Capítol 31

La Marina

Els gats irlandesos miolaven més fort que els gats espanyols. No eren imaginacions seves. Ho va comprovar en ficar la clau al pany de la porta de Mrs Higgins a les tres de la matinada. En aquell mateix instant, com si responguessin a una consigna, tots els gats del veïnat van començar a miolar alhora.

La Marina ja s’havia penedit de la seva decisió. La Lilian l’havia deixat sota la finestra d’en C.C. i li havia fet prometre que s’amagaria allà i que sota cap pretext no tornaria a casa de Mrs Higgins, segons ella, plena de pixies i de perills. Però… iel passaport?, i els diners?, i la roba? Com volia que es quedés sense res? Només recolliria les seves coses i sortiria a corre-cuita, es va dir.

Tanmateix, l’escàndol va ser tan sonat que algunes finestres es van obrir i diverses mans anònimes van llançar sabatilles disparades amb més o menys punteria. El sigil sobrava i la Marina va engegar-ho tot en orris. Es va posar nerviosa, se li va travar la clau, la porta va grinyolar, va ensopegar amb el paraigüer del vestíbul, va trencar un gerro mentre buscava el llum a les palpentes i va sentir la veu aïrada de Mrs Higgins per damunt del xivarri que cridava: «Com goses dir que et mato de fam?». El més curiós de tot és que ho va entendre a la primera, malgrat que ho havia pronunciat en un irlandès tancadíssim.

El més prudent hauria estat girar cua i sortir cames ajudeu-me. I això és el que hauria hagut de fer immediatament en sentir la veu de Mrs Higgins. Com s’havia assabentat del comentari que li havia fet a la seva mare? En poc més d’un dia les seves desafortunades paraules (com sempre) havien fet la volta al món, havien tornat com un bumerang i l’havien estabornit. Per què les mares xerraven més del compte? Per què no podien quedar-se amb la boca tancada en comptes de posar a treballar la Interpol i causar un conflicte internacional? Tot això se li va acudir en pocs segons i, quan va tornar a la seva primera reacció instintiva de sortir corrents, ja no va poder. La por la va paralitzar quan els va veure que s’acostaven cap a ella amb la clara intenció d’agafar-la. I això van fer. La van enxampar i la van sacsejar sense contemplacions.

Eren dos, eren horrorosament desagradables, feien pudor de florit i terra mullada. La van agafar pels cabells i la van arrossegar pel passadís com un fardell. D’esquitllentes els va poder veure la pell verda, els ullets vermells i les orelles punxegudes. Eren dos monstres.

La Marina estava escagarrinada de por i era presonera de dos follets repulsius i malcarats que li pessigaven els braços i les cames sense pietat davant del llit on jeia Mrs Higgins, que, amb els seus cent quilos embotits dins la camisa de dormir, li va semblar més gegantina que mai.

—Nena pocavergonya, besa els peus de Mrs Higgins i digues-li que és la millor mamà del món —li va cridar un dels follets acompanyant les seves paraules amb cops perquè ajupís el cap en presència de la mestressa de la casa.

Aquella veu, aquell accent… Semblava que parlessin un anglès italianitzat.

—La bambina és dolenta, Mrs Higgins. Nosaltres la castigarem.

I en aquell precís instant la Marina va entendre que els dos hostes italians eren dos pixies encoberts i que l’aparença que estava veient en aquells moments era el seu aspecte real: verds, orelles punxegudes… Com és que no se li havia acudit abans? Lesmales vibracions de la Lilian, el segrest, la desaparició de la seva roba, el gripau al coixí.

De què més podien ser capaços?

Mrs Higgins va fer un crit. La molt comediant estava fingint un infart. Es duia les mans a un costat dels seus immensos pits —sense encertar amb el lloc on es trobava el cor— i cridava dient que li fallava i que es moriria per culpa de l’espanyola. Els dos pixies li demanaven que no, que no es morís, que no volien quedar-se orfes. Per fi, Mrs Higgins es va deixar estimar, va accedir a les súpliques dels seus fills adoptius i es va donar el gust de ressuscitar. Va esbufegar com sis’hagués refet de l’infart, va obrir els ulls i va assenyalar la Marina ploriquejant.

—Feu el que vulgueu amb ella. A mi tant se me’n dóna.

I en Salvatore i en Pepinho es van abalançar sobre la Marina i la van fer presonera.

—Prepara’t —li va advertir en Pepinho retorçant-li una orella.

—Ara sabràs el que és bo —va riure en Salvatore amb les dents negres.

La Marina es va preguntar per quin motiu ara podia veure els pixies i abans no.

Les pólvores! Les pólvores de fades eren les causants d’aquells canvis. Malgrat que l’havien netejat, les pólvores li havien impregnat la pell i era sota l’influx de la màgia. I el seu aspecte? També havia canviat? No va poder mirar-se al mirall perquè, en arribar a l’habitació, els pixies van tancar la porta al darrere seu i van riure salvatgement.

—Ara és el nostre moment.

—En teníem unes ganes…

—Jugarem una mica abans de lliurar-te.

—Ens divertirem.

La Marina es va quedar muda de l’esglai. Hauria volgut demanar ajuda a la Lilian, però la fada s’havia evaporat davant la porta de casa d’en C.C. Ningú no podia ajudar-la, ningú no podia sentir-la, ningú no podia treure-la de l’embolic.

Va fer un pas enrere, un altre i un altre més, però aviat va ensopegar amb la paret. Només podia ficar-se dins l’armari, tot i que per obrir-lo hauria d’enfilar-se a la cadira. Va mirar desesperada cap a la finestra calculant l’impuls que necessitava per saltar i llavors li va semblar veure-hi un simpàtic homenet. En efecte, duia barret de copa alta i lluïa un gran rellotge que li mostrava amb insistència. Davant la mirada atònita de la Marina, l’agulla que marcava les hores va fer una volta completa. Una hora. Li estava indicant una hora. Què significava? Però quan va voler preguntar-li-ho, l’estrany homenet s’havia esfumat. Una hora. Li havia dit una hora. Potser tenia relació amb els advertiments de la fada. «Et tornaran boja». Va agafar aire, els va fitar als ulls i es va proposar resistir una hora.

—T’agrada la pizza?

—Menjarem pizza.

La van sucar amb tomàquet, la van esquitxar de formatge ratllat i li van llançar olives mentre reien com bojos i li dien Margarida. Era el joc de la pizza que, per sort, va acabar abans que la fiquessin al forn i se la cruspissin.

La Marina va descobrir que els pixies tenien una naturalesa canviant, llunàtica i imprevisible. Després d’uns moments d’eixelebrament hi havia un daltabaix i esclataven a plorar, però, ràpidament, sense interval de temps, tornaven un altre cop a la bogeria barroera. Així, improvisaven joc rere joc, poca-soltes, atabaladors i absurds.

El més dur per a la Marina va ser resistir al joc de l’escombra. La van posar de cap per avall, li van retallar els cabells a cops de tisores i la van passejar per tota la moqueta llardosa de l’habitació fins que va esclatar en un reguitzell d’esternuts imparables. A prop del col·lapse i incapaç de respirar, la van posar dreta i, mecànicament, en recuperar de nou la seva posició natural i veure el món del dret va somriure. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got dels dos pixies, que van picar de peus enrabiats.

Aleshores va tornar a aparèixer l’estrany homenet de la finestra. Li mostrava el rellotge tot indicant-li que el temps havia transcorregut, però obria la boca tot fentuna ganyota curiosa, com si li donés un consell, com si li mostrés el procés de cridar,com si li indiqués alguna cosa. Li estava dient que havia de cridar.

És clar! Els havia decebut. Els pixies esperaven un crit seu, un crit de por, d’horror, de fàstic, un crit de debò, com el que sabien fer les seves amigues.

Era això! Volien que cridés!

I tímidament al principi, amb la timidesa del qui té por del ridícul, ho va intentar. Va cridar i es va obligar a cridar. Va cridar quan la van ficar dins l’armari ple de formigues, va cridar quan van fer girar el llit com una baldufa i va cridar quan una serp se li va passejar per tot el cos abans d’entortolligar-se al seu coll i adormir-se plàcidament.

Els pixies es van donar per satisfets al tercer crit, i la Marina va penedir-se de no haver estat més cridanera i haver acabat abans.

En Pepinho i en Salvatore van badallar esgotats, però satisfets amb la seva tasca.

—La reina estarà contenta.

—Els cabells li han quedat fets un fàstic.

—I fa pudor —van anar comentant mentre obrien la finestra i gesticulaven amb grans escarafalls.

La Marina va sentir piafar un cavall.

—Ja està? —va preguntar una veu femenina amb impaciència.

—Aquí la tenim. Preparada per al tribut.

—Porteu-la, el temps s’acaba i sa majestat s’empiparà.

La Marina va sentir una inquietud en augment. Se l’enduien? On? La seva majestat era Oonagh? Un altre cop cavalls?

Els pixies la van engrapar i la van empènyer cap a la finestra. Allà, al davant seu, hi havia aturat un carruatge conduït per una noia rossa i tirat per quatre coratjoses eugues blanques com la neu.

—De pressa, fiqueu-la dins abans no claregi. No accepten tributs després del primer raig de sol.

—On em dueu? —va cridar espantada.

—Feu-la callar! —va ordenar la noia als follets.

Un cop emmordassada i amb les mans lligades, els dos desagradables personatges la van llançar sobre els seients de vellut del carruatge i van tancar la portella.

—Bon viatge.

La donzella va fuetejar els cavalls blancs i el carruatge va sortir esperitat.