la seva germana Àngela, que se suposava que havia de desfilar amb el rei Finvana a la cavalcada dels Tuatha Dé i el seu compromís amb la fada porpra per lliurar un ballarí a les fades. És clar que això significava mostrar-li les seves cartes i reconèixer que «ell» seria aquest ballarí, que l’havia utilitzat i que l’havia dut fins allà només per substituir en Patrick.

I això era molt, molt lleig.

Realment volia lliurar en C.C. a les fades? Va sospirar, va comptar fins a deu i va concloure que no, que no volia, que era una sentimental i que preferia que en C.C. fos un humà infeliç abans que un ballarí etern.

I com aconseguiria alliberar en C.C. sense fer mal a l’Àngela i sense posar en perill en Patrick ni a ella mateixa?

Oh, no! Per què tot s’havia tornat tan complicat si la nit anterior semblava tan senzill? Potser la variable de tot aquest embolic va ser besar-se. Abans de besar en C.C. veia les coses d’una manera i en canvi ara les veia d’una altra. Va poder més la seva impulsivitat.

—Au, vés-te’n —va decidir de sobte, dirigint-se a en C.C.

Era un acte de bondat i valentia, però en C.C. no ho va entendre així.

—Per què me n’he d’anar? No havíem de trobar-nos amb les fades a la clariana del bosc?

La Marina va sentir com se li feia un nus a la gola i li resultava impossible confessar-li que aquella trobada no era res més que un estratagema per lliurar-lo com a ostatge. Si li explicava les raons veritables, en C.C. l’odiaria; i si no les hi explicava, l’odiaria igualment. Va sortir del pas mentint, el seu esport favorit.

—He quedat amb en Patrick i ja saps que és el meu boyfriend. O sigui que sobres.

Podria haver-ho dit encara pitjor, però hauria estat difícil. I si pretenia descol·locar-lo, ho va aconseguir. En C.C. va empal·lidir i es va desinflar com un globus petat.

—Jo creia que… —va mormolar mirant la Marina amb ulls de peix bullit.

La Marina va sentir llàstima i unes ganes punyents d’escurçar distàncies, i besar-lo. En el frec del pell a pell no calia parlar per dir-se les coses. Però el so d’un batre d’ales de fades a la clariana del bosc, al darrere seu, la va fer reaccionar amb rapidesa i va acabar de clavar la seva espasa al cor del frustrat ballarí.

—No, no m’agrades, si és això el que volies saber. I ara fot el camp abans que en Patrick et trobi amb mi i et trenqui la cara.

—Jo creia que tu i jo…, jo i tu… —va quequejar fet un embolic el pobre C.C.

I la Marina va sentir encara més llàstima.

—La Queralt està boja per tu —va deixar anar de sobte en recordar una vaga promesa que per punyetera casualitat podia fins i tot complir—. És molt empàtica —va afegir-hi, i aquesta va ser l’única floreta possible que se li va acudir.

Aleshores va córrer, va córrer i va córrer cames ajudeu-me cap a la clariana del bosc sense mirar enrere perno compadir-se del friki ferit. Ferir-lo era l’única manera d’immobilitzar-lo. Ser odiosa era l’única manera d’evitar que la seguís.

Quin fàstic de vida!

La seva decisió va ser providencial. A la clariana del bosc, neguitoses, l’esperaven la fada porpra i la Lilian, i oh sorpresa! estaven informades de la seva darreríssima decisió.

—El ballarí s’ha escapat —els va comunicar esbufegant i suada per la cursa.

—Ja ho sabem.

—Com ho sabeu? —va fer estranyada.

Al cap i a la fi s’acabava d’inventar l’excusa feia un segon.

—Les fades ho sabem tot.

La Marina es va quedar talladíssima. En aquest cas sabrien que era una mentidera professional, una traïdora i una farsant. La seva qualitat humana i laseva aparença física estaven mil punts per sota de la seva germana Àngela. Mai no seria com ella, mai no li arribaria ni a la sola de la sabata. Potser havia arribat el moment de reconèixer el seu error i fer un pas enrere. No podria sortir bé la substitució de la seva germaníssima davant del rei Finvana i tota la cort. Faria unridícul espantós, de segurque la cagaria, Finvana voldria venjança i els patiments de l’Àngela augmentarien. S’acomiadaria d’aquella fada tibada que l’havia deixat a l’estacada un munt de vegades i que, de padrina, no en tenia res. Tot havia estat un miratge, una falsa il·lusió que li va fer somiar a ser el pàl·lid reflex de l’Àngela. La seva bombolla havia petat definitivament. En només unes hores havia perdut tot el vestigi angelical. La seva aparença era pura i simplement la de la Marina i per més que ho intentava no aconseguia ser dolça, empàtica, generosa ni comprensiva. Ni tan sols simpàtica.

A més, li feia vergonya deixar en C.C. perdut enmig del bosc i, pitjor encara, empènyer-lo als braços de la Queralt. Ho havia dit per dir-ho, però imaginar-se en C.C. aixafat per les mamelles de la Queralt li produïa una picor al clatell, una cosa així com una al·lèrgia sobtada. Havia arribat massa lluny i se sentia incapaç de continuar amb la farsa. El que havia de fer era reconèixer d’una vegada que mai de la vida, per més que s’ho proposés, no aconseguiria ser l’Àngela. L’Àngela era inimitable, genuïna i única.

I en aquells precisos instants, quan ja havia decidit llançar la tovallola i reconèixer el seu fracàs, es va produir una cosa inesperada.

—De l’Àngela, et concedeixo la veu, la mirada i la dolçor. Abandona el teu cos, llança’t a l’aventura sense por —va pronunciar la fada porpra amb una cantarella.

—Somriu, escolta, comprèn. Oblida la Marina i aprèn —va repetir la Lilian agitant la seva petita vareta.

—Olorosa com un gessamí, fugissera com una rosella,delicada com una rosa, somia, nena, somia i reposa.

Les dues fades van cantussejar volant en moviments circulars al voltant del seu cap i llançant-hi al damunt una finíssima pluja de pólvores de fades.

Era un sortilegi; ho va saber quan va notar un pessigolleig a la planta dels peus que va anar enfilant-se-li cames amunt, estenent-se-li pels braços, per les mans ipel coll, escampant-se pel pit, per l’esquena i pel cap i amarant-li la pell, xopant-la iencalçant totes les seves cèl·lules. I, de sobte, va patir un sotrac tan fort en les seves articulacions que va creure que moriria destrossada. Els ossos li van grinyolar, els cabells li van tibar amb força, els ulls li van tremolar com dos flams i la pell li va cremar. Va caure a terra tremolosa. Patia un dolor inhumà i va creure que allò era el càstig per la seva feblesa, però, en anar-se apaivagant els dolors, va descobrir que les dues fades, amb la vareta enlaire, somreien embadalides i es felicitaven mútuament.

—És fantàstic.

—Finvana caurà espatarrat.

—Que maca!

La Marina es va posar dreta amb dificultat i es va adonar que els camals dels pantalons del seu xandall, que abans els arrossegava per terra, ara tot just arribaven amb dificultat a fregar-lo. Havia crescut? Es va dur les mans a la cara i als cabells ambincredulitat. Sentia un tacte diferent, tenia un nas més fi, uns llavis més molsuts, un front més ample i uns cabells —els va palpar amb sorpresa i no s’ho podia creure— rossos com un fil d’or i llisos com els de l’Àngela. Llavors es va fixar en les seves mans fines, sensuals, delicades i amb les unglesllarguíssimes, exactament com les de la seva germana. Semblaven les mans de l’Àngela.

Va començar a rumiar, tenia una sospita.

—Vull un mirall, vull mirar-me.

I ràpidament es va tapar la boca perquè la veu que havia sortit de la seva gola era la veu de l’Àngela, una veu musical i més aguda que la seva. Això volia dir que… Ràpidament va palpar-se el pit. Efectivament, tenia tetes, però aquest cop eren ben seves i no eren incòmodes com els mitjons que emplenaven els sostenidors dues talles més grans. Va anar resseguint amb les mans el nou contorn del seu cos i va descobrir que també li havien crescut els malucs. Això volia dir que probablement tenia els ulls blaus com el cel.

—Sóc l’Àngela? —va preguntar amb franca sorpresa.

—Encara no —va respondre la Lilian—. Falten alguns petits detalls —i després de sacsejar la seva vareta, una tremolor sobtada a la llengua va confondre la nova Àngela, que va començar a parlar sense solta ni volta.

—What are you doing? Qu’est-ce que vous faites?

Davant la seva sorpresa va repetir la mateixa pregunta en més de cinquanta llengües, algunes de les quals tan inintel·ligibles i incomprensibles com les estrelles que penjaven al firmament.

—M’heu concedit el do de les llengües?

—A callar, que tenim molta feina.

Sense treva li van concedir el do de les llengües, el de la música i el de l’ordre; després van afegir-hi el de l’elegància, l’educació i les arts de la lluita. Van discutir fins a triar el de la fascinació, i finalment li van arrodonir els dons amb el de la simpatia. Les fades van quedar exhaustes i la Marina va aprofitar els breus instants de descans que es van concedir per caminar amb les seves noves cames i respirar amb el seu nou nas.

A les portes de la desesperació, aquell era el regal a la seva tossuderia. Finalment, ho havia aconseguit. Sense subterfugis, sense enganys, sense pegats ni farcits. Ja no s’arriscava a ser descoberta en una falta, era l’autèntica Àngela i gaudia de totsels seus encants i virtuts.

Aquesta vegada sí, era pura i simplement: Angela, yes, of course.