Capítol 12

La Marina

La Marina caminava i mirava de reüll en Patrick, que, al seu costat, li havia passat un braç per damunt l’espatlla (la seva) i li somreia amb un somriure inclassificable. La Marina es va esforçar a classificar-lo, però no ho va aconseguir, li faltava pràctica, experiència. Era un somriure autosuficient? Irònic, potser? Burleta, sens dubte. Del murri que s’amagava l’as a la màniga o del que acabava d’aconseguir escapolir-se del restaurant sense pagar. Però no n’estava segura. També podria ser un somriure afectuós, franc, emocionalment sincer, un somriure irlandès de balada de taverna.

Un cop van ser prou lluny de la duana, l’irlandès es va aturar davant la cinta transportadora per recollir les maletes, va mirar l’Àngela, va riure i va comentar:

You look different!

A la Marina se li va ensorrar el món.

Començava a adonar-se de la confusió. En Patrick no l’havia besat a ella, havia besat l’Àngela i ara —passada l’emoció després d’un any sense veure-la— començava a adonar-se de l’estafa. La seva bombolla de sabó era a punt de petar. L’irlandès l’estava comparant amb el record de l’Àngela. Aviat començaria a sospitar que l’havien trucat —o potser ja ho havia fet— i després li pujaria la mosca al nas. De moment, però, li va passar un dit afectuós pels llavis que li va robar la voluntat.

—Té gust de menta.

La Marina no va saber què volia dir exactament, si era bo o era dolent el gust de menta en la categorització de petons. Només s’havia besat un parell de vegades amb en Robert, abans Bertet, que era un plasta de la classe que se li asseia sempre al costat a les excursions i al cine. En Robertet tenia gust de pa ambxocolata, ungust francament infantil. A en Patrick li havia trobat gust de whisky irlandès amb nata…, el primer petó de debò de la seva vida.

I ara li oferia un paquet, un regal.

That’s for you.

La Marina va estripar el paper amb l’ai al cor. Era una capseta que, en obrir-la, va deixar anar una musiqueta. En llenguatge vulgar era una capsa de música. La Marina va escoltar la cançó emocionada. Era la primera vegada que la sentia i li va recordar l’himne nacional de la selecció irlandesa, però es va estimar més tancar la boca. En Patrick la va fitar amb els ulls brillants.

Do you remember?

Era una prova, de segur. L’estava posant a prova.

La neurosi de la Marina es va disparar. Era impossible que en Patrick no s’hagués adonat de la diferència que hi havia entre ella i l’Àngela, encara que fes un any que no la veia, encara que el record fos vague i difús, encara que ella tingués gust de menta i l’Àngela de… maduixa?

Va dubtar sobre el misteri: de què tenia gust l’Àngela?

Oh, no! Es va adonar que era a punt d’entrar en el terreny relliscós de les comparances odioses, de la gelosia retrospectiva. Aquella música de segur que significava alguna cosa per a l’Àngela i en Patrick. La van escoltar junts una tarda de… S’hauria estimat més equivocar-se, però la veritat era aquesta. Hi havia certs límits en la usurpació de la personalitat. La intimitat n’era un, els records compartits, un altre. La Lilian li havia insistit que es fes passar per l’Àngela davantla persona que s’acostaria a ella amb les mans tacades, però no comptava que aquest algú conegués tan a fons la seva germana. Fins on havien arribat? Fins al turmell, el genoll, la cuixa o…? Podia mantenir la farsa sense frustrar l’irlandès ni decebre’l minut a minut? Què podia fer?

El destí en forma de friki inoportú va interferir de nou a la seva vida.

—Àngela!!!!

Era en C.C. que, des del fons del passadís, cridava dirigint-se a ella, l’assenyalava a ella i avançava pel passadís al costat d’un policia sense gos cap a ella. Horror. Sens dubte, anava cap a ella.

Pretenia inculpar-la? No, no podia ser. O sí. Fos com fos, el friki i el policia, seriosos, capficats en els seus dilemes respectius, es dirigien pas a pas, amb una coordinació de moviments digna d’un batalló d’infanteria, desfilant cap on es trobaven ella, en Patrick, l’Antaviana i la Queralt.

Is he your friend? —va preguntar en Patrick sense pressentir el xàfec que s’acostava; tots els altres van treure els paraigües.

La petita Antaviana, amb posat innocent, va respondre en nom de la Marina. Havia estat esperant el seu moment.

—Es diu C.C. i és el seu nòvio —i va afegir amb mala llet—: Her boyfriend. Au, ensenya-li la foto del Dragon Khan.

La Marina es va quedar de pedra i va perdre uns segons preciosos per recuperar-se de l’ensurt.

Your boyfriend? —va preguntar destarotat en Patrick, que va entendre perfectament la perversa Antaviana.

—No, no —va cridar ràpidament la Marina.

—Sí, sí —va insistir la petita torracollons—. Yes, yes —va afegir-hi per deixar-ho més clar.

L’irlandès les va mirar a totes dues, però qui va resoldre el garbuix va ser la Queralt, que, sempre tan política, ni es va mullar.

—Potser a l’Àngela no li importa tenir més d’un nòvio.

I per acabar d’embolicar la troca va traduir la seva frase a l’anglès.

La Marina va sentir un nus a la gola i un bloqueig total. L’Àngela no tenia un altre nòvio, sinó milers d’altres nòvios. Però ella no, ella li era fidel, ella l’adorava, somiava amb ell cada nit i vivia emocionants aventures al seu costat. I ara què? Continuava en el seu paper d’Àngela o es transformava en la Marina? Qui era?

El friki la va encalçar esbufegant.

—Ja era hora.

L’Àngela es va veure obligada a una declaració de principis solemne:

—A mi aquest tio no m’agrada gens —va dir assenyalant-lo amb el dit.

AQUEST va protestar per l’al·lusió.

—Escolta, tu tampoc no m’agrades, però no vaig esbombant-ho pel món. No cal ser tan desagradable.

I enmig del desconcert, la baixeta punyetera li va prendre la capsa de música de les mans i la va oferir a l’irlandès.

—Però què fas?

—Tornar-li la capseta.

—Per què?

—Perquè és un regal que t’ha fet abans de saber que tens un altre nòvio. Si te la quedes, tens molt morro.

I abans de poder desfer el malentès, el policia que acompanyava en C.C. la va agafar pel braç i la va convidar a seguir-lo, per dir-ho d’una manera amable.

—Què vol? —va gemegar la Marina mirant en C.C.

—Has de venir a declarar —va sentenciar en C.C.

La Marina va alçar la vista i va mirar en Patrick mentre era arrossegada contra la seva voluntat cap a les dependències de comissaria. Darrere seu, l’odiós friki arrossegava el seu equipatge.

En Patrick, fet pols, va voler intervenir, però l’Antaviana va afanyar-se a buidar el seu pap verinós a l’orella i el va deixar estabornit. La Marina no podia sentir-la, però es podia imaginar quina mena de barbaritats li devia estar dient.

La Marina es podia haver escapolit del policia i podia haver sortit a cuita-corrents per refugiar-se als braços del seu jugador de rugbi, però s’havia quedat sense moral. El seu globus acabava de punxar-se. La felicitat era efímera, cosa que havia intuït des que va néixer.

Van caminar per passadissos inacabables i van acabar en un despatx de mala mort on només hi havia una bombeta fosa penjant del sostre, una taula i dues cadires. La Marina es va deixar caure en una cadira i, un cop el policia va haver sortit, en C.C. es va adreçar a ella:

—Signa on et diguin i no contestis.

La Marina no n’estava tan segura.

—Deuen voler saber coses. Motius de la suplantació i tot això.

El friki la va dissuadir.

—És millor que no obris la boca. No t’imagines com s’han posat pel fuet.

—Quin fuet?

—La Mercè, vull dir la meva mare, em va ficar un fuet a la motxilla perquè no passés gana i m’han acusat de voler introduir la pesta porcina al país.

La Marina es va quedar de pedra.

—Tot aquest embolic ha estat per culpa d’un fuet?

—Són més primmirats que els ianquis.

La Marina va començar a albirar una mica de llum al final del túnel.

—Això vol dir que tu no m’has denunciat ni ells saben res de mi.

—Què vols que sàpiguen? Només que anem junts i que em coneixes.

La Marina es va aixecar d’una revolada.

—No estem detinguts?

En C.C. va fer que no amb el cap.

—Un cop hagis signat la meva declaració, ja està.

La Marina va signar amb mans tremoloses, es va acomiadar del policia en silenci i va recórrer la resta del camí en direcció contrària desitjant escanyar el seu acompanyant.

Havia estat brutalment separada dels braços de l’únic ésser viu que mereixia la pena en tot el planeta Terra. I tot per culpa d’una solemne estupidesa obra d’un estúpid. La felicitat feta miques per un fuet. Com n’era, de miserable, l’existència humana.

Les paraules de la Queralt van ser pitjor que una bufetada:

—Se n’ha anat.

La Marina va alçar la vista i no va veure cap reflex vermellós entre els milers de guies que brandaven cartells i pancartes i que formaven part de la fauna dels aeroports. On era?

—Patrick —va ploriquejar mentre s’asseia a la seva maleta i enfonsava el cap entre les mans.

La Queralt semblava comprensiva.

—Mai se sap, potser torna.

Però l’irlandès sense cognom s’havia esfumat sense telèfon, sense adreça i sense Messenger sota el plugim persistent.

—Per què no li heu dit que m’esperés?! —va cridar a les seves dues suposades amigues.

L’Antaviana es va autonomenar defensora de nòvios enganyats.

—Havia de saber la veritat.

—Quina veritat?

—Que estàs enamorada d’en C.C. i que duus la seva foto al damunt.

—Això li has dit? —va bramar la Marina.

Afortunadament, la Queralt la va engrapar amb força abans que arrenqués els ulls a la petita torracollons.

—Ets molt violenta —li va retreure l’Antaviana escapolint-se de la seva fúria.

En C.C. assistia a la discussió com si no hi tingués res a veure.

—Penseu estar discutint tota la nit? Ho dic perquè els autobusos tenen un horari.

Llavors tota la ràbia de la Marina es va concentrar en el friki.

—Per culpa teva! Tot ha estat per culpa teva!

—Jo què he fet?

—Per què no et menjaves el fuet i rebentaves?

I va esclatar a plorar.

Per què? Per què? Per què havia hagut de conèixer en Patrick en persona i perdre’l minuts després? I què faria ara? Com el localitzaria? Com es lliuraria del plasta del friki?

I llavors va recordar la llei de Maahs, terrible, molt pitjor que la de Murphy: Les coses surten bé per poder anar malament després.