Capítol 19

La Marina

Ho va provar tres vegades, però cada cop que marcava el número d’en Patrick sentia un atac de pànic fulminant i penjava.

—No puc —va reconèixer, acovardida.

La Lilian la va esbroncar:

—Què vol dir no puc?! Simplement parla i repeteix el que jo et digui.

Però la Marina, discapacitada genèticament per als idiomes, estava tan nerviosa que se sentia incapaç d’encertar una sola paraula. Va procurar pensar en l’Àngela, en la seva preciosa germana embruixada, i convèncer-se que la seva por de parlar en anglès era l’únic obstacle perquè es curés.

—D’acord. Ho intentaré.

La Lilian va respirar.

—Tu marca, i jo t’aniré dictant les paraules. D’acord?

La Marina va assentir i va marcar notant com se li descontrolava el cor a cada número. Quan el mòbil va començar a sonar, el dit índex va tenir la temptació d’apagar-lo, però el punxó de la Lilian li ho va impedir.

—Hi?

Era la veu d’en Patrick. Era ell. Va voler morir-se de vergonya. La Lilian la va avisar.

—Digues-li: Hi, I’m Angela.

—Hi, I’m Angela —va repetir obedient la Marina.

—Hi, Angela! —va exclamar en Patrick, contentíssim d’escoltar-la, o això semblava, perquè va començar a parlar com una piconadora.

La Marina, completament desbordada, va optar per penjar.

—Però què fas?

—M’estava parlant.

—Per això, havies de contestar-li.

—És que no l’entenc gens.

—Com vols quedar amb ell si li penges el telèfon?

—I com vols que quedem si no ens entenem?

—No fa falta que l’entenguis. Tu només repeteix el que jo et digui.

La Marina va marcar resignada un cop més i va parlar al dictat de la Lilian.

—Sorry, I’m Angela.

En Patrick va començar a parlar un altre cop i es va enrotllar com una persiana. De segur que deia coses interessantíssimes, coses genials, però…, quina llàstima, perquè la Marina mai no ho sabria.

—Quan acabi de parlar digues-li solament: I love you, I want to see you tomorrow.

La Marina va agafar aire i va repetir mentalment la frase dels pebrots, una vegada, dues, tres, fins que la va avorrir. Quan en Patrick va callar un instant, va entrar amb la directa:

—I love you, I want to see you tomorrow.

I quan va alçar la vista per rebre l’aprovació de la seva fada protectora, va xocar amb la mirada ombrívola dels dos hostes de Mrs Higgins.

—Però, però…

En Salvatore li va arrabassar el mòbil i se’l va ficar ala buxtaca sense cap consideració, i en Pepinho la va agafar pel braç amb menys consideració encara. Estavaperduda. L’havien caçat de nit i lluny de casa sense coartada. Pitjor, telefonant a un noi, dient que estava boja per ell i demanant-li una cita. Els italians cridaven que havia d’acompanyar-los a casa. Què podia fer? Què l’esperava en una casa d’on sortien a buscar-la com a una vulgar delinqüent i li confiscaven l’únic cordó umbilical que la lligava al seu amor i a la seva missió? Sense mòbil no tenia cap possibilitat de contactar amb en Patrick. I en aquells moments el mòbil va sonar una vegada, dues. Devia ser en Patrick, de segur.

—Please —va suplicar assenyalant la butxaca d’en Salvatore i gesticulant per demanar permís per contestar.

Però no li ho van permetre. En Salvatore va agafar el mòbil i va respondre de mala manera, amb paraulotes i amenaces. Després va penjar i la va mirar sàdicament.

La Marina tenia un recurs de noies que funcionava sempre.

—Toilette?

No s’hi podien negar. I allà, tancada entre aquelles quatre parets, va plorar i picar de peus per guanyar-se el favor de la Lilian.

—No puc acompanyar-te —es negava inexplicablement la petita fada.

La Marina es retorçava les mans sota l’aixeta, tot vigilant d’amagatotis la porta del bany.

—No em pots deixar en mans d’aquests paios! M’has d’ajudar amb la teva màgia. Has estat tu qui m’ha fet sortir per la finestra.

—Em fan por.

—No et fot? I a mi!

La fada maldava per fer-se entendre.

—En el teu món sóc fràgil. Si tinc por no serveixo per res.

—I com m’ajudaràs? Com em protegiràs?

—He d’anar a renovar la meva energia i potser demanar ajuda per protegir-te dels pixies.

—Fes-ho ara.

—No puc, he esgotat les meves forces.

—I què passarà si, quan tornes, no queda res de mi? A mi no em fan por els pixies, però has vist les cares d’aquests dos?

La Lilian va objectar:

—Com es nota que no coneixes els pixies.

Evidentment, la Marina no els coneixia. En canvi, tenia agafades les mides de la seva patrona. Com a mínim feia un quilòmetre de diàmetre.

—I Mrs Higgins? Aquesta tia pesa com un lluitador de sumo.

La Lilian no es va impressionar, es va quedar tràgicament silenciosa i després va murmurar:

—Els pixies són infinitament pitjors.

La Marina era pragmàtica:

—A veure, què poden fer-me els pixies?

—Et poden fer tornar boja —va fer la Lilian obrint molt els ulls per subratllar la frase.

La Marina no semblava gaire espantada.

—Això i prou?

—Et sembla poc?

—Sincerament, no m’impressiona.

La Lilian no va aconseguir contagiar els seus temors a la Marina, ja que la bogeria formava part de la seva experiència més recent. Que potser no era una veritable bogeria haver-se convertit en l’Àngela i estar discutint amb una petita fada voladora?

La Lilian li va deixar anar un ultimàtum:

—Si vols que t’ajudi, has d’anar-te’n d’aquesta casa.

Les fades no tenien sentit comú. Evidentment, anar-se’n de la casa de Mrs Higgins era el que la Marina més desitjava del món en aquell precís instant. Però aquell era precisament el problema.

—No és tan fàcil. Estic en un país estrany, no parlo anglès, no conec ningú. On vaig? Sóc menor d’edat…
I allà hi tinc la roba, el passaport…

La Lilian estava massa nerviosa per trobar la solució.

—Me’n vaig a pensar. Sobretot, vine demà a l’acadèmia passi el que passi.

La Marina es va desesperar.

—Demà? Demà ja serà tard, ja hauré mort a mans de la senyora Higgins, i ells tenen el meu mòbil, no puc quedar amb en Patrick. Com quedo amb en Patrick?

—Demà tornaré. En Patrick estarà esperant la teva cita.

La Marina va suplicar, encara que sabia que tenia la partida perduda.

—No pots deixar-me sola. Aquests dos em mataran, Mrs Higgins en farà mandonguilles, de mi.

—Intenta sobreviure fins demà —li va recomanar la Lilian abans de perdre’s en la foscor de la nit, camí probablement d’un bosc incontaminat on podria recuperar la seva energia feèrica i cavil·lar sobre la millor manera de protegir la seva fillola.

Uns cops secs a la porta van interrompre la conversa. En Salvatore i en Pepinho estaven francament enutjats.

—Surt ja d’una vegada! —van cridar amb veu ronca des del passadís.

No podia fugir per la petita finestreta, així doncs, va sortir capcota i es va deixar detenir pels italians. La van agafar sense contemplacions cadascun d’un braç i se la van endur gairebé arrossegant. Caminaven de pressa, molt de pressa, la Marina esbufegava i va començar a notar una fiblada al costat esquerre.

—Un moment, estic molt cansada.

—Afanya’t.

—Ens estan esperant.

D’una estrebada la van obligar a continuar. El camí li va semblar especialment llarg i complicat. Tornaven cap a casa de Mrs Higgins o se n’allunyaven? És clar que, atès que tenia un sentit de l’orientació nul, no podia fiar-se de les seves intuïcions, ja que acostumaven a ser equivocades.

—On anem?

—No t’importa.

—Això està molt fosc —va comentar la Marina en veu alta per donar-se ànims.

Començava a tenir por.

—Més fosc estarà d’aquí una estona.

Si pretenien espantar-la, ho estaven aconseguint. Si volien escarmentar-la per desobedient, podien estar-ne satisfets: mai més no sortiria per una finestra sense avisar.

La Marina caminava a batzegades per un caminoi estret voltat d’arbres. La foscor havia caigut de cop, privant-la de perspectives, i un fred llefiscós li reptava per les cames i s’instal·lava entre les seves costelles bombant angoixa. Percebia una cosa amenaçadora, difusament ombrívola, que li posava la carn de gallina. Va creure que sentia el renill d’un cavall i, tant si ho era com si no, els dos italians, moguts per un ressort invisible, van apressar el pas. La Marina va sentir vertigen.

—Un moment, un moment —va exclamar intentant aturar-se.

Però els tentacles d’en Pepinho i en Salvatore la xuclaven i l’arrossegaven contra la seva voluntat cap a una estranya cruïlla. Una cosa resplendent, semblant a una bèstia enorme, va brillar en la foscor. La Marina va forçar la vista i li va semblarque veia una silueta. Semblava…, potser era… un cavall blanc. En efecte, era un cavall gegantí que piafava inquiet. Dels narius li sortia un vapor espès i blanquinós i al costat del cavall, una figura encaputxada subjectava les regnes. I malgrat la blancor de l’animal la Marina va sentir pànic. El cor li bategava cada vegada més de pressa i li deia cridant que no s’hi acostés. Tenia les mans rígides i les ninetesdilatades, el cos es rebel·lava a continuar avançant perquè era més savi que el cap i detectava el perill. Què podia fer? I si cridava demanant ajuda? La situació començava a ser francament desesperada i bé es mereixia un crit, però quan ho vaintentar ja no va poder emetre cap so. La rigidesa de la por li havia assecat la gola i l’havia deixat muda, potser perquè acabava de veure el que el genet tenia a la mà… Una corda! I tot i que les intuïcions no eren el seu fort, el pessimisme sí i va tenir una certesa. El genet misteriós l’esperava a ella. La volien segrestar? On la durien? Va voler frenar, però no ho va aconseguir, va tractar de fer-se enrere però els dos italians la van continuar empenyent. Era com un malson. Llavors, la figura misteriosa va enretirar-se la caputxa i va deixar al descobert una cabellera rossa, va encendre un llum i el va moure a banda i banda. La Marina va quedar fascinada pel llum encisador que ballava ara a la dreta, ara a l’esquerra, traçant formes geomètriques en l’aire. Els seus ulls, hipnotitzats, seguien els traços del llum, unes mans invisibles l’empenyien dolçament i va saber que ja no desitjava resistir-se. Va començar a perdre peu, els genolls li feien figa, i tenia tremolins a les cames. I de sobte, molt a prop ja del magnífic cavall, una veu cridanera la va frenar en sec i va trencar l’encanteri:

—Un moment, un moment! Espereu-me!

Era l’Antaviana. Tots tres es van girar alhora i la petita Antaviana va aparèixer com una exhalació i es va palplantar davant seu amb les mans als malucs.

—On anàveu? —va preguntar com un petit sergent d’artilleria.

I amb l’Antaviana va desaparèixer el deixondiment de la Marina. La veu de l’Antaviana havia tornat la llum dels fanals, havia escalfat l’aire gelat de la nit, i havia fet fora les estranyes aparicions. Engolits per la nit, el cavall i el seu genet havien desaparegut.

La Marina es va fregar els ulls amb força, estava despertant d’un malson i maldava per espavilar-se i discernir entre la realitat i el somni. Estava veritablement sorpresa. Què havia succeït? No ho podia negar. Hi havia hagut un abans i un després de l’arribada de l’Antaviana. Sabia que els dos italians no la duien cap a casa, però l’Antaviana ho va confirmar.

—Us heu equivocat. Us segueixo des de fa hores i us he estat cridant. Mrs Higgins viu cap a l’altre costat.

I a mesura que l’Antaviana garlava pels descosits, ignorant de l’efecte que la seva presència i les seves paraules causaven, la Marina, de mica en mica, tornava amb dificultats a la normalitat.

Va recórrer a mil probabilitats, algunes força truculentes: els italians eren tractants de blanques; els italians volien fer-la bocinets per comerciar amb els seus òrgans; els italians l’havien drogat…

Però els italians van dir simplement que volien agafar una drecera i que s’havien despistat. Ho van dir humilment, girant cua, i tornant com xais a les ordres de la petita Antaviana. En aquells mateixos moments semblaven el que eren, dos horteres una mica babaus que no tenien cap raó per arrossegar-la cap aquell racó del parc d’un suburbi, i que en preguntar-los pel cavall i el seu misteriós genet, la van titllar de mentidera.

—No hi havia cap cavall, nena.

—No t’inventis contes.

—No estic boja! —es va defensar la Marina.

Tal vegada sí que estigués una mica sonada. Va començar a deduir que potser el genet, la seva muntura blanca i les estranyes llums havien estat fruit de la seva imaginació o…, per què no? Una broma d’aquells estranys pixies que tanta por feien a la Lilian. De segur que en C.C., el friki, tenia una explicació. Era un paio curiós que contestava amb aplom sobre qualsevol cosa per bèstia que fos. Era tranquil·litzador, tot el contrari que la Lilian. Fins al moment, la fada li era de molt poca ajuda. Cada cop que tenia un problema l’havia de resoldre tota soleta.

L’Antaviana la va treure de les seves cabòries.

—Vols que et faci d’intèrpret amb Mrs Higgins? Et puc ajudar.

L’oportunisme de l’Antaviana li va sonar forçat. Per quins set sous tenia tant d’interès? Per què l’havia seguit? Per què s’oferia d’amiga voluntària? Tant se li’n donava. La seva aparició havia estat afortunada i tot era preferible a estar tota sola amb aquells dos desconeguts sorruts i malcarats que li havien ficat la por al cos. Si aquella era la manera que tenien d’espantar les noies rebels, l’havien encertat.

—Sí —va respondre sense pensar-s’ho gaire.

Van fer el camí de tornada formant una estranya comitiva. L’Antaviana, sense tenir en compte la situació desesperada que la Marina acabava de viure, xerrava i xerrava mentre la Marina caminava capficada en els seus pensaments recargolats, i els dos hostes les escortaven amb passes amenaçadores. La Queralt i en C.C. ja havien tornat a les seves cases respectives.

—Ets una noia perillosa i haurem de corregir-te —va fer en Pepinho.

—Et mereixes un bon escarment —va afegir en Salvatore tirant-li el fum d’un cigarret a la cara.

Ja no la sacsejaven ni la tenien segrestada, però els dos continuaven sent sorruts i malgirbats i amb la seva sola presència l’acoquinaven tant com amb les seves paraules. Els gestos que feien eren agressius i l’Antaviana no esmorteïa en absolut el seu desemparament.

En arribar davant la porta de casa seva, ja havia lligat caps sobre alguns misteris sense resoldre de la seva vida i de l’espionatge sever al qual estava sent sotmesa. Al llarg dels aproximadament vint minuts que va durar el monòleg de l’Antaviana s’havia assabentat d’un munt de coses sospitoses, entre elles que l’Antaviana s’allotjava amb la filla de la senyora Higgins, que vivia casualment a la casa del costat, i que, oh, casualitat!, va ser l’Antaviana qui va tenir la casual idea d’anar a buscar-la per fer una passejada i…, casualitat de les casualitats!, també va ser qui va descobrir que havia desaparegut. I, per casualitat, és clar, l’Antaviana es va oferir a la desesperada Mrs Higgins per buscar-la.

La Marina va deduir que l’Antaviana l’havia vist escapant-se per la finestra, se n’havia anat de la llengua i ara volia penjar-se la medalla per haver-la trobat. Ho va endevinar tot quan la petita Judes es va acostar a Mrs Higgins amb un somriure encisador de nena encisadora, la va agafar d’un braç i va ensenyar la Marina com si fos un llobarro acabat de pescar.

—L’he trobat al cibercafè penjada d’internet. S’havia escapat amb el seu nòvio.

Traïdora!!! Hauria volgut clavar-li una bufa, però Mrs Higgins, emocionada, es va posar al mig i va abraçar l’Antaviana amb els seus cent quilos d’humanitat.

—Gràcies, bonica, ets tan bufona. No sé què hauria fet sense tu. Llàstima que no siguis la meva hostessa en comptes d’aquesta barruda embolicaire.

La Marina va entendre justet, justet per caçar que Mrs Higgins l’acusava d’embolicaire.

Fantàstic. La Marina ja tenia etiqueta. Era una «embolicaire». En canvi, l’Antaviana era «bufona». Pitjor impossible.

Com havia pogut jugar tan malament tenint totes les cartes del joc a les seves mans? Ara ja tenia l’etiqueta d’embolicaire penjada i sabia perfectament que l’etiquetatge, una vegada adjudicat, resulta molt difícil de canviar. Seria «l’embolicaire» per sempre.

Per què? Per què va començar amb bon peu rentant els plats i tenint molts punts per ser «bufona» i la va espifiar cinc minuts després fotent el camp per la finestra sense dir ni «bye-bye» i convertint-se en una «embolicaire»?

Perquè es deia Marina.

L’Àngela hauria sortit per la porta, hauria petonejat Mrs Higgins, s’hauria acomiadat amb una picada d’ullet dels italians i hauria estat per sempre més «una noia encantadora».

Per què? Per què sempre havia de ficar la pota?

—Senyora Higgins, si ens ho permet, li ensenyarem urbanitat.

—Com a la vella escola.

—No com es fa ara, que es tracta els nens com si fossin floretes.

—Una bona plantufada a temps és la millor ajuda.

I la van tornar a agafar pels braços. La Marina, amb un nus a la gola va sentir pànic, va recordar l’incident anterior i va intentar disculpar-se com va poder.

—Ho sento, ho sento moltíssim. Us vaig dir adéu, però no em vau escoltar i…

—Mentida! —va cridar en Pepinho sobtadament exaltat i sacsejant-la.

—Perdoneu-la, si us plau —va suggerir l’Antaviana amb la seva veueta fastigosa.

Mrs Higgins va sospirar.

—Quina nena tan bufona.

Els italians es van quedar tallats en adonar-se que Mrs Higgins s’estava passant a l’enemic. Era claríssim que la «bufona» s’havia ficat Mrs Higgins a la butxaca i la Marina va saber que era el moment oportú per entendrir la seva patrona.

—Ho sento, perdó, sorry, sorry, sorry —va ploriquejar amb sentiment, desitjant que tot acabés d’una vegada per poder anar a descansar a la seva tètrica bedroom.

Mrs Higgins es va fer pregar.

—Et mereixes un bon càstig.

—Sí, sí! —van rugir els hostes amb els ulls injectats de sang.

La Marina, morta de por, va fer unes llagrimetes i potser això va suavitzar la duresa de la patrona.

—Aquesta setmana no et deixaré sortir després de sopar —li va anunciar sàdicament.

Els italians van quedar moixos, però l’Antaviana hi va sucar pa.

—És terrible. Aquí sopen a les sis.

—Què? —va exclamar, angoixada, la Marina.

Si la tancaven a les tardes no podria veure en Patrick, es moriria de pena i l’Àngela no sobreviuria. Es va sentir una heroïna segrestada i va optar per la teatralitat:

—Plis, plis, plis —va suplicar cacofònicament agenollant-se als peus de Mrs Higgins—. Faré el que vulgui, qualsevol cosa…, però necessito les tardes i el meu mòbil.

Mrs Higgins estava encantada amb el numeret. Se la veia escarxofada i feliç, voltada dels seus incondicionals i repartint justícia com una emperadriu romana. La Marina va accentuar el seu caràcter mediterrani i li va petonejar els peus. Mrs Higgins es va llepar els bigotis de gust, va aixecar una mà en senyal de perdó i es va permetre el luxe de ser benèvola. Els hostes estaven francament decebuts i un xic rabiosos.

—Està bé. M’has fet patir molt i hauràs de tornar a guanyar-te la meva confiança.

La confiança de la senyora Higgins consistia a fer els llits, escombrar el terra i rentar els plats. Aquest va ser el tracte i el camí del mig que va prendre la Marina a la desesperada.

—I el teu mòbil el tindràs demà si fas tot el que et toca —li va advertir Mrs Higgins pispant-li el mòbil i deixant-lo damunt la seva rònega tauleta de nit.

—Prepara’t. La propera vegada no tindrem pietat —la va amenaçar en Salvatore abans que la Marina es tanqués a l’habitació sota deu voltes de clau esbufegant agitadament.

Tenia la certesa que s’havia salvat pels pèls i que la seva situació era força precària. Podria refiar-se d’aquells dos durant la nit? L’atacarien de nou? El que sí estava clar era que no podia quedar-se a la casa. Ja se li acudiria la manera de canviar d’allotjament, però això seria demà, va sospirar mentre feia una llambregada ràpida per assegurar-se que no hi havia cap pixie sota el seu llit ni dintre de l’armari. Va tancar les finestres, va escodrinyar tots els racons de la cambra, va posar una cadira contra la porta com a reforç i, finalment, es va deixar caure com un fardell sobre el matalàs. Els ulls seli tancaven i, tot i que es resistia, sabia que quan caiguésadormida estaria a mercè dels seus molts enemics: l’Antaviana, la senyora Higgins, els italians, els pixies i… el mateix C.C.

Per si de cas va somiar amb en Patrick.