Capítol 38

En C.C.

Els lavabos de noies eren un dels misteris més complexos de la civilització occidental, pensava en C.C., en veure’s condemnat, una vegada més, a quedar-se fora. S’havien escrit milions de llibres sobre les piràmides, l’illa de Pasqua i altres bajanades, però ningú no s’havia proposat investigar seriosament sobre els estranys esdeveniments paranormals que succeïen a l’interior dels lavabos de les noies. Hi entraven nenes de dotze anys i en sortien ties de vint-i-cinc, hi entraven blanques i sortien morenes, hi entraven tan amigues i sortien barallades. Això si sortien, és clar. Aquest misteri tampoc no quedava aclarit en cap llibre ni enlloc d’internet. En quin moment un noi tenia la certesa que la noia que estava esperant s’havia esfumat de la Terra?

Una nit, d’això feia ja un any, la Mimí el va deixar tirat a les portes d’un lavabo d’una disco. Li va dir: «Espera’m un moment i vigila’m la motxilla». I no va sortir. Al cap d’una hora es va desesperar. Obrir la porta d’un lavabo de noies era exposar-se a una mort segura lapidat per bosses i eixordat pels crits. Què podia fer? Se li va acudir que si les estacions d’autobusos i els aeroports disposaven de panells informatius, fora dels lavabos de noies hi hauria d’haver uns panells digitals que indiquessin el temps aproximat d’espera per a la sortida de cadascuna d’elles i les cancel·lacions de sortida de les desaparegudes. «Mimí: sortida cancel·lada» hauria d’haver aparegut en grans lletres lluminoses i intermitents la nit que la va esperar infructuosament. Però no va disposar d’aquesta informació tan valuosa i va esperar la Mimí hores i més hores. Es va sentir un perfecte idiota i en un moment de lucidesa va decidir anar-se’n. L’endemà, la Mimí —la desapareguda— es va materialitzar a l’institut, li va reclamar la motxilla i va tenir el morro de preguntar-li que per què l’havia deixat plantada i si, per casualitat, li havia corregit els problemes de mates mentre la va estar esperant.

En aquells mateixos moments havia comès el mateix i etern error. L’Àngela, abans de ser engolida per la porta misteriosa del lavabo, li havia dit: «Espera’t, ara surto», i ell l’havia cregut.

Què passava dins del bany de noies de l’escola d’anglès de Dublín? I per què ell era allà al davant, com un idiota esperant que sortís l’Àngela? Que potser no tenia suficient experiència acumulada per saber de sobres que estava cagant-la? Feia ja uns vint minuts que l’Antaviana i la Queralt, somrients i tan amigues, havien entrat amb l’Àngela aturada al mig de totes dues, com la parella de la guàrdia civil.

Després, crits.

Després, plors.

Després, la sortida precipitada de l’Antaviana, hermètica, posseïdora d’un secret inconfessable. Però per molt que va pregar-li que li expliqués què dimonis passava allà dins, l’Antaviana s’hi va negar en rodó. Aquella era una altra de les regles d’or deles noies. Mai no explicaven les històries dels banys. Era un misteri segellat per un pacte de silenci.

No li agradava gens aquesta situació. L’Àngela en poder de la Queralt, sabent que la Queralt era Mirior. Uuuf!

Hauria hagut de passar de tot i invertir el temps de l’esbarjo a anar a prendrealguna cosa a la cafeteria amb la seva nova fortuna o bé escampar la boira sota la persistent rain, trepitjar el green del garden, o bé deixar-se caure pel cibercafè, connectar-se i passar de les classes. Però no podia: estava esperant l’Àngela, volia tornar a veure l’Àngela, necessitava parlar amb l’Àngela. Sense embuts ni eufemismes: es moria de ganes de tornar a morrejar-se amb l’Àngela.

NO. No, no, noooooooo!!!

S’havia penjat de l’Àngela.

Ho sabia, sabia que la pija s’havia anat apropiant lentament de la seva voluntat i s’havia anat fent lloc a la seva vida —a cops de colze— fins a instal·lar-se-li definitivament dins el solc de l’estern. La pija havia trepitjat i empès a qui fes falta per acostar-se-li, havia picat a la seva porta, s’havia colat per la finestra de la seva habitació, s’havia ficat al seu llit, s’havia posat la seva roba i s’havia desmaiat als seus braços. I ara era allà enmig de tot arreu, un dimecres que vampiritzava els seus pensaments, els seus somnis i els seus desitjos. Com si al món sencer no hi hagués ningú més, com si tot comencés i acabés en el seu nas, en el seu cul, en els seus ulls bicolors i en els seus llavis.

Merda.

Encara que no ho volgués admetre tant era. Un altre cop havia estat feble i havia cedit als encants d’una rossa tenyida, tot i la natural aversió que tenia per les pijes. Des del moment que li va entrar a sac mentre feia cua al bany de l’avió fins a aquell mateix moment, esperant-la davant la porta tancada d’un altre bany, la teranyina invisible dels banys i el misteri de la veritable naturalesa de l’Àngela el tenien atrapat i en suspens. Ja no pensava a recuperar la seva personalitat de Raeyn ni a desemmascarar el seu usurpador. Ja no li amoïnava les intencions de Mirior ni la desaparició de Xerxes. Ja no sospirava per Thana ni maquinava estratègies per Nur, el seu nou personatge femení. Tot era secundari, prescindible i decebedor, sobretot des que va saber que mai més no podria tornar a un joc grapejat pels seus pares.

Tanmateix, la pija no l’havia decebut. Estava sense colonizar, era salvatge, indòmita i sorprenent. El tenia sense esma. Quina nova sorpresa li oferiria? Els increïbles canvis d’imatge de l’Àngela havien anat modificant la seva aura i en l’últim estadi evolutiu —vestida amb el seu xandall i calçada amb les espardenyes irlandeses— li resultava encantadorament familiar, sobretot si se la imaginava amb els seus calçotets posats. Aquell matí no podia deixar de mirar-la: despentinada, sense maquillar i amarada de pluja. Els seus ulls bicolors i la seva aroma a pizza, amb gust de xocolata. Irresistible. En besar-la, va tenir la sensació de mastegar un bombó de licor que li va esclatar a la boca. L’Àngela era perillosa, molt perillosa, perquè sota una aparença fluctutant amagava tota mena d’armes de seducció massiva. Potser li havia inoculat un verí mortal interlingua, l’havia hipnotitzat amb el seu ull blau (o marró) o li havia clavat una agulla a l’única terminació nerviosa de la seva sensibilitat atrofiada. Hi havia d’haver una explicació científica per a la seva debilitat…, la seva falta d’amor propi…, la seva miserable actitud servil.

I l’Àngela sense sortir.

Què hi devien estar fent la Queralt i l’Àngela juntes tanta estona?

Encaboriat en aquestes reflexions amb prou feines va caçar la imatge de l’Antaviana, arrasant al seu pas com un cicló, que corria pel passadís agitant un diari. L’Antaviana va obrir la porta del lavabo amb força, va entrar-hi i va sortir de seguida arrossegant la Queralt. Totes dues van fugir a la desbandada i per culpa del taloneig de les seves sabates li va ser impossible captar ni una paraula del rotllo que l’Antaviana li estava fument a la Queralt.

La Queralt es va girar i amb prou feines es va acomiadar d’ell, somrient-li tot i que estava segrestada, i li va recordar amb les mans que després, a les vuit, es veurien al cibercafè. Una cita a la qual, naturalment, ell no assistiria.

I l’Àngela sense sortir.

Finalment, una eternitat després, l’Àngela, trasbalsada, va obrir la porta del lavabo amb el diari a la mà. Va mirar a banda i banda del passadís buscant alguna cosa o algú i els seus ulls van passar per damunt seu sense veure’l. El buscava?

—Àngela… —es va atrevir a dir.

—On és l’Antaviana? —li va deixar anar sense mostrar-se especialment contenta de tornar-lo a veure i sense agrair-li que hagués estat esperant-la aquella eternitat.

—L’Antaviana ha sortit a corre-cuita amb la Queralt.

L’Àngela estava espantada.

—Si us plau, ajuda’m.

Era una estupidesa. En C.C. sabia que les noies demanaven ajuda per vici, que no hi havia res d’especial en el fet que una noia demanés ajuda, que la demanavenal primer que passava: al conserge, a un ciclista, a l’estudiant que tenien al costat. Des de nenes aprenien quehavien de desenvolupar l’art de demanar per aconseguirque els tios els arreglessin els ordinadors, els netegessin les bugies de les motos i els canviessin les rodes punxades de les bicicletes. Sabia que ajudar una noia, en el codi d’elles, no suposava estrènyer cap vincle. I potser les noies acabaven menyspreant els servils que sempre deien que sí, i als ximples que les esperaven fora dels lavabos. Preferien els qui passaven d’elles i les enviaven a la merda. En C.C. sabia que la complexitat de les noies residia en aquestes contradiccions irresolubles. I no obstant això, que l’Àngela li demanés ajuda el va emocionar.

—No et preocupis. Què vols que faci? —va pronunciar sense gens ni mica de dignitat.

L’Àngela es mossegava les ungles i semblava molt nerviosa.

—Vigila l’Antaviana. Assabenta’t del que fa, amb qui parla i del que diu. I vine a informar-me’n de seguida. T’espero a la cafeteria.

En C.C., com qualsevol soldat ras, no es va qüestionar l’ordre del seu superior. Va córrer darrere de l’Antaviana i la Queralt com una ànima que porta el diable i va arribar a temps de veure com l’Antaviana, al costat d’un policia uniformat, entrava al despatx del director de l’escola.

—Què passa?

La Queralt li ho va explicar encantada.

—La policia vol interrogar l’Antaviana. Per això s’ha reunit amb el director.

—Què ha passat?

La Queralt va fer cara de pòquer.

—És terrible.

—El què?

—L’Àngela és sospitosa.

—De què?

—D’assassinat.

—Com?!

—Sembla que en Patrick ha desaparegut i que l’Àngela té el seu mòbil.

—Ningú no mata per un mòbil —va negar en C.C., horroritzat; però en els ulls de la Queralt va llegir l’ombra del dubte.

—Tu i jo no, però l’Antaviana, per exemple, sí. Diu que era un model superbo.

—Que bèstia!

—Eren al bosc…

En C.C. va sentir la punxada de la gelosia. No havia volgut pensar en en Patrick, però saber que havia estat en un bosc tot sol amb l’Àngela li va doldre. Sobretot tenint en compte que a ell també l’havia convidat al bosc.

—I què?

—El conductor de l’autobús els va veure.

—I…?

—I després ningú no n’ha sabut res més. La seva família n’ha denunciat la desaparició.

Bé per l’Àngela. El va emocionar la sola possibilitat de l’escena sagnant. L’Àngela desfent-se del bavós d’en Patrick.

—I de debò penses que l’Àngela el pot haver liquidat?

La Queralt va sospirar.

—Jo, de l’Àngela, m’ho crec tot. Aquesta tia no és aigua clara. Menteix.

En C.C. es va empassar saliva. Estava sent víctima d’una enorme contradicció. Li encantava la idea que l’Àngela s’hagués carregat en Patrick, però es va veure obligat a dissimular.

—És increïble —i va girar cua—. Adéu!

—Espera’t, que vinc!

—No, no —es va disculpar en C.C. sense pensar que algú com la Queralt no accepta un no per resposta.

I sense prendre precaucions per assegurar-se que no el seguia, va córrer pels passadissos —lamentava no disposar d’un patinet— i va arribar esbufegant a la cafeteria, on va pescar l’Àngela, tan fresca, amb la boca plena de sandvitx. La molt egoista ni tan sols no li va oferir una mossegadeta, però no li va importar. Quan va recuperar l’alè i va ser capaç de pronunciar una frase, ho va deixar anar:

—L’Antaviana està declarant davant la policia per la desaparició d’en Patrick en un bosc.

L’Àngela va empal·lidir. Fos cert o no, estava tremolant de por. Quan tremolava, semblava més criatura, més necessitada d’afecte i escalfor humana. Just la que ell podia proporcionar-li. Es moria de ganes d’allargar la mà, acariciar-la i dir una ximpleria de l’estil «no et preocupis per res, nena, jo et protegiré». Per sort, se’n va abstenir. Aquestes frases ridícules que només duren uns segons romanen per tota l’eternitat en el record.

—Oh, per favor, m’he d’amagar. No poden trobar-me perquè si no, no podré… Oh, quin embolic, quin horror! —va gemegar l’Àngela sense deixar d’endrapar.

Era evident que les penes no li treien la gana.

En C.C. no va dubtar ni un segon i sense preguntar-li si les sospites que requeien sobre ella estaven fonamentades o no, la va agafar per la mà, es va ficar un got de la cafeteria a la butxaca i va córrer un altre cop.

—Vine, t’amagaré.

La va deixar a l’habitació de les escombres. Hi guardaven les galledes, les baietes i el salfumant. Li va fer prometre que no es mouria fins que tornés amb notícies fresques.

Se sentia un heroi. Tenia un pla concebut per espiar l’Antaviana. Gràcies a la seva preocupant obsessió per interpretar signes i orientar-se en llocs caòtics, havia detectat que el despatx del director es comunicava amb la library, habitualment tan desolada com un paisatge lunar. Va alentir el pas, va posar cara d’estudiant estudiós amb ganes d’estudiar i llegir, i va entrar a la biblioteca, que efectivament era buida. En C.C. ja comptava que l’amor per l’estudi i els llibres no era una de les prioritats dels alumnes.

D’una ullada es va fer càrrec de la situació: una bibliotecària frisosad’enxampar estudiants, que el molestaria de segur; a mà dreta, la paret contigua que donava al despatx del director; i a mà esquerra, en el lloc més allunyat i recòndit, les novel·les. Va idear el seu senzill pla en uns segons i amb el millor somriure de noi aplicat va demanar a la bibliotecària que li fes una selecció de les deu millors novel·les irlandeses del segle XIX ambientades al camp, amb final feliç i, si podia ser, amb cacera de gossos. La bibliotecària va entrar en estat d’èxtasi, convençuda que un moment així justificava cinc anys de frustració continuada. Després, va córrer adelerada a complir amb el seu encàrrec i li va deixar el camí lliure.

En C.C. es va acostar al lloc on calculava que hi havia l’envà que comunicava amb el despatx del director, cobert de prestatgeries carregades d’avorrits llibres de dret. Va palpar, va fer un parell de copets i després va buidar dissimuladament un prestatge per poder col·locar el got a la paret. De la manera més discreta possible va acostar l’orella al vidre i es va disposar a escoltar. Va entendre el que va poder de la conversa que s’estava desenvolupant entre el director del centre, la policia i la petita Antaviana a l’altra banda de la paret. Potser la seva oïda li jugava una mala passada o el seu coneixement d’anglès no era suficient per detectar-ne els matisos, però així, a sac, va transcriure la conversa següent:

—Jo no volia. Va ser ell qui em va convèncer. Ho juro.

Aquesta era la petita Antaviana que ploriquejava com una col·legiala suspesa.

Davant la seva sorpresa, el director del centre la va consolar i li va donar la raó.

—Ja sabem que ets una bona noia, però volem que ens donis les seves dades per escorcollar casa seva i detenir-lo.

L’Antaviana no va titubejar.

—Es diu Ciceró i s’allotja amb la família O’Hara.

En C.C. es va quedar de pasta de moniato. No entenia res. No estaven parlant de l’Àngela i del seu suposat homicidi al bosc? I de què l’acusava l’Antaviana? No es va haver d’esperar gaire.

—Em va dir que fiqués l’ordinador portàtil a la meva motxilla i que sortís per la porta sense mirar els guàrdies de seguretat.

Quin morro! L’Antaviana l’estava acusant del robatori dels grans magatzems. O sigui que hi havia hagut un error en la informació de la Queralt. La policia havia anat a l’acadèmia a interrogar l’Antaviana perquè l’havien identificat gràcies a les càmeres de vigilància, però la traïdora de l’Antaviana l’acusava a ell d’instigador del robatori. Com era possible tanta barra? El policia, aquesta vegada se li notava el to displicent de policia, va continuar amb l’interrogatori:

—I en Ciceró quants anys té?

—Uns disset. Ja és gran, té edat penal. A ell sí que el poden ficar a la presó —va explicar l’Antaviana, oferint carn fresca de presidi al policia.

—Disset anyets, vaja, vaja… Així doncs, ell et donava les ordres a tu, que ets una menor.

—Sí, senyor —va ratificar l’Antaviana amb una veueta de nena bona que commovia a través de la paret.

—I mentre tu robaves ell què feia?

—Vigilar que no m’escapés. Em volia tenir a prop i controlada per passar-li la mercaderia.

—Ahà —va corroborar el policia encantat.

Tot li quadrava i a més tindria un inculpat que no se li escaparia.

—I per què no el vas denunciar? Per què no vas demanar ajuda? —va murmurar malèvolament intentat implicar la nena en el perillós joc.

L’Antaviana no va picar.

—Jo tenia molta por. Quan s’empipa, pot ser perillós.

I l’Antaviana va esclatar en un plor commovedor que va obligar el director a consolar-la amb unes frases tòpiques.

—Tranquil·la. Si dius la veritat, no et passarà res.

L’Antaviana gaudia acusant-lo vilment. Ho notava en la vibració de les seves paraules.

—Jo no volia fer-ho però em va amenaçar amb coses terribles.

El telèfon va sonar i el director el va passar al policia comunicant-li que la senyora O’Hara estava a l’aparell i que tenia moltes coses per declarar sobre el delinqüent que s’allotjava a casa seva. El policia va assentir a les ex més contundents. Quan va penjar, en C.C. va saber que estava sentenciat.

—En efecte, han trobat l’ordinador portàtil robat sota la seva llitera, i també un llibre. La senyora O’Hara ha dit que el jove Ciceró té un caràcter introvertit i violent i que és un pèssim exemple per als seus fills, ja que va ficar una noia al seu llittot escandalitzant els seus petits. Diu que no li estranya gens que sigui un delinqüent i que en el judici ella declararà en contra seu.

En C.C. no va necessitar veure la càmera que havia identificat l’Antaviana, ni l’expressió bavejant del policia després de la confessió, ni el kleenex que el director oferia a la nena torracollons perquè es traiés els mocs. No li calia. Tenia prou imaginació per reconstruir l’escena sense ser-hi i també sabia la compassió que podia despertar la petita Antaviana jugant el seu paper d’innocent. A partir d’aquell moment ell era culpable de robatori i la nena s’havia convertit en la víctima d’un delinqüent gairebé major d’edat.

De sobte va tenir ganes de cridar o de llançar un llibre a terra. La vida era injusta i miserable. Tothom el traïa. La senyora O’Hara, els seus pares, la Queralt, l’Antaviana… Només hi havia una persona al món que no l’havia enganyat, que no li havia mentit i que confiava en ell.

Es va aixecar i va sortir de la solitària sala d’estudi sense avisar la bibliotecària de la seva fugida i sense preveure que probablement li causava un trauma irreversible. En aquells moments la bibliotecària es trobava capbussada en l’emocionant tasca de buscar llibres per a un lector.

Un cop al passadís, ni tan sols es va adonar que la Queralt l’esperava arraulida a l’ombra del passadís i el seguia a uns metres de distància. En C.C. va córrer com una ànima que porta el diable fins a plantar-se davant de l’habitació de la neteja, va obrir la porta, va agafar l’Àngela per la mà i li va dir:

—Anem al bosc junts.

A l’Àngela li va semblar una idea excel·lent.